divendres, 30 de setembre de 2011

Amb els Serveis Socials no es juga


A l’any 1984, durant el Govern socialista d’en Josep Vicente, l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va crear l’àrea de Serveis Socials, amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats de precarietat personal o familiar que poguessin patir ciutadans i ciutadanes de la ciutat, en aquell present o en un futur.

Al llarg del temps, aquest àrea s’ha convertit en un referent en el territori gràcies a una contrastada i indiscutible capacitat tècnica que ha sabut adequar-se a les exigències de cada moment més enllà de  normatives legals però, sobre tot, a una gestió liderada per professionals del sector, i en el que els polítics han sigut conscients de que amb aquests temes no es pot frivolitzar ni fer una utilització mediàtica.

Una moció d’urgència presentada pel grup Tots per Sant Feliu al Ple Municipal ordinari del mes de setembre trencava aquest “fair play” que ha durat 27 anys i, malgrat els arguments que els hi demanava respecte en un tema tan sensible, van continuar amb la defensa aferrissada de l’esmentada moció, deixant en evidència el seu desconeixement de la situació real (malgrat han governat fins fa una mica més de 100 dies) i generant dubtes sobre quins eren els veritables interessos que perseguia aquest grup municipal.

No importa que la Regidora de Serveis Socials, Verónica Lahoya, demostrés que aprovar la moció representa un retrocés en el servei que ja s’està prestant des de l’Ajuntament; perquè recolzar la moció és reivindicar retallades.

I no importa que minuts abans, per unanimitat, s’aprovés una moció exigint al Govern català que es faci càrrec dels serveis de la seva competència i que la Generalitat no traslladi la prestació dels mateixos a unes administracions locals amb unes arques malmeses.

Sembla que lo important era presentar un text sota unes sigles (TxSF) amb independència del contingut o de possibles conseqüències posteriors, i amb el clar i únic objectiu de “penjar-se” un medalla mediàtica menyspreant, fins i tot, la tasca dels professionals dels serveis socials que dia a dia estan aplicant fórmules per a minimitzar l’efecte negatiu provocat per la delicada situació de precarietat que estan patint molts ciutadans i ciutadanes d’arreu.

La gent implicada i que desenvolupa la seva activitat a l’àmbit dels serveis socials sap que la seva tasca és silenciosa i discreta, moltes vegades (la majoria) sense reconeixement públic i amb un grau de satisfacció personal que només es pot mesurar des de l’interior de cadascun d’ells o des del corporativisme professional, quan comproven que la seva acció ha servit per a pal•liar els efectes negatius d’alguna situació complicada.

I si ells, els professionals, no és vanaglorien de les seves actuacions, quin dret tenen aquests polítics ocasionals a fer-ho, intentant demostrar, de manera extemporània i fora de lloc, una aparent consciencia social?

En política no tot s’hi val i hi han temes, com els que depenen dels serveis socials a l’àmbit local, amb els que no es pot jugar per aconseguir rèdits polítics. Fer-ho és una temeritat i una manifesta falta de responsabilitat i sensibilitat.

divendres, 23 de setembre de 2011

Mourinhada?. Només una “c”


És una “c” la que evidencia el caràcter d’un polític local. Només és una lletra, però d’una importància cabdal.

Perquè al Ple Municipal extraordinari celebrat ahir, com deia en Joan Vicente del Grup Municipal Socialista, els que van presentar la moció amb acusacions i injuries contra el Govern Municipal, un cop demostrada la falsedat de les seves afirmacions, només havien d’optar per a retractar-se i, en canvi, van continuar decidint retratar-se.

Amb seguretat, utilitzar la “c” i reconèixer que no han existit ni pagaments indeguts ni actuacions fraudulentes, perquè així ho demostren els diferents informes tècnics i jurídics, hagués possibilitat també un bon retrat desprès de la retractació.

El fruit hagués estat un retrat d’humilitat i d’autocrítica i que, fins i tot, podria traslladar simpatia dins del morbo que representa una rectificació a unes actuacions i acusacions, contrastadament falses, que ja han durat massa temps.

I, en canvi, el resultat és una imatge que trasllada arrogància i una autocomplaença malaltissa que, per alimentar un ego desmesurat al que només se’l pot sadollar amb flashos mediàtics, acaba posant de manifest una ignorància supina més pròpia d’un actor frustrat que d’un servidor públic. (Si parlessim de futbol, ahir vem tornar a veure i patir una "mourinhada")

Però possiblement el més greu no són les acusacions ni les difamacions, que també. Lo més punible, políticament parlant, és enganyar a la ciutadania per a mantenir aquest fals protagonisme que van aconseguir amb un furt legal i que van perdre ara fa cent dies demostrant, alhora, una simple, però preocupant, mala fe manifesta.

Era qüestió de “c”.



dijous, 22 de setembre de 2011

Maneres de fer política


Dimarts 20 de setembre, Comissió Informativa de Règim Intern. El Grup Municipal Socialista presenta dues mocions per a què el Ple Municipal ordinari del mes de setembre reclami solucions per el finançament dels Ajuntaments.

L’objectiu prioritari, mostrar al Govern estatal i al govern de la Generalitat, la unanimitat de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols a l’hora de fer aquesta reivindicació, amb la qual cosa el portaveu del Grup Municipal Socialista planteja la possibilitat de que la moció sigui presentada a l’esmentat Ple com una iniciativa de tot el Consistori, i no com la d’un grup particular (en aquest cas el socialista), per a desprès demanar l’adhesió del resta de grups.

La finalitat clara, reclamar els recursos necessaris per a que la Institució municipal pugui continuar prestant uns serveis de qualitat en benefici del conjunt dels ciutadans i ciutadanes.

Aquí no valen protagonismes, ni fotos, ni medalles mediàtiques. Ni tampoc juguen factors d’altre àmbit representatiu que no sigui el local. Aquí només val que es visualitzi el front comú que fan tots els grups amb representació democràtica, amb independència del colors i sigles, en defensa dels interessos de la ciutat.

S’ha de reconèixer que la proposta del Grup Municipal Socialista va ser unànimement recolzada però, a la vista de les actuacions retratistes que protagonitzen integrants d’alguns grups, podríem afirmar que aquesta postura col•lectiva és una excepció i que, malauradament, no serà l’actitud que planejarà habitualment sobre el dia a dia dels Regidors que conformen el Consistori.

Algun dia els que confonen l’oposició al Govern com la manera de boicotejar el Govern, entenguin que la seva responsabilitat fiscalitzadora del Govern és complementària a la pròpia acció de Govern, haurem donat un pas de gegant per aconseguir la necessària complicitat dels ciutadans entre els seus representants escollits democràticament per a desenvolupar, tant la tasca de Govern com d’oposició.

dilluns, 19 de setembre de 2011

100 dies d’un pacte sòlid de Govern


11 de juny de 2011. Es constitueix l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols desprès de les Eleccions del 22-M, amb un Govern recolzat per CiU i PSC.

Cent dies desprès, aquell pacte sustentat per la il•lusió però també, perquè no dir-ho?, envoltat de cert escepticisme, ha respòs a les expectatives; i el convenciment que tenien els gestors de l’acord de Govern de que era la millor solució pels interessos de la nostra ciutat, s’està ratificant dia a dia.

Tothom vol governar, entenent que la seva opció programàtica i personal és la millor, però el resultat que sorgeix de les urnes marca l’aritmètica representativa, i són els polítics electes els que han d’interpretar la voluntat sobirana del poble, i quina és la responsabilitat per la que el poble els ha fet confiança.

Aquell 22 M, uns van ser cridats per assumir el pes de la fiscalització del Govern des de l’oposició (6+1+1+1); altres, el pes de formar Govern per ser la llista més votada, encara que no amb prou majoria (7); i els altres, el pes de donar estabilitat a un possible Govern Municipal (5).

Podria semblar difícil, però tenint clar que la decisió ha de prioritzar els interessos dels ciutadans i ciutadanes deixant en segon termini els particulars i partidistes, la configuració d’un pacte de Govern es simplifica, malgrat l’actitud d’aquells que no han entès quina és l’important responsabilitat que el poble els ha confiat per a que la desenvolupin des de l’oposició.

L’aposta ha estat guanyada amb escreix, i estabilitat, col•laboració, empatia, lleialtat o transversalitat són conceptes que estan dins de la normalitat d’aquests cent dies de Govern Municipal i de la gestió dels 12 regidors que el conformen.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Vendre en qualsevol idioma

Avui, un ciutadà es queixava de que alguns dels rètols corporatius de les diferents marques de cotxes que s’exposaven a la fira Autocasió estaven en castellà quan, de manera obligada, haurien d’estar només en català.

És cert, en aquests moments en que s’està qüestionant per part de la justícia les directrius educatives de la nostre llengua, a instàncies de partits que, un i altre cop, basen la seva legitimitat programàtica en un atac indiscriminat contra Catalunya, s’ha de visualitzar la voluntat de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de que el català és la nostra llegua vehicular.

Però, alhora, em pregunto si en aquests moments en els que una profunda crisi impedeix la normalitat consumista i el moviment de diners, i que un sector com el automobilístic (com d’altres) pateix un importantíssim retrocés en el seu volum de negoci, s’ha de qüestionar la utilització d’altres idiomes per a incentivar al client potencial, amb l’única finalitat de demostrar el compromís amb la normalització del català.

Crec que no és just ni rendible social ni econòmicament que, si el màrqueting del concessionaris de l’automòbil consideren que un producte a la venda té més possibilitats de ser adquirit anunciant-lo com “en venta” o “for sale” o “ocasión”, el rebutgem quan no s’anuncia com “en venda” o “ocasió”.

Satanitzar la marca que utilitza altres idiomes per a promocionar els seus articles és la més clara demostració d’una política excloent i intolerant que utilitzen aquells que ens volen excloure des de la intolerància.

