No es pot obviar la majoria del XII Congrés

Durant el període pre-congressual al XII è Congrés del PSC, els militants i simpatitzants de l’Agrupació de Sant Feliu de Guíxols, al igual que els de la resta d’agrupacions, vam tenir l’oportunitat de debatre i manifestar quin el PSC que volíem.

Al desembre de 2011, ara fa 8 mesos, vaig participar activament com a delegat per les Comarques Gironines, en aquest esdeveniment, al igual que la resta dels delegats escollits democràticament a les diferents agrupacions i federacions.

I també democràticament, vaig votar pel que creia hauria de ser el Nou PSC i els dirigents que haurien d’aprofundir en els principis d’un partit progressista, catalanista i d’esquerres; i l’aritmètica democràtica va decidir quin era partit que volia la majoria de militants i el que respondria millor als interessos de Catalunya.

Segur que d’aquell Congrés no tothom va sortir content. Fins i tot, els que vam optar per l’opció recolzada per la majoria del partit haguéssim afegit alguna qüestió al full de ruta que allà es va aprovar, o haguéssim preferit que algun o altre dirigent formés o no formés part de la nova Comissió Executiva.

Però en un partit democràtic, per respecte a la majoria representada pel conjunt de la militància i per l’acceptació prèvia a les regles del joc de democràcia interna, els resultats han de tenir el recolzament de tothom.

Sembla que ara dubtem, qüestionem lideratges i, fins i tot, posem graus al catalanisme d’esquerres reflectits a la nostra Declaració de Principis, provocant un debat mediàtic que alguns, de manera interessada i aprofitant l’excessiva ambició protagonista d’alguns militants, volen comprar i vendre com element de dissidència, en un intent de demostrar que el PSC manté un rumb erràtic que no li permet ser l’alternativa de Govern que és.

Jo era un delegat més d’aquells centenars que vam participar en el Congrés de desembre; era un dels militants que va tenir la llibertat de dir el que pensava; era un d’aquells que creiem que havíem de continuar avençant, debatent de cara al futur; i creia, desprès de més de 25 anys de militància i de participar en molts processos congressuals, que tocava traslladar confiança des de la unitat, i que la discrepància interna no podia ser aquest element que distorsionés la imatge que els catalans i catalanes han de tenir del PSC.

Vull debatre, a on toca, buscant punts en comú des de la diferència de plantejaments. Però repeteixo, quan toca i a on toca, amb l’objectiu de prendre decisions i no d’aprofundir en  les diferències que no porten enlloc.

Però vull exigir que comptin amb mi, amb respecte a les decisions que majoritària i democràticament vam prendre al Congrés, i sense posar en dubta el catalanisme d’esquerres del conjunt del PSC com sembla que alguns volen fer, instal·lant-se rere grupuscles que l’únic que fomenten és una espècie de sectarisme intern que no ens mereixem.