diumenge, 24 de juny de 2012

Petards: llum i color o, simplement, soroll

Vaig néixer el dia 23 de juny, revetlla de Sant Joan, i els petards (en aquest cas parlo de pirotècnia, encara que dels de dues potes també han hagut) han estat una cosa natural en aquests 55 anys de vida.

Recordo els meus temps de vailet, carregat amb la bossa de petards, acompanyat d’amics i pares al voltant d’aquelles fogueres fetes de fustes i mobles recollits casa a casa durant dies previs al dia 23, armats amb aquella metxa d’encenedor comprada a pams als estancs, fent esclatar les piules i llençant contra les parets aquells “trons” de paper cartró lligat amb corda que deixaven una gran taca negra com a prova de la seva força “destructiva”.

Aquesta matinada, veient petits i no tant petits manipulant artefactes pirotècnics fins a altes hores, entenia el per què he anat perdent el gust pel soroll i aprecio molt més les llums d’alguns d’aquests productes de revetlla, de la mateixa manera que també els hi succeirà als que avui, com jo fa ja molts anys, tenen predilecció per aquells que només produeixen estridència.

Què fas, o què fèiem, quan has manipulat de manera reiterada i avorrida una ma ingent d’aquests productes sorollosos?. De la mateixa manera que ja molts anys, intentes trobar més al·licients experimentals que trenquin la monotonia de l’ara encenedor i abans metxa, i busques elements complementaris que magnifiquin el poder d’aquests artefactes.

Abans jugàvem amb ampolles, llaunes o furats a terra. Ara es troben més complements per a magnificar l’efecte dels petards de soroll, tenint la possibilitat d’utilitzar mobiliària urbà o, fins i tot, cotxes i motos per exemple, com elements multiplicadors del poder dels petards que, s’ha de dir, tenen un potencial molt més gran que el que hi havia a la meva època.

Era curiós, alhora que lamentable, veure adults mirant impertèrrits com els seus nois llençaven coets contra les façanes i balcons o ficaven als forats dels contenidors o als tubs d’escap de motos i cotxes o en ampolles de vidre aquests petards que, pel soroll que provoquen, es poden considerar com veritables bombes, convertint una nit de festa i gresca per a propis i estranys en una nit de bretolades, amb l’afegitó d’un potencial perill innecessari.

Seria necessari que, a més de la encomiable tasca que fa protecció civil, any a any, per a formar i informar als escolars de com han de manipular els petards, es fessin també tallers de conscienciació als progenitors sobre aquest tema.

De totes maneres repeteixo, m’agrada més l’espectacle del color de les fonts o dels coets de llum que el soroll pel soroll.

dissabte, 23 de juny de 2012

Reconeixement als avis


L’altre dia, a la inauguració de la remodelació de l’Escola de Música Municipal de Sant Feliu de Guíxols, al torn de parlaments va haver-hi l’apartat obligat d’agraïments a tots i totes els que han patit, durant un any, els entrebancs que han ocasionat aquestes obres.
Pares, mares, alumnes, professors, operaris, tècnics municipals, AMPA, Ajuntament, escola d’acollida, etc., van acaparar un merescut reconeixement públic.
-        Però, i els avis? No ens mereixem també una part d’aquest reconeixement?
Això va ser el que va preguntar l’avi d’uns alumnes que assistia a aquest esdeveniment. I tenia raó perquè, durant aquest curs d’obres, ell ha sigut un dels que ha patit la “canviada” ubicació de l’Escola i ha continuat, segur que amb molt de gust, responsabilitzant-se dels seus nets encara que amb dificultats afegides.
I això m’ha fet pensar en la figura dels avis, no pel fet de que jo ja tingui els “galons” encara que he exercit molt poc, sinó perquè els avis i avies fan aquella tasca callada, moltes vegades poc reconeguda però que ara, en la conjuntura social en la que ens trobem, s’han convertit en una de les columnes vertebrals de moltes famílies en particular, i del conjunt de la societat en general, i no hi ha dubta que mereixen un reconeixent públic.

dilluns, 18 de juny de 2012

Competitivitat i competència

Els bons empresaris, aquells que entenen que el seu objectiu és generar riquesa, tenen clar que avançar en competitivitat pròpia és l’única eina per a guanyar a la competència, mentre que els empresaris dolents, utilitzen la competitivitat de la competència per a generar riquesa pròpia.

La pregunta és senzilla, com es pot utilitzar la competitivitat de la competència? Tots hem escoltat alguna vegada allò de l’espionatge industrial i empresarial, habitual en grans empreses, a l’igual que la publicitat negativa que ha estat sancionada com a pràctica punible i, per això, retirada de diferents campanyes publicitàries.

En empreses petites, sobre tot en projectes d’emprenedoria localitzats en poblacions de petita dimensió, aquesta lluita competencial per a vèncer la competitivitat del veí es centra, sobretot, en el desprestigi professional i personal del potencial contrincant utilitzant, fins i tot, a treballadors i treballadores per a portar-lo a terme.

Aquests mal anomenats empresaris no entenen que un dels valors que més valora el mercat, és el respecte a la competència i la complementarietat d’oferta i que el menyspreu no deixa de ser un arma que, a manera de boomerang, es torna en contra d’ells mateixos.

