dissabte, 29 de desembre de 2012

Referèndum: estómac o cap?

En l’últim Consell de Federació del PSC, fent una anàlisi dels resultats electorals del 25-N, manifestava que la meva preocupació no era tant si el PSC havia tret més o menys diputats i si el partit havia perdut credibilitat, que també: el que realment em tenia neguitós és que amb aquets resultats havíem deixat als ciutadans i ciutadanes en mans d’unes polítiques que prioritzaven únicament les qüestions d’identitat patriòtica i territorial en comptes de cercar i aplicar solucions als veritables problemes i situacions que estem patint els ciutadans.
 
De totes maneres encara volia mantenir certa esperança de que ERC fes valer el seu pes com a partit d’esquerres i obligués a CiU a centrar-se en els veritables problemes de la societat, posant com a element irrenunciable que supedités el seu recolzament al Govern del Sr. Mas, la marxa enrere de les polítiques de retallades que estan aplicant des de la Generalitat.
 
Malauradament el Govern de la Generalitat ja és un fet i la petita esperança s’ha quedat en un no res, i  a les primeres declaracions de la recent, encara que experimentada nova vicepresidenta del Govern, anunciant noves retallades als funcionaris de la Generalitat, que és lo mateix que retallar serveis a la ciutadania, no ha hagut cap reacció política d’un partit que havia manifestat el seu rebuig a les accions antisocials del Govern.
 
Però clar, el més important és aconseguir trobar una data per celebrar un referèndum, i serà igual si arribem a unes xifres d’atur insostenibles, si els Ajuntaments no podem donar resposta a les inquietuds de la ciutadania, si la sanitat continua en la seva deriva d’anar baixant en qualitat (malgrat els esforços dels professionals), si l’educació ja no és l’element de futur i desenvolupament de la societat o si pugem en índexs de pobresa.
 
Al pas que anem, al 2014 o quan sigui aquest referèndum, (que crec que s’ha de celebrar), no serà el seny i el convenciment qui marcarà el resultat, sinó que serà la necessitat marcada per la precarietat; i l’historia demostra que no és lo mateix votar amb l’estómac que amb el cap.

La innocentada d’en Mariano

Veient la compareixença del President del Govern espanyol, i vist que era el dia dels innocents vaig pensar que, malgrat el seu tarannà, havia volgut fer un gest per a trobar certa empatia col·lectiva i fer una innocentada que avui, 29 de desembre, es manifestaria com una simple broma.
 
Doncs bé, no és així, i aquella demanda de més paciència que feia Mariano Rajoy  a la ciutadania era una petició real i convençuda, que anunciava, com sempre sota l’afirmació manifesta de la negativa prèvia, una major aportació d’obligada solidaritat social amb nosaltres mateixos de cara al 2013.
 
La innocentada d’en Mariano no durarà un dia, sinó tot un any, que la farà mereixedora amb total seguretat de la inclusió en el Llibre dels records Guinness, com a la demostració més gran de cinisme perquè, per a més inri, l’autor de la pesada broma demana comprensió als embromats.

divendres, 14 de desembre de 2012

El dret a l'errada


Fa un temps, un company criticava una reivindicació que sempre he fet amb total convenciment, davant l’exercici obligatori que tinc de prendre decisions: el meu dret a equivocar-me.
Sí que es cert que sempre s’ha de decidir havent valorat totes les possibilitats, però al final, un ha d’optar per allò que cregui més convenient, des del convenciment que ha escollit la millor opció, calculant sempre un possible risc d’errada, però sense por a equivocar-se.
En aquest sentit m’agrada alguna de les afirmacions d’en Sergio Fernández, que apareixen en un dels seus llibres:
És necessari desdramatitzar. L’errada està desprestigiada, però sempre apareix per ensenyar alguna cosa. Aprofita-ho. Prendre decisions pot provocar por a l’errada, però no s’ha de tenir por: abans o desprès un s’equivoca.
Però l’únic important és que hem de fer amb l'equivocació, perquè el veritable èxit no està en no tenir errades, perquè tard o d’hora, qui pren decisions, s’equivoca.
La clau resideix en ser capaç de convertir cada problema en una oportunitat
   

dimarts, 11 de desembre de 2012

Política o èticament correcte?

Si ser políticament correcte és dir allò que la gent vol escoltar, ho reconec: soc políticament incorrecte, encara que penso que ser políticament correcte és, precisament, dir allò que es pensa políticament en cada moment. Amb arguments i sense disfresses, això sí.
 
Amb seguretat això va en contra dels consells dels assessors de màrqueting polític o electoral i que creuen que el polític ha de donar les respostes que el potencial votant vol escoltar, considerant al ciutadà com a comprador d’un producte amb data de caducitat, i no com una persona a la que hem de convèncer de que som la millor opció de representativitat i de defensa dels seus interessos.
 
Possiblement és per aquest motiu que no soc un polític professional i que mai he tingut l’ambició de viure de la política.
 
La meva credibilitat, per molt que vulguin “vendre” el contrari els meus adversaris polítics, (que no enemics), és dir, defensar i fer allò que crec que és lo correcte, amb la vehemència necessària basada sempre en l’argumentari coherent, intentant entendre i respectant els contra arguments, però sense renunciar a la pròpia raó per qüestions d’imatge o de rèdit partidista.
 
I dic això perquè algú m’ha insinuat que hauria d’abstenir-me en segons quines afirmacions que faig al meu blog o a les xarxes socials a les que estic inscrit, ja que no es “políticament correcte” i que, fins i tot, puc aixecar ampolles que poden convertir als meus adversaris en enemics declarats.
 
Però dic lo mateix. El polític ha de ser honrat en defensar i dir allò que pensa, i que per un polític “ser políticament correcte” és “ser èticament correcte” i respectuós amb el seu compromís amb la societat davant la que es presenta. I això només es pot aconseguir traslladant la veritat, la seva veritat, la meva veritat en cada moment, primant més la consciència personal en benefici de la colectivitat que en benefici propi.  
 
Si els polítics haguessin actuat d’aquesta manera ara, l'esquerda existent entre política i ciutadania, no seria tan gran.
 

dimecres, 5 de desembre de 2012

Al PP, aplicar medidas, le resulta MUY FÁCIL

Cualquier decisión que aplica el Gobierno del PP (que son prácticamente todas) en contra de los intereses de la ciudadanía i perjudicando siempre a los más débiles, siguen de manera recurrente el mismo hilo argumental de lo “difícil que les resulta tomar esas decisiones”.
 
Siempre se escudan en el mismo argumento, “es difícil y yo no quería, pero la realidad obliga”.
 
