dilluns, 31 d’octubre de 2011

Molta ambigüitat amb la que el PP es ha presentat el seu programa electoral, però les poques dades que ha donat el seu presidenciable posen de manifest una capacitat imaginativa sense precedents per a sortir de la maleïda crisi.

Una recepta màgica que hauria de fer dubtar, o no, al conjunt de treballadors i treballadores d’aquest país de quina opció no han d’escollir a l’hora de dipositar el vot a les urnes el proper dia 20 de novembre.

Un plantejament que podríem denominar re-baixa (doble baixada) equilibrada, és a dir, baixar impostos a les rendes més altes i, com a mesura compensatòria, baixar salaris.
Amb aquesta fórmula, el PP pretén incentivar el consum, paradoxalment, posant menys diners a les butxaques del consumidors; pretén que el gran capital, amb l’aplicació d’aquestes mesures, vencin les sinergies negatives d’una precarietat que ells mateixos van provocar i de la que, solidàriament, han fet partícips a tots els ciutadans; pretén que les entitats financeres, amb un minvament considerable de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, tornin a obrir l’aixeta dels crèdits al consum; fins i tot el PP pretén reactivar el mercat immobiliari, incentivant l’adquisició d’habitatge.

Segur que la pretensió del PP era convèncer-me de que, si en Mariano Rajoy arriba a la presidència, desapareixeran les polítiques d’austeritat i les tisorades, i ho ha aconseguit. Amb el PP, no tindrem amb què ser més austers ni tindran d’on retallar.

Si el programa presentat pel PP, (del tot distanciat de la realitat), fos l’explosió d’una supernova, els seus dirigents, (per la mateixa desconnexió amb la mateixa realitat), serien els neutrins, és a dir, partícules gairebé sense massa (propostes), a les quals no els agrada interaccionar amb res (sempre d’esquenes a les necessitats de la ciutadania) i que escapen ràpidament de tot.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Malgrat les inqualificables afirmacions d’en Peces Barba que, fent apologia d’un sectarisme territorial, econòmic i social més propi de l’Europa central dels anys 30 dels segle passat que de l’actualitat i que, paradoxalment, ha aconseguit crear aliances argumentals amb el moviment sobiranista de Catalunya més radical, haig de reconèixer que em sento català, fins i tot, dient-me García.

No soc un Bofarull Huguet com la meva avia, casada amb un García asturià; el meu RH té “impureses territorials” i no em dona aquell grau de catalanitat genealògica que les reaccions coincidents que ha provocat el Sr. Peces Barba exigeixen per a considerar-me no mestís; i els meus fills es diuen García i els meus nets, que veuran la llum d’aquí pocs mesos, també tindran García com a cognom, encara que si aquest mal pare constitucional i els seus coincidents seguidors (posicionats, aparentment, a l’altre extrem ideològic) continuen defensant aquestes tesis excloents, García serà una paraula considerada com a territorialment vexatòria i es veuran obligats a canviar-lo per un altra.

No sé fins quina generació els meus descendents hauran de donar les gràcies per haver estat “acollits a Catalunya”.Possiblement els meus nets o els meus besnéts, descendents d’aquell García asturià del que jo soc tercera generació, ja deixaran de tenir l’obligació de d’agrair permanentment a aquells que es creuen amb el dret de monopolitzar el sentiment catalanista per nom o cognom, i podran manifestar, sense absurds anàlisis d’ADN, la seva catalanitat, deixant de ser considerats com apàtrides.

Hem arribat al contrasentit i postures incoherents, aparentment contradictòries entre elles, han aconseguit posar-se d’acord per a estereotipar nacionalitats generacionals i, anant contra tota lògica social, s’estan convertint en els perillosos fonaments d’aquells odis defensats per aquells uniformes que controlen fronteres.

En un món en el que els objectius i la coincidència d’interessos s’amplien territorialment advocant per una amplia accessibilitat, i en un moment de complicació econòmica i social, a on tothom coincideix que un dels factors distorsionadors que l’ha provocada és haver obviat l’aplicació polítiques comunes, aquí a la meva Catalunya, (meva malgrat dir-me García), alguns cauen la barroera provocació d’un anticatalanisme interessat i contesten proclamant-se defensors d’aquella endogàmia nacionalista que els catalans, dient-se García o Bofarull, han rebutjat sempre.

Catalunya ha de liderar i té la capacitat demostrada per a fer-ho, més enllà d’unes fronteres que, per una mal entesa i inconscient autodefensa ens volem imposar, i sense caure en provocacions de dins i de fora que el que pretenen és, precisament, reduir el nostre hinterland i fer-nos perdre en debats interns completament estèrils

dilluns, 24 d’octubre de 2011

OOFF. Legítim sí, encara que de dubtosa moralitat

La pujada d’impostos i taxes és una de les qüestions que permet fer més demagògia i que possibilita la utilització d’arguments de caire populista que, per “jugar” amb la situació de crisi que pateix una gran part de la ciutadania, són actituds que emmalalteixen de les dosi de moralitat política necessàries o, como a mínim, que els hi sobra frivolitat.

Quan avui, l’oposició  justificava el seu vot contrari  a l’aprovació de les Ordenances Fiscals de Sant Feliu de Guíxols amb l’únic argument de “la complicada situació econòmica i la inconveniència de fer créixer la pressió fiscal” però, recolzant-se alhora, en les errònies i injustes decisions supramunicipals (Generalitat i Estat), estaven reconeixent l’encert del Govern Municipal en l’elaboració d’aquestes ordenances.

Per a seguir els arguments utilitzats avui al Ple Municipal pels grups de l’oposició, és cert que s’aplica (encara no de manera generalitzada) l’IPC previsible. Però clar, tots els serveis que ha de prestar l’Ajuntament (que som tots els ciutadans i ciutadanes) a través d’empreses  amb contractes en vigor també repercutiran aquest IPC a l’Ajuntament, que continuem sent tots els ciutadans i ciutadanes.

És cert, es pugen les taxes d’Escola Bressol i Escola de Música, però en un percentatge molt més petit que el que hauríem d’assumir els pares si s’apliquessin les retallades de la Generalitat i que, de manera solidària i coherent, assumeix l’Ajuntament, que som tots els ciutadans i ciutadanes.

Si, també és cert que es bonifiquen activitats econòmiques amb la finalitat de generar ocupació que, sembla que aquests grups s’han oblidat, és la principal conseqüència de la crisi i un dels principals objectius per a contribuir en la seva solució que ha de tenir l’Ajuntament, que som tots els ciutadans i ciutadanes.

Les bonificacions s’incrementen, com a contribució de l’Ajuntament, que som tots els ciutadans i ciutadanes, per a pal·liar en lo possible la necessitat que pateixen alguns dels nostres conciutadans.

No és just, encara que sigui legítim i comprensible, que algú utilitzi situacions de precarietat per a treure rèdit polític, fen ús de la demagògia i les males i interessades males interpretacions; això només ho fan aquells polítics que pertanyen a partits sectaris, tant siguin de dretes o d’esquerres en els seus plantejaments pràctics, que no ideològics.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Circular per la dreta però transitar amb l’esquerra

El proppassat dimecres, vaig obviar tornar de Lleida per la C-25 (l’Eix Transversal), ja que l’experiència de l’anada va ser prou nefasta com per optar no agafar mai més aquesta via fins que no s’acaben les obres al juliol de 2013 ja que, amb tota probabilitat, la pèssima organització d’aquests treballs a la carretera  no millorarà en absolut, el que farà inviable transitar amb les mínimes condicions de seguretat, segons alguns entesos de la mateixa empresa constructora. Però això és un altra història.

Tornant per l’autopista vaig arribar a la conclusió de que el subconscient ens juga bones o males passades (segons qui faci la valoració posterior) i, fins i tot les predileccions polítiques es posen inconscientment de manifest quan un condueix i, malgrat les indicacions de la Direcció General de Trànsit, la majoria dels conductors manifesten una predilecció per l’esquerra.

Circuli per la dreta! és la “machacona” consigna que apareix en els taulers anunciadors i, en canvi, els conductors continuen circulants per l’esquerra.

Transitar políticament amb l’esquerra dona molta més seguretat econòmica i social que fer-ho per la dreta, i això és un fet contrastat veient l’actitud dels ciutadans i ciutadanes,  però aquesta seguretat no té res a veure amb la seguretat en el trànsit rodat, a on la seguretat la dona circular per la dreta, que no és el mateix que circular amb la dreta.

Per això, els responsables de la Direcció General de Trànsit haurien de aclarir mediàticament que a la carretera s’ha de circular per la dreta, per seguretat viària, encara que sempre els recorreguts polítics, també per seguretat, s’han de fer sempre amb l’esquerra.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Complicitat del PP amb un altre cop a la Sanitat Pública a Catalunya

Això és lo mínim que un pot exclamar veient l’actitud del PP català tirant per terra una moció que, presentada pel PSC al Parlament de Catalunya, demanava “deixar sense efecte les retallades previstes en el sistema sanitari públic per a l'últim trimestre del 2011".

