dissabte, 31 de març de 2012

Dogmatisme polític = Fracàs en gestió municipal

Ahir un ciutadà, parlant de política local, em comentava que molts ciutadans  i ciutadanes es sorprenien positivament de la bona marxa del Govern de la ciutat, tenint en compte la distància política dels dos partits que el conformem i que li donen suport.

La meva resposta va ser senzilla, clara i contundent. En política, i més a l’àmbit local, el Govern el conformen les persones, amb polítiques dirigides a les persones, amb l’objectiu de millorar la potencialitat de la ciutat en benefici de tots els ciutadans i ciutadanes, deixant en segon termini inflexibles dogmatismes de fe ideològics, que reconec que no m’agraden, perquè per norma general només porten confrontació dialèctica i paralització.

Aquest ha de ser el principi bàsic de la política local i és, a la meva opinió, la base en la que s’ha de sustentar, i en aquest cas es sustenta, un Govern de coalició com el de Sant Feliu, més enllà de aritmètiques representatives que, per experiència, no representen cap garantia d’estabilitat.

Desprès, per a recórrer el camí traçat, s’han de trobar coincidències en les prioritats, sempre des de la lleialtat vers als companys i companyes que formen part de l’equip, generant equilibris entre totes les sensibilitats. No tant complicat, quasi diria senzill, si es tenen clars els objectius, com és el cas.

Els carnets de militància no tenen importància, o han de tenir una importància relativa perquè, en una ciutat, el que demanen i valoren els ciutadans i ciutadanes són solucions i respostes a les seves inquietuds, amb independència de la posició que en l’espectre polític ocupin els governants.

Posant un símil futbolístic, afirmo que soc del Barça, i vull que guanyi sempre el meu equip. Però soc del Barça perquè m’agrada el futbol, el bon futbol, i si el Madrid o l’Espanyol, per exemple, fan un bon partit m’agrada i aplaudeixo la seva victòria. Això sí, sense deixar d’estar convençut de que el Barça és el juga millor.

Doncs bé, soc d’esquerres, i vull que el PSC governi aquest país, en tots els àmbits. Però sóc del PSC perquè crec que les nostres propostes són les més adients, però si trobo coincidències puntuals o generals en les polítiques que plantegen altres formacions en benefici de la ciutadania, no tinc cap inconvenient en recolzar-les. Això sí, sense deixar d’estar convençut de que el PSC és el té les millors respostes.

diumenge, 11 de març de 2012

Mercat o mercadillo

És comprensible que qualsevol canvi en el funcionament habitual d’una activitat generi recels i pors; i només fa falta tirar d’hemeroteca per a comprovar que a qualsevol ciutat a on s’ha intentat variar la ubicació o l’organització del mercat setmanal, s’han produït moviments discrepants per part dels marxants que, entenent que les modificacions poden ser perjudicials pels seus interessos, manifesten la seva disconformitat.

Aquest diumenge Sant Feliu de Guíxols aplicarà un nou disseny al mercat setmanal amb el clar objectiu de donar més amplitud visual i superficial al que és un dels punts de trobada dominical més importants de la ciutat, el Passeig del Mar, compatibilitzant una activitat comercial en la que participen més de 90 professionals, però alhora generant els equilibris necessaris que facin conviure a marxants, activitats comercials diàries i visitants.

Possiblement per entendre la justificació del canvi s’ha conceptuar la pròpia definició d’aquesta activitat, mercat o mercadillo, i un cop valorats elements tant importants com l’espai, l’entorn, la pacificació, l’accessibilitat i, fins i tot, la conjuntura econòmica i social que, no per ser generalitzada afecta de la mateixa manera a totes les poblacions, decidir quin és el model que millor respon a les exigències de la ciutat i dels seus ciutadans i ciutadanes, residents o ocasionals.

El “mercadillo” és sinònim de ganga o regateig, de venda de productes a menor preu o de menys qualitat que els que s’ofereixen a establiments tradicionals, d’aglomeració de gent, de venedors cridaners i de desorganització.

Aquesta és la visió d’una activitat com la dels mercats no sedentaris que no correspon a la realitat, perquè avui en dia, i per norma general, els productes que s’ofereixen en aquests mercats són similars en qualitat, i fins i tot en preu, als que es posen a l’abast dels clients en botigues i centres comercials amb la mateixa professionalitat.

El mercat, en canvi, és sinònim de seriositat, de qualitat, de diversitat d’oferta, d’amabilitat i d’atracció al visitant.

