divendres, 18 de febrer de 2011

L’enveja i una perillosa mediocritat política


Un dels 7 pecats capitals, i possiblement el més arrelat i més fàcil de fer aflorar, és l’enveja. Per això, a tres mesos d’unes eleccions municipals, immersos en una situació econòmica i social encara molt complicada, aquells que no tenen més ambició que aconseguir el poder polític o mantenir-lo, tenen al seu abast un camp d’abonament en el que amagar la seva incompetència, la seva incapacitat i la seva il•legitimitat, llençant un discurs incendiari, per a incitar a la confrontació entre els que pateixen directament la manca d’ocupació (votants necessitats d’esperança) i aquells que encara mantenen un lloc de treball.

Al personal de l’Administració pública és, lògicament, al que més fàcilment es pot posar en el punt de mira, recuperant vells estereotips d’èpoques en el que els funcionaris eren el centre dels acudits de revistes d’humor en blanc i negre, per a qüestionar la seva tasca i la seva professionalitat, culpabilitzant-los d’una general situació de precarietat laboral que, provocada per una profunda crisi financera, ha distorsionat el mercat del treball.

Sorgeix, llavors, la mediocritat dels desaprensius i localistes polítics potencials que, aprofitant l’escenari, comencen a llençar propostes arbitràries i manipuladores que tenen com a destinataris enganyar a aquells que necessiten una ocupació (a Sant Feliu quasi 2000) i que miren, amb enveja, als treballadors i treballadores municipals (quasi 250), i com únic objectiu fidelitzar els 2000 vots amb promeses buides de contingut i impossibles de complir, que tenen com a principi el repartiment de misèria i no de riquesa, propi del “gos de l’hortolà” (ni menjo ni deixo menjar).

I, com no podia ser d’altra manera es troben, de manera interessada, amb la connivència d’aquells que veuen en aquesta situació la manera de treure benefici, consolidant un matrimoni que, per salut pública, hauria de ser considerat anti natural, pel perillós fruit d’una consumació marital entre el rèdit polític i el rendiment empresarial.

No és més positiu, acurat i responsable, que els polítics treballin per a aconseguir una administració més eficaç, amb l’aplicació de mesures organitzatives d’optimització de recursos, que apostar per l’estalvi estructural de l’Administració local a través, únicament, de la reducció del nombre de treballadors i treballadores que, amb aquest tipus de propostes, s’afegiran a aquests 2000?.

No és més lògic provocar i incentivar la co-participació privada en la gestió d’alguns serveis que renunciar a la responsabilitat que ha de tenir la pròpia administració en la mateixa prestació, en benefici del capital privat que, per lògica i obligatòriament, haurà de tenir rendiment econòmic?.
O és que aquests polítics de “tres pels” ens volen fer creure que les empreses que assumeixin els serveis renunciaran als seus beneficis empresarials, es faran càrrec de les nòmines dels treballadors i treballadores que ara el fan efectiu i, a més a més, donaran feina a tots els treballadors i treballadores que es troben en situació d’atur?.

Manifestacions, promeses i plantejaments com aquests són els que provoquen aquesta denominada desafecció política que estem patint, i que fets des de la inconsciència de l’interès personal i irresponsable d’algú que aspira a gestionar políticament una ciutat, perseguint només l’exercici del poder que no de la responsabilitat, recolzant-se en el vot fruit de la necessitat, haurien de ser considerats com apologia de la violència popular, inhabilitat de manera efectiva (èticament ja ho està) al que té la indecència i el poc seny de fer-les.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada