dimecres, 29 de febrer de 2012

Sant Pol és Sant Feliu de Guíxols


Avui, una d’aquestes companyies que es dediquen a facilitar la recerca d’hotels a bons preus anunciava a televisió les seva oferta, posant en capçalera, com exemple, un dels hotels de Sant Pol.

Tot dins de la normalitat, si no fos perquè la informació d’aquesta empresa de serveis ubicava aquesta instal•lació hotelera, de manera errònia, a S’agaró, obviant el fet de que aquest nucli urbà pertany a la veïna Platja d’Aro.

L’enciclopèdia defineix que “El veïnat de Sant Pol, modern nucli turístic davant la badia del seu nom, s'urbanitzà sobretot a partir del 1920; es destaca una torre modernista de la fi del segle XIX, la Casa Estrada o Torre de les Punxes, i dos xalets noucentistes, la Casa Domènech-Girbau, de Josep Goday (1910), i la Casa Casas, de R. Masó i Valentí (1915-16)”.

Tenint present i defensant la necessària complementarietat d’oferta i col•laboració amb la veïna Platja d’Aro, com aclariment per a tothom i com tàcita i legítima reivindicació toponímica, Sant Pol és un veïnat de Sant Feliu de Guíxols, amb una platja de primeríssima qualitat de més de 850 metres i amb una oferta hotelera, gastronòmica i turística pròpia.

Crisi, una maniobra orquestrada

Sembla ser que està molt documentat, segons una informació que em fa arribar un company.
Goldman Sachs és un dels majors bancs d'inversió mundial i responsable directe, amb altres entitats com l'agència de qualificació Moody's, de la crisi actual, i un dels seus majors beneficiaris. A manera de pinzellada, en 2007 van guanyar 4 mil milions de dòlars en operacions que van desembocar en el desastre actual, animant a invertir en productes sub-prime que sabien que era productes escombraries i dedicant-se, alhora, a apostar en borsa pel fracàs dels mateixos.
Com diu aquesta informació, ara mateix s’estan folrant a força d'especulació sobre els deutes sobirans.
Una de les proves, podria ser el fet de les seves maniobres és que Papademos, actual primer ministro grec, no escollit pel poble, va rebre l’ajut de Goldman Sachs, quan era Gobernador del Banc Central de Grècia per a falsejar les comptes del país; i que Mario Monti, actual primer ministre italià, va ser assessor de Goldman Sachs; o que Mario Draghi, president del Banc Central europeu, era el vicepresident per a Europa de Goldman Sachs.
Això ratifica la meva opinió, que he manifestat reiteradament, que rere la crisi s’amaga una estratègia, completament orquestrada, per a fer-se amb el poder econòmic d’Europa.
Com?
1.      Enfonsant als països mitjançant l’especulació, provocant pànic envers els mercats.
2.      Atorgant crèdits als diferents estats, amb el càlcul de que no els podran retornar.
3.      Exigint retallades socials i austeritat amb l’amenaça de la retirada d’inversors.
4.      Provocant rebuig social però, alhora, submissió, amb l’esperança de sortir de la situació el més aviat possible.
Ens hem de preguntar si una actuació com aquesta no mereix una resposta contundent.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Debat positiu al PSC-Comarques Gironines



Ahir, en el Congrés del PSC de les Comarques Gironines va haver-hi debat, és a dir, es van exposar diferents punts de vista amb argumentacions i contra-argumentacions. I sempre des de la normalitat democràtica i des del respecte, sense imposicions ni desqualificacions, admetent una necessària pluralitat d’idees i opinions.

Va haver-hi debat i no baralla, perquè només els que estan ancorats en la intransigència d’organitzacions amb pensaments monolítics i formes d’actuar imperatives, poden confondre aquests dos termes. Com deia l’historiador Diaz Plaja, “qualsevol forma d’intransigència es feixisme”.

Per què debat i baralla són dos conceptes netament diferenciats, quasi antagònics; mentre el debat permet extreure conclusions positives i facilita el consens per convicció, la baralla provoca que hi hagi perdedors i guanyadors, ocasionant ferides que fan perdre el temps per a tancar-les.

