dissabte, 1 d’octubre de 2011

Jo també puc ser Primer Secretari del PSC


Militant fa més de 25 anys, coneixement i formació amplia, experiència política, personal i professional en llocs de responsabilitat, ben relacionat i amb una contrastada visió global, necessària per a donar respostes a les demandes de la societat. Amb les idees clares, amb aspiracions col•lectives sobre les personals, de caràcter obert i negociador; efectiu, expeditiu i eficaç en el desenvolupant de les tasques que ha de portar endavant.

Aquest és el perfil bàsic que ha de tenir el company que ha de dirigir el Partit dels Socialistes de Catalunya a partir del XIIè Congrés. I aquest és el perfil que tenen centenars i centenars de militants que podrien, amb tota legitimitat, optar a la Primera Secretaria del PSC.

I en canvi, ens tanquem en les nostra pròpia endogàmia organitzativa i, de manera artificial, ens prestem a jugar a un joc de rol a on només tenen la decisió del moviment i del dau un percentatge mínim de jugadors que utilitzen (que ens utilitzen) com a fitxes vivents a molts que, d’una manera responsable, assumeixen (assumim) una aparent submissió, malgrat que saben (sabem) que la seva (nostra) capacitat i legitimitat és idèntica a la d’aquells que han decidit que només ells poden moure fitxa.

Possiblement sigui una estratègia mediàtica, personal o organitzativa, o potser siguin els mitjans de comunicació els que, veient notícia en aquest joc estratègic, alimentin les rotatives amb el morbo interiorista d’un partit, com el PSC, que ha de recuperar la confiança de la ciutadania.

Però la complicitat amb la societat no es pot recuperar donant la impressió de que la pluralitat d’idees del PSC (que és una realitat) està supeditada únicament a un grup molt reduït de persones i no a un necessari debat de situació (que no de principis); i que la potencialitat dels companys i companyes que hauran de portar a terme les directrius que sortiran del Congrés del mes de desembre, parteix d’una base d’immobilisme personal que de no renovació de modus, obviant i quasi menystenint als milers i milers de militants que podrien també portar-les endavant.

El PSC té prou massa crítica, prou massa muscular ideològica i personal com per a que a dos mesos i mig del Congrés a la premsa no es parli de molts companys i companyes que poden liderar el PSC.

Perquè amb la legitimitat que dona el ser militant i amb l’objectiu que tenim de no deixar cap dubte de quin és el nostre rumb, aquesta mateixa voluntat de ser militant del PSC ens obliga a reaccionar i a sortir a la llum pública per a dir que el PSC són molts més els que poden dirigir el PSC, no només aquests companys que han manifestat mediàticament el seu interès per a fer-ho i que compleixen, amb escreix, els condicionants que crec ha de tenir el primer secretari del PSC (fins i tot podrien encapçalar la candidatura del PSC a la Presidència de la Generalitat, encara que no estem parlant d’aquest tema).

No és el meu objectiu, ni molt menys, però, jo mateix, per què no? O per què no algun dels militants de l’Agrupació de Sant Feliu de Guíxols? Ni l’edat genera una diferència amb aquests candidats. Fins i tot tindria algú tindria alguna avantatge, a l’igual que milers i milers de militants que porten molts anys defenent, sota les sigles del PSC, una societat més justa i més solidària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada