Una reflexión sobre negociación

Estoy plenamente convencido que un acuerdo, para tener la mínima garantía de éxito, se ha de alcanzar sin que se perciba que hay ganadores ni perdedores; y este ha sido el principio con el que siempre he afrontado todas las negociaciones de la muchas en las que he participado, tanto en el ámbito de las relaciones laborales, en las que me considero contrastadamente experimentado, como en el ámbito político o en el de los negocios.

Se debe afrontar una negociación con la vista fijada en el entente, sin pretender que la otra parte salga “vapuleada” en la consecución de sus intereses, alcanzado lo que yo denomino “conniving firm”, connivencia de firma.

Siguiendo un símil deportivo, un acuerdo es mucho más fructífero y duradero si se produce un empate y nadie percibe que el inicialmente adversario acaba llevándose los tres puntos porque, pretender ganar por goleada, es condenarlo al fracaso.

Pero claro, uno ha de tener la voluntad de negociar, y para ello ha de desterrar cualquier actitud impositiva, aunque la normativa legal, no siempre justa sino todo lo contrario, esté de su lado.

De la normalitat al conformisme

Ens aixequem cada dia amb idèntiques informacions que el dia anterior; al migdia, seiem a taula i els informatius repeteixen el mateix; fins i tot al vespre, desprès d’una jornada laboral (qui té la sort de poder-la complir), els locutors o presentadors ens recorden pràcticament els mateixos titulars.

Han aconseguit que la crisi, l’atur, un fosc horitzó i la complicitat obligada en retallades i renuncies a drets laborals, econòmics i socials no siguin notícia, sinó un element quotidià de la nostra vida.

Ara per ara seria notícia, una bona notícia, que una entitat financera concedís un crèdit a una empresa per a continuar amb la seva activitat. Tot al contrari, el que avui està dins de la normalitat i ja no desperta la indignació de la ciutadania, és que una persona deixi en fallida tècnica l’entitat bancària de la que era responsable, que s’hagi de sufragar amb diners públics la seva mala gestió, i que a més a més cobri una indemnització milionària per dimitir del seu càrrec.

Lamentable normalitat mediàtica és la ridícula creació de 5000 llocs de treball en un país que té més de cinc milions de ciutadans sense feina i que, en poc temps, arribarà al rècord de que una de cada quatre persones engreixarà la llista d’aturats, quan la notícia hauria de ser l’aplicació d’efectives polítiques actives d’ocupació.

Ja no sobte a ningú que ens parlin de recessió econòmica, d’austeritat i de puja d’impostos. El que no seria normal és que s’anunciessin necessaris plans de reactivació econòmica.

Que la sanitat, l’educació o molts serveis bàsics que sostenen l’Estat del Benestar perdin qualitat és una notícia que ja no desperta l’interès diari; lo positiu, però per això estrany, seria un titular anunciant, per exemple, l’aposta clara pel manteniment del servei sanitari universal o per polítiques educatives adients, com a base de la reactivació social.

Ja no desperta interès el desnonament d’un habitatge familiar, l’embargament o el tancament empresarial que deixa al carrer a desenes de treballadors; és la notícia habitual, és el pa de cada dia.

Han aconseguit que els anuncis d’un acostament, cada cop més proper, a una precarietat social insostenible estiguin dins de la normalitat.

Han aconseguit que les notícies que abans ens esgarrifaven ara estiguin en el marc de la normalitat, amb l’objectiu de que aquesta normalitat és tradueixi en un conformisme social que els permeti actuar amb total impunitat.

Peix Blau Ganxó. Referent gastronòmic

Com sempre, impressionant. Cada edició de la Campanya Gastronòmica del Peix Blau Ganxó aporta alguna novetat, alguna nova creació culinària que et sorprèn.

I en aquesta 21 edició, els 13 establiments de la ciutat participants no han decebut en la presentació de la campanya i les seves elaboracions, com a mostra de tot allò que oferiran durant aquestes 5 setmanes, ja ha sigut un plaer que, com deia avui en el meu parlament, es convertirà en un vici gastronòmic. Això sí, un vici nutritiu i saludable.

Haig de reconèixer que no he pogut provar-ho tot; i no per falta de ganes! El parlar amb un i un altre ha sigut un veritable impediment per a gaudir d’elaboracions a base de tonyina, bonítol, varat, sardina o anxova.Fins i tot algun restaurador m’ha recriminat, amb “carinyo” això sí, que no hagi tastat la seva mostra però ho faré; amb tota seguretat.

El Bahia, el Barcarola, Can Nadeu, Cans Salvi, el Cau del Pescador, el Gallo, la Carbonera, la Gaviota, la Marquesina, la Taverna del Mar, el Marabú, el Club Nàutic, el Sant Pol i la Goleta, amb la col·laboració també de la Confraria de Pescadors seran els protagonistes gastronòmics d’aquests dies i donaran resposta als paladars més exigents.

