Un rumb erràtic

Que el Govern estatal està, en aquest moment, marxant un rumb erràtic a la seva política vers el mercat laboral és un fet contrastable que posa en dubta la seva capacitat per aplicar mesures que permetin combatre l’elevat índex d’atur que patim.

No és el govern el culpable de la crisi ni de les seves conseqüències, com la destrucció i no creació d’ocupació. El Govern és culpable de la seva gestió i de seguir les pautes i indicacions europees sense tenir en compte les circumstàncies específiques del país que, mentre no es segueixi una política econòmica comuna a tots els membres de l’UE, són un factor importantíssim a tenir en compte.

Fa uns dies el Consell de Ministres aprovava el recolzament polític a la temporalitat contractual com a mesura de creació d’ocupació quan no fa gaires dates apostava, d’una manera aparentment més lògica, per l’estabilitat en l’ocupació per a combatre la precarietat i l’impuls al consum.

Però a més a més, com a complement a aquesta mesura, ampliava el contracte formació fins a l’edat de 30 anys, (eliminant la ja excessivament elevada de 25 anys), el que representa allargar el període del contracte en precari per a una joventut que ja de per sí veu molta negror a l’horitzó.

Ens parlen de que tots hem d’estar en el mateix vaixell però, qui rema, qui marca el rumb i qui traurà els beneficis quan el vaixell arribi al desitjat bon port?

Amb aquestes mesures continuen sent únicament els treballadors i treballadores (els remers) els que suporten les conseqüències de la crisi fent un esforç absurd per una mala governabilitat, consignació i gestió de la mercaderia (govern), per aconseguir que la càrrega que porta el vaixell només doni rèdits a l’armador (empresaris i inversors de dubtosa qualitat) quan arribi a mans dels veritables estrategues de la crisi (mercats).

Es de desitjar que, el proper 20-N, el canvi que es produirà en el govern de la nau, capità i timoner, que no consignatari, marqui un rumb adient i d’acord amb les inclemències i les condicions de la nau perquè, de no produir-se o caure en mans d’altres interessos de consignació, el més fàcil es que hi hagi un altra “rebel•lió a bord”.

Referèndum Constitucional,sí

Era molt dificultós i pràcticament impossible que la Constitució espanyola fos modificada atenent a la voluntat de la ciutadania.

I ara, d’una manera aparentment unilateral i voluntària, però només atenent a les exigències dels “maleïts” mercats, la majoria política del país, és a dir, PSOE i PPS han decidit sotmetre’s a les “recomanacions” de l’eix franco-alemany i modificar la Carta Magna.

Ja no val tenir en compte les voluntats reals dels ciutadans i ciutadanes, ni el respecte al sistema democràtic, ni el necessari consens social qualsevol llei de Lleis com és una Constitució.

Ara manen els que maneguen el “vil metall”, que són els mateixos que van provocar la crisi i que ara entenen que, “per interès de la majoria”, la majoria (treballadors i treballadores) ha de sufragar i expiar les malifetes de la minoria (especuladors i gran capital), renunciant als elements més bàsics que conformen l’estat del benestar, que és la conseqüència més notable que persegueix aquesta reforma constitucional.

És normal que no s’atreveixen a supeditar l’esmentada reforma a un referèndum, perquè` saben i són conscients de que el resultat d’una consulta mitjançant sufragi universal seria contrari als interessos dels que els hi marquen la política econòmica i social que no tenen en comte les veritables necessitats de la societat.

32 anys desprès de l’aprovació de la Carta Magna no es pot fer una modificació sense debat i sense contemplar els canvis que mereix aquesta Llei i que, paradoxalment, feia inviable l’aplicació, per exemple, de l’Estatut de Catalunya referendat per la majoria del poble català, i que ara, la invisibilitat dels “mercats”, fa possible.

Vomitives i condemnables paraules d’un dirigent polític

No ser si el que va dir Josep Guia en el decurs de la conferència del Diputat General de Guipúscoa Martín Garitano, es pot considerar apologia del terrorisme o no; s’ha de veure el context de la intervenció que va provocar que aquest dirigent de SI advoqués per la continuïtat i no dissolució de la banda terrorista ETA.

El que no hi ha dubta és que l’opinió ratlla la indecència, més quan, sempre segons la notícia, en Garitano no condemnava cap atemptat però sí reconeixia l’errada dels que es van perpetrats per ETA a Catalunya.