La lectura que es pot fer de la posició del PP és tan senzilla com preocupant, si un la mira en la clau electoral que tindrà com escenari els resultats del proper dia 20 de novembre. El Partit Popular s’ha de garantir el recolzament de CiU a un possible Govern estatal i, en aquest sentit, és capaç de renunciar als interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

La moció del PSC demanava un nou mapa de reordenació de les urgències sanitàries. Rebutjat per l’abstenció del PP.

La moció del PSC demanava també la reordenació de les urgències, atenció continuada i transport sanitari urgent. Rebutjat per l’abstenció del PP.

La moció del PSC demanava l’elaboració d’un nou pla d'activitat en totes les línies del sistema sanitari consensuat amb el consell de direcció del Servei Català de Salut. Rebutjat per l’abstenció del PP.

El PP, que en un principi demanava que no es tanquessin més centres d'atenció primària, d'urgències i de determinades zones d'alguns hospitals fins a l'aprovació dels pressupostos de 2012, va retirar els seus plantejaments.

Fins i tot el PP va renunciar a la seva petició inicial de no rebaixar el sou als professionals de la salut a canvi de “promoure acords amb els representants dels professionals de la salut per minimitzar l'efecte dels ajustos pressupostaris en les retribucions i condicions laborals dels professionals”. És a dir, rebaixar de nou el sou d’aquests professionals però amb el seu consentiment obliga.

Lo que és lamentable és que amb l’actitud incoherent, alhora que amb més que segur  interessada del PP, s’intentarà manipular (espero que de manera infructuosa) l’opinió dels ciutadans sobre el resultat falsament positiu de les retallades que s’estan aplicant sobre la sanitat pública catalana, com si la “presentació, en el termini màxim de 20 dies, d’un informe amb els resultats obtinguts amb les primeres mesures de reordenació dels serveis sanitaris a Catalunya” (tal i com han pactat CiU i PP per a rebutjar la moció del PSC) fos fiable i significativa, veient les queixes ciutadanes que dia a dia qüestionen la qualitat del servei sanitari a Catalunya.

Realment fa por!!!

dijous, 20 d’octubre de 2011

Arbitrarietat al Magazine de La Vanguardia

El proppassat dia 9 d’octubre, el Magazine dominical de La Vanguardia publicava una valoració sobre un establiment de Platja d’Aro, afirmant que el nivell gastronòmic de la zona deixa molt que desitjar.

La crítica de l’articulista, vull pensar que per desconeixement encara que això no sigui justificatiu, sí que mereix un qualificatiu de baix nivell i, també, la resposta reprovadora d’aquells que sí que sabem que la gastronomia de la “zona” no té res a envejar a cap altra.

A continuació, nota dirigida al magazine de La Vanguardia.

Opinión gastronómica sin rigurosidad

Asiduo del Magazine de La Vanguardia y, en entre sus artículos semanales el que analiza habitualmente y con rigurosidad diferentes establecimientos gastronómicos de la geografía nacional, leía con estupor en la edición del 9 de octubre, cómo el articulista afirmaba que en la zona cercana a Platja d’Aro “el nivel de la gastronomía deja mucho que desear”.

Con toda seguridad una afirmación fruto del desconocimiento de una zona que, como mínimo, recoge a tres municipios de la Vall d’Aro (Platja d’Aro, Santa Cristina y Sant Feliu de Guíxols) que, precisamente, pueden presumir de una oferta gastronómica selecta, con restaurantes y restauradores de prestigio.

Como el articulista no debe conocer, en esta zona se ubica en la actualidad y se han ubicado restaurantes a los que se ha otorgado alguna estrella Michelín.  Como se obvia, seguro que por desconocimiento, si ampliamos contemplamos el ámbito de influencia de esta zona, peyorativamente tratada por el articulista, nos encontramos con otras poblaciones en las que sus productos, como materia prima, son la base de una cocina específica de gran calidad. Y como el articulista desconoce, en esta magnífica zona se convocan diferentes campañas gastronómicas, por ejemplo el Peix Blau Ganxó, que se celebran en la localidad donde Ferrán Agulló dio nombre a la Costa Brava, Sant Feliu de Guíxols, que han merecido y merecen un elevado reconocimiento internacional.