Pues bien, posiblemente “su realidad les obligue”; una realidad “pepiana” de derechona arcaica propia de una sociedad en blanco y negro, semejante a la de los años 40/50 del siglo pasado; una realidad que únicamente es suya y propia, basada en el engaño y totalmente alejada de la realidad en la que vive la sociedad.
 
Pero lo que es intolerable es que se manifiesten, de manera sensiblera, intentando convencernos de que les resulta difícil tomar esas decisiones.
 
Solo hay dos posibilidades.
 
- O tienen una incapacidad manifiesta para dar respuesta a las necesidades, inquietudes  y reclamaciones de la sociedad, con lo que esas decisiones que han tomado de vulneración total de los derechos de los ciudadanos son las más fáciles.
 
-  O no les importa un “carajo” aumentar la precariedad en la que se encuentra gran parte de la sociedad, sometiéndose al apetito de aquellos que los han convertido en sus serviles acólitos y que a su vez les exigen el sometimiento social que siempre añora la rancia derecha que ahora gobierna el país, con lo que esas decisiones, para ellos, no tienen ninguna dificultad.
 
Para esa caterva “gaviotil”, aplicar medidas represivas y de recorte, tanto sea por acción o por omisión, no representa ningún esfuerzo. Pero es que además no quieren desperdiciar ni un ápice de energía física ni mental para buscar otras salidas y otras respuestas.
 
¡Coño!, que ni les importan los parados, ni los trabajadores, ni los pensionistas, ni los jóvenes, ni los niños, ni los enfermos ni los profesionales de la sanidad, ni los alumnos ni los profesores, ni los que necesitan dependencia asistencial ni los que les deben dar soporte, ni los inmigrantes ni los emigrantes, ni los que pasan hambre y necesidad, ni los que se quedan sin vivienda, etc, etc.
 
Y si nada de esto les importa, ¿cómo pretenden que alguien se crea que les resulta difícil llevar a cabo atentados contra los derechos de los ciudadanos y ciudadanas?
 
Es mentira, les resulta fácil, ¡¡¡MUY FÁCIL!!!

dimarts, 4 de desembre de 2012

Lloguer, compra o rènting

No sé si prefereixo pensar que és incapacitat o desconeixement quan, per part d’un polític, es fan manifestacions buides de contingut i que falten a la veritat.
 
Però molt em temo que ni una ni l’altre, simplement mala fe manifesta amb l’ànim de confondre a la ciutadania, fent afirmacions demagògiques que no responen a la realitat de la situació, amb la premissa de que els ciutadans i ciutadanes som “tontos” i que no sabem discernir entre diferents conceptes, en aquest cas compra, lloguer o rènting, alhora que insinuant que l’Equip de Govern ha fet una mala gestió.
 
Perquè això és el que un Regidor local, sense escrúpols, vol traslladar i que em nego a assumir, no ja com a polític local, sinó com a ciutadà.
 
Sí, és cert, l’Ajuntament ha adquirit 2 vehicles destinats a la Policia Local pel sistema Rènting. Per cert, un sistema que per primer cop va instaurà l’equip de Govern en el que aquest polític local  participava, però que malauradament no va ser un èxit de contractació per una dubtosa gestió del responsable de fer-ho.
 
Un rènting és un sistema que no és pròpiament un lloguer ni una compra i que, en aquest cas, permet gaudir, durant quatre anys, de dos vehicles sense més cost que la benzina.
 
És a dir; durant quatre anys, per 92000 euros, la Policia Local utilitzarà dos vehicles completament adaptats a les necessitats policials, sense pensar en reparacions, ni assegurances, ni revisions, etc. Només en posar-lo en marxa cada dia per a donar resposta a les necessitats de seguretat de la població.
 
Segons dona a entendre aquest Regidor, seria més rentable adquirir per a 22.500 euros un vehicle policial, pagant l’assegurança (1500 euros/any), reparacions, revisions, canvi de neumàtics, etc...,  que gastar-se  38.056 euros i no tenir cap despesa addicional.
 
Tenint en compte que la vida d’un cotxe destinat a tasques policials té una durada d’entre 3 o quatre anys, no es pot considerar com a positiva l’adquisició d’aquests vehicles per aquest sistema?.
Només cal fer càlculs. 

Ni vaca ni bou, ni d’orient. Desprès, què?

Primer va ser la vaca i el bou i ara que els Reis Màgics no eren d’orient, sinó d’Andalusia.
 
Un es pregunta, realment expectant, quin serà el pròxim canvi que introduirà el Papa Ratzinger en la seva visió, que no dic desencertada, de la “infantesa del nen Jesús”.
 
Fira d’abril, “rebujito” a dojo, ball a les casetes, fugida cap a orient amb el fruit d’una nit boixa amb “tres reis de la rumba”?
 
Abril/Desembre, les contes podrien quadrar.
 
Sempre he dit que crec que es necessari “creure”, però que no “crec”, encara que m’agradaria fer-ho i per això em declaro agnòstic, per a “creure” en lo més senzill però alhora més difícil: en el home/dona, en la raça humana.
 
I en això es basa la religió, qualsevol religió, en la necessitat de “creure” en allò intangible que genera il·lusió i genera felicitat.
 
El Papa de Roma, Benedict, com a home que lidera la fe majoritària al món, té l’obligació de mantenir la fe de tots els milions que el segueixen, i crec que no es de rebut que frivolitzi amb aquelles tesis que durant anys s’han convertit en les claus de la il·lusió de gran part de la població mundial, ens molts casos sense ser cristians i no tenir com a referència religiosa el naixement de Jesús, però sí la il·lusió de la pròpia commemoració.
 