Per això, ahir, en el Congrés del PSC a Lloret de Mar només va haver-hi debat, frustrant les expectatives i possibilitats d'aquells que, de manera interessada, estaven esperant la venda del titular fàcil basat en la baralla i la confrontació.

dilluns, 20 de febrer de 2012

La austeridad no es la solución

La austeridad asfixia la economía, hace crecer el paro, los ingresos fiscales disminuyen, y con ellos, los recursos del Estado, lo que le incapacita para devolver la deuda”.

No son palabras mías, que las subscribo totalmente aunque ello no importe lo más mínimo; es una afirmación del sociólogo y filósofo francés Edgar Morín que, como quien no quiere la cosa, está considerado como el padre del Pensamiento Complejo, una particular interpretación de lo que se ha dado en llamar transdisciplinariedad y que, en la actualidad, son los asideros epistemológicos que nos ayudan a comprender los fenómenos inéditos de esta nueva visión de la humanidad, la vida, la existencia, el conocimiento y las disciplinas, el desarrollo humano, la sustentabilidad de la especie humana, la educación y las reformas profundas que deben abordarse para suscitar nuevas esperanzas.

Esto no serían más que palabras de un pensador iluminado pero, cuando Morín analiza la situación actual y emite su opinión, no se basa únicamente en un análisis hecho desde la multidisciplinariedad mental de un sofá, sino desde la experiencia, entre otros elementos, de la crisis que en 1929 asoló al mundo.

En esa crisis del 29, sólo salieron adelante los que apostaron por la reactivación económica a través de la financiación de grandes proyectos, como fue el caso de Estados Unidos. Los que para vencer esa crisis optaron por la austeridad, como es el caso de Francia, fracasaron irremediablemente y siguieron estando supeditados a su propia deuda.

Uno debe preguntarse ¿a quién le interesa que la solución de la crisis pase por medidas de no reactivación y de consolidación de deuda? La respuesta obvia por lo sencilla.

Una Europa dispersa, sin políticas económicas y fiscales que respondan a las necesidades de la ciudadanía de los países miembros, sólo puede beneficiar a aquellos especuladores y usureros de gran escala que, escondiéndose bajo la nomenclatura de “mercados”, intentan seguir cobrando intereses de una deuda que ellos mismos han provocado.

Lamentablemente, mientras la fuerzas políticas no entiendan que “el poder de los ciudadanos puede ser decisivo para devolver a los gobiernos la capacidad de resistir a las fuerzas económicas”, como decía Hessel, la situación irá empeorando y las consecuencias cada vez serán más impredecibles.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Sí, els sindicats som culpables

 
Si, els sindicats de classe són culpables de haver aconseguit, mitjançant la negociació, millors condicions laborals, horaris per a conciliar la vida familiar i laboral, salaris dignes, garanties bàsiques del treball, condicions d’igualtat entre homes i dones, formació, representativitat en les empreses, salari mínim, ...

Amb tota seguretat, si els sindicats de classe no haguessin sigut la punta de llança que ha protagonitzat la reivindicació des de la recuperació de la democràcia, i si el sindicalisme vertical hagués marcat el model representatiu dels treballadors i treballadores, no ens trobaríem en aquesta situació.

Segur que avui no ens haguéssim trobat milers i milers de persones per a lluitar contra la reforma laboral, possiblement perquè el marc de relacions laborals seria fruit de la imposició de la patronal i no de la negociació i, possiblement, perquè sortir al carrer més de 5 persones juntes podria considerar-se com un delicte; segur que tampoc hauríem de amenaçar amb una vaga general per a reclamar els nostres drets adquirits i futurs, possiblement perquè aquest dret no existiria.