Malauradament, avui he hagut d’aconsellar a un emprenedor de la ciutat a posar en mans de la justícia aquesta mala praxis empresarial tot i pensant que, si els esforços que dediquen aquests mals empresaris per a vèncer la competitivitat de la competència amb aquestes actituds i accions els dediquessin a avançar en la seva pròpia competitivitat, estaríem donant passos de gegant per a vèncer aquesta precarietat econòmica i social en la que ens trobem.


dilluns, 11 de juny de 2012

365 dies de Govern Municipal

Avui fa exactament un any, tot desprès de les Eleccions Municipals del 22 de maig de 2011, el nou Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols va començar el seu camí, amb un únic objectiu: treballar en benefici del conjunt de ciutadans i ciutadanes del nostre municipi.

De la mateixa manera que els “cent dies de Govern” marquen l’obligatorietat mediàtica de fer valoracions, encara que per qüestions temporals aquestes tinguin un component clarament subjectiu, 365 dies permeten una anàlisi més objectiva, havent-hi molts més elements a tenir en compte i podent visualitzar concrecions reals i tangibles de la tasca de Govern.

Dos són els termòmetres que permeten mesurar el grau d’èxit d’un Govern Municipal que té la “morbositat” afegida de ser fruit d’un pacte entre dos candidatures  que, més enllà d’estar sustentat per uns partits polítics “ideològicament antagònics”, es basa sobretot en la coincidència programàtica local i en la capacitat de les persones per a portar-la a terme.

Un, i més important, el de la ciutadania. I, en aquest cas, les percepcions reals ens permeten afirmar que, en línies generals i en comparació amb altres èpoques convulses, els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols valoren l’eficàcia i l’efectivitat amb la que s’estan afrontant els temes de ciutat, amb independència de la seva dimensió.

I dos, l’actitud de l’oposició. Quan qui ostenta la responsabilitat de fer oposició només actua adduint arguments i insinuacions de mala gestió procedimental i no de fons; quan aquesta oposició, per defensar els seus interessos, només veu la sortida de la judicialització mediàtica de la tasca política municipal i el desprestigi personal; i quan aquesta oposició es veu incapaç de fer propostes constructives utilitzant la legitimitat de la crítica, vol dir que el camí del Govern és el correcte.

Amb aquests arguments, desprès d’un any, només es pot fer una valoració positiva que dona la raó a aquells que vam apostar per un Govern basat en les persones i en la lleialtat des de la discrepància, però que treballés únicament en benefici de la ciutat.  

diumenge, 3 de juny de 2012

Jo sí que #novullpagar a alguna “oposició”

Recordo el matí del 10 de març de 2010. La ciutat bloquejada per la neu; tercer dia sense subministrament elèctric; els ciutadans i les ciutadanes de Sant Feliu demanant explicacions sobre la complicada situació; i al pati de l’Ajuntament, tècnics de l’Ajuntament i Regidors del Govern Municipal amb l’Alcalde al capdavant, informant als veïns i intentant aplacar els ànims d’una indignació que, no per legítima, crec estava dirigida contra qui no era responsable del succés.

Aquell dia, tècnics i polítics locals vam rebre insults, atacs verbals (quasi físics) i tot i així, entenent la preocupació i la demanda de solucions de la població en general, sobtaven alguns crits i reclamacions que semblaven fruit d’una maniobra orquestrada.

Només feia falta sortir i veure, just a la porta de l’Ajuntament, cóm alguns Regidors de la llavors oposició, amb el que al cap d’un seria alcalde “censurador”, alimentava la indignació de la gent, instigant-los a dirigir-se a l’Ajuntament, fins i tot, amb una actitud ratllant la violència.

Aquesta manera d’entendre la política municipal ja es desqualifica per sí sola. Els adjectius d’aquesta actitud ja va ser criticada, fins i tot, per alguns dels que van ser fruit d’un intent de manipulació inicial, basat en mentides i, possiblement, en interessos.

Ara, avui, el mateix protagonista d’aquella barroera maniobra inicia una campanya política de desprestigi personal, intentant aixecar la població contra uns fets tergiversats, projectant una lectura falsa, sense fil argumental coherent, amb l’únic objectiu de canalitzar una indignació popular que faci la feina que, per sí sol, des de la decència política de l’oposició, ell no s’atreveix a fer.

Perquè hauria d’explicar la veritat: que les dedicacions exclusives en una Administració Local es meriten per això, per dedicació, amb independència de la tinència d’alcaldia que la percebi.

Perquè hauria d’aclarir per què ell era tinent d’alcalde en un Govern a on ja hi havia dues dedicacions exclusives.

Perquè hauria de justificar per què ell va ser l´únic alcalde que, tenint una dedicació exclusiva, no va reduir els seus emoluments, alhora que li reduïa el salari als treballadors municipals.

Perquè hauria de dir que la seva dedicació era de 6 hores, de 7 a 13, amb uns emoluments fixes.

Perquè hauria de maquillar les seves percepcions actuals, per a justificar la seva dedicació en benefici de la ciutat, i no en benefici de la seva pròpia vanitat.

I perquè hauria de disfressar la veritat d’aquesta “vanitat” de la que aquest personatge acusa i de la que ell és un veritable i ridícul paradigma guixolenc. Però això mereix un altre capítol.

Malauradament, desprès d’un any d’oposició, encara no ha entès que la seva responsabilitat és la de treballar per la ciutat, no per alimentar el seu ego o el del seu partit.

I malauradament no és conscient de que l’oposició ha de fiscalitzar i fer propostes positives en benefici de la població. I això no s’aconsegueix posant pals a les rodes de l’acció de govern ni amb intents de manipulació mediàtica basats en interpretacions basades en mentides. Perquè si aquesta és l’oposició que mereix Sant Feliu, com a ciutadà, jo sí que #nolavullpagar.

Però clar, l’experiència d’aquell 10 de març del 2010 és un fals grau acadèmic adquirit en una universitat de compra de diplomes.