dimecres, 30 de novembre de 2011

El poder actual és maia

Sí, cada cop estic més convençut de que els que ostenten el poder (és igual polític o econòmic)  han de ser seguidors dels maia, perquè es l’única justificació possible  per a que les mesures que estan aplicant amb l’excusa de lluitar contra la crisi tinguin cert sentit.

Segons els maia, el 21 de desembre de 2012 es produirà un canvi d’era, que possiblement no el fi del món, i es pot entendre, que no compartir, que els seguidors d’aquesta ancestral cultura utilitzin tots els mitjans al seu abast, per a que es facin realitat les profecies, atacant frontalment l’ordre harmònic establert,  i provocant que la societat trenqui amb el necessari equilibri social generant, alhora, un sentiment de rebuig general que només pot desembocar en confrontació.

Quina capacitat de reacció tindrà la societat quan, de manera agressiva, un petit i minoritari cercle de poder es permet el luxe de furtar la possibilitat de gaudir dels més bàsics drets que s’han aconseguit?

Que esperen que facin els ciutadans i ciutadanes que estan patint una precarietat creixent en ocupació, salut, educació, serveis socials o habitatge?

Com esperen que es canalitzi la indignació de las ciutadania que no tenen la possibilitat de sufragar les seves necessitats més bàsiques?

Possiblement pensen que les teories apocalíptiques, com aquesta, els permeten accedir al selecte cercle dels que tenen el coneixement del que succeeix o del que succeirà i això els donarà més possibilitats de salvar-se, tal com diu l’historiador Paul Boyer, obligant-se de manera fanàticament religiosa a aplicar mesures que es tradueixin en un cataclisme social.

Però crec que el seu càlcul és erroni i si aquest canvi d’era provocat pels poders fàctics de la societat es produeix, no permetrà que ningú gaudeixi de cap immunitat social, ni tant sols els que utilitzen el sense sentit per aconseguir alimentar els seus interessos.

dimarts, 29 de novembre de 2011

PSC, erem, som i serem demòcrates

Totes les postures són respectables i, si d’alguna cosa ens hem d’enorgullir els militants del PSC és de la nostra pluralitat i del respecte a totes les posicions.

Per això, de cara al 12è Congrés a celebrar d’aquí uns dies, la legitimitat d’aquells que es postulen per a dirigir el socialisme català representat pel PSC els hi permet manifestar les seves opinions amb la finalitat de convèncer als militants de les diferents agrupacions de que la seva opció és la més adient, i que els delegats o delegades que assisteixin a l’esdeveniment la puguin debatre, defensar i votar.

Sempre amb llibertat, sense coaccions i seguin les regles del joc establertes, és a dir, respectant i seguint els estatuts dels que el PSC, com qualsevol organització democràtica, s’ha dotat a través dels seus òrgans de decisió.

I amb tota seguretat, hem d’aprofitar aquest Congrés per adequar aquests estatuts i variar la mecànica democràtica de les decisions i així sistematitzar molt més la participació del conjunt de la militància.

Però això no implica que la democràcia interna hagi estat una assignatura pendent en la presa de decisions del conjunt de la militància del PSC. El que possiblement ha mancat ha sigut la voluntat binomial (dirigents-militància) d’exigir la participació que correspon.

He participat en molts processos congressuals, i quan les meves tesis i propostes no han estat recolzades per la majoria, sempre he tingut un cert sentiment de frustració que, suposo, tenen tots aquells que perden un posicionament; però el joc democràtic es basa en l’aritmètica representativa i, “el tanto tienes tanto vales”, és un principi que tot aquell que participa en democràcia organitzativa, ha d’assumir. Però sempre he pogut dir la meva, en l’àmbit de representació i de debat que hem corresponia, i sempre he pogut analitzar la gestió d’aquells que democràticament, i seguint les regles del joc, han estat escollits, amb el vot majoritari de l’organització, encara que hagi sigut sense el meu recolzament explícit.
En aquest congrés, els MILITANTS (en majúscula), a través dels seus DELEGATS i DELEGADES (en majúscula) escollits democràticament  en els diferents assemblees de les Agrupacions Locals, no només haurem de decidir qui dirigirà el PSC durant els propers quatre anys, haurem de debatre i marcar directrius internes i externes que haurà de defensar el militant que serà Primer Secretari. Posicionaments que tots els militants i simpatitzants han tingut l’oportunitat de DEBATRE (en majúscula) en el sí de les Agrupacions Locals o Sectorials, presentant les esmenes i propostes que hem cregut convenient.
I a partir d’aquí, el dia 18 de desembre, els MILITANTS (en majúscula) a través dels seus DELEGATS i DELEGADES decidirem si des del PSC hem de defensar polítiques d’esquerres més incisives; o si ens hem de mantenir lleials al principi del catalanisme federal o advocar pel catalanisme  de l’autodeterminació; o si hem de fer sentir al Congrés la nostra veu quan es tractin temes que, sense concurrència, afectin a Catalunya, o bé ens hem de posicionar com un partit amb la visió simple del nacionalisme. I també, haurem de defensar si hem de variar el sistema organitzatiu i de funcionament.
Però sempre amb i des dels principis de democràcia interna que ha tingut, té i tindrà el Partit dels Socialistes de Catalunya.

divendres, 25 de novembre de 2011

Frustración casposa en Sant Feliu

Con la satisfacción enfermiza de aquel que vomita un exceso de alcohol ingerido en los bares donde se bebe sin sed, y rodeado por la casposidad de la derechona más rancia, hoy oronda por su reciente hegemonía, ponía en evidencia el engreído perro flauta un clerical y ya anunciado antisocialismo  que, desde el 11 de junio de 2011, ha cruzado los límites del localismo para emular a su desaparecido líder del “unagrandeylibre” y actuar creyendo que la divinidad lo ha tocado para asumir metas más altas.

