A ella… de mi.

Es una manera como otra para evitar la frustración que puede acarrear la impotencia de no poder actuar con la contundencia que uno quisiera: Escribir desde el interior.

Como en este caso, subliminalmente, pero esperando que a quien va dirigido lo reciba con la intensidad del sentimiento con que ha sido escrito.


Sarnosa con piel ebúrnea,

con apariencia de beata,

novicia con himen roto,

pero dama sin prestancia.

Rimbombante pesadilla,

es arquetipo de nada,

cortesana de limosnas,

de ruindad demostrada.

Impura sangre nociva,

de vil y rastrera casta,

impía depredadora

de locura controlada.

Lasciva y repelente,

como escupinajo sin baba,
rata de alcantarilla,
que solo roe patrañas.

Vaga legítima o il·legítima. Aquesta és la qüestió.

Com he dit moltes vegades, no serè jo el que discuteixi la legitimitat d’una vaga, sinó tot al contrari; és un dret que, els que sempre hem estat actuant activament (en el “tajo”), en defensa del conjunt dels treballadors, hem hagut d’utilitzar moltes vegades per aconseguir les reivindicacions que ens permetien, fins ara, gaudir d’unes millors condicions laborals.

Però el que sempre he tingut clar és que la legitimitat d’una convocatòria de vaga no la dona només el dret constitucional, sinó que hi han altres factors que tenen tanta o més importància i, entre ells, els motius i els objectius de la mateixa.

Avui CCOO, sindicat que representa als treballadors de CESPA de Sant Feliu de Guíxols continua exercitant aquest dret que van optar per a fer efectiu des del proppassat dia 16, de manera indefinida, exigint la “No aplicació de la Reforma Laboral”; reivindicació amb la qual estic completament d’acord.

Però clar, la legitimitat d’aquesta justa reivindicació queda en entredit quan el que pretén aquest sindicat és que la Reforma Laboral, normativa perversa que afecta negativament a tots els treballadors i treballadores del país, sigui inaplicable només en aquesta empresa; i quan, de manera bel·ligerant,  tot el conjunt de treballadors i treballadores del país encapçalats pels sindicats, entre ells CCOO, estan duent a terme mesures de pressió per aquest mateix motiu, vulnerant de manera patent amb aquesta actitud localista, un dels principis del sindicalisme de classe que defensa aquest sindicat.

Però per aconseguir el que jo entenc com a plena legitimitat, també s’ha de tenir en compte que la mesura de pressió arribi al qui té la veritable decisió i, tractant-se d’un servei essencial com es pot considerar la neteja viària i recollida d’escombraries d’una ciutat, aconseguint la complicitat de la ciutadania.

Doncs bé, en aquest cas, el sindicat CCOO no està aconseguint aquesta necessària complicitat amb la ciutadania, sinó que està provocant el rebuig més profund i, per altra banda, justificable, de tots els ciutadans de Sant Feliu.

En les circumstàncies actuals, amb la “que està caient”, amb la que presumiblement “continuarà caient”, a on s’espera una tardor de creixent precarietat econòmica i laboral, hem pregunto si no és provocar un suïcidi col·lectiu i social local, en una població a on el principal motor de desenvolupament econòmic és el turisme, aportar elements dissuasius a visitants, amb l’efecte negatiu que sobre l’ocupació tindria i que paradoxalment hauria de ser el principal objectiu que hauria de defensar CCOO?.

I penso que aquí no està en qüestió el que guanyen els treballadors d’aquesta empresa, i que han aconseguit mitjançant la negociació col·lectiva i les mesures de pressió lícites i, amb seguretat legítimes, que han cregut convenients per a defensar o fer créixer en drets laborals com a treballadors de CESPA.

El que està en qüestió ara és que CESPA, treballadors i empresa, han col·locat el seu conflicte laboral en situació de vasos comunicants amb els interessos de la ciutat, en un moment conjuntural molt complicat amb incidència negativa en el present i futur immediat.

A mesura que creix aquesta conflictivitat, va decreixent la potencialitat de desenvolupament social i econòmic que té Sant Feliu, i això és un atac inadmissible al conjunt de la ciutadania. Una ciutadania que, amb tota seguretat, està d’acord amb les reivindicacions d’aquests treballadors, perquè la Reforma Laboral afecta negativament a tothom, amb independència de que siguin de CESPA o de CCOO.

