dijous, 22 de desembre de 2011

La demagògia no és el meu fort


Possiblement el to sec que acompanya a un impertinent refredat, adobat per la indignació que l’actuació irresponsablement populista i provocadora d’uns polítics locals que, sense ciència ni consciència, tenen com únic objectiu boicotejar l’acció de Govern, i amb l’afegit d’aquell plaer onanista que tenen alguns regidors per a escoltar-se, fent servir el Ple com a plataforma mediàtica per amagar la seva mediocritat o per a donar a conèixer uns plantejaments minoritàriament respectables, va fer que algun company em traslladés la seva percepció de que la meva intervenció al Ple Municipal va ser massa dura.

Havia d’argumentar el vot en contra de l’equip de govern municipal a una moció que demanava la retallada de l’enllumenat nadalenc; convençut de que qualsevol mesura o element (com poden ser les llums de Nadal) que serveixi per a dinamitzar el comerç de la ciutat és positiva, tan a curt com a mig o llarg termini; i afirmant que les mesures correctores d’estalvi no es poden basar només en l’austeritat.

I vaig fer-ho amb convicció i sense demagògia (qui em coneix sap que la demagògia no és precisament el meu fort); i reconec que em vaig sentir malament quan, en el propi Ple algú em va acusar de demagògic per intentar ridiculitzar l’esmentada moció; i, fins i tot, en una segona ronda d’intervencions, vaig caure en el parany de demanar disculpes assumint la falsedat d’aquestes incertes acusacions.

Però en fred, i desprès d’haver rebut el recolzament a les meves tesis i plantejaments de molts ciutadans i ciutadanes, aquell sentiment d’angoixa que ahir tenia molt interioritzat desprès d’argumentar el perquè no podem minimitzar l’efecte dinamitzador que tenen les llums de Nadal en la xarxa comercial de la ciutat, ha desaparegut pràcticament, i les meves argumentacions prenen el caire positiu amb el que estaven presentades, en defensa dels interessos del conjunt de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols i amb una actitud conscientment bel•ligerant contra aquells que obvien el necessari corporativisme local.

Perquè crec que a l’àmbit local els polítics locals han de prioritzar els interessos locals i, sempre respectant els seus principis personals i ideològics i una necessària i amplia visió plural, han de deixar de banda interessos partidistes per a donar respostes a la realitat de l’àmbit en el que han estat escollits.

dijous, 8 de desembre de 2011

Sobre mi mateix


Avui m’he trobat, tirant la primitiva, a un conegut al que feia molt de temps que no veia (penso que ha de ser molt, perquè ni el recordo, encara que la satisfacció és que ell a mi sí) i en el decurs de la conversa, com si d’un psicòleg es tractés (a lo millor ho és), i amb cert aire prepotent al qüestionar la meva inversió en loteria, com si la gent d’esquerres no tinguéssim dret a ambicionar la sort, em demana que faci una definició professionalment social de mi mateix.

Amb una grandiloqüència educadament mesurada provocada pel rebuig de la seva suficiència l’he dit que hem considerava un home “versàtil, aprenent de molt i mestre de no gaires coses, però sí d’algunes, amb prou formació i experiència transversal i complementària que hem permet dedicar els meus esforços a sadollar la meva set de justícia social, maniobrant sempre amb polítiques d’esquerres sota els principis dels socialisme democràtica, i amb l'objectiu de la defensa dels treballadors i treballadores des del sindicalisme de classe, però sempre amb la visió de la realitat econòmica i social del moment”.

S’ha quedat fotut (ho ha reconegut ell mateix), tant per la resposta com per la meva falta d’interès per la seva trajectòria personal o professional.

Quan ens hem acomiadat, i com si hagués de publicar algun article sobre la meva persona, m’ha dit que utilitzaria aquesta definició de mi mateix en el seu perfil; doncs bé, abans de que ell ho faci, prefereixo dir jo el que li he dit de mi mateix.




dimarts, 6 de desembre de 2011

El eje franco alemán. Ya no hay Linea Maginot.


Podía pasar cualquier cosa, y así Francia, después del Tratado de Versalles que puso punto final a la primera Guerra Mundial, comenzó a construir la denominada Línea Maginot con el objetivo de defenderse de otro posible conflicto armado provocado por Alemania.

No sirvió de nada y la faraónica obra no sirvió para frenar la voracidad de una Alemania Hitleriana que, en su claro intento de subyugar al mundo bajo el denomina III Reich, desencadenó la Segunda Guerra mundial.

La experiencia es un grado y el Presidente galo Sarkozy, demostrando a voz en grito de que ha destruido cualquier indicio de Línea Maginot, y aplicándose aquello de que “si no puedes contra ellos, únete a ellos”, ha optado por erigirse en fiel escudero de la cancillera Ángela Merkel y bajo una irreal simbiosis entre ambos, crear un ayuntamiento que marque las pautes para conseguir la aparente estabilidad de eso que llamamos Unión Europa.

Pero, teniendo en cuenta esa experiència del siglo pasado, cabe recordar que en esa avidez germana que desencadenó el conflicto no cabe la fusión bajo objetivos comunes, sino la absorción obligada para alimentar los intereses del precursor. Es decir, “bajo mi yugo o contra mi”.

Ayer, ese eje franco-alemán (mejor germano-francófono, por aquello del privilegio protocolario) decidió de manera unilateral y en una clara ruptura de la Europa de los 17 (no ya de los 25) imponer, para su posterior y segura ratificación por el Parlamento Europeo, sus medidas económicas, llegando al extremo de obligar al resto de países a ceder parte de su propia soberanía para responder a sus exigencias.

Porque no somos 25, ni tan sólo somos 17, son 2 los países que marcan el ritmo económico de Europa, como si ellos no fuesen los culpables de la situación de crisis en la que nos encontramos, y como si ellos no estuviesen también en la misma situación de crisis que padecemos en el resto de países de la Unión Europea. Precisamente las Agencias de Calificación, entre ellas Standard&Poor, no valoran positivamente a Alemania y a Francia, sino todo lo contrario.

Parece como si la pareja germano francesa quisiera disimular sus carencias (o sus ansias de poder) con movimientos amenazadores contra el resto de países, escondiendo una propia realidad que, de conocerse, no sería el ejemplo a seguir por parte del resto de miembros.