No sé si el establecimiento en el que se ha basado la crítica merece una nota alta o baja y, con toda seguridad, en la zona a la que se refiere el articulista existe algún establecimiento que no merece más que un aprobado pero, lo que no se puede cuestionar, desde la generalidad territorial, el nivel gastronómico de una zona que, contrastadamente, no tiene nada que envidiar a ninguna otra.
Juanjo García Cañadas   

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Aunque jod... ADIOS ETA!!!

Comienza a desaparecer el escepticismo y aquella congoja, por no decir miedo, que algunos que hemos vivido muy de cerca la violencia etarra deseábamos que despareciese de manera definitiva, ahora se ve como esperanzadora realidad.

Ahora la gran mayoría de la sociedad vasca se une a la gran mayoría de la sociedad española para exigir a ETA que abandone las armas; que deje una lucha armada donde únicamente ellos luchaban y donde sólo ellos eran bando de contienda; que asuman que su declaración de guerra no ha sido recogida por nadie; que entiendan que todos estas víctimas han sido en vano, y que estaban equivocados, que las pistolas y la violencia no pueden, jamás, sustituir a las palabras.

Los miembros de ETA están ahora obligados a colaborar en la forja de la patria vasca de futuro, la de todos los que, como decía el otro día Eduardo Madina, queremos que “el tiempo que está por llegar siga nuestra patria”.

Los que, repito, hemos sufrido de cerca la violencia etarra no perdonamos, ni olvidamos; que nadie piense lo contrario. Ni el compañero Eduardo Madina víctima de ETA y con heridas imborrables, estoy seguro que ni olvida ni perdona. Pero él, vasco de nacimiento, pero también de convicción, nunca ha dejado de sentirse orgulloso de su patria (ni dejará de estarlo), de la misma manera que los que nos hemos sentido vascos durante todo este tiempo, tampoco dejaremos de sentirnos vascos en la patria del futuro que quiere Eduardo.

Pero, lamentablemente, siguen habiendo soplagaitas, que no perro flautas) por denominarlos de una manera suave y no romper la alegría esperanzada del momento, que durante todo este tiempo han exigido el final de ETA y que ahora, cuando la desaparición de la banda está al caer, manifiestan su desacuerdo, como si su protagonismo político o su supervivencia mediática dependiese de la sangre de las víctimas.

Aunque les jo..robe, ya no podrán salir a la calle a lamentarse, ni podrán hacerse una foto con las víctimas directas o indirectas, ni podrán utilizar el terrorismo como arma política. Ahora tendrán que dejar la verborrea demagógica y mostrar su verdadero talante y voluntad para construir un país. Ahora deberán demostrar si aquella solidaridad con el pueblo vasco, que verbalizaban sólo cuando había víctimas, era una realidad o un simple árbol donde esconder su verdadera cara.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Adoptar un galgo, per què no?

Avui, a la 5ª desfilada canina organitzada per l’associació Galgos 112, he tingut la sort d’entregar el premi al gos “més guapo” i, la veritat, és que era molt maco. No sé si el “més” però sí un dels més macos dels molts i molts que avui han desfilat.

Una jornada festiva, amb una exhibició de la unitat canina dels Mossos d’Esquadra, seguint el concurs de desenes i desenes de gossos en les diferents categories i, per finalitzar amb la desfilada del galgos (gossos llebrers) adoptats i per adoptar.

Si l’organització el que pretenia era continuar incidint en la conscienciació de la població vers aquests gossos, ho ha aconseguit amb escreix per què si qualsevol maltractament d’animals mereix la condemna més  dura, quan l’Esther ens ha explicat alguna de les històries que han patit aquests animals i mostrat la salvatjada que algun desaprensiu individu ha comés contra un gos de Tarragona (que no recordo el seu nom), disparant-li a la pota per haver caçat una gallina, l’empatia surt de manera incontrolable.

I el que és curiós  és que aquest magnífic animal no ha perdut la confiança en l’ésser humà i avui, coix, ha mostrat davant tots als assistents, la docilitat, la noblesa i la intel·ligència del galgo que el fa merèixer l’oportunitat de demostrar la seva fidelitat a qualsevol llar. Que l’operació a la que es sotmetrà demà, surti bé!

