dijous, 30 d’agost de 2012

Una cuestión de peso

La observo como cada mañana, temeroso de su reacción.
 
Paso a paso, de manera vacilante me acerco a ella, deseando que carezca  de energía suficiente como para no castigarme con el pérfido diálogo que entablamos cada día.
 
Vana esperanza. Su estática presencia y su aparente indiferencia no pueden engañarme. Como cada día está esperando que la roce para abrir los ojos y, con gélida frialdad, sin decir palabra, posar en mí su retadora mirada.
 
Podría huir. Quizás debería huir. Pero no puedo dejar de caer en la tentación y utilizando suavemente un pie para despertarla, hago cohabitar en mi interior el deseo manifiesto de propinarle una augusta patada con el temor a lo que su pérfida y silenciosa boca  verterá en un instante.
 
Sé que a su sadismo imperturbable no tendré más argumentos que exclamaciones de disculpa, repasando y justificando cada una de mis acciones del día anterior.
 
Pero de poco servirá. La intensidad de sus reproches irá subiendo microsegundo a microsegundo, proporcionalmente a mi notoria gravidez.
 
Y como cada mañana, sin previo aviso y de manera rotunda dejará de moverse, obligándome a fijar mi mirada en la suya, de manera expectante, esperando percibir algún atisbo de compasión que rara vez se produce.
 
Pero hoy se ha ocurrido el milagro. Con sonrisa aviesa, me he permitido el malsano placer de lanzarle un sonoro improperio que, con ese malicioso ojo colocado a escasos milímetros de su pérfida boca, ha aguantado con estoicidad.
 
¡Jo…..te, báscula de los demonios. He bajado de los 90!.  

diumenge, 26 d’agost de 2012

Com a referència, el mirall

Avui, en un dels diàlegs d’una novel·la del català Eduardo Mendoza, un xinès preguntava:
 
"Quina diferència hi ha entre un gerro autèntic de la dinastia Ming, valorat en dos milions d’euros i un perfecta imitació de plàstic, venuda en un basar xinès a 11,49 euros?. Si els mires de lluny, són idèntics i, de prop, no serveixen per res.
 
L’única diferència és que el gerro de plàstic només té sentit perquè existeix l’autèntic gerro Ming de porcellana".
Això m’ha fet pensar en aquells que, de manera autocomplaent, només tenen com a punt de referència d’actuació personal el mirall, com a reflex de la seva pròpia endogàmica glòria.
Però clar, no es donen compte de que, com diu el xinès de la novel·la, el reflex referent és una simple imitació, de relatiu  o nul valor.
El servir o no servir de res, original i reflex, és subjectiu. Depèm d'allò que vol veure el que es mira.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Comerç i Cultura, un Sant Feliu actiu


Aquest estiu es celebraven a Sant Feliu dos esdeveniments de molta projecció que havien de servir com elements bàsics i centrals de promoció i de dinamització econòmica de la xarxa turística i comercial de la ciutat.
Per una banda, la celebració del 50 Aniversari del Festival de la Porta Ferrada, i per l’altre, l’Exposició inaugural de l’espai Carmen Thyssen “Paisatges de Llum, Paisatges de Somni, de Gauguin a Delvaux”.
Des de la responsabilitat municipal, era obligatori trobar un comú denominador que possibilités que tots els establiments comercials de la ciutat poguessin participar del rèdit promocional d’aquests dos esdeveniments, des del convenciment de que serien dos elements d’atracció de visitants, com així ha sigut.
De la mateixa manera que, com diuen, la cara és el mirall de l’ànima, els aparadors són la finestra del comerç, conviden a entrar a l’establiment i, un cop creuada la porta, poden convertir la possible potencialitat d’un client en un veritable client potencial.  A partir d’aquí ja entra en joc l’habilitat professional del comerciant.
I d‘això es tractava, de posar a l’abast de tots els establiments comercials de la ciutat la possibilitat d’adherir-se a una campanya que sota el lema  “Comerç i Cultura, un Sant Feliu actiu”, traslladés al visitant de manera visual, un maridatge natural entre l’activitat comercial i aquests dos esdeveniments culturals.
El gust és una qüestió subjectiva, particular de cadascú, i aquesta imatge creada per professionals de la ciutat segur que no ha tingut el mateix índex d’acceptació per tothom. Alguns poden pensar que una model despullada, rere un marc, tatuada amb el logotip de la Porta Ferrada és massa innovadora o, fins i tot, massa atrevida però el cas és que un nombre important d’establiments comercials l’exhibeixen al seu aparador, i això és símptoma de que la campanya ha sigut encertada tenint con compte, a més a més, que les arques municipals no permetien assumir el cost i han sigut els comerciants els que van haver de fer la petita inversió.
En absolut qüestionar a qui no ha volgut o no ha pogut adherir-se a la campanya  “Comerç i Cultura, un Sant Feliu actiu”, però és de justícia que l’esforç dels que ho han fet també ha de ser reconegut i que es va traduir en dues entrades d’alguna actuació del Festival de la Porta Ferrada (que alguns han regalat als seus clients), la inclusió en la plana web del Festival i la possibilitat de que el dia 15 d’agost poguessin mostrar els seus productes a la Rambla Vidal (11 van optar per fer-ho), acció que sembla s’ha convertit en un punt de discrepància d’abast mediàtic.
Respectables tots els punts de vista però la veritat és el 15 d’agost el centre de la ciutat va estar ple de gom a gom, no només a la Rambla sinó a tots els carrers adjacents, de clients potencials que passejaven per davant dels aparadors dels diferents comerços de la zona, al igual que també ho faran el dia 25, dia de la botiga al carrer.
Anar-se per altres derivades intentant generalitzar un conflicte inexistent, és crear sinèrgies negatives que no mereix la xarxa comercial de la ciutat.