Se sospechaba, aunque otros tenían la certeza, que su cacareado apoliticismo no era más que una máscara veneciana para esconder la verdadera faz de quien no cree en el sistema, en este caso de libertades, y quiere visualizar una falsa equidistancia con los partidos políticos aunque, paradójicamente, se valga de uno propio para poder lanzar sus exabruptos con impunidad.

No duda, escondiéndose tras una armadura de auto supuesta honradez y erigiéndose en adalid de sí mismo, hacer del Ayuntamiento su campo de batalla personal y, con el único objetivo de entorpecer la buena marcha del municipio, lanzar retos a la confrontación sin importarle que el daño colateral de su infame actitud es la propia ciudad que él presume de defender.

Y con almidonado porte, más propio de engominados cabellos y de pechos azules surcados por acangrejadas saetas de los años 40 del pasado siglo que de la naturalidad que debería prevalecer en la política local, el individuo intenta demostrar compromiso cuando lo que traslada es, únicamente, odio y frustración.

Seguro que le reconcome las entrañas que unos “simples rojos” (como algún apergaminado de sus seguidores ha tildado a los socialistas) no hayan aceptado su oferta para ostentar el bastón de mando a cambio de unas paellas.

Con la misma seguridad también, esas entrañas deben entrado en un estado de shock doloroso cuando estos “rojos”, negándose a aceptar una de las propuestas más vergonzosas que se puede hacer a un político, pusieron de manifiesto un estigma de la traición que el susodicho lleva  interiorizado y del que, de manera harto inconscientemente consciente, de vez en cuando hace uso y gala.

Y no duda en utilizar la cobarde insinuación, rayana a la difamación personal, profesional y política para provocar crispación  y así calmar el dolor que le produce el desmesurado odio y rencor que lleva acumulado desde el 22 de mayo de 2011.

Y eso es intolerable.

dimecres, 16 de novembre de 2011

En ocasiones veo técnicos

Si dels polítics municipals depengués, moltes de les situacions generades per la difícil situació econòmica i social que pateix el conjunt de la societat, estarien solucionades.
Viure més de prop la realitat de la ciutadania, com succeeix en el desenvolupament de la tasca política local, fa que els gestors polítics rebin amb més intensitat les inquietuds i les necessitats de la societat i, alhora, els obliga a cercar solucions urgents en paral·lel la urgència de la mateixa necessitat manifestada pel ciutadà o ciutadana.
Però de tenir la solució a poder aplicar-la va un món perquè, en molts casos, la lògica de l’administració no té res a veure amb la lògica de la realitat, i allò que en qualsevol àmbit privat podria solucionar-se amb facilitat i rapidesa, a l’àmbit administratiu públic és complica de tal manera que les solucions són inaplicables o, quan es poden aplicar, ja no són efectives.
Un tràmit senzill, quan entra en el mecànica de l’administració, és pot convertir en una travessia inacabable que, de produir-se en el desert, la resolució seria com un miratge en forma d’oasis. No cal dir si aquest tràmit és realment complicat!.
I és normal que el ciutadà no ho entengui, de la mateixa manera que també és normal que el ciutadà traslladi la seva incomprensió i, perquè no?, indignació, al que pensa que és responsable d’una aparent (que en molts casos no ho és) ineficàcia administrativa: el polític.
Però, a qui hauria de traslladar aquest  polític la seva indefensió vers un sistema il·lògic i, en molts casos, sense sentit?. Doncs al tècnic que, sense sense ser el culpable del sistema (que paradoxalment té la capacitat de canviar el propi poític, encara que d'un altre àmbit), ha se ser fidel a la seva responsabilitat, havent de fiscalitzar el compliment d’una mecànica administrativa que, per molt desmanegada i incoherent que sigui, s’ha de complir, convertint-se en el malson del polític que veu com lo més senzill és converteix en lo més complicat.
Per això, com deia una companya regidora, hem sento identificat amb el nen d’aquell anunci que tenint un "sisè sentit" diu allò de, en ocasiones veo tècnicos.


dilluns, 14 de novembre de 2011

Formació en el treball, una aposta segura

Per a que les empreses puguin afrontar amb garanties d’èxit la sortida de la crisi s’han d’aplicar fórmules per a guanyar en competitivitat i això passa, ineludiblement, per invertir en I + D + I (investigació, desenvolupament i innovació); però, pensant que són treballadors i treballadores els que han de portar a terme l’execució dels criteris d’aquests departaments adequant-se a nous models i sistemes productius, no faltaria la F de Formació per acompanyar a les inicials IDI.?

