diumenge, 19 de febrer de 2012

Sí, els sindicats som culpables

 
Si, els sindicats de classe són culpables de haver aconseguit, mitjançant la negociació, millors condicions laborals, horaris per a conciliar la vida familiar i laboral, salaris dignes, garanties bàsiques del treball, condicions d’igualtat entre homes i dones, formació, representativitat en les empreses, salari mínim, ...

Amb tota seguretat, si els sindicats de classe no haguessin sigut la punta de llança que ha protagonitzat la reivindicació des de la recuperació de la democràcia, i si el sindicalisme vertical hagués marcat el model representatiu dels treballadors i treballadores, no ens trobaríem en aquesta situació.

Segur que avui no ens haguéssim trobat milers i milers de persones per a lluitar contra la reforma laboral, possiblement perquè el marc de relacions laborals seria fruit de la imposició de la patronal i no de la negociació i, possiblement, perquè sortir al carrer més de 5 persones juntes podria considerar-se com un delicte; segur que tampoc hauríem de amenaçar amb una vaga general per a reclamar els nostres drets adquirits i futurs, possiblement perquè aquest dret no existiria.

Seriem feliços, segur, treballant sense límit d’hores, amb la tranquil•litat de que la parella, dona, ens esperaria a casa amb la paciència necessària per a escoltar les malifetes del bon patró; per a complementar el salari i pagar el lloguer, podríem ampliar el nostre horari laboral amb un altre treball amb un patró igual o pitjor que el primer; podríem fer vacances cada tres o quatre anys; podríem treballar dissabte, diumenges i festius, fins i tot “las fiestas de guardar”, a canvi de una propina i de la gratitud del patró; ens podríem trobar al carrer, acomiadats, a caprici i sense cost, amb el nostre reconeixement sincer vers el patró per haver estar explotats durant temps determinat.

Sort que aquesta reforma laboral, imposada per una dreta carpetovetónica manegada per la més rància patronal, torna a posar les coses al seu lloc, i els sindicats de classe, veritables culpables de la crisi, pagaran els seu atreviment per haver col•laborat, com a peça activa, a aconseguir un estat de llibertats i haver avençat en l’estat del benestar.

Sí, els que avui hem trencat el silenci de la submissió, reclamant els drets dels treballadors i treballadores en actiu, alhora exigint que els poders econòmics que s’han beneficiat de les vaques grasses i que ara volen continuar beneficiant-se de les flaques aportin els recursos necessaris per a generar ocupació, som els culpables dels cinc milions d’aturats.

Això sí és surrealisme Kafkià, que bé podria servir com a model per a escriure Metamorfosi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada