dijous, 22 de desembre de 2011

La demagògia no és el meu fort


Possiblement el to sec que acompanya a un impertinent refredat, adobat per la indignació que l’actuació irresponsablement populista i provocadora d’uns polítics locals que, sense ciència ni consciència, tenen com únic objectiu boicotejar l’acció de Govern, i amb l’afegit d’aquell plaer onanista que tenen alguns regidors per a escoltar-se, fent servir el Ple com a plataforma mediàtica per amagar la seva mediocritat o per a donar a conèixer uns plantejaments minoritàriament respectables, va fer que algun company em traslladés la seva percepció de que la meva intervenció al Ple Municipal va ser massa dura.

Havia d’argumentar el vot en contra de l’equip de govern municipal a una moció que demanava la retallada de l’enllumenat nadalenc; convençut de que qualsevol mesura o element (com poden ser les llums de Nadal) que serveixi per a dinamitzar el comerç de la ciutat és positiva, tan a curt com a mig o llarg termini; i afirmant que les mesures correctores d’estalvi no es poden basar només en l’austeritat.

I vaig fer-ho amb convicció i sense demagògia (qui em coneix sap que la demagògia no és precisament el meu fort); i reconec que em vaig sentir malament quan, en el propi Ple algú em va acusar de demagògic per intentar ridiculitzar l’esmentada moció; i, fins i tot, en una segona ronda d’intervencions, vaig caure en el parany de demanar disculpes assumint la falsedat d’aquestes incertes acusacions.

Però en fred, i desprès d’haver rebut el recolzament a les meves tesis i plantejaments de molts ciutadans i ciutadanes, aquell sentiment d’angoixa que ahir tenia molt interioritzat desprès d’argumentar el perquè no podem minimitzar l’efecte dinamitzador que tenen les llums de Nadal en la xarxa comercial de la ciutat, ha desaparegut pràcticament, i les meves argumentacions prenen el caire positiu amb el que estaven presentades, en defensa dels interessos del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols i amb una actitud conscientment bel•ligerant contra aquells que obvien el necessari corporativisme local.

Perquè crec que a l’àmbit local els polítics locals han de prioritzar els interessos locals i, sempre respectant els seus principis personals i ideològics i una necessària i amplia visió plural, han de deixar de banda interessos partidistes per a donar respostes a la realitat de l’àmbit en el que han estat escollits.

dijous, 8 de desembre de 2011

Sobre mi mateix


Avui m’he trobat, tirant la primitiva, a un conegut al que feia molt de temps que no veia (penso que ha de ser molt, perquè ni el recordo, encara que la satisfacció és que ell a mi sí) i en el decurs de la conversa, com si d’un psicòleg es tractés (a lo millor ho és), i amb cert aire prepotent al qüestionar la meva inversió en loteria, com si la gent d’esquerres no tinguéssim dret a ambicionar la sort, em demana que faci una definició professionalment social de mi mateix.

Amb una grandiloqüència educadament mesurada provocada pel rebuig de la seva suficiència l’he dit que hem considerava un home “versàtil, aprenent de molt i mestre de no gaires coses, però sí d’algunes, amb prou formació i experiència transversal i complementària que hem permet dedicar els meus esforços a sadollar la meva set de justícia social, maniobrant sempre amb polítiques d’esquerres sota els principis dels socialisme democràtica, i amb l'objectiu de la defensa dels treballadors i treballadores des del sindicalisme de classe, però sempre amb la visió de la realitat econòmica i social del moment”.

S’ha quedat fotut (ho ha reconegut ell mateix), tant per la resposta com per la meva falta d’interès per la seva trajectòria personal o professional.

Quan ens hem acomiadat, i com si hagués de publicar algun article sobre la meva persona, m’ha dit que utilitzaria aquesta definició de mi mateix en el seu perfil; doncs bé, abans de que ell ho faci, prefereixo dir jo el que li he dit de mi mateix.




dimarts, 6 de desembre de 2011

El eje franco alemán. Ya no hay Linea Maginot.


Podía pasar cualquier cosa, y así Francia, después del Tratado de Versalles que puso punto final a la primera Guerra Mundial, comenzó a construir la denominada Línea Maginot con el objetivo de defenderse de otro posible conflicto armado provocado por Alemania.

No sirvió de nada y la faraónica obra no sirvió para frenar la voracidad de una Alemania Hitleriana que, en su claro intento de subyugar al mundo bajo el denomina III Reich, desencadenó la Segunda Guerra mundial.

La experiencia es un grado y el Presidente galo Sarkozy, demostrando a voz en grito de que ha destruido cualquier indicio de Línea Maginot, y aplicándose aquello de que “si no puedes contra ellos, únete a ellos”, ha optado por erigirse en fiel escudero de la cancillera Ángela Merkel y bajo una irreal simbiosis entre ambos, crear un ayuntamiento que marque las pautes para conseguir la aparente estabilidad de eso que llamamos Unión Europa.

Pero, teniendo en cuenta esa experiència del siglo pasado, cabe recordar que en esa avidez germana que desencadenó el conflicto no cabe la fusión bajo objetivos comunes, sino la absorción obligada para alimentar los intereses del precursor. Es decir, “bajo mi yugo o contra mi”.

Ayer, ese eje franco-alemán (mejor germano-francófono, por aquello del privilegio protocolario) decidió de manera unilateral y en una clara ruptura de la Europa de los 17 (no ya de los 25) imponer, para su posterior y segura ratificación por el Parlamento Europeo, sus medidas económicas, llegando al extremo de obligar al resto de países a ceder parte de su propia soberanía para responder a sus exigencias.

Porque no somos 25, ni tan sólo somos 17, son 2 los países que marcan el ritmo económico de Europa, como si ellos no fuesen los culpables de la situación de crisis en la que nos encontramos, y como si ellos no estuviesen también en la misma situación de crisis que padecemos en el resto de países de la Unión Europea. Precisamente las Agencias de Calificación, entre ellas Standard&Poor, no valoran positivamente a Alemania y a Francia, sino todo lo contrario.

Parece como si la pareja germano francesa quisiera disimular sus carencias (o sus ansias de poder) con movimientos amenazadores contra el resto de países, escondiendo una propia realidad que, de conocerse, no sería el ejemplo a seguir por parte del resto de miembros.

Como dato significativo destacar que, si bien es cierto que la tasa de paro en Alemania es muy baja, ello se debe en gran parte a que el trabajo se ha repartido entre la población activa, no creando nuevo empleo, sino rebajando horas de trabajo a la par que salarios. Es decir, han corporativizado la necesidad y cooperativizado la miseria.

Si unos de los puntales que debía sostener Europa era que los ciudadanos i ciudadanas de los países miembros creyesen en la propia unión, bajo la complicidad de objetivos comunes dejando en segundo plano fronteras y sectarismos territoriales, mucho me temo que, con la actitud de Alemania y el seguidismo rayano a la babosidad francesa, están matando la ilusión de los que sí creemos en la Unión Europea, aunque cada vez nos cuesta más hacerlo.