Ara que sembla que la banda terrorista ETA, desprès de molts anys de provocar dol (també a Catalunya) està en vies d’extinció i que, fins i tot, la majoria de l’esquerra abertzale reclama la seva dissolució definitiva i, apostant per la via política per aconseguir els seus objectius, rebutja la violència, surt un inqualificable personatge defensant la continuïtat dels que van provocar la mort, per exemple, de 21 persones a l’atemptat d’Hipercor a Barcelona, com reconeixia en aquell moment el propi Garitano.

Conec a molta gent de SI, i estic plenament convençut de que les nostres diferències ideològiques o de conceptes sobiranistes no impedeixen una coincidència en el rebuig a la violència i en la condemna del terrorisme i que, al igual que jo, consideren vomitives les paraules i actituds com les del Sr. Guia.

Un ha de ser bel•ligerant amb les polítiques recessives que, amb seguretat, voldrà aplicar el PP si arriba a governar Espanya. Però aquestes polítiques s’han de confrontar des de la legitimitat que dona la representativitat democràtica, des del diàleg i des de l’obligació a respectar les regles del joc d’un estat de dret, mai des de la violència i el terror com ha fet ETA i, com sembla, desitja que continuï fent el Sr. Guia.

El diàleg mai es pot donar per acabat perquè, donar per liquidat el diàleg és, com argumentaven els feixistes per a justificar la violència, obrir la porta a les armes.

De la tisorada a la dinamització econòmica

Sincerament, crec que la mesura de baixar l’IVA al 4% en l’adquisició d’habitatge nou tindrà una efectivitat pràcticament insubstancial.

El problema no radica en el preu, sinó en la pràctica impossibilitat d’accedir a un crèdit hipotecari, per la qual cosa, de poc servirà si per aquest habitatge un treballador o treballadora ha de pagar 192.000 euros en comptes de 200.000; tindrà la mateixa dificultat per a que una entitat financera li concedeixi la necessària hipoteca.

De totes maneres, lo important d’aquesta decisió aprovada pel Govern estatal, enèsima mesura per a fer front a la crisi, no és la pròpia mesura en sí, sinó el canvi de dinàmiques en la recerca de solucions anti-crisi.

Fins ara, els factors correctors es centraven només en l’aplicació de mesures per a reduir la despesa. És a dir, l’axioma era “quan menys gastem, menys pèrdues directes tindrem”

Amb aquesta mesura aprovada ahir, l’axioma podria ser, “quan més incentivem el consum, més ingressos i menys dèficit”.

Esperem que això sigui l’eliminació de la política de la tisorada i el naixement efectiu d’una política dinamitzadora de l’economia.

En tot cas, assetjament a l'esglèsia

Ratzinger critica als qui “creient-se deus” decideixen “allò que és just i injust, qui és digne de viure o pot ser sacrificat”.I això ho diu el cap visible de la Església catòlica.

Aquella que ja, a l’any 589, s’auto ordenava extirpar el sacrilegi d’idolatria, antecedent d’aquella inquisició proclamada al 1231 per l’antecessor del Papa Ratzinger, Gregori IX que, per aconseguir les confessions del presumptes heretges, torturava, mutilava i executava.

La mateixa que avalava i donava el poder al denominat “martell dels heretges, la llum d’Espanya, el salvador del seus país, l’honor de la seva ordre”, el dominic Tomás de Torquemada, sinònim de crueltat i fanatisme.

Aquella església que, no fa tants anys, tancava els ulls als actes de l’Alemanya nazi o del feixisme italià, permetent l’execució massiva d’éssers humans.

O que es va posicionar al costat de la dictadura espanyola, posant sota pali la figura del dictador, santificant les seves actuacions de “justícia”, entre elles l’aplicació de la pena de mort.

I aquesta església que, d’una manera injustificable, gira la cara a les necessitats de la gent, permentent la mort i el patiment col·lectiu, entenent que aquestes necessitats són qüestions polítiques i que han de ser els polítics els que les solucionin.

És lògic que Ratzinger es lamenti de l’assetjament als catòlics, però també respon a la lògica que la hipocresia que demostra aquest màrqueting religiós que ha posat en marxa la església catòlica, amb la celebració d’aquest esdeveniment “juvenil”, obtingui la resposta del rebuig social.