Seriem feliços, segur, treballant sense límit d’hores, amb la tranquil•litat de que la parella, dona, ens esperaria a casa amb la paciència necessària per a escoltar les malifetes del bon patró; per a complementar el salari i pagar el lloguer, podríem ampliar el nostre horari laboral amb un altre treball amb un patró igual o pitjor que el primer; podríem fer vacances cada tres o quatre anys; podríem treballar dissabte, diumenges i festius, fins i tot “las fiestas de guardar”, a canvi de una propina i de la gratitud del patró; ens podríem trobar al carrer, acomiadats, a caprici i sense cost, amb el nostre reconeixement sincer vers el patró per haver estar explotats durant temps determinat.

Sort que aquesta reforma laboral, imposada per una dreta carpetovetónica manegada per la més rància patronal, torna a posar les coses al seu lloc, i els sindicats de classe, veritables culpables de la crisi, pagaran els seu atreviment per haver col•laborat, com a peça activa, a aconseguir un estat de llibertats i haver avençat en l’estat del benestar.

Sí, els que avui hem trencat el silenci de la submissió, reclamant els drets dels treballadors i treballadores en actiu, alhora exigint que els poders econòmics que s’han beneficiat de les vaques grasses i que ara volen continuar beneficiant-se de les flaques aportin els recursos necessaris per a generar ocupació, som els culpables dels cinc milions d’aturats.

Això sí és surrealisme Kafkià, que bé podria servir com a model per a escriure Metamorfosi.

dissabte, 18 de febrer de 2012

Mercat. La força i l'amenaça com argument, NO

Vull suposar que l’objectiu és demostrar que les seves actuacions i amenaces responen a una necessària justificació de la seva tasca al front d’una de les organitzacions, que no l’única, que “defensa” els interessos dels marxants que, es diumenge, ofereixen els seus productes al mercat descobert de Sant Feliu de Guíxols.

I, per això, no vull caure en la temptació de trencar el diàleg, malgrat que les declaracions que el president d’aquesta associació (repeteixo, no l’única) ha fet a Radio Sant Feliu convidarien a fer-ho per la seva càrrega ofensiva, personal i institucional, per ser irreals, subjectives i fora de lloc.

I és en aquest sentit que em permeto respondre personalment, des de casa meva, intentant no traslladar a la Institució municipal una guerra que aquest senyor vol focalitzar a l’àmbit personal per a carregar contra una decisió que, en contra de la seva opinió, sí respon a criteris objectius, tècnics i en defensa dels interessos del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, entre ells els 6 comerciants de la ciutat que ofereixen els seus productes al mercat del diumenge, i que és la responsabilitat que ens han atorgat les urnes.

És cert, el dia 9 de gener es van convocar a TOTS el marxants, no als representants de les organitzacions de marxants, de quin seria el nou emplaçament del mercat i la nova distribució provisional de les parades, argumentant quins eren el motius, entre ells la seguretat, la dinamització comercial de la zona, la modernització, la visualitat i l’interès col•lectiu de la ciutat, oferint un temps (més d’un mes que s’ha convertit en dos), per a què els marxants poguessin fer aportacions particulars i col•lectives. Fins i tot, aquest president, es va oferir a presentar una contraproposta seriosa que encara estem esperant.

En aquella mateixa reunió ja es van solucionar alguns temes puntuals, malgrat l’actitud bel•ligerant i de greus insults d’algú que va obligar a aquest Regidor a actuar de manera contundent taxativa per a tallar algun brot violent que s’estava flairant.

Des d’aquell 9 de gener s’han solucionat molts serrells i moltes qüestions puntuals, sempre des de la voluntat dels consens. Fins i tot haig de dir que, respectant la professionalitat d’aquests marxants i de la seva opinió, es va oferir (i així s’ha fet públic) un canvi de posicions si el resultat final no fos positiu.

Per aclarir, la decisió de l’Ajuntament es fer més amplia l’anella comercial del diumenge, utilitzant tot el passeig del Mar, Rambla i Placeta Sant Joan com ubicació del mercat descobert. El litigi, que ara alguns volen magnificar, és que les parades del passeig estiguin esquena contra esquena amb molta esponjositat, la qual cosa donaria una major amplitud visual i física a tot el passeig, tal i com defensa l’Ajuntament, o bé mantenir un passadís central, col•locant les parades cara a cara, tal i com defensen els marxants.