Només falta que amb la que està caient, amb les situacions complicades que s’estan patint, i amb el detonant que, a manera de calmant, representa l’anomenat esperit nadalenc, algú amb la responsabilitat social del Papa Benedict es dediqui a posar en perill la solidaritat que aixequen els fets que, suposadament, van succeir ara fa 2012 anys.!

divendres, 30 de novembre de 2012

El Corredor del Mediterrani


Quan ahir, el Ple Municipal aprovava una moció per a reclamar al Ministeri de foment i a la Generalitat de Catalunya la construcció urgent del denominat Corredor del Mediterrani, recordava la reivindicació que des del Sector de Ports, Duanes i Consignatàries de l’UGT fèiem sobre aquesta necessària infraestructura ferroviària ja als anys 80.
Encara recordo les converses, plenament coincidents, amb els diputats al Parlament de Catalunya del PSC i amb els Presidents dels Ports de Barcelona i Tarragona, també d’aquest partit, i les accions vindicatives davant del llavors Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme i el Ministeri de Transports.
Mai hem deixat de reclamar aquest corredor, i no per una qüestió política ni de primacia territorial ni identitària, com un dirigent i alt càrrec del PP amb responsabilitats tècnico-polítiques amb va dir al Congrés dels Diputats quan anys desprès, també des del Sector Federal de Ports de l’UGT, argumentàvem aquesta reivindicació basant-se en raons simplement d’estratègia econòmica i competencial.
D’Algeciras fins a la frontera francesa 12 infraestructures portuàries d’interès general, eix inamovible sobre el que ha de girar, per una simple qüestió d’ubicació estàtica, els centres d’intermodalitat.
Aquí s’han d’afegir alguns ports transferits que, amb menys capacitat, sí que tenen un hinterland significatiu.
No s’ha de ser molt espavilat per a entendre que una infraestructura ferroviària que connecti l’entrada Àfrica amb Europa ha de passar ineludiblement per on es produeixi o es pot produir l’intercanvi entre els diferents sistemes de transport, és a dir, marítim, aeri i terrestre.
I si bé és cert que en aquell temps aquest denominat Corredor del Mediterrani es visualitzava principalment com un necessitat per a donar resposta als transport de mercaderies, el transport ferroviari de viatgers ha anat guanyant protagonisme, sobretot, des de que l’AVE es va convertir en “el (no un) mitjà de transport ferroviari” i del que Catalunya, principalment Girona, paradoxalment no gaudeix.
Però el corredor del Mediterrani és molt més que una infraestructura ferroviària d’ample europeu. Seria  una errada pensar que un cop connectat  Algeciras amb França s’hauran complert amb les expectatives. Visualitzar el corredor d’aquesta manera seria condemnar a l’aïllament a moltes poblacions (per exemple Sant Feliu de Guíxols)  que, per no tenir capacitat estratègica per a consolidar sistemes d’intercanvi intermodal de mitjà o gran volum, tant sigui de mercaderies o de viatgers, no estaran en el camí del corredor de manera directa.
La implantació reial del Corredor del Mediterrani ha d’anar acompanyada de la millora de les infraestructures viàries necessàries que completin les ferroviàries.   

dijous, 29 de novembre de 2012

Futur Govern inestable

Jo tenia raó Manel. Quan et deia que, per estratègia de justificació futura no veia, inicialment, un Govern de CiU i ERC, no m’equivocava gens ni mica.
 
Les apostes són molt fortes al voltant de la independència de Catalunya amb que tots dos partits han afrontat les eleccions del proppassat dia 25-N. Uns clarament convençuts del que defensaven, com sempre han defensat, i els altres, per una qüestió d’estratègia que, aparentment, els hi podia donar un elevadíssim rèdit electoral.
 
Però ara l’aritmètica parlamentària no era la previsible, i la reivindicació independentista continua essent còmoda des de l’oposició, però realment complicada per a compaginar-la de manera efectiva amb les tasques de Govern, sobretot quan la situació econòmica i social es tant o més precària que una setmana abans i les retallades, malauradament, continuaran com a protagonistes de la política catalana.
 
És normal que ERC no vulgui que el sobiranisme que defensa vagi de la mà amb la pèrdua de drets socials, i el positivisme que ERC lliga amb la independència es confongui amb el negativisme de la situació actual que ha de gestionar CiU com a Govern.
 
ERC ha donat carabasses al President Mas, el que posa a CiU en una cruïlla amb un ventall de possibilitats poc esperançador.
 
Pot governar en minoria amb el suport però alhora amb l’alè al clatell d’ERC, exigint la convocatòria d’un referèndum, sí o sí.
 
Pot governar en minoria, amb suports puntuals que per part de l’esquerra (PSC, ICV i ERC) estaran supeditats sempre a un canvi en la política social de CiU.
 
O pot governar amb el PP que, lògicament, l’obligarà a variar el model d’encaix de Catalunya amb Espanya amb el que CiU va concórrer a les eleccions.
 
Difícil papereta la del pròxim President de la Generalitat per a conformar el Govern estable que necessita Catalunya.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Un 22,6 % dels catalans volen la independència

No és aconsellable fer judicis de valor en situació de ressaca per això, desprès d’uns comicis electorals com els del 25-N, seria curós i assenyat que els partits polítics deixessin passar com a mínim 24 hores per a fer valoracions dels resultats que puguin resultar creïbles.
 
La interpretació d’uns resultats electorals tenen l’objectivitat de qui fa l’anàlisi, amb la qual cosa el que es pot afirmar que sempre seran subjectius, de la mateixa manera que també es pot afirmar que aquesta anàlisi guanyarà en objectivitat a mesura que va passant el temps, i que en el conjunt dels factors que la poden mediatitzar van perdent protagonisme els elements d’argumentari justificatiu.
 
Catalunya és majoritàriament independentista veient la composició del Parlament sorgit de les eleccions 25-N.
 
En un primer moment, a 5 minuts de conèixer l’escrutini definitiu, aquesta podria ser una afirmació amb fonament i lògica, però que perd la seva sustentació un cop analitzat amb fredor, tot tenint en compte que la composició del Parlament, més enllà de l’aplicació de la Llei d’Hont, ha de recollir el sentiment dels electors, i els polítics tenen l’obligació de fer-ho.
 
5.212.423 érem els catalans que estàvem cridats a votar el proppassat dia 25 de novembre, i 3.657.450 vam ser els que vam exercir la nostra obligació democràtica.
 
1.685.641 catalanes i catalanes van decidir no recolzar cap de les 18 candidatures que concorrien a aquesta convocatòria electoral.
 
Un partit (PSC), ha manifestat amb 523.333 vots que el seu model d’estat es diferent al d’ara, però que no passa per declarar la independència, encara que es manifesta d’acord amb que els catalanes i catalanes manifestin democràticament la seva opinió, sempre i quan sigui vinculant.
 
Un partit (ICV) amb 358.857 vots va manifestar en campanya el seu recolzament a una suposada declaració d’independència, però a l’hora de respondre què farien en una suposada consulta, la resposta va ser que “ja veurien en el seu moment”. Fàcilment deduïble quina serà la seva postura.
 
Dos partits (PP i C’s), amb 746.132 vots han manifestat el seu rebuig a la independència i a una consulta democràtica i legítima sobre aquest tema.
 
Només dos candidatures amb representació (ERC i CUP) van definir-se oberta i clarament a favor de la independència de Catalunya, amb un total de 622.511 vots.
 