Como dato significativo destacar que, si bien es cierto que la tasa de paro en Alemania es muy baja, ello se debe en gran parte a que el trabajo se ha repartido entre la población activa, no creando nuevo empleo, sino rebajando horas de trabajo a la par que salarios. Es decir, han corporativizado la necesidad y cooperativizado la miseria.

Si unos de los puntales que debía sostener Europa era que los ciudadanos i ciudadanas de los países miembros creyesen en la propia unión, bajo la complicidad de objetivos comunes dejando en segundo plano fronteras y sectarismos territoriales, mucho me temo que, con la actitud de Alemania y el seguidismo rayano a la babosidad francesa, están matando la ilusión de los que sí creemos en la Unión Europea, aunque cada vez nos cuesta más hacerlo.

dimecres, 30 de novembre de 2011

El poder actual és maia

Sí, cada cop estic més convençut de que els que ostenten el poder (és igual polític o econòmic)  han de ser seguidors dels maia, perquè es l’única justificació possible  per a que les mesures que estan aplicant amb l’excusa de lluitar contra la crisi tinguin cert sentit.

Segons els maia, el 21 de desembre de 2012 es produirà un canvi d’era, que possiblement no el fi del món, i es pot entendre, que no compartir, que els seguidors d’aquesta ancestral cultura utilitzin tots els mitjans al seu abast, per a que es facin realitat les profecies, atacant frontalment l’ordre harmònic establert,  i provocant que la societat trenqui amb el necessari equilibri social generant, alhora, un sentiment de rebuig general que només pot desembocar en confrontació.

Quina capacitat de reacció tindrà la societat quan, de manera agressiva, un petit i minoritari cercle de poder es permet el luxe de furtar la possibilitat de gaudir dels més bàsics drets que s’han aconseguit?

Que esperen que facin els ciutadans i ciutadanes que estan patint una precarietat creixent en ocupació, salut, educació, serveis socials o habitatge?

Com esperen que es canalitzi la indignació de las ciutadania que no tenen la possibilitat de sufragar les seves necessitats més bàsiques?

Possiblement pensen que les teories apocalíptiques, com aquesta, els permeten accedir al selecte cercle dels que tenen el coneixement del que succeeix o del que succeirà i això els donarà més possibilitats de salvar-se, tal com diu l’historiador Paul Boyer, obligant-se de manera fanàticament religiosa a aplicar mesures que es tradueixin en un cataclisme social.

Però crec que el seu càlcul és erroni i si aquest canvi d’era provocat pels poders fàctics de la societat es produeix, no permetrà que ningú gaudeixi de cap immunitat social, ni tant sols els que utilitzen el sense sentit per aconseguir alimentar els seus interessos.

dimarts, 29 de novembre de 2011

PSC, erem, som i serem demòcrates

Totes les postures són respectables i, si d’alguna cosa ens hem d’enorgullir els militants del PSC és de la nostra pluralitat i del respecte a totes les posicions.

Per això, de cara al 12è Congrés a celebrar d’aquí uns dies, la legitimitat d’aquells que es postulen per a dirigir el socialisme català representat pel PSC els hi permet manifestar les seves opinions amb la finalitat de convèncer als militants de les diferents agrupacions de que la seva opció és la més adient, i que els delegats o delegades que assisteixin a l’esdeveniment la puguin debatre, defensar i votar.

Sempre amb llibertat, sense coaccions i seguin les regles del joc establertes, és a dir, respectant i seguint els estatuts dels que el PSC, com qualsevol organització democràtica, s’ha dotat a través dels seus òrgans de decisió.

I amb tota seguretat, hem d’aprofitar aquest Congrés per adequar aquests estatuts i variar la mecànica democràtica de les decisions i així sistematitzar molt més la participació del conjunt de la militància.

Però això no implica que la democràcia interna hagi estat una assignatura pendent en la presa de decisions del conjunt de la militància del PSC. El que possiblement ha mancat ha sigut la voluntat binomial (dirigents-militància) d’exigir la participació que correspon.

He participat en molts processos congressuals, i quan les meves tesis i propostes no han estat recolzades per la majoria, sempre he tingut un cert sentiment de frustració que, suposo, tenen tots aquells que perden un posicionament; però el joc democràtic es basa en l’aritmètica representativa i, “el tanto tienes tanto vales”, és un principi que tot aquell que participa en democràcia organitzativa, ha d’assumir. Però sempre he pogut dir la meva, en l’àmbit de representació i de debat que hem corresponia, i sempre he pogut analitzar la gestió d’aquells que democràticament, i seguint les regles del joc, han estat escollits, amb el vot majoritari de l’organització, encara que hagi sigut sense el meu recolzament explícit.
En aquest congrés, els MILITANTS (en majúscula), a través dels seus DELEGATS i DELEGADES (en majúscula) escollits democràticament  en els diferents assemblees de les Agrupacions Locals, no només haurem de decidir qui dirigirà el PSC durant els propers quatre anys, haurem de debatre i marcar directrius internes i externes que haurà de defensar el militant que serà Primer Secretari. Posicionaments que tots els militants i simpatitzants han tingut l’oportunitat de DEBATRE (en majúscula) en el sí de les Agrupacions Locals o Sectorials, presentant les esmenes i propostes que hem cregut convenient.
I a partir d’aquí, el dia 18 de desembre, els MILITANTS (en majúscula) a través dels seus DELEGATS i DELEGADES decidirem si des del PSC hem de defensar polítiques d’esquerres més incisives; o si ens hem de mantenir lleials al principi del catalanisme federal o advocar pel catalanisme  de l’autodeterminació; o si hem de fer sentir al Congrés la nostra veu quan es tractin temes que, sense concurrència, afectin a Catalunya, o bé ens hem de posicionar com un partit amb la visió simple del nacionalisme. I també, haurem de defensar si hem de variar el sistema organitzatiu i de funcionament.
Però sempre amb i des dels principis de democràcia interna que ha tingut, té i tindrà el Partit dels Socialistes de Catalunya.

divendres, 25 de novembre de 2011

Frustración casposa en Sant Feliu

Con la satisfacción enfermiza de aquel que vomita un exceso de alcohol ingerido en los bares donde se bebe sin sed, y rodeado por la casposidad de la derechona más rancia, hoy oronda por su reciente hegemonía, ponía en evidencia el engreído perro flauta un clerical y ya anunciado antisocialismo  que, desde el 11 de junio de 2011, ha cruzado los límites del localismo para emular a su desaparecido líder del “unagrandeylibre” y actuar creyendo que la divinidad lo ha tocado para asumir metas más altas.