Sempre des del respecte, alhora que exigint respecte mutu, però algú ho havia de dir.

Turista amb patent de cors

15:30 hores, Volta de l’ametller. Cotxe descarregant gent i estris de platja al ben mig de la carretera, en plena corba, impedint la visibilitat dels vehicles que venen en sentit contrari, generant un veritable perill circulatori.

Amb educació exquisida un conductor damnificat per la situació li demana que pugi a la vorera o que estacioni correctament (perquè hi ha lloc per aparcar).

La resposta, prepotent i amb superioritat. – Soc turista i haig de descarregar!!! Passa algo?.

Doncs sí que passa, Sr. Turista.

Sant Feliu li ha obert les seves portes per a que gaudeixi del nostre entorn, de les nostres costums, de les nostres festes, del nostre paisatge, de les nostres platges, de la nostra cultura o del nostre Festival, entre d’altres meravelles.

La gent de Sant Feliu li vol fer partícip de Sant Feliu i de les seves costums, i vol gaudir de la seva companyia i que vostè gaudeixi de la nostra.

Però això no significa que haguem de renunciar a la personalitat guixolenca i que haguem de supeditant-se a les exigències típiques del turista que creu que el ser turista, li dona el dret a exigir el servilisme dels ciutadans i ciutadanes del seu destí, i que intenta imposar les seves costums envers les autòctones.

De la mateixa manera que, en temporada turística, Sant Feliu no es converteix en una ciutat sense llei, ni el turista, quan adquireix la condició de turista ocasional o habitual, no té patent de cors i ha de respectar les normes bàsiques de comportament, perquè la convivència no és un tema temporal sinó de quotidianitat de vida.

Farisaica Jornada Mundial de la Joventut

Des del més absolut respecte a les creences de cadascun, sempre que aquesta creença fugi de qualsevol tipus d'integrisme que agredeixi la llibertat del no creient; i des de la llibertat del no creient a qüestionar qualsevol acte que vagi en contra del sentit d'aquesta pròpia creença, em vull permetre la llicència de manifestar la meva incredulitat sobre la convocatòria que reunirà a Madrid, durant els propers dies, a milers i de cristians en la denominada Jornada Mundial de la Joventut, acudint a la crida de Benedicto XVI.

Desconec els milions d'euros que mourà aquest esdeveniment (suposo que desenes), i desconec també, encara que imagino que una gran quantitat, quants milions d'aquests hauran de suportar unes ja buides arques públiques, independentment del seu àmbit territorial.

El que sí tinc clar, veient el nivell adquisitiu dels joves que han acudit a aquesta crida (al menys els que opinen en la premsa i televisió), és que el cost per a l'administració pública serà molt més elevat que l'ingrés que generarà aquest esdeveniment, directa o indirectament.
Ni la indústria hotelera (dormen en col•legis i centres religiosos), ni la restauració (no acudeixen a restaurants), ni el transport urbà (viatgen per les ciutats amb subvencions i descomptes), etc., es beneficiaran d'aquest turisme religiós.

Això sí, el cost econòmic serà impressionant, i l'Església Catòlica podrà rendibilitzar un acte de fe, que viurà el seu clímax amb el bany de multituds que rebrà el Papa Ratzinger fregant, opino, una espècie de demostració farisaica que vulnera les pròpies essències del cristianisme, sobretot quan, de manera reiterada, veiem com en alguns països la població, sobretot els més febles (nens, dones, ancians) està sofrint guerra, gana i mort.

Encara que recurrent, la pregunta és inevitable; no seria obligat per la pròpia fe que el cost d'aquesta multitudinària manifestació de fe es dirigís a ajudar a aquests nens que moren desatesos i malalts a Somàlia, per exemple?

No hauria de canalitzar l'Església Catòlica els seus esforços perquè aquests creients demostressin la seva solidaritat amb els més necessitats, en comptes de fer ostentació d'un luxe innecessari i, opino, fora de la lògica temporal actual?

No està l'Església Catòlica, amb aquesta demostració de poder, posant-se a l'altura d'aquelles religions que només saben utilitzar la força perquè ningú oblidi la seva existència i la seva dubtosa influència?

Sincerament crec que la Jornada Mundial de la Joventut és un mal exemple per als nens que, ningú oblidi, demà seran joves, i engrandeix la corroborada esquerda que separa a l'Església Catòlica de la realitat social.