diumenge, 19 d’agost de 2012

Platja sense fum, eina promocional

Sembla que la mesura no ha deixat indiferent a ningú, i la iniciativa de l’Ajuntament d’habilitar a les platges de Sant Feliu de Guíxols un espai per a no fumadors ha merescut valoracions de tot tipus, i fins i tot fumadors o no fumadors que no van a la platja expressen la seva opinió.

Des de la indiferència fins a la crítica més ferotge, des de la valoració més positiva fins al rebuig més taxatiu. Opinions de tot tipus que avalen allò de que “tants caps, tants barrets”, des de que el dia 6 de juliol es va fer la presentació oficial d’aquest espai davant la premsa escrita, televisió i radio.

Però el cas és que aquesta mesura s’ha convertit en la notícia de la setmana, i els mitjans de comunicació, no tant sols els locals i comarcals sinó també els d’àmbit nacional i estatal, s’han fet ressò de la mateixa, convertint aquesta “platja sense fums” en un altra mecanisme promocional, malgrat alguns titulars no reflecteixen la realitat ni el veritable objectiu, i poden donar peu a males interpretacions.

Ni és una mesura coactiva ni recaptatòria, com es pot desprendre d’aquell encapçalament de “fins a 300 euros de multa a qui fumi a les platges”. El civisme i la convivència no s’ha de basar mai en la prohibició ni en l’aplicació de sancions.

Antena 3, El País, La Vanguardia o TV3, entre d’altres han donat cobertura a la notícia, i més enllà de la diferència d’opinions, això és important per a Sant Feliu.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Una alimentada polèmica inexistent

Sí, no som “amics” del Facebook, però tenim coneixement del que escrivim un de l’altre, tant  sigui per tercers com per via directa, perquè si he fet algun comentari en aquest blog sobre l’actuació del Sr. Saballs com a Regidor, li he dit personalment, abans de que ells fos coneixedor. Crec que això és lleialtat política, més enllà de les fortes diferències que políticament tinguem.

Però tampoc seria necessari perquè això és una ciutat petita o un poble gran, com vulguem, i en un poble de la dimensió de la nostra ciutat qualsevol afer es converteix en “vox populi” moltes vegades magnificada i la velocitat de la “notícia” sobrepassa la del so, arribant  als 299.792.458 m/s que té la velocitat de la llum.

Avui la premsa es fa ressò de la discrepància existent per una suposada “botiga al carrer imposada i mal inventada del 15 d'agost”, segons paraules textuals del Sr. Saballs, i haig de dir que fa dos dies jo ja coneixia que aquesta situació seria notícia, perquè els secrets entre dos no són secrets, fet que ahir vaig corroborar quan rebia la trucada del periodista. Fins i tot podria dir, i no m’equivocaria, les dos trucades que van haver-hi abans de la meva.

Seria fàcil entrar a insinuar intents de manipulació d’una associació per part d’un partit polític, però no ho faré perquè vull creure, encara que moltes vegades se’m fa coll amunt, que per un Regidor del Govern o de l’Oposició són més importants els interessos col·lectius de la ciutat que els partidistes. I en aquest cas vull pensar que el Sr. Saballs no ha tingut intenció de “jugar”, per interessos polítics, amb la dinamització comercial de la ciutat que lideren tècnics municipals amb prou rellevància professional.

El que sí hem preocupa és l’actitud de menyspreu vers qui té la responsabilitat de prendre iniciatives, confonent la presa de decisions amb un “pels seus c...”, Possiblement aquesta afirmació del Sr. Saballs es justificable per la falta de responsabilitat, encara que ha de fer un esforç per aprendre que decisions i “c....s”, encara que rimin, son paraules que en cap situació de la vida tenen res a veure, perquè sempre he intentat que siguin les raons, que també rimen, les que marquin les meves actuacions.

I en segon lloc, abans d’alimentar una polèmica mediàtica, no seria una actitud responsable, coherent i de demostrada bona fe que esvairia qualsevol dubta, posar-se en contacte per a esbrinar quina és la versió “oficial”, i no alimentar un conflicte que, repeteixo, crec inexistent vists els resultats positius que va tenir la iniciativa del dia 15 d’agost?.

De totes maneres i per facilitar el diàleg, encara que sigui a través del Facebook que, penso, mai ha de suplir la relació personal, acabo de demanar al Sr. Saballs com amic.

Espero que accepti!.

divendres, 17 d’agost de 2012

El miracle del pans i els peixos

El vicesecretari d'Organització i Electoral del Partit Popular, manifesta la seva estranyesa de que la prestació de 400 euros del Pla Prepara, dirigit als aturats de llarga durada, “el cobraven persones que vivien amb els seus pares”.

Perquè estem parlant de 400 euros!!! I aquest “senyor” pretén que una família pugui viure sense cap tipus de complement amb aquesta “fortuna”.

Suposo que aquest “senyor” deu creure en el miracle dels pans i els peixos, i pensa que amb 400 euros una família podrà pagar habitatge, serveis bàsics, educació, menjar, medicaments, etc., tot allò que es necessita per subsistir mínimament.

Aquest “senyor” és un eixelebrat i té menys sensibilitat que una “almeja”, mofant-se de la necessitat de milions de ciutadans i ciutadanes que, trobant-se a l’atur, només poden comptar amb l’ajuda familiar.

Malauradament, és de preveure que el PP, desprès de “debatre internament” si era electoralment incorrecte treure aquest ajut (perquè estic segur que de això es tractava), intenta justificar posteriors mesures que impedeixin l’accés a aquesta mínima prestació.

diumenge, 12 d’agost de 2012

No es pot obviar la majoria del XII Congrés

Durant el període pre-congressual al XII è Congrés del PSC, els militants i simpatitzants de l’Agrupació de Sant Feliu de Guíxols, al igual que els de la resta d’agrupacions, vam tenir l’oportunitat de debatre i manifestar quin el PSC que volíem.

Al desembre de 2011, ara fa 8 mesos, vaig participar activament com a delegat per les Comarques Gironines, en aquest esdeveniment, al igual que la resta dels delegats escollits democràticament a les diferents agrupacions i federacions.

I també democràticament, vaig votar pel que creia hauria de ser el Nou PSC i els dirigents que haurien d’aprofundir en els principis d’un partit progressista, catalanista i d’esquerres; i l’aritmètica democràtica va decidir quin era partit que volia la majoria de militants i el que respondria millor als interessos de Catalunya.

Segur que d’aquell Congrés no tothom va sortir content. Fins i tot, els que vam optar per l’opció recolzada per la majoria del partit haguéssim afegit alguna qüestió al full de ruta que allà es va aprovar, o haguéssim preferit que algun o altre dirigent formés o no formés part de la nova Comissió Executiva.

Però en un partit democràtic, per respecte a la majoria representada pel conjunt de la militància i per l’acceptació prèvia a les regles del joc de democràcia interna, els resultats han de tenir el recolzament de tothom.