Se sospechaba, aunque otros tenían la certeza, que su cacareado apoliticismo no era más que una máscara veneciana para esconder la verdadera faz de quien no cree en el sistema, en este caso de libertades, y quiere visualizar una falsa equidistancia con los partidos políticos aunque, paradójicamente, se valga de uno propio para poder lanzar sus exabruptos con impunidad.

No duda, escondiéndose tras una armadura de auto supuesta honradez y erigiéndose en adalid de sí mismo, hacer del Ayuntamiento su campo de batalla personal y, con el único objetivo de entorpecer la buena marcha del municipio, lanzar retos a la confrontación sin importarle que el daño colateral de su infame actitud es la propia ciudad que él presume de defender.

Y con almidonado porte, más propio de engominados cabellos y de pechos azules surcados por acangrejadas saetas de los años 40 del pasado siglo que de la naturalidad que debería prevalecer en la política local, el individuo intenta demostrar compromiso cuando lo que traslada es, únicamente, odio y frustración.

Seguro que le reconcome las entrañas que unos “simples rojos” (como algún apergaminado de sus seguidores ha tildado a los socialistas) no hayan aceptado su oferta para ostentar el bastón de mando a cambio de unas paellas.

Con la misma seguridad también, esas entrañas deben entrado en un estado de shock doloroso cuando estos “rojos”, negándose a aceptar una de las propuestas más vergonzosas que se puede hacer a un político, pusieron de manifiesto un estigma de la traición que el susodicho lleva  interiorizado y del que, de manera harto inconscientemente consciente, de vez en cuando hace uso y gala.

Y no duda en utilizar la cobarde insinuación, rayana a la difamación personal, profesional y política para provocar crispación  y así calmar el dolor que le produce el desmesurado odio y rencor que lleva acumulado desde el 22 de mayo de 2011.

Y eso es intolerable.

dimecres, 16 de novembre de 2011

En ocasiones veo técnicos

Si dels polítics municipals depengués, moltes de les situacions generades per la difícil situació econòmica i social que pateix el conjunt de la societat, estarien solucionades.
Viure més de prop la realitat de la ciutadania, com succeeix en el desenvolupament de la tasca política local, fa que els gestors polítics rebin amb més intensitat les inquietuds i les necessitats de la societat i, alhora, els obliga a cercar solucions urgents en paral·lel la urgència de la mateixa necessitat manifestada pel ciutadà o ciutadana.
Però de tenir la solució a poder aplicar-la va un món perquè, en molts casos, la lògica de l’administració no té res a veure amb la lògica de la realitat, i allò que en qualsevol àmbit privat podria solucionar-se amb facilitat i rapidesa, a l’àmbit administratiu públic és complica de tal manera que les solucions són inaplicables o, quan es poden aplicar, ja no són efectives.
Un tràmit senzill, quan entra en el mecànica de l’administració, és pot convertir en una travessia inacabable que, de produir-se en el desert, la resolució seria com un miratge en forma d’oasis. No cal dir si aquest tràmit és realment complicat!.
I és normal que el ciutadà no ho entengui, de la mateixa manera que també és normal que el ciutadà traslladi la seva incomprensió i, perquè no?, indignació, al que pensa que és responsable d’una aparent (que en molts casos no ho és) ineficàcia administrativa: el polític.
Però, a qui hauria de traslladar aquest  polític la seva indefensió vers un sistema il·lògic i, en molts casos, sense sentit?. Doncs al tècnic que, sense sense ser el culpable del sistema (que paradoxalment té la capacitat de canviar el propi poític, encara que d'un altre àmbit), ha se ser fidel a la seva responsabilitat, havent de fiscalitzar el compliment d’una mecànica administrativa que, per molt desmanegada i incoherent que sigui, s’ha de complir, convertint-se en el malson del polític que veu com lo més senzill és converteix en lo més complicat.
Per això, com deia una companya regidora, hem sento identificat amb el nen d’aquell anunci que tenint un "sisè sentit" diu allò de, en ocasiones veo tècnicos.


dilluns, 14 de novembre de 2011

Formació en el treball, una aposta segura

Per a que les empreses puguin afrontar amb garanties d’èxit la sortida de la crisi s’han d’aplicar fórmules per a guanyar en competitivitat i això passa, ineludiblement, per invertir en I + D + I (investigació, desenvolupament i innovació); però, pensant que són treballadors i treballadores els que han de portar a terme l’execució dels criteris d’aquests departaments adequant-se a nous models i sistemes productius, no faltaria la F de Formació per acompanyar a les inicials IDI.?

Indubtablement la resposta seria sí, sempre des del punt de vista coincident d’aquells que entenem que  el capital més important i més rendible d’una empresa és, indubtablement, el conjunt de treballadors i treballadores; i de que l’objectiu dels empresaris ha de ser crear riquesa en el seu àmbit d’influència territorial (hinterland).

Amb aquesta afirmació, i amb la finalitat de conscienciar de la importància que té la formació ocupacional o continua per a lluitar contra la precarietat laboral, em dirigia a la vintena d’alumnes durant la inauguració del curs d’activitats administratives que ha organitzat l’àrea de Guíxols Desenvolupament de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols amb col·laboració de diferents empreses, a on es faran les obligatòries pràctiques per aconseguir la certificació professional pertinent.
És a dir, avui a Sant Feliu s’ha donat la simbiosi perfecte entre els tres inversors per a potenciar l’activitat formativa en el món laboral:
·        L’Ajuntament, com administració que ha de complir amb la seva responsabilitat, invertint en l’aplicació  d’iniciatives que facilitin la reactivació econòmica de la ciutat.
·        Els alumnes, treballadors i treballadores actius o potencials, que han d’invertir en la seva predisposició reial a ser receptors  de coneixements específics.
·        L’empresa, a on els coneixements deixaran de ser teòrics i al convertir-se en pràctics, a l’invertir en la creació d’ocupació,  es transformaran en benefici empresarial directe.
I també els hi deia que, per les empreses, l’aportació de coneixements específics per a desenvolupar amb garanties les tasques productives específiques objecte del contracte laboral té molt més valor que l’acreditació d’una formació superior que, possiblement, no respondrà a les expectatives de productivitat i de fidelització que necessita una determinada unitat de producció perquè, per a fer d’administratiu l’empresari necessita un treballador especialitat en tasques administratives, no un treballador amb vocació de metge, arquitecte o enginyer, per exemple.
En fi, com avui, no deixaré de defensar que la formació és una aposta segura.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Cal recordar

