diumenge, 26 de juny de 2011

Repartir misèria



Repartir entre tota la població activa els llocs de treball existents és la fórmula que els economistes catalans avalen per a solucionar el problema més real i que més preocupa a tota la societat, l’atur.

Que una proposta com aquesta es fes des d’un punt de vista polític seria fruit de la comprensible, encara que indignant, demagògia a la que certs polítics ens tenen acostumats, però que aquesta sigui la solució que aporta qui, teòricament, te els més elevats coneixements sobre qüestions econòmiques és realment preocupant i que justifica el fet (el propi degà del Col•legi d’Economistes de Catalunya ho reconeix) de que “l’economia espanyola està sota vigilància”. No podia ser d’altra manera amb aquesta decebedora demostració d’insensibilitat social.

És cert. Amb l’aplicació d’aquesta senzilla i eficaç mesura, la taxa d’atur desapareixeria de manera fulminant.

La posta en escena, més simple que el mecanisme d’un xumet. En diferents bosses es col•loquen els noms de tota la població activa, és a dir, els de tots els treballadors i treballadores, tant els qui treballen com aquells que no ho fan, però que estan exigint el seu dret constitucional a fer-ho.

Les bosses estaran diferenciades no tant per coneixements i capacitats professionals, sinó per nivells salarials reals o potencials. Factors com el geogràfic o l’arrelament familiar han de ser secundaris per assegurar l’èxit de l’operació.

Lògicament, com estem parlant d’assalariats, en les bosses no entren ni empresaris ni personals d’alta o altíssima direcció.

En altres bosses es col•locaran els llocs de treball i ocupacions existents i desprès, per “insaculació”, s’emparellen les boles amb les feines. Per a simplificar, la massa salarial es repartirà linealment entre tota la població activa de les diferents bosses.

Un cop fet això, tots tindrem feina precària i tots tindrem un paupèrrim poder adquisitiu. Però això sí, estarem en un país amb plena ocupació i sanejat econòmicament, a on els rics continuaran sent rics, i els assalariats continuaran sent més pobres, encara que no hi haurà misèria, ja que l’haurem repartit.

diumenge, 19 de juny de 2011

Entrar "fins a la cuina"


Ahir es presentava al Mercat de Sant Feliu el número 6 de la revista Milfulls, publicació dels Mercats Sedentaris de Girona, i en la meva intervenció, vaig haver d’admetre un gran desconeixement tècnic sobre el món dels Mercats municipals, més enllà de que vaig néixer a les portes de la Boqueria (literalment), de que fins i tot vaig tenir una parada de fruita (ja fa molts anys) al Mercat del Carme, al barri de Poble Sec de Barcelona, i de que soc un usuari quasi compulsiu dels mercats.

Aquesta publicació de la Xarxa de Mercats Municipal va ratificar un idea que tenia fa molt de temps i que justifica que un dels primers llocs que visito quan arribo a una població és, per deformació professional, el port si és una ciutat de litoral, i el mercat o el lloc a on la població té el seu avituallament habitual.

En una llar, la cuina és el lloc més íntim. A través de la cuina coneixes el caràcter dels seus habitants, els seus possibles, les seves costums, el seu tarannà i la seva manera de viure i entendre la vida.

I, per aquest motiu, si els habitants d’una llar et permeten entrar “fins a la cuina” és que et comencen a considerar un d’ells. I si et permeten “compartir” la cuina, és que ja ets una part intrínseca de la família.

Doncs bé, crec que un Mercat Municipal és com la cuina de casa, és la cuina de la població, i més enllà de que aquesta afirmació per algú sigui una obvietat que no fa falta verbalitzar, entenc que és un axioma sobre el que ha de girar qualsevol acció destinada a impulsar i a posar de manifest el protagonisme que han de tenir els mercats en la quotidianitat de la vida dels habitants d’una ciutat.