Indubtablement la resposta seria sí, sempre des del punt de vista coincident d’aquells que entenem que  el capital més important i més rendible d’una empresa és, indubtablement, el conjunt de treballadors i treballadores; i de que l’objectiu dels empresaris ha de ser crear riquesa en el seu àmbit d’influència territorial (hinterland).

Amb aquesta afirmació, i amb la finalitat de conscienciar de la importància que té la formació ocupacional o continua per a lluitar contra la precarietat laboral, em dirigia a la vintena d’alumnes durant la inauguració del curs d’activitats administratives que ha organitzat l’àrea de Guíxols Desenvolupament de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols amb col·laboració de diferents empreses, a on es faran les obligatòries pràctiques per aconseguir la certificació professional pertinent.
És a dir, avui a Sant Feliu s’ha donat la simbiosi perfecte entre els tres inversors per a potenciar l’activitat formativa en el món laboral:
·        L’Ajuntament, com administració que ha de complir amb la seva responsabilitat, invertint en l’aplicació  d’iniciatives que facilitin la reactivació econòmica de la ciutat.
·        Els alumnes, treballadors i treballadores actius o potencials, que han d’invertir en la seva predisposició reial a ser receptors  de coneixements específics.
·        L’empresa, a on els coneixements deixaran de ser teòrics i al convertir-se en pràctics, a l’invertir en la creació d’ocupació,  es transformaran en benefici empresarial directe.
I també els hi deia que, per les empreses, l’aportació de coneixements específics per a desenvolupar amb garanties les tasques productives específiques objecte del contracte laboral té molt més valor que l’acreditació d’una formació superior que, possiblement, no respondrà a les expectatives de productivitat i de fidelització que necessita una determinada unitat de producció perquè, per a fer d’administratiu l’empresari necessita un treballador especialitat en tasques administratives, no un treballador amb vocació de metge, arquitecte o enginyer, per exemple.
En fi, com avui, no deixaré de defensar que la formació és una aposta segura.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Cal recordar

De vegades, la incontinència verbal que amaga un afany excessiude sortir  als mitjans de comunicació passa factura, i deixa en evidència la falta de credibilitat que traslladen alguns polítics a l’opinió pública quan, de manera inconscient (o conscient), menteixen vilment per amagar que “se les ha pillao con el carrito del helao.
Surt anunciat al Butlletí Oficial la subhasta d’una part de l’herència Anllò i, en comptes de considerar-ho una bona notícia i reconèixer, encara que sigui amb el silenci, que amb la seva acció “censurista” ha fer perdre un any per una falta de criteri, de rigor polític i excés d’arbitrarietat amb els objectius, el cap de l’oposició municipal carrega tintes i es permet el luxe d’afirmar que això segueix el” full de ruta” que ell havia marcat, sense pensar que un “és hostatge de les seves paraules”.
Cal recordar que una moció de censura al 2010, encapçalada pel ara cap de l’oposició, va paralitzar que a la tardor d’aquell any sortís publicat el mecanisme per a subhastar aquesta herència.
Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció de censura, del qual formava part el cap de l’oposició, va decidir el mecanisme solució, encara que desprès de la moció, el ara cap de l’oposició, abans alcalde, va reconèixer que no ho tenia present. No ho recordava.
Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció de censura, del qual formava part el cap de l’oposició, va reclamar a la Generalitat els tributs i impostos generats per aquesta herència i que, fins i tot, es va buscar un mecanisme de valoració immobiliària que, de no ser per la negativa del ara cap de l’oposició, hagués permès que ara l’Ajuntament fos propietari d’un dels edificis més valorats dels que ara surten a subhasta.
Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció de censura, del qual formava part el cap de l’oposició, tenia clar quin era el destí de l’herència Anlló; i cal recordar que l’ara cap de l’oposició quan es va erigir alcalde encapçalant la moció de censura, es va desdir i va prometre a totes les entitats de la població que l’herència era d’ells.
I cal recordar que desprès ha hagut de tornar-se a desdir, públicament, del seu compromís.
De la mateixa manera que cal preguntar-se, sense malicia ni segones intencions, per què els advocats del grup que encapçala l’ara cap de l’oposició, llavors alcalde per censura quan va prometre a les entitats que tota l’herència era per a ells i que desprès es va desdir, són els mateixos que representen al grup municipal al que pertany l’ara cap de l’oposició  i que, quan era alcalde, va defensar els “interessos” de les entitats aconsellat per aquests professionals de l’advocacia.
Només cal recordar i constatar per arribar a una clara conclusió: si l’afer de l’herència Anlló hagués continuat en mans de l’ara cap de l’oposició, abans alcalde per censura, ens trobaríem en el camí erràtic que va iniciar quan va arribar a l’alcaldia, amb un full de ruta (si és que el tenia) que hagués fet embarrancar i paralitzar els projectes de ciutat que ara, amb la subhasta, poden començar a fer-se realitat.