De vegades, la incontinència verbal que amaga un afany excessiude sortir  als mitjans de comunicació passa factura, i deixa en evidència la falta de credibilitat que traslladen alguns polítics a l’opinió pública quan, de manera inconscient (o conscient), menteixen vilment per amagar que “se les ha pillao con el carrito del helao.
Surt anunciat al Butlletí Oficial la subhasta d’una part de l’herència Anllò i, en comptes de considerar-ho una bona notícia i reconèixer, encara que sigui amb el silenci, que amb la seva acció “censurista” ha fer perdre un any per una falta de criteri, de rigor polític i excés d’arbitrarietat amb els objectius, el cap de l’oposició municipal carrega tintes i es permet el luxe d’afirmar que això segueix el” full de ruta” que ell havia marcat, sense pensar que un “és hostatge de les seves paraules”.
Cal recordar que una moció de censura al 2010, encapçalada pel ara cap de l’oposició, va paralitzar que a la tardor d’aquell any sortís publicat el mecanisme per a subhastar aquesta herència.
Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció de censura, del qual formava part el cap de l’oposició, va decidir el mecanisme solució, encara que desprès de la moció, el ara cap de l’oposició, abans alcalde, va reconèixer que no ho tenia present. No ho recordava.
Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció de censura, del qual formava part el cap de l’oposició, va reclamar a la Generalitat els tributs i impostos generats per aquesta herència i que, fins i tot, es va buscar un mecanisme de valoració immobiliària que, de no ser per la negativa del ara cap de l’oposició, hagués permès que ara l’Ajuntament fos propietari d’un dels edificis més valorats dels que ara surten a subhasta.
Cal recordar que l’equip de Govern previ a la moció de censura, del qual formava part el cap de l’oposició, tenia clar quin era el destí de l’herència Anlló; i cal recordar que l’ara cap de l’oposició quan es va erigir alcalde encapçalant la moció de censura, es va desdir i va prometre a totes les entitats de la població que l’herència era d’ells.
I cal recordar que desprès ha hagut de tornar-se a desdir, públicament, del seu compromís.
De la mateixa manera que cal preguntar-se, sense malicia ni segones intencions, per què els advocats del grup que encapçala l’ara cap de l’oposició, llavors alcalde per censura quan va prometre a les entitats que tota l’herència era per a ells i que desprès es va desdir, són els mateixos que representen al grup municipal al que pertany l’ara cap de l’oposició  i que, quan era alcalde, va defensar els “interessos” de les entitats aconsellat per aquests professionals de l’advocacia.
Només cal recordar i constatar per arribar a una clara conclusió: si l’afer de l’herència Anlló hagués continuat en mans de l’ara cap de l’oposició, abans alcalde per censura, ens trobaríem en el camí erràtic que va iniciar quan va arribar a l’alcaldia, amb un full de ruta (si és que el tenia) que hagués fet embarrancar i paralitzar els projectes de ciutat que ara, amb la subhasta, poden començar a fer-se realitat.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Molta ambigüitat amb la que el PP es ha presentat el seu programa electoral, però les poques dades que ha donat el seu presidenciable posen de manifest una capacitat imaginativa sense precedents per a sortir de la maleïda crisi.

Una recepta màgica que hauria de fer dubtar, o no, al conjunt de treballadors i treballadores d’aquest país de quina opció no han d’escollir a l’hora de dipositar el vot a les urnes el proper dia 20 de novembre.

Un plantejament que podríem denominar re-baixa (doble baixada) equilibrada, és a dir, baixar impostos a les rendes més altes i, com a mesura compensatòria, baixar salaris.
Amb aquesta fórmula, el PP pretén incentivar el consum, paradoxalment, posant menys diners a les butxaques del consumidors; pretén que el gran capital, amb l’aplicació d’aquestes mesures, vencin les sinergies negatives d’una precarietat que ells mateixos van provocar i de la que, solidàriament, han fet partícips a tots els ciutadans; pretén que les entitats financeres, amb un minvament considerable de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, tornin a obrir l’aixeta dels crèdits al consum; fins i tot el PP pretén reactivar el mercat immobiliari, incentivant l’adquisició d’habitatge.

Segur que la pretensió del PP era convèncer-me de que, si en Mariano Rajoy arriba a la presidència, desapareixeran les polítiques d’austeritat i les tisorades, i ho ha aconseguit. Amb el PP, no tindrem amb què ser més austers ni tindran d’on retallar.

Si el programa presentat pel PP, (del tot distanciat de la realitat), fos l’explosió d’una supernova, els seus dirigents, (per la mateixa desconnexió amb la mateixa realitat), serien els neutrins, és a dir, partícules gairebé sense massa (propostes), a les quals no els agrada interaccionar amb res (sempre d’esquenes a les necessitats de la ciutadania) i que escapen ràpidament de tot.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Malgrat les inqualificables afirmacions d’en Peces Barba que, fent apologia d’un sectarisme territorial, econòmic i social més propi de l’Europa central dels anys 30 dels segle passat que de l’actualitat i que, paradoxalment, ha aconseguit crear aliances argumentals amb el moviment sobiranista de Catalunya més radical, haig de reconèixer que em sento català, fins i tot, dient-me García.

No soc un Bofarull Huguet com la meva avia, casada amb un García asturià; el meu RH té “impureses territorials” i no em dona aquell grau de catalanitat genealògica que les reaccions coincidents que ha provocat el Sr. Peces Barba exigeixen per a considerar-me no mestís; i els meus fills es diuen García i els meus nets, que veuran la llum d’aquí pocs mesos, també tindran García com a cognom, encara que si aquest mal pare constitucional i els seus coincidents seguidors (posicionats, aparentment, a l’altre extrem ideològic) continuen defensant aquestes tesis excloents, García serà una paraula considerada com a territorialment vexatòria i es veuran obligats a canviar-lo per un altra.

No sé fins quina generació els meus descendents hauran de donar les gràcies per haver estat “acollits a Catalunya”.Possiblement els meus nets o els meus besnéts, descendents d’aquell García asturià del que jo soc tercera generació, ja deixaran de tenir l’obligació de d’agrair permanentment a aquells que es creuen amb el dret de monopolitzar el sentiment catalanista per nom o cognom, i podran manifestar, sense absurds anàlisis d’ADN, la seva catalanitat, deixant de ser considerats com apàtrides.

Hem arribat al contrasentit i postures incoherents, aparentment contradictòries entre elles, han aconseguit posar-se d’acord per a estereotipar nacionalitats generacionals i, anant contra tota lògica social, s’estan convertint en els perillosos fonaments d’aquells odis defensats per aquells uniformes que controlen fronteres.

En un món en el que els objectius i la coincidència d’interessos s’amplien territorialment advocant per una amplia accessibilitat, i en un moment de complicació econòmica i social, a on tothom coincideix que un dels factors distorsionadors que l’ha provocada és haver obviat l’aplicació polítiques comunes, aquí a la meva Catalunya, (meva malgrat dir-me García), alguns cauen la barroera provocació d’un anticatalanisme interessat i contesten proclamant-se defensors d’aquella endogàmia nacionalista que els catalans, dient-se García o Bofarull, han rebutjat sempre.

Catalunya ha de liderar i té la capacitat demostrada per a fer-ho, més enllà d’unes fronteres que, per una mal entesa i inconscient autodefensa ens volem imposar, i sense caure en provocacions de dins i de fora que el que pretenen és, precisament, reduir el nostre hinterland i fer-nos perdre en debats interns completament estèrils

dilluns, 24 d’octubre de 2011

OOFF. Legítim sí, encara que de dubtosa moralitat

La pujada d’impostos i taxes és una de les qüestions que permet fer més demagògia i que possibilita la utilització d’arguments de caire populista que, per “jugar” amb la situació de crisi que pateix una gran part de la ciutadania, són actituds que emmalalteixen de les dosi de moralitat política necessàries o, como a mínim, que els hi sobra frivolitat.

Quan avui, l’oposició  justificava el seu vot contrari  a l’aprovació de les Ordenances Fiscals de Sant Feliu de Guíxols amb l’únic argument de “la complicada situació econòmica i la inconveniència de fer créixer la pressió fiscal” però, recolzant-se alhora, en les errònies i injustes decisions supramunicipals (Generalitat i Estat), estaven reconeixent l’encert del Govern Municipal en l’elaboració d’aquestes ordenances.

Per a seguir els arguments utilitzats avui al Ple Municipal pels grups de l’oposició, és cert que s’aplica (encara no de manera generalitzada) l’IPC previsible. Però clar, tots els serveis que ha de prestar l’Ajuntament (que som tots els ciutadans i ciutadanes) a través d’empreses  amb contractes en vigor també repercutiran aquest IPC a l’Ajuntament, que continuem sent tots els ciutadans i ciutadanes.

És cert, es pugen les taxes d’Escola Bressol i Escola de Música, però en un percentatge molt més petit que el que hauríem d’assumir els pares si s’apliquessin les retallades de la Generalitat i que, de manera solidària i coherent, assumeix l’Ajuntament, que som tots els ciutadans i ciutadanes.

Si, també és cert que es bonifiquen activitats econòmiques amb la finalitat de generar ocupació que, sembla que aquests grups s’han oblidat, és la principal conseqüència de la crisi i un dels principals objectius per a contribuir en la seva solució que ha de tenir l’Ajuntament, que som tots els ciutadans i ciutadanes.

Les bonificacions s’incrementen, com a contribució de l’Ajuntament, que som tots els ciutadans i ciutadanes, per a pal·liar en lo possible la necessitat que pateixen alguns dels nostres conciutadans.

No és just, encara que sigui legítim i comprensible, que algú utilitzi situacions de precarietat per a treure rèdit polític, fen ús de la demagògia i les males i interessades males interpretacions; això només ho fan aquells polítics que pertanyen a partits sectaris, tant siguin de dretes o d’esquerres en els seus plantejaments pràctics, que no ideològics.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Circular per la dreta però transitar amb l’esquerra

El proppassat dimecres, vaig obviar tornar de Lleida per la C-25 (l’Eix Transversal), ja que l’experiència de l’anada va ser prou nefasta com per optar no agafar mai més aquesta via fins que no s’acaben les obres al juliol de 2013 ja que, amb tota probabilitat, la pèssima organització d’aquests treballs a la carretera  no millorarà en absolut, el que farà inviable transitar amb les mínimes condicions de seguretat, segons alguns entesos de la mateixa empresa constructora. Però això és un altra història.

Tornant per l’autopista vaig arribar a la conclusió de que el subconscient ens juga bones o males passades (segons qui faci la valoració posterior) i, fins i tot les predileccions polítiques es posen inconscientment de manifest quan un condueix i, malgrat les indicacions de la Direcció General de Trànsit, la majoria dels conductors manifesten una predilecció per l’esquerra.

Circuli per la dreta! és la “machacona” consigna que apareix en els taulers anunciadors i, en canvi, els conductors continuen circulants per l’esquerra.

Transitar políticament amb l’esquerra dona molta més seguretat econòmica i social que fer-ho per la dreta, i això és un fet contrastat veient l’actitud dels ciutadans i ciutadanes,  però aquesta seguretat no té res a veure amb la seguretat en el trànsit rodat, a on la seguretat la dona circular per la dreta, que no és el mateix que circular amb la dreta.

Per això, els responsables de la Direcció General de Trànsit haurien de aclarir mediàticament que a la carretera s’ha de circular per la dreta, per seguretat viària, encara que sempre els recorreguts polítics, també per seguretat, s’han de fer sempre amb l’esquerra.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Complicitat del PP amb un altre cop a la Sanitat Pública a Catalunya

Això és lo mínim que un pot exclamar veient l’actitud del PP català tirant per terra una moció que, presentada pel PSC al Parlament de Catalunya, demanava “deixar sense efecte les retallades previstes en el sistema sanitari públic per a l'últim trimestre del 2011".

La lectura que es pot fer de la posició del PP és tan senzilla com preocupant, si un la mira en la clau electoral que tindrà com escenari els resultats del proper dia 20 de novembre. El Partit Popular s’ha de garantir el recolzament de CiU a un possible Govern estatal i, en aquest sentit, és capaç de renunciar als interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

La moció del PSC demanava un nou mapa de reordenació de les urgències sanitàries. Rebutjat per l’abstenció del PP.

