dimarts, 18 de gener de 2011

Un home anunci que s'anuncia ell mateix

Aprofitant un refredat i la nova Llei Antitabac (amb la que no estic d’acord, no per l’objectiu de la llei sinó perquè continuo pensant que en convivència i en respecte de la llibertat s’avança mitjançant pedagogia i no per imposicions legals), a partir del dia 1 de gener he deixat de fumar i, segur que els meus companys han patit alguna irascibilitat i algun estirabot en el meus procés de “desintoxicació” de nicotina. Disculpes.

És aquest el motiu pel que he fet una pausa i he intentat no traslladar les meves opinions durant uns dies amb la seguretat de que, encara que no volgués, els meus punts de vista podrien tenir un cert to àcid.

Però ja no em puc està i malgrat el perill de traslladar alguna dosi d’acidesa, amb la notícia apareguda a la premsa de que un traficant va oferir droga a l’alcalde de la ciutat, suposo que filtrada per ell mateix en el seu ànim de protagonitzar fetes i desfetes i encapçalar visualment tant un safari urbà a la caça de gats com una ràtzia contra necessitats, m’obligo a dir alguna cosa, com a mínim per a manifestar el meu convenciment de que als polítics, sobre tot locals, els ciutadans i ciutadanes els escollen per la seva vàlua i la seva eficàcia i no pels cops que surten al paper couché.

Encara que la cronologia dels fets fos realment com diu la notícia, i no fruit d’un cert jojoistic deliri inconscient, era necessari deixar a interpretació del lector una falsa situació d’alarma social per estupefaents?

Amb aquest desmesurat afany de protagonisme assumint, en aquest cas, la responsabilitat quasi tècnica dels professionals que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans i ciutadanes, no està posant en dubta i en perill les actuacions policials que, ja fa temps, s’estan portant a terme per a eradicar aquests delictes, encara que l’Alcalde no s’hagi assabentat?

Però clar, solucionar un problema no és important; lo important per a qui ha accedit al poder per la mecànica legal i no per la legitimitat electoral, és convertir-se en l’home anunci de la política local que es ven a ella mateix, anunciant que hi ha un problema afegint-hi, alhora, més problemes al ja existent.

diumenge, 9 de gener de 2011

Trabajadores, ¡A seguir dando la vida!


El subconsciente ha traicionado al Presidente del PP en Andalucía, Javier Arenas y, siguiendo con un intento anti-natura de cambiar de imagen y mostrar al PP como el partido político más cercano a los trabajadores y pensionistas, ha querido hacer un guiño al tendido, manifestando su disposición a avalar una reforma del sistema de pensiones siempre que “queden preservados los derechos de los trabajadores y de los pensionistas, que siempre han dado su vida por todos nosotros”. (sic)

Salvo como consideración de persona = voto, ni les importan los trabajadores, ni les importa lo más mínimo lo que les pueda ocurrir a los pensionistas, no en vano el Sr Arenas ya desmarca a la propia militancia de su propio partido, ante la que hacía estas declaraciones, de su posible encuadramiento en la clase trabajadora y futuro pensionista.

Si lamentable es la aparente falta de sensibilidad ante las necesidades presentes de las clases más desfavorecidas que está demostrando la clase política, mucho más lamentable es que un partido político con posibilidad de gobernar utilice la demagogia populista para arrancar un voto que favorezca a sus aspiraciones.

Porque no es más que eso, deleznable demagogia disfrazada de solidaridad con los que padecen carencia, lo que únicamente pueden demostrar los que no carecen de nada.

Porque para saber lo que es estar parado, uno ha de haber sido trabajador. Porque para saber lo que es vivir como mileurista, uno ha de haber sido trabajador. Porque para saber lo que es vivir con una pensión de 400 euros al mes, uno ha de haber sido trabajador.

Y como bien dice el Sr. Arenas, su “clase social” ni es la de trabajador ni la de pensionista, aunque sí que los necesita para “que sigan dando la vida por él/ellos

dissabte, 8 de gener de 2011

34 aniversari a La Menta


Volíem sortir de l’entorn i fer un dinar d’aniversari de noces tots dos sols. Són 34 anys de paciència mútua, sobre tot i amb diferència la paciència ha sigut d’ella, i se’ns ha acudit anar a un conegut restaurant de Palamós, a menjar una de les “delicatessens” que només he provat allà. Però estava ple i, sense reserva, ha sigut impossible accedir a una taula.

Però, com diuen, “a grandes males grandes remedios”, i molt a prop d’aquest establiment recordava l’existència d’un altra al que, ja fa un grapat d’anys, em vam portar a degustar un exquisit àpat.

A “La Menta”, que així s’anomena el petit restaurant, sí que hi havia lloc i sí que hem pogut gaudir d’un boníssim dinar amb bona companyia, tots dos, d’una bona cuina i d’un molt bon servei.

La meva intenció era tornar a provar les “ortiguillas de mar” però haig de dir que les espardenyes no han tingut res a envejar, de la mateixa manera que sí he aconseguit menjar un cap roig al forn exquisit.

A partir d’ara, quan vulgui gaudir d’un restaurant fora del meu entorn habitual i que sigui comparable als magnífics restaurants de Sant Feliu pensaré en La Menta.