No volem “turisme de borratxera”

Ens separen escassament 20 kilòmetres i sembla que els successos que envolten l’actualitat turística de Lloret de Mar siguin molt llunyans i que la situació no tingui cap incidència més enllà dels seu terme municipal.

Ahir, sense anar més lluny, des del seguiment que de la notícia s’està fent des de tots els mitjans de comunicació, un turista “normal” manifestava la seva intenció de fugir d’aquest lamentable espectacle provocat pel denominat “turisme de borratxera” i marxar a altres indrets. No parlava de traslladar-se a Blanes, Tossa o Sant Feliu, per esmentar poblacions properes. Ni tan sols apuntava un altra municipi de la Costa Brava. Decidia marxar a la Costa Daurada, com si la ciutat de Barcelona marquès el punt diferencial entre diferents tipus de turisme.

A Sant Feliu no volem aquest turisme i no aspirem, ni de bon tros, a acollir-lo un cop les actuacions que es faran des de Lloret per eradicar-lo, obligarà a aquests individus a buscar altres llocs per a portar a terme la seva particular i incívica manera d’entendre les vacances.

I hem de dir-ho ben fort, i hem de exigir als municipis del nostre entorn que també manifestin els seu rebuig. Perquè si bé és cert que aquest tipus de gent fan créixer els ratis d’ocupació i marquen, possiblement, els índex d’èxit d’una temporada turística, també ho és el fet de que desvirtuen el turisme de qualitat, que és el que consolida realment l’industria turística d’una zona determina. És el “pan para hoy y hambre para mañana” envers la subsistència sostenible.

No podem permetre que aquesta sigui la imatge que traslladem a l’exterior.

Se hizo la Luz

Va ser per obligació protocol•lària. En el desenvolupament de la meva tasca com a Regidor, que vaig haver d’assistir al concert que, en el marc del Festival de la Porta Ferrada, donava la cantant gallega Luz Casal.

Poques dades i alguna referència musical (la veritat és que molt poques), no feien de mi el paradigma del públic entregat, sino tot el contrari, i haig de reconèixer que anava disposat a passar una vetllada “complicada”.

Però hem vaig equivocar, i ara puc dir que ahir es va fer la llum -queda millor en català, “se hizo la Luz”-; i si vaig arribar amb escepticisme al concert, vaig sortir content d’haver assistir.

La Luz Casal va aconseguir l’empatia suficient amb tot el públic utilitzant la força, la bona musica i el sentiment a l’escenari que desprès, en pocs minuts de conversa, són també valors que trasllada a nivell personal.

Ahir, se’m va fer la llum.

Incivisme promocional sobre rodes

Una de les eines que utilitzen les empreses per a implantar les seves estratègies de Màrketing és la denominada promoció, que canalitza les vies de comunicació per aconseguir que el client potencial recordi i compri un producte determinat.

Tots els mecanismes valen, no només els publicitaris, encara que la publicitat i les relacions públiques són els més utilitzats per a traslladar a l’exterior una imatge del producte o de l’empresa que generi empaties.

Un dels exemples més clars d’aquesta tècnica són els vehicles que porten visible el logotip del producte o eslògans sobre el mateix i que, conduits per personal de l’empresa fan una promoció dinàmica, visual i presencial, conjugant la publicitat i les relacions públiques.

Però normalment, la conscient publicitat que porta el vehicle no està acompanyada per una necessària conscienciació del personal que el mou, convertint-lo en una eina publicitària presentada per uns treballadors que desconeixen la seva veritable tasca com a personal de promoció.

El perill que això suposa per l’empresa acostuma a ser demolidor i, segons estudis, l’impacte que genera una mala praxis d’un conductor d’un vehicle d’aquests tipus, pot incidir de manera molt negativa en la compte de resultats d’una empresa.

Per això, quan veig camions de begudes al mig del carrer o aparcats al ben mig d’un pas de vianants, impedint el pas de persones o de vehicles particulars, em pregunto si un ciutadà afectat serà un client d’aquest producte.

O bé, per exemple, quan el conductor d’un vehicle comercial serigrafiat d’una marca determinada ho fa incívicament, segur que està provocant un rebuig a allò que indica la serigrafia.