GuíxolsMar. Un impuls a l'industria nàutica

Avui, a la presentació de la Fira Guíxols Mar explicava, com anècdota, el fet de que un amic meu em preguntava que, amb la que ens està caient, com era possible que l’Ajuntament de Sant Feliu organitzés una fira nàutica?, sent aquesta una activitat de lleure que s’associa a un cert nivell adquisitiu que malauradament, i sobre tot ara, no està a l’abast de la majoria de la gent.

Li vaig donar tres raons.

La primera que lo que està caient deixarà de caure en algun moment, i Sant Feliu ha d’estar en la primera línia de sortida per a que quan deixi de "caure el que cau" puguem afrontar la reactivació i la recuperació econòmica amb terreny guanyat.

La segona que, per ubicació, per tradició, per vocació i per sentiment, Sant Feliu té un lligam íntim amb el mar; el mar implica, entre d’altres coses, navegació, i encara que sigui una obvietat, la navegació depèn de l’industria nàutica.

I la tercera que Sant Feliu té un entorn privilegiat, com ho demostra el fet de que en Ferran Agulló va batejar la Costa Brava a la nostra ciutat, el que ens converteix en el Bressol de la Costa Brava i en un referent turístic i promocional; i per interès propi, però també per responsabilitat territorial, estem obligats a mostrar i convidar a gaudir de les excel·lències del nostre litoral.

Crec que això justifica l’aposta que des de l’Ajuntament hem fet per aquesta fira monogràfica, com inversió de present i de futur.       

La dona del César ha de ser honesta... Axioma universal?

Sí, és cert. No hi ha prou amb que la dona del César sigui honesta, també ha d’aparentar-ho.

Però, és just aplicar aquest axioma de manera universal?

I m’ho pregunto per una notícia apareguda a la premsa on uns grups municipals locals posaven en dubta la “conveniència”, per una qüestió d’imatge, de que un familiar de l’alcalde hagués estat contractat per l’Ajuntament.

I lo més curiós és que no es dubta de la legalitat del procés ni de la necessitat de la contractació. L’únic que es discuteix és el grau de parentesc amb l’alcaldessa de la ciutat, com si aquesta treballadora hagués perdut el dret a treballar pel sol fet de que la seva germana es dediqui a la política.

Crec que una constatada manca d’honestedat, per no parlar d’una més que demostrada manca de sensibilitat, és la d’aquells que fent una injusta utilització mediàtica per interessos partidistes, es dediquen a generar dubtes sobre l’honradesa del seu adversari polític, sense pensar que el que estan generant és un greu atac vers un treballador, a manera de dany col·lateral,  alhora que provocant un innecessari i estèril avanç en aquesta desafecció política que actuacions com aquestes, entre d’altres, han fet que arreli en la societat.

La PPC, nou atac al sector pesquer

És indiscutible que el sector pesquer del Mediterrani, i en especial el de Catalunya, té unes característiques que el diferencien de la resta; aquesta realitat fa necessària l’elaboració d’una normativa que, més enllà de mesures que facilitin una aparent subsistència de precarietat present, afrontin el repte del seu desenvolupament de futur per aconseguir una peremptòria cohesió sectorial.

Vaig fer aquesta afirmació ja fa molt de temps, tant en articles de premsa com en diferents xarrades i reunions, i he continuat defensant aquesta necessitat urgent quan des d’algun sector especialitzat, tan polític com a tècnic, m’han demanat opinió.

Sembla que ara, la nova Política Pesquera Comuna (PPC) obvia aquesta realitat i globalitzarà una normativa sense tenir en compte qüestions específiques com poden ser arts i mètodes d’extracció, de comercialització o de relacions laborals, entre d’altres, posant al mateix nivell normatiu la pesca d’altura i de gran altura amb la pesca d’encerclament i d’arrossegament, majoritària a Catalunya.

Desconec si el document d’aquestes noves directrius comunitàries, que afectaran a tot el sector, deixaran prou flexibilitat territorial per a que l’efecte negatiu que pogués tenir la seva aplicació literal envers la flota pesquera catalana es pugui minimitzar, però sí que sorgeix la necessitat d’una posició monolítica de tothom per aconseguir-ho, deixant de banda diferències polítiques que per sort i coherència, segons la premsa, han quedat relegades a un segon pla, prioritzant l’interès del sector per sobre del partidista.

El sector pesquer català, no només la flota pesquera sinó tota l’activitat que depèn de l’extracció de peix, mereix una legislació específica que generi connivència efectiva entre tots els actors, amb canvis estructurals i funcionals que consolidin el seu futur.