L’acte organitzat per Galgos 112, em fa admirar molt més al “trasto” de quatre potes que tinc a casa, un yorkshire que, com jo dic, és el meu fill pelut, encara que avui, si no tingués el Trasto vivint a casa, em plantejaria molt seriosament adoptar un galgo.  

dissabte, 15 d’octubre de 2011

No fan res, i ho demostren

Com he dit més d’una vegada, un dels primers plaers de cada matí és llegir la premsa diària en paper, tot i prenent el primer tallat del dia (encara que sigui descafeïnat, amb llet desnatada i sacarina).

Un s’assabenta de tot allò que succeeix arreu del món, bo o dolent, i pot afrontar el dia amb la possibilitat de comentar i opinar de l’actualitat amb coneixement de causa, perquè és cert allò de que “una persona amb informació, és una persona amb opinió”.
Lo que no entenc és el plaer que poden sentir aquells que, suposo llegint les notícies en edició digital i no en paper, ràpidament les transcriuen mitjançant una “piulada” en el Twitter, sense cap comentari ni expressant cap opinió, només plagiant el titular i afegint un link al diari.

No són gaires les conclusions que un pot treure d’aquesta actitud simplista i infantil que utilitzen alguns polítics.
O bé tenen interessos obscurs en l’empresa que edita el diari, o bé intenten justificar la manca d’implicació i l’incompliment del compromís amb la ciutadania que van adquirir a les urnes, fent públic, a través del Twitter, que llegeixen el diari cada dia. Com si això fos un valor afegit!

El que sí demostren són dues coses:

-        Una inactivitat manifesta, perquè estic segur que si fessin alguna cosa en favor dels ciutadans i ciutadanes que els van votar ho publicarien a “bombo y platillo” en el Twitter i, fins i tot, en el diari que ara “linken”.

-        I una manca de seguretat en ells mateixos que els hi impedeix comentar amb rigor i capacitat d’anàlisi aquestes notícies emetent una opinió que, com a mínim, podria tenir algun interès.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Copagament sanitari: tirar els teixos a la mort

Ara, com si els ciutadans i ciutadanes no féssim la nostra aportació a les arques públiques de manera directa o indirecta mitjançant impostos i tributs,  i utilitzant una de les tècniques de manipulació més antigues com és distreure l’atenció traslladant la sensació de culpabilitat per un suposat mal ús o abús, volen justificar una sobre aportació econòmica dels malalts al sosteniment de la sanitat pública.

No tenen escrúpols, i vulnerant un els principis de la convivència, com és el dret a una vida digna, juguen amb la salut de les persones, fent una aposta clara per la precarietat sanitària.

No pensen, o els importa un rave, que siguin els més necessitats, els malalts que no tenen la sort de poder accedir a la sanitat privada, els que hauran de suportat l’encariment d’aquest servei bàsic, ja que quan la precarietat econòmica i social és un fet contrastable, els governants d’aquest país tenen la brillant idea d’elevar la pressió fiscal als que no tenen amb què pagar, eximint als que tenen més possibilitats.

Però això sí, l’objectiu és estalviar i ho faran amb tota seguretat i, a més a amés, amb l’aplicació d’aquesta perversa fórmula podran continuar amb les retallades ja que, a menys malalts que puguin accedir a la sanitat pública per no poder fer front a aquesta sobre aportació denominada copagament, menys necessitat de recursos i d’infraestructures sanitàries. Ni a l’Alemanya dels anys 30 i 40 del segle XX  aplicaven mecanismes tan sibil·lins.

No és just, és inhumà i impropi d’un país de progrés que aspira a situar-se al capdavant d’Europa amb un pes específic propi flirtejar amb la vida que, en termes sanitaris, seria com tirar els teixos a la mort.

Emprenedoria o autoocupació

Certament no és el mateix encara que alguns, de manera interessada, volen jugar a l’ambigüitat amb la definició que té la figura de l’emprenedor, quan la diferència és profundament substancial. O, com a mínim, hauria de ser-ho.

L’emprenedor és la persona que, identificant una oportunitat de negoci la tira endavant de manera resolta, organitzant els recursos per a posar-la en marxa, assumint els riscos necessaris, fonamentalment econòmics, i amb el clar objectiu de crear ocupació, la d’ell també, i de generar riquesa més enllà de l’àmbit personal.

Per això, el mot emprenedor no hauria de rebre directament l’acció del verb, al ser més un adjectiu que un substantiu, ja que és una característica d’aquell o d’aquella que ha pres la resolució d’afrontar el repte d’una empresa determinada. En el context de l’àmbit dels negocis ser emprenedor és una qualitat que té qualsevol empresari d’èxit, juntament amb la innovació i la capacitat organitzativa i de gestió.