Les empreses, per interès propi, haurien de tenir cura d’aquesta situació, apostant per a què els treballadors que controlen la seva publicitat sobre rodes siguin conscients de que la seva tasca té una incidència molt més enllà que la de traslladar la marca d’un lloc a l’altre.

Una casualitat encertada, Restaurant El Trabuc

Tornant de Barcelona, desprès d’un matí de proves hospitalàries i ja tornant cap a Sant Feliu, ens hem aturat a Granollers per a dinar, amb la sana intenció de fer-ho a la coneguda Fonda Europa d’on, ja fa molts anys, era un assidu dels dijous, dia del mercat setmanal de bestiar.

Però, la casualitat i la curiositat ens ha fet aturar al Restaurant El Trabuc i, en honor a la veritat haig de reconèixer que hem encertat.

Situat a peu de carrer, a l’entrada de la ciutat, la seva façana pot deixar entreveure que l’interior tindrà cert encant, però no permet imaginar la realitat. Una terrassa imponent al pati i uns menjadors interiors amb una decoració esplèndida i amb molt bon gust són el complement ideal per un bon àpat, si tant la dedicació del personal vers els clients, així com la qualitat del dinar acompanyen.

L’atenció del nombrós personal, exquisida sense ser angoixant, i el menjar, responent a les exigències d’un amant de la bona cuina.

Uns ous de lluç amb una “particular” vinagreta i un entrecot de bou a la llosa ha estat la meva elecció, definitivament encertada, al igual que també ho ha sigut les croquetes de carn d’olla que un dels meus acompanyants m’ha deixat tastar.

Sens dubta i amb seguretat, tornaré a visitar el Restaurant El Trabuc.

El PIRMI i els Ajuntaments

Malauradament sempre són els mateixos, els més desprotegits, els que es converteixen en factors correctors per esmenar els desviaments de l’Administració, tant siguin econòmics, burocràtics o socials.

Hem vist, durant aquests últims temps com els treballadors i treballadores (tan pertanyin a l’àmbit públic com al privat), els pensionistes presents (els que ho seran o els que pretenen ser-ho), els estudiants, els aturats, malalts, la ciutadania en general han vist retallats els seus drets presents i futurs patint, directament, tisorades amb l’objectiu de sortir de la crisi el més aviat possible.

Moltes d’aquestes decisions polítiques d’àmbit supramunicipal ha tingut uns incidència molt negativa en l’Administració més propera al ciutadà com és la local, i són els Ajuntaments, encara que sense tenir la competència, els que han de donar resposta, en la majoria dels casos sense tenir solucions, a les exigències i legítims requeriments de la ciutadania.

En aquest moment la Generalitat, adduint situacions de “possible frau”, ha decidit canviar el mecanisme per a fer arribar la Renda mínima d’inserció al seus “beneficiaris”, fent-lo amb grans dosis de “nocturnitat” i, per què no? “certa traïdoria, deixant en situació de greu precarietat a les persones que només tenen aquest ajut per a sobreviure.

I són els Serveis Socials municipals els que es troben en una situació d’indefensió davant dels damnificats d’aquest ajut, ja que al no tenir resposta, s’ha d’afegir la manca de comunicació (és de suposar que per saturació) de la Generalitat.

I són els Serveis Socials municipals els que han de fer un esforç quasi titànic, moltes vegades infructuós, per a convèncer als ciutadans de que l’Ajuntament no té els mitjans per a suplir a la Generalitat.

És difícil pensar que pot succeir si la Generalitat no recupera rapidament la sensibilitat social i no soluciona urgentment el problema.

Els traeix el subconscient

“Quan guanyem, els sindicats tornaran a ser reivindicatius”

Al responsable de comunicació del PP, com de manera reiterada li succeeix a ell i als altres acòlits de Mariano Rajoy, li ha traït el subconscient i amb aquestes declaracions posa de manifest quins són les veritables intencions del Partit Popular si aconsegueixen guanyar les eleccions el proper 20-N.

Governant el PP l'Estat, tal com es desprèn d'aquesta afirmació, el menyspreu cap als treballadors i treballadors serà proporcional al respecte als drets laborals aconseguits a través d'anys i anys de reivindicació i lluita sindical, per la qual cosa els sindicats haurem de deixar d'utilitzar la negociació per utilitzar la confrontació reivindicativa com a única arma per poder aconseguir acords.