L’altra candidatura aparentment independentista per estratègia electoral i que, tal i com s’ha demostrat, per les diferents manifestacions dels seus dirigents previ i posterior a la campanya electoral, no dona resposta a gran part de la seva militància sobre aquest tema (CiU), ha obtingut 1.112.341 vots. Atrevint-me a afirmar que el 50 % dels vots rebuts per CiU són partidaris de la independència catalana, estem parlant de 556.170.
 
Això vol dir que partidaris d’independentisme són 1.178.681 catalans i catalanes, el que representa un 22,6 % dels catalanes amb dret a votar, fluix i curt percentatge per a afirmar que el poble català ha manifestat, mitjançant les urnes, que és partidari de la independència.
 
      

dissabte, 24 de novembre de 2012

La jornada d'avui és per a reflexionar


"No hem sento a gust.
Estem debatent sobre models d’estat, de si Catalunya ha de ser o no ha de ser, de si som i serem o continuarem sent, de si tenen comptes corrents a Suïssa o a algun altre paradís fiscal i, en canvi, tenim veïns sense feina, sense poder pagar l’aigua, la llum o el gas, amb perill de desnonament.
M’estic plantejant el marxar. Pactar amb l’empresa un acomiadament, encara que sigui petit, i buscar algun lloc perdut allà a on sigui i sobreviure."
Eren les 8:30 del matí i un veí del poble em traslladava uns sentiments pràcticament àcrates, aquests sí col·lectivament identitaris, en els que coincidim en gran mesura i que segur que són compartits per gran part de la societat.
La conversa, pel to de veu d’aquest veí, fort i clar en tots els sentits, ha estat seguida “voluntària o involuntàriament” per altre conciutadà que desprès hem preguntava cóm jo, estant d’acord amb en Carles, defensava la política, com a eina social, i votaria per una opció com el PSC.
El meu argumentari ha esta clar.
Crec que les solucions polítiques són les úniques possibles, i els ciutadans han de prendre consciència de que la política no és un problema sinó la solució.
Crec en la democràcia, com única via per a poder traslladar als governants les inquietuds de la ciutadania, per això considero que exercir el dret al vot és més que un dret, una obligació.
Crec que només les polítiques d’esquerres poden donar resposta a les necessitats de la ciutadania o, com a mínim, són les úniques polítiques per a frenar i tornar a posar al seu lloc les polítiques liberals que ens han portat a la situació actual de precarietat que està patint la societat.
Sense creure ni en fronteres ni en banderes, i en el convenciment de que el debat sobiranista de Catalunya és un debat mediatitzat per la situació econòmica actual i que ha estat interessada i intel·ligentment utilitzat per algunes forces polítiques en clau electoral, crec que s’ha d’afrontar, encara que actualment el consideri estèril, i en les diferents possibilitats: independentisme català, centralisme espanyol i convivència natural representada pel federalisme, crec que és aquest model d’estat l’únic viable i més fàcilment assolible.
És jornada de reflexió i no sé el que farà demà a les urnes. Però com a mínim s’ha quedat reflexionant, perquè la jornada de reflexió és per a reflexionar.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Taxa turística?

En el marc de la campanya electoral, algú em preguntava el que penso de la taxa turística que la Generalitat de Catalunya aplica des del proppassat 1 de novembre, i la meva resposta ha estat la mateixa de fa mesos, considerant que és una mesura merament recaptatòria donada per la necessitat de emplenar les arques de l’erari públic català.
 
Crec que aquesta taxa es pot convertir en una mesura dissuasiva i no en la provocació d’efecte reclam que necessita la industria turística catalana, encara que els empresaris del sector turístic, en molts casos i per evitar la fugida de clients, hauran de fer-se càrrec d’aquesta taxa i no carregar-la a l’usuari, amb la qual cosa aquesta taxa es convertirà en un “re pagament” simple, que no copagament.
 
Estant en desacord amb l’aplicació d’aquesta taxa, i creient que és una decisió política de difícil volta enrere, la diversitat d’oferta-en el sector turístic català obligaria a un estudi meticulós i profund de les necessitats promocionals del propi sector, i a una aplicació asimètrica d’aquest element impositiu, tal i com succeeix a altres països.
 
De la mateixa manera que crec molt improbable que els 50 milions d’euros que espera recaptar la Generalitat durant el primer any d’aplicació d’aquesta taxa, tinguin un retorn efectiu al sector turístic i es converteixin en una inversió real per a la promoció, com no sigui que allò que es recapti localment, sigui administrat des de l’Administració local.
 
La meva opinió és que estem parlant d’una taxa que s’aplica fora de temps i en el pitjor moment possible i que menysprea la importància del sector turístic en la recuperació econòmica del país. Com a mínim entenc que és una taxa que precisa una moratòria en la seva aplicació.
     

dilluns, 12 de novembre de 2012

És per a plorar!!!

La indignació no m’ha deixat plorar, però era per a plorar!. A 48 hores d’una Vaga General, a on els ciutadans i ciutadanes manifestaran el seu rebuig a les mesures del Govern que col·locant deixant a la ciutadania en una situació cada cop més precària, la preocupació d’un programa de televisió de màxima audiència era si l’exclusiva mediàtica del naixement del net de la Isabel Pantoja valia 400.000 o mig milió d’euros.
 
No feia ni mitja hora que la cadena de televisió que emetia l’esmentat programa parlava de la mobilització en contra de la privatització de la sanitat pública, o de la gent que ha preferit deixar la vida per no veure com els bancs els hi deixava sense habitatge per no poder pagar l’hipoteca, o del creixent índex d’atur, o de l’educació, o dels serveis públics, o de...
 
Sí, desprès de posar de manifest la complicada situació que estem patint el conjunt de la ciutadania, el més important és si la cara d’un net d’aquesta folklòrica, per més inri imputada en un cas de blanqueig de diners, val 80 milions de les antigues pessetes. És insultant!.
 
I algú em preguntava avui si serviria d’algo fer vaga el proper dia 14 de novembre! Com a mínim els ciutadans i ciutadanes hem d’exercir el “dret al pataleo”, a dir prou a aquestes actituds de menyspreu i de burla a una situació que aquests que riuen d’ella han provocat.
 
Com hem deia una treballadora: el Govern ja em treu 1000, doncs que hem tregui 100 més per  fer vaga el dia 14; ja no anirà d’aquí!.
 
Però no ho faran amb la nostra aquiescència ni amb l’aval del silenci que mal interpreten.

dissabte, 10 de novembre de 2012

Clar que és una vaga política!!!