Sembla que ara dubtem, qüestionem lideratges i, fins i tot, posem graus al catalanisme d’esquerres reflectits a la nostra Declaració de Principis, provocant un debat mediàtic que alguns, de manera interessada i aprofitant l’excessiva ambició protagonista d’alguns militants, volen comprar i vendre com element de dissidència, en un intent de demostrar que el PSC manté un rumb erràtic que no li permet ser l’alternativa de Govern que és.

Jo era un delegat més d’aquells centenars que vam participar en el Congrés de desembre; era un dels militants que va tenir la llibertat de dir el que pensava; era un d’aquells que creiem que havíem de continuar avençant, debatent de cara al futur; i creia, desprès de més de 25 anys de militància i de participar en molts processos congressuals, que tocava traslladar confiança des de la unitat, i que la discrepància interna no podia ser aquest element que distorsionés la imatge que els catalans i catalanes han de tenir del PSC.

Vull debatre, a on toca, buscant punts en comú des de la diferència de plantejaments. Però repeteixo, quan toca i a on toca, amb l’objectiu de prendre decisions i no d’aprofundir en  les diferències que no porten enlloc.

Però vull exigir que comptin amb mi, amb respecte a les decisions que majoritària i democràticament vam prendre al Congrés, i sense posar en dubta el catalanisme d’esquerres del conjunt del PSC com sembla que alguns volen fer, instal·lant-se rere grupuscles que l’únic que fomenten és una espècie de sectarisme intern que no ens mereixem.  

Benedicció del matrimoni apatxe

Riells de Montseny, Can Marlet, 19 hores del dissabte  11 d’agost; va ser el lloc, l’hora i el dia en que l’Estefi i l’Albert van decidir formalitzar el seu matrimoni civil. I jo, com a Regidor de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, vaig donar fe d’aquesta decisió.

L’hora, intempestiva per allò de la conciliació familiar. A ningú se li escapa que un dissabte al vespre, a més de 50 kilòmetres de la ciutat, amb la calor que feia, encorbatat com exigeixen els meus cànons institucionals i amb la família esperant a casa, anar a un acta com aquest es fa coll amunt.

I no em “tocava” fer-ho!!! Però com he dit moltes vegades, en general m’agrada complimentar aquest desig de fer públic la formalització d’un matrimoni; i si a més a més la cerimònia es celebra en un lloc immillorable i es respira un ambient simpàtic, com va ser ahir, la participació val la pena.

Com a curiositat, previ a l’inici del guió normatiu i trencant el “protocol”, vaig demanar als més d’un centenar de convidats que acompanyaven a la parella, conscienciació i precaució vers la situació d’alerta pel perill d’incendi. Can Marlet, enclavat en el cor del Parc Natural del Montseny, mereix una especial atenció, i la “fogositat” que comporta un esdeveniment om aquest, s’ha de centrar únicament en els protagonistes, els nuvis.

Repeteixo, boda simpàtica que vaig acabar amb un “benedicció apatxe” que, a petició d’un convidat, reprodueixo a continuació.

BENDICION DEL MATRIMONIO APACHE

Ahora sentiréis que no llueve, porque cada uno de vosotros será el amparo del otro.
Ahora no sentiréis el frío, porque cada uno de vosotros será el abrigo del otro. 
Ahora sois dos personas, pero a partir de ahora solo seréis una vida. Id  ahora a vuestra morada para vivir vuestros días juntos. Y esos días serán largos y buenos.
Trataos a vosotros mismos y al otro con respeto, y recordad a menudo qué es lo que os ha unido.
 
Dad prioridad a la ternura, la gentileza y la bondad que vuestra unión merece. 
Cuando la frustración, la dificultad y el temor asalten vuestra vida - como aquello que amenaza toda relación tarde o temprano - recordad de focalizar solo lo correcto entre vosotros, no solamente la parte que se ve equivocada. 
Así cabalgareis juntos lejos de las tormentas y cuando las nubes oculten la cara del sol en vuestras vidas, recordad que aunque lo perdais de vista por un momento, el sol aún sigue allí.  
Y si cada uno se responsabiliza por la calidad de vuestra vida en común, seréis marcados por la abundancia y el gozo.

El maridatge de la pesca professional i el turisme

Fa molt anys, i quan dic molts anys parlo de principis dels anys 90, des de l’UGT de Catalunya reivindicàvem la possibilitat de que els pescadors de les diferents arts de Catalunya poguessin, de manera controlada, complementar la seva activitat professional amb l’industria turística.