Vist això un s’ha de preguntar, què vol Sant Feliu, un mercat o un “mercadillo”?. La resposta és clara. Els interessos turístics i comercials de la ciutat passen perquè al Passeig del Mar es continuï desenvolupant el mercat dels diumenges, esponjós i accessible, que convidi al passeig i a la compra, i que sigui l’eina dinamitzadora no només pels professionals d’aquesta activitat, sinó per a tot el seu àmbit d’influència.

Si bé és cert que hi ha opinions contradictòries, manifestades legítimament, aquesta no és una decisió arbitrària ni un caprici no mesurat, sinó tot al contrari. La nova dimensió del mercat dominical de Sant Feliu de Guíxols és una aposta ferma i decidida, amb els dubtes lògics que sorgeixen quan s’afronta una novetat i que sempre poden provocar una rectificació, i que han de donar resposta al model de ciutat que volem, que generi sinèrgies positives i que sigui un veritable element de promoció econòmica col·lectiva.
(Article publicat Diari de Girona, 11/03/2012)

dissabte, 10 de març de 2012

Només la negociació pot aturar el 29-M

He llegit que el Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas opinava que la vaga general del dia 29 no aportarà res positiu al país.

Doncs bé, haig d’afirmar que estaria completament d’acord amb ell si aquesta fos una frase inacabada, i el President hagués continuat dient “encara que aquesta vaga sigui legítima i més que justificada, per la manca de voluntat manifesta del Govern del PP d’afrontar una Reforma Laboral que, per necessària, sigui el fruit de l’acord consensuat amb els agents econòmics i socials, per a garantir el seu èxit”.

Hi ha multitud d’arguments per a rebutjar aquesta iniciativa que a manera de reforma intenta aplicar el Govern Popular. Només pels adjectius que el mateix Govern addueix per a qualificar-la, ja mereix una condemna unànime i justifica qualsevol mobilització: agressiva, regressiva, imposada, unilateral, insensible amb els treballadors, etc.

Però hi ha un que ens ha de deixar completament glaçats i que ratlla, sinó sobrepassa, la reducció argumental a l’absurd, ja que estem parlant d’una reforma laboral que produirà més atur, farà decréixer el consum i precaritzarà el mercat laboral, tal i com afirma el mateix Govern.
I tenen raó, perquè segons les dades, durant els últims 15 dies del mes de febrer, aquesta nova norma legislativa que, en comptes de reformar aconsegueix deformar, ha conquerit la fita de 327 expedients de regulació que afecten a quasi 7.000 treballadors i treballadores a Catalunya.

I clar, ara surten les veus per a deslegitimar la vaga i desactivar la mobilització. Que si la imatge exterior quedarà deteriorada, encara que per sí mateixa la reforma laboral ja malmena la confiança que podem traslladar per la demostració de incoherència (l’opinió de molts prestigiosos economistes d’independència constatada coincideix en que aquesta reforma no aportarà res de bo, sinó tot el contrari) o, la més greu per la seva perversitat, que és una protesta en contra dels aturats, en un barroer intent de generar una esquerda social entre  treballadors aturats i en actiu.

Aquesta vaga general no és una bona notícia per a ningú, i en mans del Govern del PP i de la incidència que poden tenir polítics amb responsabilitat com el Sr. Mas està el poder aturar-la.

La paraula clau es negociació.

divendres, 9 de març de 2012

Dia de...

No tenim prou dies, amb 365, per a dedicar a cada efemèrides o recordatori, perquè cada dia és el Dia de... i, hi ha tants temes que, moltes vegades, les dedicatòries s’han de solapar.
Els dies de..., jo el agrupo en quatre grans grups.

Els comercials, que són aquells que tenen com objectiu incentivar el consum. (Dia del Pare, de la Mare, Sant Valentí, Dia de la Rosa, Dia del llibre, etc.)

Els recaptatoris, que tenen com a finalitat recollir diners per afrontar algun projecte en benefici de la societat. (Dia de la lluita contra el càncer, Dia contra el Sida, etc.)

Els de reconeixement, que ens obliguen a recordar fets, situacions o persones que han contribuït en l’avenç social.

I els reivindicatius, que son aquells que ens fan sentir vergonya pròpia, perquè demostren que a la societat encara li falta molt per assolir els mínims d’igualtat i justícia social. (Dia del nen, contra la fam, drets humans, etc.)

Ahir, 8 de març, celebràvem el Dia de la Dona Treballadora.

De reconeixement o reivindicatiu? Doncs tots dos.

