dissabte, 29 d’octubre de 2011

Malgrat les inqualificables afirmacions d’en Peces Barba que, fent apologia d’un sectarisme territorial, econòmic i social més propi de l’Europa central dels anys 30 dels segle passat que de l’actualitat i que, paradoxalment, ha aconseguit crear aliances argumentals amb el moviment sobiranista de Catalunya més radical, haig de reconèixer que em sento català, fins i tot, dient-me García.

No soc un Bofarull Huguet com la meva avia, casada amb un García asturià; el meu RH té “impureses territorials” i no em dona aquell grau de catalanitat genealògica que les reaccions coincidents que ha provocat el Sr. Peces Barba exigeixen per a considerar-me no mestís; i els meus fills es diuen García i els meus nets, que veuran la llum d’aquí pocs mesos, també tindran García com a cognom, encara que si aquest mal pare constitucional i els seus coincidents seguidors (posicionats, aparentment, a l’altre extrem ideològic) continuen defensant aquestes tesis excloents, García serà una paraula considerada com a territorialment vexatòria i es veuran obligats a canviar-lo per un altra.

No sé fins quina generació els meus descendents hauran de donar les gràcies per haver estat “acollits a Catalunya”.Possiblement els meus nets o els meus besnéts, descendents d’aquell García asturià del que jo soc tercera generació, ja deixaran de tenir l’obligació de d’agrair permanentment a aquells que es creuen amb el dret de monopolitzar el sentiment catalanista per nom o cognom, i podran manifestar, sense absurds anàlisis d’ADN, la seva catalanitat, deixant de ser considerats com apàtrides.

Hem arribat al contrasentit i postures incoherents, aparentment contradictòries entre elles, han aconseguit posar-se d’acord per a estereotipar nacionalitats generacionals i, anant contra tota lògica social, s’estan convertint en els perillosos fonaments d’aquells odis defensats per aquells uniformes que controlen fronteres.

En un món en el que els objectius i la coincidència d’interessos s’amplien territorialment advocant per una amplia accessibilitat, i en un moment de complicació econòmica i social, a on tothom coincideix que un dels factors distorsionadors que l’ha provocada és haver obviat l’aplicació polítiques comunes, aquí a la meva Catalunya, (meva malgrat dir-me García), alguns cauen la barroera provocació d’un anticatalanisme interessat i contesten proclamant-se defensors d’aquella endogàmia nacionalista que els catalans, dient-se García o Bofarull, han rebutjat sempre.

Catalunya ha de liderar i té la capacitat demostrada per a fer-ho, més enllà d’unes fronteres que, per una mal entesa i inconscient autodefensa ens volem imposar, i sense caure en provocacions de dins i de fora que el que pretenen és, precisament, reduir el nostre hinterland i fer-nos perdre en debats interns completament estèrils

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada