L’altre dia, a la inauguració de la remodelació de l’Escola
de Música Municipal de Sant Feliu de Guíxols, al torn de parlaments va haver-hi
l’apartat obligat d’agraïments a tots i totes els que han patit, durant un any,
els entrebancs que han ocasionat aquestes obres.
Pares, mares, alumnes, professors, operaris, tècnics
municipals, AMPA, Ajuntament, escola d’acollida, etc., van acaparar un merescut
reconeixement públic.
-
Però, i els avis? No ens mereixem també una part
d’aquest reconeixement?
Això va ser el que va preguntar l’avi d’uns alumnes que
assistia a aquest esdeveniment. I tenia raó perquè, durant aquest curs d’obres,
ell ha sigut un dels que ha patit la “canviada” ubicació de l’Escola i ha
continuat, segur que amb molt de gust, responsabilitzant-se dels seus nets
encara que amb dificultats afegides.
I això m’ha fet pensar en la figura dels avis, no pel fet de
que jo ja tingui els “galons” encara que he exercit molt poc, sinó perquè els
avis i avies fan aquella tasca callada, moltes vegades poc reconeguda però que
ara, en la conjuntura social en la que ens trobem, s’han convertit en una de
les columnes vertebrals de moltes famílies en particular, i del conjunt de la
societat en general, i no hi ha dubta que mereixen un reconeixent públic.
Cap comentari:
Publica un comentari