Malauradament, l’actual conjuntura econòmica i social, està abocant a aquells que es troben en una situació de profunda precarietat laboral, com alternativa esperançadora a la manca d’activitat, a la creació de petites unitats de producció personal.

La decisió d’aquells que volen utilitzar l’autoocupació com a sortida personal, convertint-se en autònoms, és un dret, un risc i una voluntat lloable de qualsevol treballador o treballadora, estigui o no en situació d’atur. El que és realment pervers és que l’Administració, en connivència amb certs poders financers i empresarials,  incentivi de manera arbitrària la creació de micro negocis de dubtosa rendibilitat, afalagant als treballadors amb la qualificació d’emprenedors, i fent-los utilitzar la capitalització de la prestació d’atur que ja tenen com a dret.

Les xifres no enganyen i si a Catalunya, durant el 2010, han tancat més de 98.000 empreses, la majoria microempreses, i s’han creat 86.000, hi ha un balanç negatiu de més d’11000 autònoms que han hagut de renunciar a la seva voluntat de viure de la seva autoocupació, i això vol dir que aquesta distorsionada emprenedoria només serveix per a maquillar els ratis de desocupació general i per a que algunes empreses s’alliberin d’estructures de personal, incrementant la precarietat i convertint el treball en un mercadeig impropi del segle XXI.

L’Administració no pot obviar la seva responsabilitat vers els ciutadans i ciutadanes que intenten trobar sortides actives a una situació personal que no han provocat, mitjançant projectes empresarials que també els fan assumir una gran responsabilitat; l’administració té l’obligació de formar i assessorar, no només informar, sobre tot allò que envolta la creació d’una empresa, més enllà de l’accés a les vies de finançament creades a l’efecte valorant, de manera objectiva, les possibilitats reals de fracàs o d’èxit.


Article publicat a Economia i Empresa (22/10/2011)

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Creuers a Palamós en perill

No feia falta tenir el do del vident per a preveure el quepodia passar si no es prenien mesures consolidades, perquè les solucions al tràfic de passatgers de tercers països (no provinents de l’UE) amb escala al Port de Palamós, no podien ser fruit de pegats temporals si, com semblava, l’aposta de la Generalitat era que Palamós es convertís en un referent de creuers a Catalunya, rere Barcelona i Tarragona.

I aquest va ser el motiu de que als anys 90, primer com a responsable Nacional de Ports d’UGT, com a Secretari d’Organització de la Federació Nacional de Transports, com a responsable Estatal, o com a Secretari General del Sindicat de Transports, Comunicacions i Mar  apel·lés al sentit comú i a la previsió futura dels gestors polítics de cada moment per a què, mitjançant modificacions normatives i legals, l’ambició “creuerista” del ports de Palamós fos una realitat.

Ara, amb l’eliminació de fronteres a l’UE i la creació de l’espai Schengen, aquesta legítima aspiració de l’hinterland del port de Palamós, ara ja consolidada, està en perill i el potencial tràfic de passatgers es veu realment esbiaixat.

Recordo les converses amb Manel Nadal, llavors diputat al Parlament de Catalunya, i els seus esforços per a fer arribar el tema a “bon port” (mai millor dit).

Recordo també les converses amb la Jùlia Garcia Valdecasas a la Delegació del Govern a Barcelona quan, en una conversa juntament amb el Secretari General de Transports, E. Rodríguez, reivindicant que en la seguretat al Metro de Barcelona s’impliqués  les forces de seguretat de l’Estat, vam acabar parlant del Port de Palamós i de la situació precària que la duana en  aquesta infraestructura portuària se estava produint.

En aquella conversa es va apuntar la possibilitat de fer una “delegació” de la duana aeroportuària a Palamós, però només com un solució puntual i no permanent.

Malauradament es van tancar els ulls, la temporalitat es va traduir en permanència i els "avisos per a navegants” que vam llençar des de l’UGT no van tenir el ressò necessari que ara, d’haver tingut la capacitat de preveure esdeveniments com és obligació dels gestors polítics, no posarien en perill un dels motors econòmics i socials de la Costa Brava.

Un greu problema que necessita una més que urgent, immediata aplicació de mesures, que no poden passar per una qüestió competencial entre Espanya i Catalunya que algú, malauradament i de manera interessada, voldrà utilitzar com a eina política i que, sens dubte, complicarà la possible solució.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

El Che, murió la persona, no sus ideas

Un día como hoy, hace 44 años, era ejecutado en La Higuera (Bolivia) Ernesto Guevara, el Che Guevara, el Comandante.