Que la gent pugui entrar “fins a la cuina” de la ciutat, és a dir fins al mercat, és donar un pas important per a que es considerin com a casa seva; i això és garantia d’èxit.

dilluns, 13 de juny de 2011

Empezar el día combatiendo ardores



7 y minutos de la mañana, noticias de TV. Imagen de Francisco Camps y incontencia verborréica del Presidente de la Comunidad Valenciana, en un míting del PP celebrado el día anterior.

- ¡Cuando el PP gobierne España y Mariano Rajoy esté en La Moncloa nos lo vamos a pasar en grande (sic)!

Si pavor ocasionaba ver a un imputado como el Sr. Camps, aspirar i conseguir la Presidencia de la Comunidad Valenciana.

Si repelús provocaba ver cómo interpretaba este señor la paridad en su candidatura (imputado y no imputado, imputado y no imputado, imputado i no imputado…).

Miedo me da pensar qué entenderá semejante personaje por “pasárselo en grande” cuando gobiernen los suyos, si se cumplen sus deseos de que Mariano Rajoy, su valedor, se instale en La Moncloa.

Terror me ha provocado imaginarme la creación de la empresa pública que con el nombre, por ejemplo, de “Trapicheos con impunidad”, y dependiendo directamente de la Presidencia de la Generalitat Valenciana gestionará, eso sí con total “transparencia” i sin esconderse, gestionará prebendas y favores.

¡Y se atreven a tildar a otros de indignos, impresentables e indecentes!.

¡Tienen la desfachatez de insultar a quienes están indignados con actuaciones y afirmaciones como ésta que son las que provocan movimientos extremos!

No hay pan para tanto chorizo” parece que rezaba una de las pancartas que se ha “colado” en ese acto, lo que justifica que haya empezado el día con una sobredosis de Almax para combatir los ardores que esa breve reseña televisiva, pero altamente desagradable, me ha provocado.

diumenge, 5 de juny de 2011

Hola, de nou!!! Ja s’han acabat les eleccions!!!



Sí, fa ara 2 mesos que vaig decidir fer un parèntesis en el meu blog personal. No per la incidència que puguin tenir les meves reflexions, sinó perquè les eleccions municipals estaven al tocar i, com s’ha comprovat al llarg d’aquests mesos, hi ha gent que intenta fer de la covardia virtut i, sense donar la cara, juga al desprestigi aliè per a amagar les seves misèries. I jo, que he estat en el seu punt de mira de manera permanent, fins i tot he renunciat a cap tipus de protagonisme i a no dir res perquè no volia que les meves intervencions o opinions poguessin provocar cap distorsió.

He estat curós, i he aguantat insinuacions i acusacions contra mi, personalment, i contra amics i companys. És cert que no val la pena fer cas, perquè sempre són els mateixos encara que signin amb noms diferents; com diu aquell, “a palabras mojadas, oídos con chubasquero” però, a benefici del seu sadisme, els hi haig de reconèixer que toquen els nassos.

Però s’han acabat les eleccions i ara em sento alliberat.

El dia 22 de maig els ciutadans i ciutadanes van decidir el que volien a través de les urnes i, més important, van decidir que fos el PSC de Sant Feliu de Guíxols, que fóssim els socialistes de Sant Feliu els que tinguem la decisió de cóm i qui ha de governar la ciutat. O millor encara, els ciutadans de Sant Feliu han decidit que hem de ser els socialistes, entre ells jo mateix, qui decidís qui no ha de governar el nostre Ajuntament.

I això és una gran responsabilitat que, puc assegurar, els socialistes sabrem exercir.

I clar, és normal que aquells que no han aconseguit assolir la confiança de la ciutadania i que han comprovat de primera mà que les voluntats que emanen del compromís amb Sant Feliu dels socialistes no estan en venda, s’emprenyin i intentin amagar la seva frustració amb desqualificacions personals i col•lectives envers dels que demostren integritat.

Hola de nou!!! Torno a estar actiu!!!