Reconeixement a les dones treballadores que, desenvolupant la seva feina professional, han hagut d’afrontar, i continuen fen-la també, la seva feina com a dona i aquella que tenen atribuïda erròniament pel fet de ser dona, i que no està considerada com a treball.

I reivindicació perquè encara hi ha sectors de la societat (homes i dones) que consideren que el gènere és un factor que marca una diferència professional i social.

dilluns, 5 de març de 2012

El personal sanitari no està en qüestió

Parles amb un, amb un altre, amb personal sanitari del SEM o del mateix centre. La veritat és que una llarga nit a urgències d’un hospital dona per molt, sobre tot quan un, com és el meu cas, és “cul” inquiet i li agrada mantenir converses amb tothom.

De manera lògica, el tema de conversa ha sigut coincident. La situació econòmica actual, sobre tot, i per trobant-se en un centre hospitalari, el rebuig a les retallades en sanitat, tant pel que fa referència a salaris com a personal.

És cert que l’opinió generalitzada, i constatada, és que les mesures d’austeritat han perjudicat greument als ciutadans que, quan més ho necessiten, veuen com s’ha produït una baixada en els índexs d’eficàcia que havien col·locat Catalunya com a capdavantera dels servei sanitari, prenent un protagonisme negatiu, que abans no tenia per exemple, el factor temporal i d’agilitat.

Però no és menys cert que aquest retrocés en la qualitat assistencial, repeteixo constatada, s’està compensant per la professionalitat del personal sanitari, com a mínim el que ahir i avui atenien el servei d’urgències de l’Hospital de Palamós,  que he vist com és multiplica per a atendre amb la màxima celeritat als malalts i acompanyants, malgrat la certa precarietat d’alguns, o malgrat la pèrdua de drets laborals d’altres.

Però, com deien alguns, tot té un límit i aquests treballadors i treballadores de la sanitat pública pot arribar un moment que diguin que ja ni ha prou amb molta més contundència que actualment, perquè s’està posant a prova la seva paciència i en perill el seu prestigi professional per estar supeditat al judici dels usuaris que encara els valoren positivament, malgrat les retallades.

diumenge, 4 de març de 2012

Fòbia confluent contra el socialisme

M’ha havien comentat que si volia veure un veritable “banderín de enganche” que fes confluir les fòbies més profundes contra el socialisme, només calia fer un esforç i entrar en el Confidencial Digital.

Avui, per curiositat morbosa, i aprofitant un diumenge de certa tranquil·litat, desprès de llegir en format paper la premsa dominical que és com m’agrada fer-ho, he fet pujar el comptador d’entrades i he navegat per aquest diari virtual; i avui he comprovat el que és una manipulació mediàtica amb l’únic objectiu de crear una secta a major glòria d’aquells que capitalitzen l’odi visceral contra els valors del socialisme progressista i contra aquells que el representen.

Perquè si la manera d’informar no té desaprofitament, menys encara ho tenen els comentaris que els lectors fan de la notícia, que no m’estranyaria que fossin els mateixos periodistes en nòmina per a amagar la seva manca de professionalitat i com a fàrmac per la seva fòbia.

La paraula fòbia ve del grec, Φόϐος, que significa pànic. Ja estaria bé aquesta accepció per a definir l’actitud d’aquest diari i dels seus seguidors: atrinxerats en aquesta por malaltissa a la igualtat i la justícia social, la seva incidència no tindria més importància.

Però fòbia també es pot catalogar com el sentiment d’odi o rebuig envers alguna cosa que, no sent un trastorn de salut emocional, sí pot generar molts problemes emocionals, socials o polítics. I aquí sí que hi ha perill si l’actitud d’aquests seguidors de la manipulació l’emmarquem dins d’aquesta definició, perquè no estaríem parlant d’una malaltia particular, sinó que estaríem parlant d’uns personatges que creuen que són els únics sans de la societat, i que la seva missió és curar a la resta. I això és paranoia.

Això em fa pensar en l’actitud d’alguns polítics locals que, de manera també malaltissa, demostren una fòbia contra el PSC que ratlla, també, la paranoia, Però és un altre tema del que explicaré amb posterioritat.

dissabte, 3 de març de 2012

Port de Palamós, espai Schengen, JA!!!

Ja ens tenen acostumats a aquella demagògia que ratlla la mentida i, com algú em porta aconsellant fa molt de temps, hauria de fer un exercici de “chubasquero” per aconseguir que em rellisquessin moltes d’aquestes afirmacions que no tenen com objectiu més que l’autocomplaença política.

