dijous, 7 de juliol de 2011

Un dia qualsevol

Aquests últims dies, un cop s’han constituït els nous Ajuntaments desprès de les Eleccions Municipals del 22 – M, un dels temes amb més projecció mediàtica i que ha merescut l’atenció induïda de molts ciutadans i ciutadanes, han estat les percepcions econòmiques que rebran els polítics locals. Debat incòmode i demagògic, sobre tot quan, de manera malintencionada, s’obvien conscientment els elements que han de marcar objectivament la valoració d’una feina remunerada, com és la dedicació i la productivitat.

Podria opinar des de la generalitat de la gran majoria de ciutadans i ciutadanes que han decidit dedicar part de la seva vida personal a la política local, però vull fer-ho des de la proximitat de la meva població, i no només dels 12 regidors del Govern, sinó de tots els 21 regidors que conformen l’Ajuntament i que, estant governant o formant part de l’oposició, ocupen un gran espai del seu temps personal i professional al servei de la ciutadania.

Pot ser un dia qualsevol i a les 8 hores, aproximadament, arribar a l’Ajuntament per a tenir la primera reunió del dia i, seguidament, marxar cap a les instal•lacions de Guíxols Desenvolupament i despatxar amb els tècnics municipals, que des de les 8 estan preparant els diferents temes de gestió.

És difícil oblidar la trucada a quarts de 3 de la matinada d’un camioner que, afiliat a l’UGT, em demana assessorament per un problema que ha tingut a Alemanya.

Tres reunions amb una Associació i uns ciutadans per, a les 12, estar al Tribunal Laboral de Catalunya, a Girona, per a intervenir en un conflicte laboral que, per aconseguir arribar a un acord, continuarem tractant d’aquí 3 setmanes..

A les dues, arribo a temps per a parlar amb un ciutadà que m’ha trucat mentre tornava cap a Sant Feliu. Sort del mans lliures!

A la tarda, una reunió amb una Associació, preparació de documentació laboral i, a la nit, un acte de partit.

Això sí, he pres 4 o 5 cafès, tots ells parlant de feina. He dinat un plat de calamars molt bons, parlant de feina, amb 3 o 4 trucades entre mig, i he sopat un “bocata”, parlant també de qüestions municipals.

Arribar a casa passades la 1 de la matinada del dia següent, prou cansat alhora que satisfet per la feina (sarna con gusto no pica) desitjant que cap conductor o mariner no tingui cap problema i em deixi dormir fins a les 7 del matí per a tornar a començar el ia amb empenta.

I aquí no val allò de dir “que arribi aviat el cap de setmana”, per què el dissabte tinc una presentació i casament, i el diumenge, em sembla, que s’ha d’anar a una inauguració.

Sí, així pot ser l'agenda transparent (que ho és, canviant els noms i les particularitats personals i professionals), d'un regidor de l’equip de Govern de Sant Feliu de Guíxols i que, tothom estarà d’acord, objectivament mereix una compensació adient.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Un irresponsable intent de manipulació

És curiós, però un dels pocs alcaldes, ara ex – alcalde, que no es va solidaritzar amb els treballadors i treballadores del seu Ajuntament reduint-se el sou ara fa un any, feia sortir de cop la seva “vena” solidària i qüestionava de manera visceral, encara que contradictòria, les remuneracions dels polítics municipals, fins i tot fent apologia del moviment d’indignats.

Capitanejant una creuada sense sentit, i posant motes a l’axioma de que “el treball s’ha de remunerar” - principi que ell mateix aplicava i que el proppassat dijous, en el decurs del Ple Municipal, continuava defensant - va encetar un debat amb l’únic objectiu de, manipulant l’opinió pública, generar una confrontació social injustificable de qui ha assumit, en algun moment, responsabilitat de Govern.

És cert que els polítics sempre tenim la temptació d’apel•lar a les emocions per aconseguir recolzament popular, però s’ha de ser curós a l’hora d’utilitzar la demagògia amb temes prou sensibles com aquest que, amb seguretat, tindran un ressò inicial però que a la llarga només generaran desconcert i desafecció.

I quan la política i els polítics són una de les preocupacions per part de la ciutadania, és demostrar irresponsabilitat política manifestar-se en contra de la mateixa política i qüestionar a les persones (no la seva tasca com hauria de ser) que dediquen el seu temps a desenvolupar la responsabilitat que els ciutadans els hi han encomanat a través de les urnes.

Uns pocs minuts de glòria van servir per a generar dubtes sobre l’honradesa dels polítics municipals i sobre si les remuneracions que perceben són adients amb la responsabilitat que tenen i amb el temps que li dediquen. Per cert, remuneracions que són públiques i que responen a la dedicació i a l’assistència.