Figura controvertida por su acción decisiva en la revolución cubana que propició un cambio en el sistema político de ese país, ha sido uno de los personajes mediáticos más reverenciados y, al mismo tiempo, más odiados, viéndolo unos como el paradigma del sacrificio de la lucha contra la injusticia social y otros, como una amenaza ya que, con unas ideas basadas en el   antiimperialismo y comunismo, representaba un peligro para sus intereses económicos y sociales, por lo que no dudaron en calificarlo como asesino y terrorista.

Pero lo que no cabe duda que este médico, periodista, político y escritor argentino metido a guerrillero se ha convertido en el icono reivindicativo de muchos de los jóvenes (y no tan jóvenes) del último tercio del siglo XX, y sus frases han sido consigna de muchas de las acciones reivindicativas que se han llevado a cabo durante este periodo.

Quizás la más célebre sea aquella de que “Prefiero morir de pie, a vivir arrodillado”, pero hay dos que siempre me han parecido de una profundidad que retratan realmente la figura del Che, y que generan complicidad entre todos aquellos que, más allá de ideología y principios,  creemos en la solidaridad como la herramienta eficaz para la eliminación de barreras.

Una que "sólo existe un sentimiento mayor que el amor a la libertad: el odio al que te la quita", pensamiento que sólo entienden aquellos que han vivido y sufrido el totalitarismo de las dictaduras.

Y otra que únicamente pueden entender aquellos que en su escala de valores saben qué es el verdadero compañerismo solidario y que su visión social es todo lo amplio que es el mundo: "no creo que seamos parientes muy cercanos, pero si usted es capaz de temblar de indignación cada vez que se comete una injusticia en el mundo, somos compañeros, que es más importante".

Como también decía el Comandante, “podran morir las persones, però jamás sus ideas”.



dissabte, 8 d’octubre de 2011

Objectiu, un Front Portuari Català

“El Govern vol canviar la Llei de Ports per potenciar el lloguer d´amarratges”. Aquest és el titular de premsa sobre la jornada que el Cercle d’infraestructures va organitzar a Begur el proppassat divendres amb la voluntat de debatre sobre la importància dels ports com a motor econòmic del nostre litoral.
Sincerament, vull pensar que va haver-hi més contingut, i que ni l’eix del debat van ser els amarratges  ni que la conclusió d’aquests debats va ser corroborar simplement que la incidència econòmica i social  que l’activitat portuària té sobre el territori, no tant sols sobre el terme municipal en el que està ubicada la infraestructura sinó en tot el seu hinterland, és molt elevada.
I perquè vull pensar també que, coneixent a alguns dels que van ser ponents en la jornada, la seva visió en referència al món portuari català va més enllà de la simple competència d’amarratges que puguin tenir diferents instal·lacions.
És necessari modificar la Llei de Ports per adequar-la a la situació actual amb l’objectiu de dinamitzar l’economia i generar riquesa? La resposta, SÍ.
Però, amb les dificultats que històricament han tingut les voluntats per a modificar les Lleis que regulen l’activitat portuària, en l’àmbit que sigui, no val la pensa afrontar una modificació que ens apropi a un necessari Front Portuari Català? També la resposta és taxativament SÍ.
S’ha de ser molt més ambiciós.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

La paciència del pacient

És normal que els responsables polítics de la sanitat pública a Catalunya substitueixin el mot “pacient” per “usuari” per a qualificar la persona que precisa dels serveis mèdics, encara que s’hauria de complementar amb “possible usuari”, ja que la necessitat de l’ús no garanteix l’accés al tractament de la malaltia.

Continuar utilitzant pacient com a definició del malalt seria caure en una permanent redundància, per què si ha un mot per a conceptuar, comparar o emfatitzar l’índex de paciència que pot tenir una persona aquest és la paraula pacient.

Fins ara, fer la comparativa amb Job (“tens més paciència que el sant Job”) era afirmar que el grau de tolerància a les malifetes o atacs aliens era infinit.

En aquest moment, és la paraula “pacient” qui ha agafat el relleu a Job, però clar dir, que “tens més paciència que un pacient de la sanitat pública catalana” no és gramaticalment correcte. Seria com dir “surts de dins de casa” o puges cap a munt”, per això, i encertadament, el Conseller de Sanitat ha decidit utilitzar “usuari”.