Però no puc, i quan algú intenta justificar lo injustificable amb arguments falsos no puc més que rebel·lar-me, com a mínim, per a descarregar la meva indignació.

Avui, a la premsa, el PPC manifesta el seu recolzament a que el Port de Palamós sigui declarat com Espai Schengen, és a dir, que aquesta infraestructura portuària sigui considerada de lliure circulació amb els països signants d’aquest acord, amb els condicionants de control i visats que es marquin.

Això seria una bona notícia sinó fos perquè al Senat el PP va votar en contra d’aquesta declaració, i pels arguments que, sense cap tipus de solidesa per la seva falsedat, esgrimeix el PP català per a justificar aquesta decisió, assumint un protagonisme reivindicatiu que no els hi correspon.

Com a responsable Nacional de Ports de la UGT, a principis del anys 90, vaig demanar oficialment a tots els grups polítics amb representació al Parlament de Catalunya una iniciativa per a que el Port de Palamós tingués un PIF (Puesto de Investigación Froteriza) fixe, atès la seva potencialitat com a port de mercaderies.

Quan el Port de Palamós, anys desprès, va convertir la seva potencialitat turística en una realitat, i sent responsable al Sector de Ports estatal de la UGT, vaig fer la mateixa reivindicació tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats, amb reunions amb tots els grups polítics amb representació.

No eren necessaris estudis previs de viabilitat, ja que la demanda era fruit de la constatació d’una necessitat que portaria efectivitat als tràmits portuaris i representaria un valor afegit a l’oferta comercial i turística gironina perquè, l’hinterland del Port de Palamós no només és circumscriu a aquesta ciutat baix empordanesa, sinó que el seu àmbit d’influència  té incidència a tot el territori.

Haig de reconèixer que mai he pogut esbrinar el per què de la falta d’interès en dotar al Port de Palamós d’un servei, com el PIF, que hauria de considerar-se essencial per al desenvolupament d’aquesta infraestructura.

Cost?, en absolut. Quan s’havien d’utilitzar els serveis fronterers de l’Agencia Tributària, s’havien de desplaçar els efectius ubicats a l’Aeroport de Girona.

Competència amb els ports d’interès general?, en absolut. S’ha de tenir en compte la capacitat del Port de Palamós en comparativa amb el de Barcelona, per exemple.

Dependència administrativa? No ho sé. El Port de Palamós depèn de la Generalitat de Catalunya.

El que sí és cert és que el Port de Palamós és un element generador de riquesa a tot el territori, i que tots els partits polítics, entre ells el PP, han estat sords a una legítima reivindicació.

divendres, 2 de març de 2012

Lamentable zafiedad manifiesta

Aplican una austeridad selectiva para, dicen, superar la crisis, cargando únicamente contra los sectores más débiles de la sociedad, y se "cabrean" cuando la gente sale a la calle a manifestar su rechazo a unas medidas completamente injustas.

Acusan de manipulación a la izquierda, en una clara demostración de falta de respeto al criterio de los trabajadores y trabajadoras, tratándonos de antisociales.

Se permiten el lujo de calificar a los estudiantes de “enemigos” cuando, mostrando responsabilidad y exigiendo futuro, reclaman que no se retroceda en calidad de educación.

Se permiten el lujo de menospreciar a la ciudadanía, ratificando su clientelismo y sumisión a aquellos que, utilizando su poder financiero, no han tenido ningún miramiento en sumirnos en una situación de precariedad para beneficio propio.

Pero inverosímil es que para deslegitimar el descontento y la protesta de la sociedad, utilicen el atentado del 11-M como argumento.

¿Cómo es posible tamaña zafiedad y vileza? Aún siendo acólitos de la derechona más rancia y carpetovetónica, es difícil imaginar tal falta de sensibilidad y cordura.

Está dentro de la normalidad que esos voceras intenten justificar las acciones del poder establecido al que se deben, y que utilicen los altavoces de los “copeianos y intereconómicos” medios de comunicación para lanzar sus arengas goebbelianas pero, ¿es necesario utilizar a las decenas y decenas de víctimas del atentado del 11 de marzo de 2004 como arma arrojadiza?

Con esa actitud propia del más oscuro neofascismo no demuestran más que la inexistencia de  solidez argumental a esas medidas que auto justifican, dando validez y legitimidad a las movilizaciones, sean en la fecha que sean, en este caso el 11 de marzo, y coincidan con cualquier efemérides, por muy dolorosa que sea.