Emprenedoria o autoocupació

Certament no és el mateix encara que alguns, de manera interessada, volen jugar a l’ambigüitat amb la definició que té la figura de l’emprenedor, quan la diferència és profundament substancial. O, com a mínim, hauria de ser-ho.

L’emprenedor és la persona que, identificant una oportunitat de negoci la tira endavant de manera resolta, organitzant els recursos per a posar-la en marxa, assumint els riscos necessaris, fonamentalment econòmics, i amb el clar objectiu de crear ocupació, la d’ell també, i de generar riquesa més enllà de l’àmbit personal.

Per això, el mot emprenedor no hauria de rebre directament l’acció del verb, al ser més un adjectiu que un substantiu, ja que és una característica d’aquell o d’aquella que ha pres la resolució d’afrontar el repte d’una empresa determinada. En el context de l’àmbit dels negocis ser emprenedor és una qualitat que té qualsevol empresari d’èxit, juntament amb la innovació i la capacitat organitzativa i de gestió.

Malauradament, l’actual conjuntura econòmica i social, està abocant a aquells que es troben en una situació de profunda precarietat laboral, com alternativa esperançadora a la manca d’activitat, a la creació de petites unitats de producció personal.

La decisió d’aquells que volen utilitzar l’autoocupació com a sortida personal, convertint-se en autònoms, és un dret, un risc i una voluntat lloable de qualsevol treballador o treballadora, estigui o no en situació d’atur. El que és realment pervers és que l’Administració, en connivència amb certs poders financers i empresarials,  incentivi de manera arbitrària la creació de micro negocis de dubtosa rendibilitat, afalagant als treballadors amb la qualificació d’emprenedors, i fent-los utilitzar la capitalització de la prestació d’atur que ja tenen com a dret.

Les xifres no enganyen i si a Catalunya, durant el 2010, han tancat més de 98.000 empreses, la majoria microempreses, i s’han creat 86.000, hi ha un balanç negatiu de més d’11000 autònoms que han hagut de renunciar a la seva voluntat de viure de la seva autoocupació, i això vol dir que aquesta distorsionada emprenedoria només serveix per a maquillar els ratis de desocupació general i per a que algunes empreses s’alliberin d’estructures de personal, incrementant la precarietat i convertint el treball en un mercadeig impropi del segle XXI.

L’Administració no pot obviar la seva responsabilitat vers els ciutadans i ciutadanes que intenten trobar sortides actives a una situació personal que no han provocat, mitjançant projectes empresarials que també els fan assumir una gran responsabilitat; l’administració té l’obligació de formar i assessorar, no només informar, sobre tot allò que envolta la creació d’una empresa, més enllà de l’accés a les vies de finançament creades a l’efecte valorant, de manera objectiva, les possibilitats reals de fracàs o d’èxit.


Article publicat a Economia i Empresa (22/10/2011)