Opció: No tenir res a dir

Com deia el meu pare, els avis es poden permetre el luxe de dir tot allò que creuen han de dir i, estant d’acord, jo sempre afegia que també es poden permetre el luxe de callar allò que creuen que han de dir.

Ja soc avi i avui he posat en pràctica aquest axioma; i he callat. No he dit allò que hauria d’haver dit. Conscientment! I hagués pogut dir-ho i, possiblement, estava en l’obligació de dir-ho.

Però no ho he dit. He fet prevaldre el meus “galons” d’avi i he callat.

I haig de reconèixer que m’ha costat; ha sigut un esforç que, en un principi, m’ha fet sentir malament però desprès, en fred, aquesta voluntària continència verbal m’ha produït cert plaer complaent amb la meva decisió.

El no tenir res a dir també és una bona opció!

Realment patètic

Això és el que m’ha semblat la petició de perdó del monarca espanyol, Juan Carlos I. Per què ha de demanar perdó?, o millor, per què demana perdó?.

Quina malifeta ha fet el Rei d’Espanya per a que es vegi obligat a demanar perdó?

Demana perdó per haver-se anat de vacances?. No m'amoïna.

Demana perdó per haver anat a caçar?. Tampoc hem produeix insomni.

Demana perdó per haver anat a caçar elefants?. En tot cas hem sap greu pels elefants.

O demana perdó per allò que no pot dir però que ell sap que mereix l’indult de la ciutadania?, que això sí que hem preocupa si el perdó respon a la pregunta de per què i qui, sobretot el perquè, ha patrocinat aquestes vacances de cacera elefantil del Cap de l’Estat.

Perquè ens agradi o no ens agradi, mentre siguem una monarquia parlamentària, Juan Carlos I és el Cap d’Estat i una de les nostres imatges mediàtiques, i amb aquesta petició de perdó completament infantil que ocupa avui les capçaleres televisives i que, amb seguretat, ocuparà demà els titulars de la premsa, s’està traslladant a l’exterior un fals simplisme ciutadà que desitjo sigui fals.

Estem patint una crisi galopant que alguns utilitzen per a justificar l’enderrocament de l’Estat del Benestar, abocant a la ciutadania a la precarietat social més profunda i ahir, la nostra preocupació era quan havia costat el safari del Rei, com havia anat l’operació de maluc o com, quan o si demanaria perdó; no el per què.

I deixant de banda que, per escenificar aquest perdó, s’ha tingut de convocar una gabinet de crisi amb tècnics i professionals, pel que em por preguntar el seu cost.

Sincerament, a mi em preocupen molt més els aturats, o que els malalts, a partit d’ara, hagin d’assumir el repago (que no el copago, amb el que tampoc estic d’acord) de les receptes mèdiques i que els alumnes pateixin una massificació en les aules que, amb seguretat, incrementarà el fracàs escolar, per esmentar notícies d'avui mateix.

Comparat amb això, preveient el que ens caurà i el que ens està caient, aquest perdó me "la trae al pairo".

El bueno, el feo y el malo

A veces haciendo zapping, trasladando con el mando a distancia un aburrimiento mecánico al decodificador, uno tiene la suerte de aterrizar en la emisión de algún programa o película que le despierta interés.

Es cierto que acostumbra a suceder muy pocas veces, por lo menos en mi caso, pero doy fe que ocurre.

La casualidad fue la banda sonora; me hizo recordar rápidamente que se trataba de un western antiguo, de mis años mozos, que reconozco haber visto en más de una ocasión y que, creo recordar, tenía grabado en una aquellas cintas de video que ahora ya no puedo visualizar por falta de reproductor. El bueno, el feo y el malo.

Una de las escenas de este film, de aquellos que calificábamos como “película del oeste”, que siempre me ha impactado es la de Elli Walach corriendo por un cementerio entre centenares de cruces, buscando un tumba que, en teoría, escondía el producto de un atraco.

Quizás los entendidos digan lo contrario, pero en mi humilde opinión como mero espectador, continua siendo simplemente magistral.

Rescat = Intervenció = Ocupació

I és queda tan ample!. El ministre de Finances d’Alemanya, Wolfgang Schäuble, es defensa de les crítiques que Grècia fa contra el seu Govern afirmant que Alemanya “no vol ocupar ningú”, i continua dient que “Alemanya va tenir questes ambicions en el passat i va fracassar. Tot i això, a dia d’avui, no les té”.

Però, estan latents aquestes ambicions? Avui no però, les tindrà demà? Li cou aquest fracàs alemany de 1945, al que aquest ministre fa esment?

Amb aquestes declaracions, acompanyades del menyspreu a la situació molt més que complicada que viuen altres països de la “zona euro”, com Grècia, deixa en evidència el tarannà de lideratge intervencionista d’Alemanya al capdavant de l’economia europea, fent d’emissari i executor d’aquells que veritablement mouen els fils.