Tot s’hi val per a justificar el no recolzament a una vaga general com la que el dia 14 de novembre mobilitzarà a la ciutadania.
 
Però clar, no tots els arguments són bons, i en un clar intent de buscar i no trobar-ne elements legítims per a desvirtuar la convocatòria de vaga general, s’arriba a l’absurd i al ridícul més espantós i surrealista.
 
-        No secundem la vaga per què és una vaga política.

Què coi volen que sigui? Contra qui ha d’aixecar la seva protesta la societat? Qui ens està portant a una situació límit, social i econòmicament? Qui està retallant drets socials? En síntesi, qui està traint el mandat i la responsabilitat que les urnes, democràticament, els hi va atorgar?.
 
Només hi ha una resposta possible: els responsables polítics, i contra ells ha d’anar la nostra demostració de protesta i, per què no?, de força.
 
És normal que els grans empresaris es manifestin en contra de la vaga general. Són els que controlen el sistema productiu i financer, i qualsevol distorsió aliena que s’escapi al seu control es tradueix en pèrdues imprevistes.
 
El que no és normal és que la petita empresa o molt petita empresa tanqui els ulls a la realitat, i es negui a veure que les mesures polítiques d’austeritat que s’estan aplicant incideixen directa i negativament en el seu negoci.
 
De la mateixa manera que no és de rebut que actors actius en sectors com educació, sanitat o serveis públics, que són el centre de les retallades que estan aplicant de manera indiscriminada i injusta, es posicionin en contra de la vaga del 14 – N argumentant una suposada politització de la protesta.
 
Qui ara té feina, té moltes possibilitats de engreixar en un futur proper, aquest 25 % creixent d’aturats, amb una pèrdua de drets que, inherents a la seva cotització, ens està traient la voluntat política.
 
El que ara cobra una pensió té moltes possibilitats, per voluntat política, de patir considerables pèrdues del seu poder adquisitiu.
 
L’estudiant universitari, té moltíssimes possibilitats de veure barrat l’accés a la seva formació, per voluntat política.
 
La malaltia tindrà atenció i cura si la voluntat política no supedita l’atenció sanitària a la capacitat econòmica, com ja s’està fent.
 
I si és la voluntat política la que pren totes aquestes decisions que ens estan portant a una cada cop més profunda precarietat social, no mereixen els responsables d’aquest voluntat política estar en el punt de mira de la indignació social?.

Sí, el dia 14 de novembre la vaga general és una vaga política, contra els responsables polítics, i  en un moment en que els polítics, com és el cas de Catalunya, són protagonistes.
  

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Il·legitimitat per a assolir responsabilitats

Tots els arguments són vàlids per a justificar els resultats obtinguts en uns comicis electorals, i els partits es miren el melic i addueixen elements negatius, sobretot externs, per a intentar traslladar la imatge positiva d’una negativitat constatable, un cop els ciutadans han manifestat la seva decisió mitjançant les urnes.
 
Ningú té la culpa de res; tot és culpa dels ciutadans que no han sabut entendre el missatge o d’herències rebudes. Fins i tot, els que han guanyat intenten justificar el seu triomf fent lectures que no responen a la realitat dels resultats.
 
Perquè els polítics ho saben. Tenen clar que els percentatges que els hi permet assolir responsabilitat d’oposició o de govern no són el reflexa de la voluntat de la ciutadania.
 
Si mirem l’exemple de les Eleccions del 21-O a Galícia, i analitzem el resultat, el que governarà aquesta Comunitat Autònoma, sense necessitat de pactes amb altres forces polítiques per haver obtingut una més que àmplia majoria, ho farà amb un recolzament del 28% dels ciutadans i ciutadanes amb dret a vot.
 
És a dir, el PP gallec marcarà els designis del gallecs durant els propers quatre anys, de manera unilateral, tenint en contra al 72% de la ciutadania el que, segons ells, demostra que les polítiques antisocials que han estat aplicant durant aquests últims temps són plenament acceptades.
 
Però lo més preocupant és que aquesta abstenció, símptoma de la cada cop més greu manca de sintonia entre els polítics i la societat, no mereix una anàlisi profund sinó que també es converteix en un element endogàmic per a justificar els propis resultats de cada un dels partits.
 
Això és una falta de legitimitat democràtica que, per decència, els hauria d’obligar a renunciar a la tasca a la que han optat.   

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Els joves i els sindicats

Sempre que m’han convidat a donar alguna classe no només he anat amb la finalitat de compartir els meus coneixements i experiències, sinó que el meu objectiu ha sigut aprendre dels alumnes que, obligatòriament, havien de suportar obligatòriament el “rotllo” que els hi havia de deixar.
Un es pot imaginar el que pensava quan l’altre dia em van convidar a impartir una xerrada als alumnes del PQPI de Sant Feliu sobre l’historia dels sindicats i el seu paper protagonista en l’actualitat. Pobres nanos!
Parlar de gremis, de socialisme utòpic, d’anarquisme, de sindicalisme de classe, revolucionari o corporativista, vagues i mobilitzacions era obligat però realment, llevat la curiositat que sempre pot tenir l’historia, despertaria aquest tema l’interès d’aquest joves?
Van ser ells mateixos els que van agafar el protagonisme de quasi dues hores posant de manifest, mitjançant intervencions i preguntes, quin és el problema real dels joves en l’actualitat, en el que fa referència al mercat del treball: La precarietat laboral.
No es queixaven només de la manca de feina; la seva preocupació es centrava, sobretot, en les condicions laborals en les que s’havien trobat quan havien accedit a una feina, quasi sempre de temporada.
Baixos salaris, horaris abusius o seguretat inexistent és el que havien d’acceptar si volien optar a un treball “indigne” però que permetia cobrir, mínimament, les seves joves necessitats.
La pregunta era obligada: Què fan els sindicats per a lluitar contra aquestes situacions?
La resposta també era obvia: Què fem els treballadors i treballadores per a lluitar contra aquestes situacions?
I aquí l’historia del sindicalisme modern sí que hem va permetre recolzar arguments amb exemples clars de conquestes de la classe treballadora.
I, entre molts, els hi vaig posar un molt clar i actual, aprofitant l’escepticisme que pot provocar la vaga general convocada per al proper dia 14 de novembre.
El dia 14 de desembre de 1988, contra la intenció del Govern d’aplicar, unilateralment i sense possibilitats de negociació, unes mesures que precaritzaven les condicions contractuals dels joves i els col·locava en una situació de total des protecció, una vaga general convocada pels sindicats va obligar al Govern a retirar aquestes mesures.
Va ser la unitat del conjunt de treballadors i treballadores amb les organitzacions sindicals convocants, les que van aconseguir aquest fita.
No sé si van entendre que només la unitat dels treballadors i treballadores poden vèncer aquestes dinàmiques negatives que estem patint; el que sí tinc clar és que com els joves no s’involucrin i es conscienciïn de que els seus problemes són els problemes de tots, i que només es poden solucionar des de la visió global i no només des de la personal, o en aquest cas generacional, el futur dels treballadors i treballadores no serà d’un color agradable a la vista.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Suspens en matemàtiques

Si en un metre quadrat hi caben dues cadires, quantes cadires hi caben en 10000 metres quadrats?
 