Com em deia avui el comercial d’un concessionari de vehicles, el que interessa és posar el cartell de “venut” o “vendido” un cop tancada una operació, en l’idioma que sigui, perquè això representa dinamització econòmica, que és realment l’objectiu que ha de perseguir tothom.


dissabte, 17 de setembre de 2011

L’escrapbooking i les “manualidades”

Segons la definició, l'scrapbooking és un mètode per a conservar histories personals i familiars en forma de fotografies, mitjans de comunicació impresos, i records en àlbums decorats. L'scrapbook és el terme anglès per definir un llibre de retalls, és a dir, la tècnica de personalitzar àlbums de fotografies.

Aparentment són aquelles tècniques que, a manera d’assignatura, ens impartien a primària i al batxiller elemental (ja fa molts anys) i que s’anomenava “manualidades”. Una “maria” que et feia la guitza però que al final sempre ( o quasi sempre ), t’aprovaven).

Doncs bé, aquella tècniques que els nois rebutjaven per considerar-les “cursis” i impròpies del sexe masculí, s’han convertit ara en un hobby seguit per milions i milions de persones, dels dos sexes, tal i com vaig veure a la I Fira d’scrapmaniàtics celebrada a Sant Feliu de Guíxols, el proppassat 11 de setembre.

Això sí, la tècnica pràcticament la mateixa i els motius directament proporcionals a l’evolució del món, però les eines i els mitjans completament diferents; possiblement, si els nois del meu temps d’estudiant a La Salle, haguéssim tingut al nostre abast tots aquests mecanismes i estris, l'scrapbooking hagués sigut una assignatura “desitjada”.

Assecadores, “troquels” de mil i una formes, tisores especials, cintes, pegaments especials (encara recordo el “Y Medio”) papers, talladores, etc.

Si bé és cert que amb més mitjans i materials el treball es fa més fàcil, no és menys cert que el bon gust i la imaginació continua sent la base de les creacions dels practicants d’aquesta tècnica, com van demostrar les desenes i desenes de persones que van participar als tallers d’scrapmaniàtics.

dijous, 15 de setembre de 2011

L’esmorzar també és gastronomia

Ahir, la pregunta d’uns forasters sobre quin era el millor restaurant per a menjar peix a Sant Feliu, em va fer pensar sobre la complexitat de la resposta a una pregunta, aparentment simple.

Quin peix voldria o com li agrada cuinat serien algunes de les dades que necessitaria per a que la resposta hagués sigut coherent i real a l’interès demostrat per aquest personatge i sempre amb el risc del meu gust personal.

Perquè, si a Sant Feliu podem presumir d’uns restaurants de qualitat que serveixen uns productes també de molta qualitat, no tots els professionals de la cuina encerten en el gust personal de cadascú, i així un pot gaudir d’un besuc al forn esplèndid en el restaurant X, sempre al meu gust, i en canvi, no sentir el mateix plaer d’un rap a la marinera que, en canvi, en el restaurant Y és magnífic. I estem parlant del mateix producte i de la mateixa manera recepta culinària.

I en aquest sentit podem parlar de les ofertes més complicades, que podrien ser a les d’un dinar o d’un sopar, fins a les més senzilles que sempre obviem del catàleg gastronòmic i que podem ubicar a l’hora d’esmorzar, per exemple.

Començar el dia amb un bon “mini” de pernil té el seu lloc (Can Saura), que no ha de coincidir en el fet de sopar un bon plat de pernil (Rey del Jamón), i que tampoc coincideix en el fet de que l’entrepà sigui un “bocata” més gran (Tramontana) o més petit (Gaviota), de la mateixa manera que un simple “mini” de fuet (Xus), de xoriç (Tirol), de pernil dolç (Nuria), de botifarra negra (CCVilartagues) o de sobrassada (Anna) també té el seu establiment específic, d’acord amb la subjectivitat del gust personal, en aquest cas el meu.

I l’oferta és molt més àmplia, que ens permet afirmar, de manera contundent, que des del visitant ocasional de Sant Feliu de Guíxols fins al veí permanent, tenen resposta de qualitat, de diversitat i a qualsevol franja horària a totes les exigències gastronòmiques que desitgin.

diumenge, 4 de setembre de 2011

El patchwork, un art que mereix impuls i reconeixement

Patchwork en anglès i treball d’apedaçar en català; traducció pràcticament literal que no correspon a la realitat, tal i com vaig pogué comprovar al concurs que, d’aquesta tècnica, va organitzar l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols en el marc de la III Fira mediterrània de Patchwork.

Possiblement al segle IX a. de C, quan estan documentats els primers treballs de “pegat”, seria una tècnica no tan sols d’embelliment sinó també de necessitat tèxtil, però ara és una tècnica d’art impressionant, amb obres dignes d’estar exposades en qualsevol museu o galeria d’art de qualitat.

Imaginació, creativitat i bon gust són el fruit del treball de les artistes que creen bellesa amb la tècnica del Patchwork. Malauradament, segons em comenten les activistes d’aquest art, al nostre país la pràcticament totalitat són dones, malgrat que e l’estranger molts homes es dediquen a fer obres.

Tot i veien les creacions de l’exposició al Monestir, el Patchwork és una tècnica creativa que mereix una atenció especial i ser considerada com quelcom més que una manera d’aprofitar retalls de roba.

Repeteixo, és art.