Sincerament crec que ha hagut una passada de frenada que, traient legitimitat a la vaga i a les reivindicacions, exigeix una rectificació immediata en benefici de tothom; i això no implica victòria o derrota, sinó seny i coherència, perquè com diu el refrany, “rectificar és de savis”  

Percepcions a canvi de responsabilitat

Recurrent però, en aquest cas, des del convenciment més curós puc dir allò de que “no podem més que acceptar la sentència, encara que també des d’una anàlisi absolutament asèptic , és una sentència injusta i amb la que no estic d’acord”.

Com és possible que una errada de tràmit administratiu, reconegut i corregit, es tradueixi en l’obligatorietat de que un treballador hagi de retornar els emoluments percebuts per la seva feina?

Perquè d’això s’hauria de parlar. En Pere Albó, amb independència de la nomenclatura que tingui la seva responsabilitat, ha desenvolupat el treball que el Ple Municipal l’havia encomanat, des del primer moment, a canvi de les percepcions econòmiques que el mateix Ple va decidir.

I vull pensar que ningú pot posar en dubta el fet de que un treball va lligat a una percepció econòmica, i aquest axioma s’hauria de respectar en justícia més enllà de les qüestions formals que, sense deixar de tenir-les en compte, no poden recaure en l’afirmació de que, repeteixo, un treball realitzat ha de tenir una contraprestació econòmica, i no pot recaure la punibilitat d’un defecte de forma procedimental en el contractat que ja ha desenvolupat la feina.

Però clar això és política ficció quan el fet succeeix en l’àmbit polític, arribant a un reducció a l’absurd  incoherent quan els interessos que provoquen una sentència judicial com aquesta, el meu parer injusta, els provoca les “necessitats mediàtiques” d’un grup polític que, de manera sistemàtica, utilitza la demagògia per amagar frustracions entenent que els seus interessos partidistes són els interessos de la ciutat.

Com afirmació taxativa, que sí hauria de recollir la sentència i que hauria de reconèixer el grup polític que ha incoat la demanda, en Pere Albó no ha cobrat mai cap quantitat indeguda, perquè simplement ha percebut la contraprestació pel desenvolupament de la seva responsabilitat i dedicació, com qualsevol treballador. En tot cas, i així és reconeix, ha hagut un abonament anòmal fruit d’una errada procedimental que no hauria de ser mai atribuïble al treballador, en aquest cas, en Pere Albó.

I puc assegurar, com a Portaveu del Grup Municipal Socialista però sobretot com a persona, que faré tot lo possible perquè aquesta sentència i la càrrega de la seva execució tingui la repercussió efectiva que la justícia basada en la lògica i en la ètica hauria de tenir.

La necessària unitat dels treballadors

No serè jo el que qüestioni el dret a la vaga que tenim els treballadors i treballadores. Ni molt menys qüestionaré la legitimitat de convocar mesures de pressió quan es tracta de reclamar, reivindicar o defendre drets laborals.

El meu currículum no deixar lloc a dubtar de la meva implicació en la reivindicació i la defensa dels drets dels treballadors, utilitzant totes les vies possibles. Però sempre he tingut una premissa abans de convocar una vaga: com a mesura de pressió efectiva, sobretot en una empresa de serveis, una convocatòria de vaga ha de tenir la complicitat i la comprensió dels usuaris, més enllà dels rebuig inicial que les distorsions puguin provocar.

Avui, els treballadors de la concessionària de neteja viària i de recollida d’escombraries de Sant Feliu de Guíxols han iniciat una vaga indefinida que, no per ser legal, crec respon a la realitat del context de precarietat general en el que es troben les relacions laborals generals del país, per la qual cosa es pràcticament impossible que trobi aquesta necessària complicitat del conjunt de la ciutadania.

Reclamar la no aplicació de la Reforma Laboral imposada pel Govern de l’Estat, com demanen aquests treballadors, és just, legítim i obligatori. Fins i tot honora a aquest col·lectiu que estiguin disposats a renunciar a les seves reclamacions salarials a canvi de que les perverses condicions laborals que provoca aquesta reforma no siguin d’aplicació.