Problema senzill, bàsic i sense complexitats, que qualsevol estudiant d’ESO podria resoldre sense gaires esforços.
 
Sí que és cert que si es vol portar a una situació pràctica, podrien sorgir variables. Es toquen les cadires? Quina superfície hi ha de separació entre cadira i cadira? Al seure una persona la cadira es pot moure uns centímetres, quants?
 
Però segur que els diferents resultats d’aquesta senzilla equació, per moltes variables que hi hagin, no diferiria un de l’altre.
 
Doncs bé, veient les valoracions i càlculs que s’han fet de la manifestació que, per la unitat d’Espanya, es va celebrar ahir a Barcelona, els “calculadors” són el paradigma del fracàs escolar, sobretot en el que es refereix a matemàtiques.
 
Perquè de 6000 a 500000, passant per 65000 i 100000, el que demostren és una falta de rigor que ratlla el ridícul més espantós; per molts factors que es puguin introduir, els diferencials matemàtics de les solucions no podrien ser mai tant abismals, com no sigui que la variable sigui tant subjectiva que es basi únicament en el “torticerisme mediàtic” indigne de qui té la responsabilitat oficial, tècnica i política, de donar credibilitat a les seves informacions.
 
Encara que sigui auto enganyar-se, és normal que els organitzadors d’un esdeveniments vulguin donar un valor afegit a l’èxit, inflant les xifres d’assistència. De la mateixa manera que està dins de la normalitat que els detractors de l’esmentat esdeveniment vulguin visualitzar el fracàs de la celebració fent valoracions a la baixa.
 
Però a la fi, tot és una qüestió d’aritmètica, que l’objectivitat de les autoritats ha de posar de manifest, com si d’un professor de matemàtiques es tractés.
 
Sincerament no m’importa si va ser un èxit o un fracàs la manifestació d’ahir, això depèn de les expectatives de cadascun dels actors, convocants o contraris. El que més em preocupa és la manipulació que volen fer amb aquest ball de xifres, uns i els altres, amb la connivència dels que, des de la responsabilitat tècnica de les institucions públiques, haurien de demostrar objectivitat més enllà del color de qui està governant.
 
Prefereixo pensar que estan fent el ridícul per falta de coneixements. Van suspendre les matemàtiques!.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Federalisme viable? Sí

Avui un company em feia arribar un article d’en José Rodríguez publicat a Catalunya Press, a on sota el títol “La impossibilitat del Pacte Federalista”, analitza “l’equivocació del PSC” al defensar l’estat federal, basant la seva argumentació en enquestes i en les relacions entre el PSC i el PSOE.
 
Indiscutible el seu raonament si els seus factors d’anàlisi només es basen en estudis de mercat, (que és cert que són els únics que tenim), i en l’actitud del PSOE que, aparentment i pensant en un possible rèdit electoral a Espanya, estarien en contra del model d’estat que defensa el Partit dels Socialistes de Catalunya.
 
A l’anàlisi del company José Rodríguez li falten molts més elements que també són actors protagonistes en aquest afer. Un d’ells, crec que molt important, és el context econòmic i social actual que, a la pràctica, mediatitza la voluntat de la ciutadania (les enquestes poden ser un exemple previ) i que alguns han volgut aprofitar per posant-se en el dilema del blanc i negre, afirmant que només la independència representa la solució als problemes de la societat.
 
En aquest sentit podem fer el paral·lelisme amb les últimes eleccions generals a on, en un anàlisi potser simplista dels resultats, el PP va guanyar adduint que el remei a tots els mals eren ells. I clar, el conjunt de la societat precisava un sortida esperançadora a una situació de precarietat que  el PSOE no va provocar però que no va saber administrar.
 
Però és cert, si l’objectiu és simplement tenir més rèdit electoral i oblidant-se del que realment creu el PSC quin ha de ser el model d’estat, a lo millor hauríem de posicionant-se en el blanc o el negre, renunciant a allò que defensem.
 
Possiblement ens hauríem de apropar a les tesis independentistes, compartint i ens repartint-se aquest important espai electoral amb CiU i ERC o, per què no?, amb SI.
 
O bé, ens posicionem amb la recentralització del PP, i cohabitem amb unes tesis que estan a les Antípodes de les del PSC però que, fins i tot a Catalunya, tenen un resultat llenys menyspreable. Com a mínim, en aquest sentit no enganyen.
 
Però fer això, presentar-se amb un programa contrari al que el PSC creu com millor opció de present i futur per a la ciutadania és prostituir la voluntat democràtica del poble.
 
Jo, com a militant del PSC, no vull enganyar, i vull que el meu partit defensi allò en el que crec. El federalisme. Haig de reconèixer que se’m queda una mica curt, però al cap i a la fi, federalisme com objectiu inicial, però mai l’independentisme com objectiu final.
 
Federalisme inviable?, potser sí. Però no tant com la secessió; això si que comporta una fractura social de la que el PSC no ha de ser còmplice.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Presumpta indecència

En Francesc tenia ganes de signar el “manifest”. Sí, aquest manifest mal nomenat “dels crítics” del PSC. Aquest manifest del definit, molt pitjor, com “sector catalanista” del PSC, com si la catalanitat fos exclusiva d’un grup determinat.
 
I em va fer la pregunta que molts sospitàvem.
 
- Juanjo, m’agrada el manifest, però sospito que volen muntar un altre partit. En Maragall ja ho ha apuntat.
 
I jo, malgrat tenir també la mateixa sospita, li vaig contestar que no; alguns dels signants els conec (coneixia?) fa molt de temps i estic (estava?) convençut de la seva lleialtat, i no els creia capaços de fer una acció tant barroera i bruta.
 
En Francesc, militant del PSC alhora que crític, mantenint la seva sospita, no va signar el manifest. Cap dels dos vam signar-ho, un per desconfiança i l’altra per manca de coincidència amb la totalitat del contingut. La meva sospita la vaig deixar en el calaix.
 