La moció del PSC demanava també la reordenació de les urgències, atenció continuada i transport sanitari urgent. Rebutjat per l’abstenció del PP.

La moció del PSC demanava l’elaboració d’un nou pla d'activitat en totes les línies del sistema sanitari consensuat amb el consell de direcció del Servei Català de Salut. Rebutjat per l’abstenció del PP.

El PP, que en un principi demanava que no es tanquessin més centres d'atenció primària, d'urgències i de determinades zones d'alguns hospitals fins a l'aprovació dels pressupostos de 2012, va retirar els seus plantejaments.

Fins i tot el PP va renunciar a la seva petició inicial de no rebaixar el sou als professionals de la salut a canvi de “promoure acords amb els representants dels professionals de la salut per minimitzar l'efecte dels ajustos pressupostaris en les retribucions i condicions laborals dels professionals”. És a dir, rebaixar de nou el sou d’aquests professionals però amb el seu consentiment obliga.

Lo que és lamentable és que amb l’actitud incoherent, alhora que amb més que segur  interessada del PP, s’intentarà manipular (espero que de manera infructuosa) l’opinió dels ciutadans sobre el resultat falsament positiu de les retallades que s’estan aplicant sobre la sanitat pública catalana, com si la “presentació, en el termini màxim de 20 dies, d’un informe amb els resultats obtinguts amb les primeres mesures de reordenació dels serveis sanitaris a Catalunya” (tal i com han pactat CiU i PP per a rebutjar la moció del PSC) fos fiable i significativa, veient les queixes ciutadanes que dia a dia qüestionen la qualitat del servei sanitari a Catalunya.

Realment fa por!!!

dijous, 20 d’octubre de 2011

Arbitrarietat al Magazine de La Vanguardia

El proppassat dia 9 d’octubre, el Magazine dominical de La Vanguardia publicava una valoració sobre un establiment de Platja d’Aro, afirmant que el nivell gastronòmic de la zona deixa molt que desitjar.

La crítica de l’articulista, vull pensar que per desconeixement encara que això no sigui justificatiu, sí que mereix un qualificatiu de baix nivell i, també, la resposta reprovadora d’aquells que sí que sabem que la gastronomia de la “zona” no té res a envejar a cap altra.

A continuació, nota dirigida al magazine de La Vanguardia.

Opinión gastronómica sin rigurosidad

Asiduo del Magazine de La Vanguardia y, en entre sus artículos semanales el que analiza habitualmente y con rigurosidad diferentes establecimientos gastronómicos de la geografía nacional, leía con estupor en la edición del 9 de octubre, cómo el articulista afirmaba que en la zona cercana a Platja d’Aro “el nivel de la gastronomía deja mucho que desear”.

Con toda seguridad una afirmación fruto del desconocimiento de una zona que, como mínimo, recoge a tres municipios de la Vall d’Aro (Platja d’Aro, Santa Cristina y Sant Feliu de Guíxols) que, precisamente, pueden presumir de una oferta gastronómica selecta, con restaurantes y restauradores de prestigio.

Como el articulista no debe conocer, en esta zona se ubica en la actualidad y se han ubicado restaurantes a los que se ha otorgado alguna estrella Michelín.  Como se obvia, seguro que por desconocimiento, si ampliamos contemplamos el ámbito de influencia de esta zona, peyorativamente tratada por el articulista, nos encontramos con otras poblaciones en las que sus productos, como materia prima, son la base de una cocina específica de gran calidad. Y como el articulista desconoce, en esta magnífica zona se convocan diferentes campañas gastronómicas, por ejemplo el Peix Blau Ganxó, que se celebran en la localidad donde Ferrán Agulló dio nombre a la Costa Brava, Sant Feliu de Guíxols, que han merecido y merecen un elevado reconocimiento internacional.

No sé si el establecimiento en el que se ha basado la crítica merece una nota alta o baja y, con toda seguridad, en la zona a la que se refiere el articulista existe algún establecimiento que no merece más que un aprobado pero, lo que no se puede cuestionar, desde la generalidad territorial, el nivel gastronómico de una zona que, contrastadamente, no tiene nada que envidiar a ninguna otra.
Juanjo García Cañadas   

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Aunque jod... ADIOS ETA!!!

Comienza a desaparecer el escepticismo y aquella congoja, por no decir miedo, que algunos que hemos vivido muy de cerca la violencia etarra deseábamos que despareciese de manera definitiva, ahora se ve como esperanzadora realidad.

Ahora la gran mayoría de la sociedad vasca se une a la gran mayoría de la sociedad española para exigir a ETA que abandone las armas; que deje una lucha armada donde únicamente ellos luchaban y donde sólo ellos eran bando de contienda; que asuman que su declaración de guerra no ha sido recogida por nadie; que entiendan que todos estas víctimas han sido en vano, y que estaban equivocados, que las pistolas y la violencia no pueden, jamás, sustituir a las palabras.

Los miembros de ETA están ahora obligados a colaborar en la forja de la patria vasca de futuro, la de todos los que, como decía el otro día Eduardo Madina, queremos que “el tiempo que está por llegar siga nuestra patria”.

Los que, repito, hemos sufrido de cerca la violencia etarra no perdonamos, ni olvidamos; que nadie piense lo contrario. Ni el compañero Eduardo Madina víctima de ETA y con heridas imborrables, estoy seguro que ni olvida ni perdona. Pero él, vasco de nacimiento, pero también de convicción, nunca ha dejado de sentirse orgulloso de su patria (ni dejará de estarlo), de la misma manera que los que nos hemos sentido vascos durante todo este tiempo, tampoco dejaremos de sentirnos vascos en la patria del futuro que quiere Eduardo.

Pero, lamentablemente, siguen habiendo soplagaitas, que no perro flautas) por denominarlos de una manera suave y no romper la alegría esperanzada del momento, que durante todo este tiempo han exigido el final de ETA y que ahora, cuando la desaparición de la banda está al caer, manifiestan su desacuerdo, como si su protagonismo político o su supervivencia mediática dependiese de la sangre de las víctimas.