Però estem parlant d’una reforma que perjudica a la totalitat de treballadors dels país; que de manera conjunta i corporativa (com a treballadors) reclamem la no aplicació de la mateixa; que provocarà la mobilització del conjunt de la ciutadania; i que, fins i tot, provocarà la convocatòria d’una vaga general.

No és més efectiu aglutinar esforços i que tots els treballadors poguéssim sortir al carrer, de manera unitària i monolítica, a lluitar contra aquestes injustes mesures?

No és improductiu dispersar el sentiment col·lectiu de reivindicació, abocant al fracàs les reivindicacions d’àmbit general?

Els conjunt dels treballadors, tant siguin d’empreses privades o públiques, els pensionistes, els estudiants, els joves, els comerciants, els petits empresaris, el món de la sanitat, de l’educació, és a dir, tots necessitem fer un front comú en contra a aquest atac frontal que s’està fent contra la llibertat, i lo que no ens podem permetre es mostrar feblesa i dispersió.

Avui, més que mai, és necessària la unitat.

“Joder”, el verb de moda

 

Com a mínim, a Andrea Fabra se li ha de reconèixer el mèrit de la sinceritat. Va verbalitzar allò que tots els seus companys pensen.

I no només dels aturats, sinó de tota la societat en general. Perquè és la societat en general la que “se està jodiendo”. Millor dit, a la que “están jodiendo”

Aquesta filla de Fabra. D’aquest Fabra imputat reiteradament per presumptes delictes de corrupció però que continua amb la seva insultant impunitat política. D’aquest Fabra que, al tenir com a concubina a la deessa fortuna, ha sustentat la seva fortuna amb premis de loteria.

Aquesta diputada que em recorda a la neta del Lepen, líder del Front Nacional de França, tant per aspecte com per genealogia familiar (“de raza le viene al galgo”), ha sigut, de manera inconscient, la portaveu de la majoria del Congrés dels Diputats.

Per això m’estranya que ens estranyi. Ens hauria d’alegrar que, per primer cop, desprès de molts mesos de Govern pepià, ens hagin dit el que realment pensen dels que no estan a l’escenari del privilegi com ells. Que se jodan!!!

Que “se jodan” els funcionaris. Que “se jodan” els malalts, “jodiendo” la sanidad. Que “se jodan” els estudiants “jodiendo” l’educació. Que se “joda” el petit comerç. Que “se joda” el municipalisme. Que “se jodan” els treballadors i treballadores. Que se “jodan”, que se “jodan”, que se “jod...”

Però la veritat és que “mucho joder es esto”. Massa “jodienda” per a la Fabra i els seus companys d’orgia descontrolada és aquesta; el viagra alemany en el que sustenten la seva potencia sexual  de “jodienda” ha de tenir un límit.

I massa “jodienda” per que la puguin aguantar estoicament, com pretenen, els “jodidos” ciutadans i ciutadanes.

Perquè, en aquest cas està en mans dels ciutadans i ciutadanes que acabin la seva “jodienda” per la via de l’onanisme, desmentint aquella dita de que la “jodienda no tiene enmienda”.

Danys col·laterals de les retallades als treballadors municipals

Davant l’anunci del Govern de l’Estat de, un possiblement vol dir que sí, retallar el salari als treballadors de l’Administració, un ciutadà em manifestava avui una sòlida i profunda solidaritat amb aquesta mesura, adduint els arguments recurrents que sempre han estereotipat la feina del funcionari.

El ciutadà, comerciant de tota la vida, justificava plenament la decisió queixant-se, alhora, de que la situació econòmica és insostenible i que, com la cosa no canviï es plantejava, fins i tot tancar el seu negoci l’any vinent.

Com es pot dir de manera col·loquial, “me lo ha puesto a huevo”.

Només he hagut de fer-li algunes consideracions.

-        Saps que l’Ajuntament de Sant Feliu dona feina, de manera directa, a més de 250 treballadors i treballadores?.

-        Saps que de cada treballador municipal depenen una mitja de tres/quatre persones, el que representa més d’un 10% de la població real de la ciutat?

-        Si tal com anuncia el Govern de l’Estat, els treballadors municipals deixen de percebre la paga de Nadal i veuen retallats els seus salaris mensuals, no es lògic pensar que el teu negoci patirà unes conseqüències negatives més grans que les que ja està patint ara?