Doncs en Francesc tenia raó i jo volia estar equivocat. Avui la sospita és molt més gran i, pensant en allò de que “cuando el río suena, agua lleva”, si la premsa dona certes informacions, possiblement hi hagi algunacosa de veritat.
 
Sé que hi ha companys que no tenen aspiracions de representació política i han signat el document perquè creuen en allò que manifesta, i això és legítim i respectable. Com ho és que siguin crítics i que intentin, pels canals democràtics que té el PSC (que també es poden canviar en el seu moment), que es modifiquin plantejaments programàtics i de posicionament.
 
Però aquesta maniobra (presumpta) és una de les més ignominioses que em podria imaginar i mereix la repulsa, no tant sols del propi PSC, sinó de tota la ciutadania. Fins i tot la resta de partits que concorreran en aquests comicis electorals haurien de condemnar-ho, encara que els hi fos positiu electoralment. 
 
Aconseguir una càrrec de representació política per aquesta via és enganyar prèviament i de manera conscient. Es un atemptat contra els principis de la democràcia. És un acte infame. És, a la fi, transfuguisme perquè, què faran si aconsegueixen un lloc al Parlament de Catalunya?
 
Per decència col·lectiva, només els hi queda demostrar una mica de decència personal.    

 

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Candidat des de la coherència de principis


Ja estic cansat! Estic fins els nassos de tants comentaris mediàtics i de tantes valoracions personals que, basades en representacions sectorials de valoracions subjectives, intenten aconseguir cotes de poder per a posicionar-se en candidatures i afrontar els pròxims comicis electorals.
El PSC és un partit, amb les seves idees, amb els seus representants, interns i externs, escollits mitjançant els mecanismes democràtics que té la pròpia organització. I sí, té l’obligació d’escoltar les inquietuds de la ciutadania, però alhora, té l’obligació de defensar els seus plantejaments ideològics com a partit, allà a on sigui.
I és legítim que hi hagi diversitat i pluralitat d’idees i, sens dubta, és necessari que es produeixi debat intern per adequar la realitat social als principis del propi partit, de manera permanent i continua!. Però d’aquí a qüestionar la decisió de les majories perquè un s’ha quedat en minoria en un procés intern, es faltar als principis de democràcia en el que es sustenta el propi PSC.
Però lo més greu és basar-se en argumentacions que no responen a la veritat, per demagògiques i “torticeres”, que l’únic que provoquen és desencís i desconcert.
Els militants del PSC, per principi, tots som socialistes!, tots som progressistes!, i tots som catalanistes!. En la més amplia conceptuació. No hi ha ningú més socialista, ni més progressista, ni més catalanista que un altra. I, per això, és intolerable que algú, des de la minoria, vulgui treure rèdit personal, arrogant-se la facultat de posar graus de socialisme i, sobretot ara, de catalanisme.
Per recolzar a en Pere Navarro com a candidat del PSC a les properes Eleccions del 25-N, soc menys catalanista que aquell que va recolzar a la Montse Tura?. O recolzar a la Montse Tura, implica menys sentiment i convicció socialista que el que va apostar per en Pere Navarro?. Taxativa i rotundament, NO! Tindrem diferències en el grau de federalisme, però sempre des del catalanisme d’esquerres, de progressisme i de llibertat de decisió democràtica.
De la mateixa manera que es podran tenir diferències en cadascuna de les circumscripcions territorials, com és el cas de les Comarques Gironines, però sempre des de la convicció i el sentiment socialista i catalanista que tant en Juli Fernández com la Marina Geli tenen.
En el seu moment els militants, a través dels òrgans de representació i decisió organitzativa que té el PSC a Girona, decidirem quina és l’opció que millor respon als interessos de la ciutadania, des de la coherència ideològica i de principis, com va fer el Consell Nacional del PSC celebrat el proppassat diumenge.
Però en el seu moment! Sense manifestacions mediàtiques prèvies, com les que avui surten a la premsa, que l’únic que intenten és mediatitzar la decisió democràtica que hauran de prendre els que tindrem la responsabilitat de fer-ho.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

"No me gusta este gobierno"; demagogia?

Un amic, a traves del facebook, critica el cartell que amb el títol “No me gusta este Gobierno” vaig publicar al meu perfil, qualificant-lo de demagògic.
 
He trobat tres definicions de demagògia que, precisament, no es poden atribuir al cartell sinó a qui ha provocat que es puguin fer aquestes afirmacions que el cartell reprodueix.
 
1.      Us polític de afalagaments, ideologies radicals o falses promeses per aconseguir el favor del poble.
 
2.      Manipulació deliberada per a guanyar-se algú.
 
3.      Govern dictatorial amb el recolzament popular
 
Si algú va fer falses promeses per aconseguir guanyar unes eleccions, va ser el PP. El cartell ho demostra.
 
Si algú va manipular a la ciutadania, fent “negoci” electoral de la complicada situació de precarietat social en la que ens trobem i així aconseguir guanyar unes eleccions, va ser el PP. El cartell ho demostra.
 
I si algú governa dictatorialment, argumentant el recolzament popular aconseguit a les urnes, amb falses promeses i manipulacions, però que ara ha perdut, ha sigut el PP. El cartell reprodueix el que pensa el conjunt de la ciutadania.
 
Les afirmacions que responen escrupolosament a la veritat mai pot ser demagògiques, i cada una de les 30 afirmacions del cartell no és poden rebatre en sí mateixes.
 
Són una veritat constatada i contrastada.

diumenge, 30 de setembre de 2012

Pere Navarro, candidat a la Presidència de la Generalitat

Una de les intervencions en el Consell Nacional del PSC afirmava que el PSC no existiria sense democràcia. Completament d’acord!.
 
Però afegiria quelcom més. A Catalunya no hi hauria democràcia sense el PSC
 
I avui ho hem demostrat. Sense embuts, amb claredat i amb transparència, els consellers nacionals del PSC hem escollit al candidat que creiem defensarà millor els interessos dels catalans i catalanes.
 
I n’hi havia més d’un candidat, dos, que han tingut l’oportunitat de defensar el seu projecte per a convèncer als 400 membres del Consell que eren la millor opció.
 
La companya i amiga Montse Tura, amb un discurs basat en la emotivitat i el sentiment, i en Pere Navarro, amb un discurs basat en el realisme de la situació actual.
 