Repeteixo, vaig oferir als marxants que si el resultat no fos positiu, deixant un marge de temps per a fer la prova, organitzaríem les parades amb el passadís central com ells proposen, però cobrint la part de darrera de les mateixes amb un tancat uniforme i agradable a la vista. Això és el que aquest senyor addueix, de manera torticera, com el dret a equivocant-se.

Doncs bé, aquesta és la posició “dictatorial” d’aquest Regidor des d’aquell dia 9 de gener, i que mantindrà final dia 11 de març quan es faci efectiu el canvi: parlar, solucionar situacions puntuals, oferir diàleg i consens i, si fos necessari, reconèixer errors i assumir rectificacions.

Segurament la actitud més coherent i no “dictatorial” és la d’aquest senyor que el dijous passat demana, via registre, una visita per parlar amb l’Alcalde i amb mi mateix, i alhora presenta un escrit a Governació per a fer una manifestació de marxants al mig de la Rua de Carnaval de diumenge, en una clara demostració de que per a ell (segur que no per a tots els marxants) la solució a les seves exigències passa per la força, demostrant una falta de sensibilitat amb els seus clients que, no són altres, que els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, posant fins i tot en perill una dia important com és el carnaval.

De totes maneres, com sempre he fet, continuaré apostant pel diàleg per a solucionar conflictes, sense oblidar que la prioritat és Sant Feliu de Guíxols i els seus ciutadans.

Quieren que asumamos la violación

Frase desafortunada, falta de sensibilidad y, sin duda, de régimen dictatorial, la que se utilizaba, creo recordar en una película, como argumento para que la víctima de una violación asumiese, con aquiescencia y pasividad, un hecho irremediable.

Hoy, actuando con una violencia, que solo puede esgrimir quien ostenta el poder político absoluto, y amparándose en una supuesta y falsa responsabilidad hacia el interés colectivo, los componentes de ese tsunami azul que representa el PP a nivel estatal junto con sus acólitos en los diferentes gobiernos autonómicos, exigen a los trabajadores y trabajadoras de este país que asuman la humillación y que, de manera sumisa, se apliquen aquello de que “si la violación es un hecho, disfruta”, como si de aquella frase de película a la que hacía referencia película se tratara.

Pero no es ficción, es una realidad cruel que, por atentar a los derechos básicos de la ciudadanía como son la subsistencia y el bienestar físico y mental, no puede más que calificarse como violación alevosa y premeditada, supervisada por el voyerismo onanista activo de aquellos que la incitan y, además, la jalean.

Han unido esfuerzos y con felonía, han montado un verdadero escenario para alcanzar el placer que alimente sus más bajos instintos (intereses), porque sólo así se puede entender tamaño disparate.

Un poder económico que ha provocado la situación, un poder político europeo que ha preparado el decorado y un gobierno español que será el que hará efectiva la consumación; esos son los 3 actores que quieren que disfrutemos, con sumisión, de su “placer”, convenciéndonos, de manera enfermiza, de que su “placer es el nuestro”.

Pero han de tenerlo claro; nuestro climax es el empleo digno, el estado del bienestar y la justicia social, y no podemos ni vamos a tolerar que alguien, o algunos, nos intente convencer de que esa violación de nuestros derechos, disfrazada de reforma laboral y de recortes sociales pueden ser asumibles y gozosos para todos.

No nos dejaremos violar!!!.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Orgulloso de esposa y madre

- Esto es que tienes hambre. Come una magdalena.

Ésta fue la respuesta que le di a mi esposa cuando, hace 35 años, mi hijo mayor anunciaba insistentemente a su madre que quería salir a conocer el mundo.

Al cabo de unos minutos, con la canastilla bajo el brazo, me manifestó que nos íbamos hacia el hospital. En mi descargo de un aparente “pasotismo” y aunque no represente justificación, era hora dominicalmente intempestiva y yo me encontraba en lo mejor de un juvenil sueño.