Sense pensar-ho gaire, encara que amb reticències sobre qüestions de productivitat i dedicació, m’ha donat tota la raó, convençut de que la xarxa comercial de la ciutat patirà un dany col·lateral amb l’aplicació d’aquesta mesura.  

Compte enrere a l’Exposició Carmen Thyssen

Pràcticament tot està a punt per a donar el tret de sortida l’Exposició “Paisatges de llum, paisatges de somni. De Gauguin a Delvaux”.

Avui, 7 de juliol, a les 21 hores, acte d’inauguració oficial i la gent començarà a gaudir d’una exposició que, sens dubta, serà l’enveja de moltes poblacions.

Ahir, com a Regidor de Turisme i Promoció Econòmica, en una visita a l’oficina de Turisme Municipal en la seva nova ubicació del vestíbul del Monestir i previ a la seva posada en marxa definitiva, vaig tenir l’oportunitat de recórrer l’exposició juntament amb altres Regidors i vaig quedar agradablement sobtat.

No tant sols per la qualitat de les obres en exposició que, sense ser un entès en pintura sinó tot el contrari, segur que té. Va ser la complexitat que requereix el muntatge d’una exposició d’aquestes característiques el que em va sorprendre.

Les qüestions tècniques, de temperatures, d’humitats, de seguretat o de control que ahir vaig conèixer de primera ma, mereixen un reconeixement especial a tots els que durant mesos i mesos han treballat per aquest tema.

Ara entenc quan em trucava la Montse, Gerent de l’Àrea de Cultura Municipal, i em feia partícip d’algun dels seus neguits, dels seus mals de cap o de les seves preocupacions. Li haig de demanar perdó perquè el meu desconeixement em feia pensar que només es tractava de “penjar” quadres, i res més lluny de la realitat.

De la  mateixa manera que ara entenc també les corredisses de l’amic Joan Vicente, amunt i avall, aportant tots els seus coneixements tècnics i intel·lectuals a aquest projecte, avui ja una realitat.

I ara també entenc la implicació tècnica i emocional de l’amiga Pilar Giró. Quan ahir ens guiava per l’exposició, donant sentit argumental a la ubicació de les obres, la pintura pren un altra caire molt més íntim, que sobrepassa allò de que un “quadre es penja i, simplement, t’agrada o no t’agrada”.

Fins i tot, ara puc entendre la feinada del vestíbul del Museu, a on a banda de l’oficina de Turisme estarà ubicada també la botiga de l’Exposició. Encomiable, la feina, la implicació i el treball de la Nuria, Gerent de l’Àrea de Turisme i de totes les col·laboradores.

Ens hem de donar l’enhorabona per l’aposta segura que hem fet en nom de la ciutat de Sant Feliu.

Can Rius. Vint dies de paciència

Ho hem aconseguit!!!. La Generalitat de Catalunya dona vint dies per a què el Club de Mar de Sant Feliu obri els accessos a la platja que, de manera il·legal, els propietaris d’aquest complex mantenien barrats i per ús exclusiu i privat.

Si tot funciona com ha de funcionar, d’aquí a vint dies podrem gaudir d’un indret privilegiat i els esforços de tots els que durant anys han lluitat per un dret que va estar furtat a la ciutadania, es veuran definitivament recompensats.

Equips de Govern municipal, partits polítics i tècnics han recollit el sentiment d’indignació popular, treballant per a què fos una realitat; i ara ho és!!!

Hores i hores de treball, de reunions, de viatges a Barcelona i a Madrid, de litigis jurídics, d’estudis, de cerca de documentació, d’iniciatives parlamentaries i populars han sigut les peces claus i fructíferes per aconseguir aquest dret del que la ciutadania en general, i els ganxons en particular, ens han privat durant molts anys.

I aquí, no vull deixar passar l’oportunitat d’esmentar aquelles persones, (encara que sense noms ni cognoms per a respectar el seu anonimat responsable), sobretot Regidors que, de manera callada, sense protagonismes innecessaris de caire mediàtic, han fet una feina incansable per arribar a la resolució d’aquest litigi.

Vint dies de paciència valen la pena per què, com diu el refrany, “bien està lo que bien acaba”.

Enhorabona!!!