Ara, l’estratègia “d’ocupació” no passa per la confrontació bèl·lica. No són necessàries les mobilitzacions de tropes per sotmetre un país.

Avui en dia, des d’un despatx a manera de laboratori, només utilitzant munició financera com arma de destrucció massiva, aparentment incruenta, es pot destrossar la sobirania d’un Estat lliure.

Polònia va se el detonant al 1939 i sembla que Grècia podria ser-ho al 2012. I sí, alguns podran dir que allò va ser una invasió i ara parlem, com diu defensant-se de les acusacions el ministre alemany, d’ocupació, però, a la llarga (o a la curta), no és el mateix?

I tota aquesta delirant controvèrsia al voltant de Grècia, succeeix quan Espanya i la seva economia està en el punt de mira de l’UE, amb insinuacions de regals enverinats que, a manera de rescat, no deixen de ser més que amenaces d’intervenció o ocupació, que en aquest cas és el mateix.

Realment preocupant!!!

Des de l’interior: La profunditat de la paraula company

L’altre dia enviava una nota a una jova companya a on li manifestava que, per als “vells roqueros” del socialisme de progrés, la paraula company té unes connotacions molt més profundes que una simple manera de dirigir-se als que, en teoria, comparteixen els mateixos ideals i objectius.

Per això, no és gratuït el fet de que la persona que viu al teu costat, que comparteix la teva vida, sigui la teva companya o el teu company.

Avui en política, malauradament, la paraula company s’ha estereotipat, utilitzant-se d’una manera superficial en un context que únicament s’emmarca en el fet de compartir carnet o militància.

No es pot ser company en la intransigència, ni en la traïdoria, ni en la mala fe, ni en la incomprensió, ni en l’egoisme, encara que hi hagi un teòric ajuntament ideològic, perquè ser company o companya és tolerància, lleialtat, reconeixement, respecte i reciprocitat, fins i tot, en les discrepàncies.

Per això, vull continuar creient en el company i en la companya, sense ambigüitats, com un dels principis bàsics d’una complicitat interrelacional que permeti tirar endavant projectes comuns en benefici de la societat, perquè d’altra manera cauria en la temptació frustrant de dir allò de que “no he trobat millor company que la meva pròpia soledat”, el que no seria just per aquells que, amb tota tranquil·litat, poden continuar dient-me company, amb independència del grau de coincidència ideològica que puguem tenir.

Tres dies desprès del 29-M

Han passat tres dies des de que el 29 de març milions de ciutadans i ciutadanes vam sortir al carrer a manifestar el nostre rebuig a la Reforma Social que, disfressada de Laboral, vol imposar el Govern espanyol seguint ordres i directrius del poder econòmic i financer.

Les valoracions que es podien fer el dijous, encara que hi haguessin elements per a fer-les amb total objectivitat per ser fets contrastats, podien ser fruit de l’eufòria o de la impotència, depenent de l’origen.

Però tres dies desprès, les opinions haurien de basar-se en una anàlisi rigorosa dels motius que van provocar la mobilització social del dia 29, així com de les conseqüències de posteriors accions socials si el Govern no surt del seu immobilisme governamental i continua minimitzant i menyspreant les inquietuds i el malestar de la ciutadania.

És justifiquen en que la seva responsabilitat els obliga a prendre decisions en benefici de la ciutadania, encara que facin mal, aplicant cínicament allò de “que bien te quiere te hará llorar”, erigint-se com a "salvadors de la pàtria" i criminalitzant als sindicats, acusant-los de manera injusta i torticera de ser, pràcticament, els que van provocar aquesta situació.

Però avui, més enllà d’actituds prepotents i de valoracions mediatitzades pels interessos d’un poder econòmic no legitimitat socialment, ja es comencen a recollir complicitats amb els motius del 29-M, fins i tot d’aquells que, en teoria i a priori, es podien considerar favorables a aquesta imposició agressiva, i em refereixo als empresaris, que no a la patronal.

Segons la premsa dominical, com a mínim la independent, veus empresarials comencen a dubtar de l’efectivitat de les mesures o, com a mínim, d’una aplicació unilateral que obviï el necessari consens que, fruit del diàleg i la negociació, es l’única garantia d’èxit i que, paradoxalment, és el que exigeix la ciutadania a través dels sindicats.

La pregunta és, ara per ara, senzilla. Continuarà el Govern del PP fent oïdes sordes als ciutadans i ciutadanes que, democràticament, els han legitimat per a governar a través de les urnes?, o bé es plegaran a les exigències d’aquells que volen continuar mantenint el poder polític i econòmic, menyspreant erròniament el poder social, sense cap legitimació democràtica?