De fer-ho, s’aconseguirien dos objectius importantíssims:

1.      Donar a conèixer la tasca dels homes del mar, de manera presencial, obligant a valorar realment la dificultat de l’extracció dels fruits del mar (allò que de manera quotidiana ens trobem als mercats i a la taula), i la necessitat de preservar les seves captures discriminades.

2      Incrementar els ingressos d’uns professionals amb grans dificultats econòmiques i estructurals i així, garantir la continuïtat d’un sector estratègic, com és el pesquer.

Ara, la Generalitat de Catalunya “decreta” la regulació d’allò que defineix com “pesca-turisme”; una bona noticia que, amb tota seguretat, representarà un veritable revulsiu per la supervivència d’aquest sector.

Amb tota seguretat l’aplicació d’aquest decret no serà un camí de roses, i la seva efectivitat patirà els entrebancs burocràtics d’una Administració Central procedimentalment complicada que, basant-se en arguments normatius, moltes vegades arcaics, defensa el seu àmbit competencial allunyats de la realitat.

I si bé és cert que qüestions com seguretat, coneixements, prioritats, assegurances o tarifes han de ser objecte de regulació, no poden ser elements que entorpeixin la posta en marxa d’aquesta iniciativa.

diumenge, 5 d’agost de 2012

Demagògia amb rigor, si no ridícul

En un absurd tirabuixó acrobàtic argumental, el Sr. Saballs intenta fer un paral·lelisme entre la vaga d’escombraries que hem patit fa un dies i la nevada de març de 2010 que va deixar sense subministrament elèctric a moltes poblacions, inclosa Sant Feliu.

Utilitzant la demagògia mediàtica (privilegi exclusiu i única raó de ser del grup a on milita) que li permet la premsa escrita, en aquest cas l’Ancora, culpabilitza als Governs Municipals que dirigien la ciutat de ser els responsables d’aquests fets dos fets, com si dels polítics locals depengués el control climatològic o la vulneració del dret constitucional a la vaga que tenen uns treballadors d’una empresa privada.

Tots dos fets van tenir conseqüències greus per als ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, i tots dos fets mereixien que els polítics locals, oposició i govern, treballessin a una per a minimitzar els efectes negatius que van tenir per a la ciutadania.

Però no, l’actitud del grup a on milita el Sr. Saballs va ser la mateixa: amagar-se rere la crítica amb un clar i simple objectiu, manipular la comprensible crispació de la població i dirigir-la cap als polítics municipals.

Durant aquella nevada de 2010, com a Regidor de Governació, només vaig rebre l’oferiment d’un Regidor de l’oposició posant-se a disposició per a tot allò que fos necessari. I no era del Grup a on milita el Sr. Saballs, que es va dedicar a instal·lar-se a la façana lateral de l’Ajuntament, i enviar als seus acòlits a escridassar als regidors i tècnics municipals que estaven intentant controlar la difícil situació.

I estic segur que el Regidor delegat del servei de neteja i recollida d’escombraries, no ha rebut cap recolzament ni oferiment d’ajut per a col·laborar en la solució de la vaga, encara que estaven informats puntualment.

Hem pregunto que hauria fet el Sr. Saballs i els seus companys de militància si haguessin de controlar i solucionar aquestes situacions conflictives i que són fàcils de gestionar quan no es té la responsabilitat de fer-ho.

Segur que farien (perquè ja ho han fet) el mateix que el President del Govern de l’Estat que, quan estava a l’oposició tenia les solucions immediates per a tots els problemes (però no les explicava) i que, un cop assolida la responsabilitat de governar, ha demostrat la seva inoperància efectiva, difuminant-la amb un exercici despòtic del poder.

El Sr. Saballs hauria d’exigir que li expliquessin la veritat de les interessades propostes finals que, per solucionar la manca de subministrament elèctric durant aquella nevada del 2010, aportava el seu grup.

I el Sr. Saballs i el seu grup haurien de ser prou responsables i humils per a reconèixer la bona gestió d’un conflicte laboral de vaga que, a diferència d’altres poblacions a on s’ha allargat en el temps de manera insostenible, a Sant Feliu s’ha pogut controlar en un espai de temps relativament curt, sense que les arques municipals haguessin de suportar directament les reivindicacions dels treballadors i treballadores d’aquesta empresa privada, com sembla seria la solució dels Sr. Saballs i els seus companys.