Aunque les jo..robe, ya no podrán salir a la calle a lamentarse, ni podrán hacerse una foto con las víctimas directas o indirectas, ni podrán utilizar el terrorismo como arma política. Ahora tendrán que dejar la verborrea demagógica y mostrar su verdadero talante y voluntad para construir un país. Ahora deberán demostrar si aquella solidaridad con el pueblo vasco, que verbalizaban sólo cuando había víctimas, era una realidad o un simple árbol donde esconder su verdadera cara.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Adoptar un galgo, per què no?

Avui, a la 5ª desfilada canina organitzada per l’associació Galgos 112, he tingut la sort d’entregar el premi al gos “més guapo” i, la veritat, és que era molt maco. No sé si el “més” però sí un dels més macos dels molts i molts que avui han desfilat.

Una jornada festiva, amb una exhibició de la unitat canina dels Mossos d’Esquadra, seguint el concurs de desenes i desenes de gossos en les diferents categories i, per finalitzar amb la desfilada del galgos (gossos llebrers) adoptats i per adoptar.

Si l’organització el que pretenia era continuar incidint en la conscienciació de la població vers aquests gossos, ho ha aconseguit amb escreix per què si qualsevol maltractament d’animals mereix la condemna més  dura, quan l’Esther ens ha explicat alguna de les històries que han patit aquests animals i mostrat la salvatjada que algun desaprensiu individu ha comés contra un gos de Tarragona (que no recordo el seu nom), disparant-li a la pota per haver caçat una gallina, l’empatia surt de manera incontrolable.

I el que és curiós  és que aquest magnífic animal no ha perdut la confiança en l’ésser humà i avui, coix, ha mostrat davant tots als assistents, la docilitat, la noblesa i la intel·ligència del galgo que el fa merèixer l’oportunitat de demostrar la seva fidelitat a qualsevol llar. Que l’operació a la que es sotmetrà demà, surti bé!

L’acte organitzat per Galgos 112, em fa admirar molt més al “trasto” de quatre potes que tinc a casa, un yorkshire que, com jo dic, és el meu fill pelut, encara que avui, si no tingués el Trasto vivint a casa, em plantejaria molt seriosament adoptar un galgo.  

dissabte, 15 d’octubre de 2011

No fan res, i ho demostren

Com he dit més d’una vegada, un dels primers plaers de cada matí és llegir la premsa diària en paper, tot i prenent el primer tallat del dia (encara que sigui descafeïnat, amb llet desnatada i sacarina).

Un s’assabenta de tot allò que succeeix arreu del món, bo o dolent, i pot afrontar el dia amb la possibilitat de comentar i opinar de l’actualitat amb coneixement de causa, perquè és cert allò de que “una persona amb informació, és una persona amb opinió”.
Lo que no entenc és el plaer que poden sentir aquells que, suposo llegint les notícies en edició digital i no en paper, ràpidament les transcriuen mitjançant una “piulada” en el Twitter, sense cap comentari ni expressant cap opinió, només plagiant el titular i afegint un link al diari.

No són gaires les conclusions que un pot treure d’aquesta actitud simplista i infantil que utilitzen alguns polítics.
O bé tenen interessos obscurs en l’empresa que edita el diari, o bé intenten justificar la manca d’implicació i l’incompliment del compromís amb la ciutadania que van adquirir a les urnes, fent públic, a través del Twitter, que llegeixen el diari cada dia. Com si això fos un valor afegit!

El que sí demostren són dues coses:

-        Una inactivitat manifesta, perquè estic segur que si fessin alguna cosa en favor dels ciutadans i ciutadanes que els van votar ho publicarien a “bombo y platillo” en el Twitter i, fins i tot, en el diari que ara “linken”.

-        I una manca de seguretat en ells mateixos que els hi impedeix comentar amb rigor i capacitat d’anàlisi aquestes notícies emetent una opinió que, com a mínim, podria tenir algun interès.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Copagament sanitari: tirar els teixos a la mort

Ara, com si els ciutadans i ciutadanes no féssim la nostra aportació a les arques públiques de manera directa o indirecta mitjançant impostos i tributs,  i utilitzant una de les tècniques de manipulació més antigues com és distreure l’atenció traslladant la sensació de culpabilitat per un suposat mal ús o abús, volen justificar una sobre aportació econòmica dels malalts al sosteniment de la sanitat pública.

No tenen escrúpols, i vulnerant un els principis de la convivència, com és el dret a una vida digna, juguen amb la salut de les persones, fent una aposta clara per la precarietat sanitària.

No pensen, o els importa un rave, que siguin els més necessitats, els malalts que no tenen la sort de poder accedir a la sanitat privada, els que hauran de suportat l’encariment d’aquest servei bàsic, ja que quan la precarietat econòmica i social és un fet contrastable, els governants d’aquest país tenen la brillant idea d’elevar la pressió fiscal als que no tenen amb què pagar, eximint als que tenen més possibilitats.

Però això sí, l’objectiu és estalviar i ho faran amb tota seguretat i, a més a amés, amb l’aplicació d’aquesta perversa fórmula podran continuar amb les retallades ja que, a menys malalts que puguin accedir a la sanitat pública per no poder fer front a aquesta sobre aportació denominada copagament, menys necessitat de recursos i d’infraestructures sanitàries. Ni a l’Alemanya dels anys 30 i 40 del segle XX  aplicaven mecanismes tan sibil·lins.

No és just, és inhumà i impropi d’un país de progrés que aspira a situar-se al capdavant d’Europa amb un pes específic propi flirtejar amb la vida que, en termes sanitaris, seria com tirar els teixos a la mort.

Emprenedoria o autoocupació

Certament no és el mateix encara que alguns, de manera interessada, volen jugar a l’ambigüitat amb la definició que té la figura de l’emprenedor, quan la diferència és profundament substancial. O, com a mínim, hauria de ser-ho.

L’emprenedor és la persona que, identificant una oportunitat de negoci la tira endavant de manera resolta, organitzant els recursos per a posar-la en marxa, assumint els riscos necessaris, fonamentalment econòmics, i amb el clar objectiu de crear ocupació, la d’ell també, i de generar riquesa més enllà de l’àmbit personal.

Per això, el mot emprenedor no hauria de rebre directament l’acció del verb, al ser més un adjectiu que un substantiu, ja que és una característica d’aquell o d’aquella que ha pres la resolució d’afrontar el repte d’una empresa determinada. En el context de l’àmbit dels negocis ser emprenedor és una qualitat que té qualsevol empresari d’èxit, juntament amb la innovació i la capacitat organitzativa i de gestió.