Dos projectes que no són contradictoris, sinó tot al contrari. Dos projectes que conflueixen en la catalanitat i el progressisme del PSC, amb un eix comú i indiscutible, tots dos són socialistes catalans que rebutgen l’oportunisme d’unes eleccions que, malauradament, no aporten cap solució a la complicada situació que estem patint els ciutadans i ciutadanes.
 
Però els socialistes estem obligats a participar, de manera protagonista, en aquest joc electoral en el que ens han implicat, amb visió de futur i coneixedors de la realitat social, sense amagar que el nostre model d’estat és federal, que no volem trencar amb ningú però, prioritàriament, donant solucions i respostes als problemes reals que té la ciutadania.
 
Avui el PSC, amb una lliçó de democràcia, ha nominat a Pere Navarro candidat socialista a les Eleccions del 25-N. Personalment crec que un encert.

 

dissabte, 29 de setembre de 2012

Sí, soc federalista convençut

I en canvi, com a Regidor del Grup Municipal Socialista, vaig defensar l’adhesió de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols a l’Associació de Municipis per la Independència.
 
Sí, no soc independentista; no és el model que crec solucionarà els problemes del país; però, per responsabilitat, tinc el deure de defensar el meu posicionament allà on sigui possible.
 
Fer-ho davant dels que pensen igual que jo és molt fàcil, però és caure en aquella endogàmia ideològica que, moltes vegades, ha deixat als partits d’esquerres en l’autosatisfacció de continuar sent una opció frustrada i no una realitat.
 
Eren d’esperar les insinuacions de incoherència o d’oportunisme polític o, fins i tot, les acusacions de traïdoria als principis del PSC d’aquells que seuen en l’immobilisme dogmàtic i no entenen que filosofant des de la cadira no s’aconsegueix cap avenç evolutiu, tot al contrari, és aïllar-se. És com jugar sol i fer-se trampes.
 
Crec que l’independentisme no és un problema, però tampoc la solució, i no ens ha de fer por afrontar el debat serè, cívic i assenyat sobre un tema que, malauradament i de forma interessada, alguns han volgut convertir en l’eix sobre el que ha de girar el nostre benestar present i futur.
 
Per això hem pregunto, si  des del municipalisme que defensa el PSC podem projectar l’argumentari sobre la nostra visió de relacions entre Espanya i Catalunya, no és obligació fer-ho sobretot si els possibles receptors pensen de manera diferent?.
 
Com vaig dir l’altra dia al Ple Municipal quan defensava aquesta adhesió a l’AMI, la meva decisió de recolzar la proposta no és basava en sentiments de reivindicació nacional, al contrari del que deien altres companys de consistori; els sentiments són molt subjectius i, en aquest moment, estan mediatitzats i, per què no?, subjectes a distorsió i a manipulació debut la context polític i electoral en el que ens trobem.
 
Va ser una defensa feta des del pragmatisme, buscant les coincidències que ens permetin debatre sobre les discrepàncies, sota el convenciment de que el model d’estat que defensa el Partit dels Socialistes de Catalunya és el que millor respon als interessos dels ciutadans i ciutadanes.
 
I entre les coincidències, amb tots els matisos, derivades i condicionants que vulguem, l’impuls a una consulta que permeti als ciutadans i ciutadanes de Catalunya a manifestar allò que pensen perquè, quan abans traiem de l’horitzó del debat polític aquesta qüestió, més aviat els polítics hauran d’abordar el problemes que realment preocupen a la societat i que tenen l’obligació de solucionar.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Los insultos de Fernández Varas

Siempre hay cafres y chapuzas, y cuando he leído el post que ha publicado Guillermo Fernández Vara en su bloc personal, ha sido lo más suave que me ha venido a la cabeza.
 
Taxativamente, afirmo que este señor no es socialista, ni amante de la libertad; es un simple sectario que, poniéndose a la misma altura de aquellos a los que critica, alimenta aún más el sentimiento que rechaza.
 
A continuación reproduzco lo que le he transmitido, en castellano, por aquello de que no pueda decir que no lo entiende.
 
"Compañero, lamentable post el que has añadido a tu bloc personal. Tu salida ya no es de pata de banco, como dices, sino que raya la indecencia y la falta de respeto a los ciudadanos que se sienten orgullosos de haber nacido en Extremadura, o de padres o abuelos extremeños que decidieron, por cuestiones diversas (entre ellas la búsqueda de una mayor calidad de vida que no tenían en Extremadura) emigrar a una tierra que les acogió y les permitió prosperar.
 
¿Qué derecho tienes tú a la propiedad de las personas? ¿Qué concepto tienes tú de la libertad? Esta opinión que lanzas es simplemente propia de un nazi que tiene como cabecera el Mein Kamft”. Con esa opinión sectaria, impropia de un socialista, lo único que consigues es ponerte a la misma altura de aquellos que criticas.
 
Y te lo dice un militante socialista, no independentista, orgulloso de ser catalán y con raíces en otros lugares de España.
 
Espero, sinceramente, que esta opinión haya sido fruto de una mala noche, y que tengas la decencia de pedir disculpas públicas por este post, fuera de lugar."

dimarts, 25 de setembre de 2012

L’adéu, un argument amenaçant

Transparència, pluralitat, debat, participació, apertura i més democràcia interna. Sembla que tot això ha quedat en el tinter, i alguns d’aquests que exigien que el PSC apostés per més transparència, més pluralitat, més debat, més participació, més apertura i més democràcia interna pretenien, únicament, imposar la seva transparència, la seva pluralitat, el seu debat, la seva participació, la seva apertura i la seva idea de democràcia interna.
 
És l’única conclusió que un pot extreure de certes actituds i manifestacions d’alguns militants del PSC que, entenent que la seva visió i les seves idees han de ser obligatòriament acceptades per la resta, opten per verbalitzar l’amenaça de la fugida o l’adéu definitiu.
 
No esperen “guanyar” el debat participatiu i plural, fent que les seves idees s’imposin democràticament, sinó que mal utilitzen una reivindicada transparència per a manifestar mediàticament el seu empipament demostrant, al meu modest entendre, una actitud intransigent contrària a tot allò que reivindiquen.
 
Clar, els que no tenim una coincidència plena amb els seus plantejaments però que alhora entenem que sempre hi ha comuns denominadors, millor màxims que mínims, només ens queda l’expectació passiva del desconcert o la bel·ligerància ideològica i de principis.
 
Sincerament no sé quina és la menys perjudicial; del que sí estic convençut és que cap d’aquestes posicions és positiva.
 
Però el que sí tinc clar és que acceptaré el fruit del debat democràtic en el que participaré seguint les regles del joc que té actualment l’organització, però mai utilitzaré l’adéu com argument.