Tampoco es justificable que en momento del alumbramiento yo me encontrase degustando unos canelones hospitalarios (no había móvil para recibir el aviso), y que al llegar a la habitación y encontrarla vacía corriese hasta la “sala de espera del nervosismo paterno” de la Clínica La Alianza para encontrarme inmediatamente con el renacuajo que, dentro de pocas semanas revivirá (espero que con mayor acierto y presencia que yo), el emotivo y agradable placer de ser padre.

Recuerdo que ese día mi esposa me ratificó, con rostro cansado y de dolor contenido, su decisión de no repetir. Me imagino que el dolor, al margen de epidurales, debía ser apocalíptico. Pero supongo que la experiencia envidiable de ser madre puede con todo, y la alegría se repitió cuatro veces más.

No me atrevo a contar todas las anécdotas que se sucedieron en el centro hospitalario esa tarde cuando, rodeado de amigos, y celebrando el acontecimiento alrededor de la joven madre y del personajillo acabado de nacer, una enfermera comprensiva nos invitó, de manera inflexible, a abandonar la habitación.

Lo realmente importante ese día, hace ya 35 años, y lo que merece el mayor reconocimiento, admiración i, ¿por qué no?, agradeimiento, es la decisión que tuvo aquella joven rubia de asumir la responsabilidad y el orgullo de ser madre.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Confianza en el verdadero empresario


Tal y como había anunciado, el Gobierno español ha querido hacer visible su sumisión a los intereses de un capital que, bajo el epíteto de “mercados”, maneja el poder político europeo aprobando, de manera unilateral y bajo argumentos de una lógica aparente pero real incoherencia, una reforma laboral que vulnera y cercena todo aquello que se ha conseguido en el marco de la relaciones laborales, y siempre bajo el principio de consenso, a lo largo de 35 años de democracia.

Un paquete de imposiciones que no puede contentar a ninguno de los actores. Ni a los trabajadores y trabajadoras que ven cómo se avanza en la inestabilidad de sus condiciones laborales, ni a los verdaderos empresarios que, considerándose también trabajadores, defienden que el capital más valioso de su empresa es el humano, siendo conscientes de su aportación social está en generar riqueza propia y colectiva, no supeditando su papel activo al despido sino a la creación de empleo.

Y eso es lo que ha hecho esa patronal disfrazada de empresariado, que es la que realmente ha ejercitado la traición rompiendo el consenso de la negociación, junto con el gobierno español: utilizar la necesidad y el desasosiego de cinco millones de parados, creando una falsa esperanza al afirmar, de manera vil que, sólo haciendo universal la precariedad laboral es posible generar empleo.

¿Qué credibilidad merece un empresario que, viendo una oportunidad real de negocio, renuncia a rentabilizar su inversión pensando únicamente en el despido de los trabajadores? Desde luego, nulo.

¿Qué confianza puede merecer para un inversor un país que para reactivar su economía prioriza mecanismos que incentivan el cierre patronal y no para impulsar la creación de riqueza? Desde luego nulo, salvo para la especulación.

En una coyuntura como la actual, ¿qué sentido tienen unas medidas que parcializan el fomento de la ocupación en unas franjas de edad determinada, en detrimento de las que sí soportan el mayor esfuerzo económico y social? Desde luego, ninguno.

¿Y cómo puede pretender un país ganarse el respeto de sus socios europeos cuando basa sus medidas de recuperación económica en la renuncia a su propio protagonismo y liderazgo, eliminando de un decretazo el consenso que garantice una necesaria paz social? Desde luego, de ninguna manera.

Todavía tengo confianza en los verdaderos empresarios, y quiero seguir creyendo que una gran mayoría cree, como los trabajadores y trabajadoras, que siendo necesarias reformas estructurales en el mercado laboral, estas deben ir encaminadas a la generación de empleo estable y no al reparto de la precariedad.