Perquè veient l’espoli que s’està fent contra la sanitat pública catalana es pot afirmar que els ciutadans i ciutadanes hem tingut la paciència d’un pacient però que, malgrat alguns pensaven el contrari, tenia limitis.

Lo curiós és que ara volen continuar jugant amb la paciència dels usuaris, i desprès de retallar serveis i posar en perill la vida dels malalts catalans, valorant les urgències des de la perspectiva burocràtica i merament econòmica, demanen àrnica a través d’un pacte d’Estat per a no posar en perill el sistema sanitari estatal, quan la seva incompetència competencial sobre sanitat a Catalunya ha destrossat un servei bàsic i que havia arribat a un nivell de qualitat exemplarment necessari.

Però ja no valen arguments exculpatoris, ni maniobres manipuladores. La societat catalana ja ha dit prou a la inconsciència conscient d’aquells que, des de la irresponsabilitat, ara busquen fórmules per a distreure l’atenció mitjançant comparatives odioses del ratis d’utilització en altres països, amb la finalitat de justificar copagaments que, com a mínim, implicaran fer un pas per eliminar la universalitat del sistema sanitari que va fer realitat Ernest Lluch, i convertint-lo en un servei que no estarà a l’abast de tothom.

Els pacients ja hem deixat de ser pacients.

Jo també puc ser Primer Secretari del PSC


Militant fa més de 25 anys, coneixement i formació amplia, experiència política, personal i professional en llocs de responsabilitat, ben relacionat i amb una contrastada visió global, necessària per a donar respostes a les demandes de la societat. Amb les idees clares, amb aspiracions col•lectives sobre les personals, de caràcter obert i negociador; efectiu, expeditiu i eficaç en el desenvolupant de les tasques que ha de portar endavant.

Aquest és el perfil bàsic que ha de tenir el company que ha de dirigir el Partit dels Socialistes de Catalunya a partir del XIIè Congrés. I aquest és el perfil que tenen centenars i centenars de militants que podrien, amb tota legitimitat, optar a la Primera Secretaria del PSC.

I en canvi, ens tanquem en les nostra pròpia endogàmia organitzativa i, de manera artificial, ens prestem a jugar a un joc de rol a on només tenen la decisió del moviment i del dau un percentatge mínim de jugadors que utilitzen (que ens utilitzen) com a fitxes vivents a molts que, d’una manera responsable, assumeixen (assumim) una aparent submissió, malgrat que saben (sabem) que la seva (nostra) capacitat i legitimitat és idèntica a la d’aquells que han decidit que només ells poden moure fitxa.

Possiblement sigui una estratègia mediàtica, personal o organitzativa, o potser siguin els mitjans de comunicació els que, veient notícia en aquest joc estratègic, alimentin les rotatives amb el morbo interiorista d’un partit, com el PSC, que ha de recuperar la confiança de la ciutadania.

Però la complicitat amb la societat no es pot recuperar donant la impressió de que la pluralitat d’idees del PSC (que és una realitat) està supeditada únicament a un grup molt reduït de persones i no a un necessari debat de situació (que no de principis); i que la potencialitat dels companys i companyes que hauran de portar a terme les directrius que sortiran del Congrés del mes de desembre, parteix d’una base d’immobilisme personal que de no renovació de modus, obviant i quasi menystenint als milers i milers de militants que podrien també portar-les endavant.

El PSC té prou massa crítica, prou massa muscular ideològica i personal com per a que a dos mesos i mig del Congrés a la premsa no es parli de molts companys i companyes que poden liderar el PSC.

Perquè amb la legitimitat que dona el ser militant i amb l’objectiu que tenim de no deixar cap dubte de quin és el nostre rumb, aquesta mateixa voluntat de ser militant del PSC ens obliga a reaccionar i a sortir a la llum pública per a dir que el PSC són molts més els que poden dirigir el PSC, no només aquests companys que han manifestat mediàticament el seu interès per a fer-ho i que compleixen, amb escreix, els condicionants que crec ha de tenir el primer secretari del PSC (fins i tot podrien encapçalar la candidatura del PSC a la Presidència de la Generalitat, encara que no estem parlant d’aquest tema).

No és el meu objectiu, ni molt menys, però, jo mateix, per què no? O per què no algun dels militants de l’Agrupació de Sant Feliu de Guíxols? Ni l’edat genera una diferència amb aquests candidats. Fins i tot tindria algú tindria alguna avantatge, a l’igual que milers i milers de militants que porten molts anys defenent, sota les sigles del PSC, una societat més justa i més solidària.