Fins i tot, Sr Saballs, quan s’utilitza la demagògia s’ha de tenir rigor i seny, sino un es pot ofegar en la seves pròpies demagògiques afirmacions.

Paradigma de l’incivisme; són pocs i covards

5 hores zulú. Les 5 de la matinada, horari ganxó.

Aquest és l’hora que van escollir un grup de joves per a fer partícips als ciutadans i ciutadanes del seu estat d’ànim fruit, possiblement, de la tristesa per haver-se acabat la Festa Major.

Hagués sigut molt més simpàtic fer-ho a manera “pamplonica”, entonant el típic “pobre de mí”, encara que fos a la manera ganxona “pobre de mi, pobre de mi, s’han acabat les festes de Sant Feliu”.

Però no, van optar per demostrar el seu desencís amb baralles, insults i cops. No eren gaires, haig de reconèixer-ho; una dotzena com a molt que, també a crits i amenaces de mort entre uns i altres, posaven en evidència el seu estat etílic com també a crits, ells mateixos reconeixien trobar-se.

Envoltats de molts més que, encuriosits, observaven l’espectacle sorollós de la baralla, semblava un batalla campal juvenil de molta gent, però puc assegurar, com observador obligat  de balcó, que eren un petit grup de descontrolats, com podran asseverar els policies que van haver d’intervenir amb una gran professionalitat.

Com avui defensava, no són la mostra dels joves de Sant Feliu, ni molt menys. Són aquell petit grupuscle de pocs i covards que, com passa a totes les ciutats, es fan més visibles per la seva actitud, en aquest cas violenta i incívica, i que mereixen el rebuig de la ciutadania, no per ser joves que, com hem fet la majoria de nosaltres, també hem celebrat la festa o l’acabament de la mateixa, sinó per erigir-se en el paradigma d’un incivisme que, repeteixo, no representa a la gran majoria de joves de la nostra ciutat.

M’agradaria pensar que desprès dels vapors de la ressaca que, amb tota seguretat, avui patiran, quan algú els hi comenti l’espectacle del que van ser protagonistes necessitaran moltes dosis  de vergonya aliena per empesar-se la seva pròpia vergonya.

divendres, 3 d’agost de 2012

Mobbing empresarial contra un emprenedor

No fa gaire penjava un post sobre competitivitat i competència, en al·lusió a aquelles empreses que entenen que la competitivitat empresarial es guanya amb campanyes de desprestigi envers la competència.
S’ha de dir que feia referència a una empresa d’àmbit comarcal que oferta serveis de lleure, i a la lluita deslleial i anti-empresarial que portava a terme contra un emprenedor de la nostra ciutat que havia tingut la gosadia d’emprendre l’aventura de tirar endavant un negoci propi, en clara competència comercial.
La meva experiència aconsellava tallar el tema d’arrel, si era necessari posant l’afer en mans de la justícia, però la bona fe, la il·lusió de nous reptes i el pensar que “ja es cansaran” van fer que l’emprenedor optés per utilitzar el “fuet de la indiferència”.
Cercant un paral·lelisme en el món laboral quan és produeix una situació de mobbing, fer cas omís mai és la solució, ja que l’assetjador ho entén com un símptoma de feblesa i les accions d’assetjament pugen de nivell.
I aquest és el cas. Una pràctica de mobbing empresarial que, com era d’esperar, ha desembocat en un atac contra l’honorabilitat de l’emprenedor i la utilització d’injúries i calumnies per part de treballadors de la pròpia empresa (actuacions normalment fruit de la por a l’empresari o a l’amistat mal entesa), i que estan tipificades a la llei perseguides per la justícia.
Però de la mateixa que aquesta actuació és greu i mereix la demanda judicial, és molt més greu quan es tracta d’una activitat empresarial que es dedica al lleure dirigit a infants, i que una de les eines que s’utilitzin per a fer efectiu el mobbing siguin els propis usuaris de l’activitat, els nens, fent-los partícips i actors, com si de corretges de transmissió es tractés, de les infàmies i calumnies que estan vesant.
Com deia en l’esmentat post, aquestes pràctiques de mobbing empresarial, acostumen a convertir-se en un boomerang.