Això sí, sabent per endavant que la intenció dels populars és la de no fer cas a les legítimes reivindicacions col•lectives, malgrat reconèixer que els sindicats són fonamentals per al desenvolupament de la democràcia.

Mals vents s'aveïnen si el 20-N passa a ser un dia de celebració per l'inici de la recuperació de les llibertats, a convertir-se en el dia en el qual alguns recuperin l'esperit nostàlgic de la intransigència.

Com diu Josep Maria Álvarez, “els sindicats som l’últim dic de contenció de l’onada ultraliberal que ens vol arrasar”

Reconeixement als voluntaris/es i als treballadors/es municipals

Versions diferents d’una mateixa situació. Dos versions que intenten justificar una mateixa actuació. Una, la del ciutadà que intenta minimitzar una personal mala acció donant ressò mediàtic a una suposada agressió, i l’altra, la del personal que intenta salvaguardar la integritat física del ciutadà, encara que aquest ciutadà no vulgui col•laborar.

Una versió, la del personal voluntari de Festa Major, totalment creïble i sembla que corroborada per testimonis, i l’altra mediatitzada per la tensió del moment.

No és just que algú hagi volgut enterbolir la bona marxa de la Festa Major, en gran part exitosa per la implicació del voluntariat ganxó i dels treballadors i treballadores municipals, amb versions esbiaixades d’algun fet suposadament punible i no contrastat, airejant-ho a la premsa quan, fins i tot, la policia no ho ha admès a tràmit.

És injust que algú, que ha reconegut la seva mala actuació provocadora i agressiva per sí mateixa, aconsegueixi un espai a la premsa, possibilitant que la imatge i la bona feina dels que han col•laborat en l’organització de la Festa Major de Sant Feliu quedi malmesa.

Com a ciutadà que gaudeix d’aquesta setmana de festa, agrair públicament la tasca aquests voluntaris, alhora que mostrar la meva solidaritat.

I com a Regidor, reconèixer de manera molt sincera i també pública, que el tàndem voluntaris-voluntàries ganxons/treballadors-treballadores municipals ha sigut un dels elements més significatius i decisoris per a poder superar una sèrie de factors que, possiblement, haguessin pogut mediatitzar negativament el desenvolupament de l’esdeveniment, aconseguint una gran Festa Major.

Són professionals, ni menys ni menys

Malgrat les retallades, l’empitjorament de les condicions de treball, la precarietat laboral que alguns s’han vist abocats o, fins i tot, el retrocés en sistemes de servei, el treballadors i treballadores de la sanitat pública continuen complint amb la seva feina amb la màxima professionalitat.

M’esgarrifa pensar què passaria si aquests professionals, amb tota legitimitat, prioritzessin les seves reivindicacions laborals a l’atenció al malalt, o si traslladessin els seus neguits i inquietuds personals al tracte al ciutadà.

Avui, al CAP de Sant Feliu, m’atenia una treballadora que, d’aquí a pocs dies, fruit de les tisorades, passarà a formar part de la llarga llista d’aturats. No per això la seva atenció ha sigut correctíssima ni el seu pols ha tremolat, com podria ser comprensible, quan introduïa l’agulla en el meu braç.

La seva preocupació s’ha traduït en un personal sentiment de solidaritat vers la seva situació futura, com professional i treballadora i com a ciutadana, també usuària de la sanitat pública que patirà, com patirem tots, un retrocés substancial d’un servei, el sanitari, en ple retrocés per voluntat política.

Els Pirates

Ahir, al pregó de la Festa Major, vaig corroborar que és cert allò de que “les aparences enganyen”.

Els Pirates, amb una multitudinària presència, amb una vestimenta acord amb les seves muntures de ferro, amb un aspecte quasi “salvatge” i amb una mirada que pot arribar a impressionar, va ser els dignes pregoners de la Festa Major 2011.

Però al text del pregó, encara que formant part d’ell mateix, va precedir la breu explicació d’en Jordi, president d’aquesta entitat local de difícil encaix segons ells mateixos, repassant l’historia dels Pirates, de la seva relació entre els seus components (germans) i del seu estil de viure el món de la moto.

Naturalitat, humanitat, convivència i implicació van ser el que van traslladar als centenars i centenars d’assistents i que, en el meu cas i segur que en el de molts dels que allà hi eren, es va traduir en un sentiment de simpatia que em va fer desitjar formar part dels Pirates i conviure amb ells.