A tots aquells que per desconeixement, que no és el cas d’aquell ex –alcalde, qüestionen la tasca del polític local haurien de passar 24 hores al costat d’un alcalde o d’un regidor per a comprovar si la feina que fan està reconeguda més enllà de la satisfacció que representa donar resposta a la confiança dels ciutadans i ciutadanes.

Segur que s’acabarien les actuacions estel•lars d’alguns polítics que utilitzen una oratòria manipuladora, encara que sigui sobrecarregada i buida de contingut, per a saciar els interessos propis amb decisions i opinions induïdes, basades en fal•làcies i arguments aparentment vàlids que, un cop analitzats, són invàlids i simplistes.

Orgullo de ser sindicalista

Hoy me han hecho llegar la carta que ha publicado un compañero sindicalista manifestando la indignación contra aquellos que, para canalizar algunas respetables frustraciones, intentan desacreditar el movimiento sindical y a todos aquellos que se han dedicado y se siguen dedicando, no tan solo a la defensa de los intereses de los trabajadores i trabajadoras, sino a avanzar y hacer realidad las reivindicaciones para la mejora de las condiciones laborales colectivas.

Solo el desconocimiento o el interés personal pueden provocar un movimiento anti sindical, a todas luces injusto.

Porque si algo se le puede achacar al movimiento sindical es de haber avanzado y haber consolidado un marco general de relaciones laborales estable, del que se han beneficiado todos los trabajadores y trabajadoras, independientemente de su afiliación sindical.

Y si porque de algo se puede acusar al movimiento sindical de clase es de haber luchado por el interés colectivo, dejando en segundo plano el interés personal.

Y eso lo han conseguido personas, sindicalistas que en la mayoría de los casos han debido sacrificar familia y profesionalidad que, y lo digo por propia experiencia, no han sido reconocidos, sino todo lo contrario.

Si hay paro no es por culpa de los sindicatos, sino de quien tiene la posibilidad “y la obligación de contratar”.

Si alguien intenta que las condiciones laborales se precaricen, no son precisamente los sindicalistas, será quien quiere amortizar sus carencias empresariales con la inversión laboral de trabajadores y trabajadoras.

Somos precisamente los sindicalistas, los sindicatos, los que hemos luchado, a veces en contra de los propios colectivos, contra la precariedad laboral, contra la bajada o congelación de las pensiones, contra la variación de la edad de jubilación, contra los recortes salariales.

Y por ello, al igual que este compañero, reivindico el orgullo y la dignidad de ser sindicalista.

Indignat

Tots tenim alguna raó per estar indignats. Cadascú per un motiu, diferent o similar encara que de diferent intensitat que el del veí. Treball, seguretat, comparativa social, política, habitatge, salut, impostos, preus, i un llarg etcètera de qüestions indignants que sumarien amb tota seguretat, i només a Espanya, més de 46 milions de motius, tants com a habitants. “Tants caps, tants barrets”.

Però, contra qui dirigim la nostra indignació?. A qui exigim que posi “draps calents” per alleujar les conseqüències que provoca que estiguem en una fase indignada?

El natural és aixecar-se contra el poder democràticament establert i canalitzar la nostra indignació contra el qual té la responsabilitat electa de dirigir el país.

Amb tota seguretat, estereotipar a la classe política com a causant de tots els mals, posant en el mateix nivell polítics honests i a malfactors que prostitueixen la política (que per sort són pocs), no és just però pot arribar a ser comprensible.

Però el realment perillós és culpabilitzar al sistema polític democràtic basat en un règim de llibertats dels motius que han provocat aquesta indignació generalitzada que, humilment opino, crec té una gran dosi conjuntural; perquè l'alternativa a la llibertat no és una altra que la que alguns han combatut durant 40 anys, és a dir, la dictadura.

És cert que hem d'avançar perquè els mecanismes permetin que la democràcia vagi adequant-se a les inquietuds, necessitats i exigències de la ciutadania.

I és obligat que des d'aquesta mateixa mecànica es pugui donar la resposta més àmplia possible a la pluralitat de pensament del conjunt de la ciutadania, però sense oblidar mai que el sistema democràtic es basa en la voluntat de la majoria reflectida a través de les urnes.

Però és indignant, i per això em sento INDIGNAT, contra aquells que de manera interessada, amagant-se sota el paraigua d'una indignació conjunturalment provocada per la complicada situació política, econòmica i social que estem sofrint en l'actualitat, intenten fer-nos retrocedir i posar en perill el que s'ha avançat en llibertat.