Malauradament, l’actual conjuntura econòmica i social, està abocant a aquells que es troben en una situació de profunda precarietat laboral, com alternativa esperançadora a la manca d’activitat, a la creació de petites unitats de producció personal.

La decisió d’aquells que volen utilitzar l’autoocupació com a sortida personal, convertint-se en autònoms, és un dret, un risc i una voluntat lloable de qualsevol treballador o treballadora, estigui o no en situació d’atur. El que és realment pervers és que l’Administració, en connivència amb certs poders financers i empresarials,  incentivi de manera arbitrària la creació de micro negocis de dubtosa rendibilitat, afalagant als treballadors amb la qualificació d’emprenedors, i fent-los utilitzar la capitalització de la prestació d’atur que ja tenen com a dret.

Les xifres no enganyen i si a Catalunya, durant el 2010, han tancat més de 98.000 empreses, la majoria microempreses, i s’han creat 86.000, hi ha un balanç negatiu de més d’11000 autònoms que han hagut de renunciar a la seva voluntat de viure de la seva autoocupació, i això vol dir que aquesta distorsionada emprenedoria només serveix per a maquillar els ratis de desocupació general i per a que algunes empreses s’alliberin d’estructures de personal, incrementant la precarietat i convertint el treball en un mercadeig impropi del segle XXI.

L’Administració no pot obviar la seva responsabilitat vers els ciutadans i ciutadanes que intenten trobar sortides actives a una situació personal que no han provocat, mitjançant projectes empresarials que també els fan assumir una gran responsabilitat; l’administració té l’obligació de formar i assessorar, no només informar, sobre tot allò que envolta la creació d’una empresa, més enllà de l’accés a les vies de finançament creades a l’efecte valorant, de manera objectiva, les possibilitats reals de fracàs o d’èxit.


Article publicat a Economia i Empresa (22/10/2011)

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Creuers a Palamós en perill

No feia falta tenir el do del vident per a preveure el quepodia passar si no es prenien mesures consolidades, perquè les solucions al tràfic de passatgers de tercers països (no provinents de l’UE) amb escala al Port de Palamós, no podien ser fruit de pegats temporals si, com semblava, l’aposta de la Generalitat era que Palamós es convertís en un referent de creuers a Catalunya, rere Barcelona i Tarragona.

I aquest va ser el motiu de que als anys 90, primer com a responsable Nacional de Ports d’UGT, com a Secretari d’Organització de la Federació Nacional de Transports, com a responsable Estatal, o com a Secretari General del Sindicat de Transports, Comunicacions i Mar  apel·lés al sentit comú i a la previsió futura dels gestors polítics de cada moment per a què, mitjançant modificacions normatives i legals, l’ambició “creuerista” del ports de Palamós fos una realitat.

Ara, amb l’eliminació de fronteres a l’UE i la creació de l’espai Schengen, aquesta legítima aspiració de l’hinterland del port de Palamós, ara ja consolidada, està en perill i el potencial tràfic de passatgers es veu realment esbiaixat.

Recordo les converses amb Manel Nadal, llavors diputat al Parlament de Catalunya, i els seus esforços per a fer arribar el tema a “bon port” (mai millor dit).

Recordo també les converses amb la Jùlia Garcia Valdecasas a la Delegació del Govern a Barcelona quan, en una conversa juntament amb el Secretari General de Transports, E. Rodríguez, reivindicant que en la seguretat al Metro de Barcelona s’impliqués  les forces de seguretat de l’Estat, vam acabar parlant del Port de Palamós i de la situació precària que la duana en  aquesta infraestructura portuària se estava produint.

En aquella conversa es va apuntar la possibilitat de fer una “delegació” de la duana aeroportuària a Palamós, però només com un solució puntual i no permanent.

Malauradament es van tancar els ulls, la temporalitat es va traduir en permanència i els "avisos per a navegants” que vam llençar des de l’UGT no van tenir el ressò necessari que ara, d’haver tingut la capacitat de preveure esdeveniments com és obligació dels gestors polítics, no posarien en perill un dels motors econòmics i socials de la Costa Brava.

Un greu problema que necessita una més que urgent, immediata aplicació de mesures, que no poden passar per una qüestió competencial entre Espanya i Catalunya que algú, malauradament i de manera interessada, voldrà utilitzar com a eina política i que, sens dubte, complicarà la possible solució.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

El Che, murió la persona, no sus ideas

Un día como hoy, hace 44 años, era ejecutado en La Higuera (Bolivia) Ernesto Guevara, el Che Guevara, el Comandante.

Figura controvertida por su acción decisiva en la revolución cubana que propició un cambio en el sistema político de ese país, ha sido uno de los personajes mediáticos más reverenciados y, al mismo tiempo, más odiados, viéndolo unos como el paradigma del sacrificio de la lucha contra la injusticia social y otros, como una amenaza ya que, con unas ideas basadas en el   antiimperialismo y comunismo, representaba un peligro para sus intereses económicos y sociales, por lo que no dudaron en calificarlo como asesino y terrorista.

Pero lo que no cabe duda que este médico, periodista, político y escritor argentino metido a guerrillero se ha convertido en el icono reivindicativo de muchos de los jóvenes (y no tan jóvenes) del último tercio del siglo XX, y sus frases han sido consigna de muchas de las acciones reivindicativas que se han llevado a cabo durante este periodo.

Quizás la más célebre sea aquella de que “Prefiero morir de pie, a vivir arrodillado”, pero hay dos que siempre me han parecido de una profundidad que retratan realmente la figura del Che, y que generan complicidad entre todos aquellos que, más allá de ideología y principios,  creemos en la solidaridad como la herramienta eficaz para la eliminación de barreras.

Una que "sólo existe un sentimiento mayor que el amor a la libertad: el odio al que te la quita", pensamiento que sólo entienden aquellos que han vivido y sufrido el totalitarismo de las dictaduras.

Y otra que únicamente pueden entender aquellos que en su escala de valores saben qué es el verdadero compañerismo solidario y que su visión social es todo lo amplio que es el mundo: "no creo que seamos parientes muy cercanos, pero si usted es capaz de temblar de indignación cada vez que se comete una injusticia en el mundo, somos compañeros, que es más importante".

Como también decía el Comandante, “podran morir las persones, però jamás sus ideas”.