dijous, 30 de desembre de 2010

No ens fan veure la llum


Ni saben a on són, i jo crec que no saben qui són. Ni el què representen ni a qui representen.

El que tinc clar és que cada cop tenim menys en comú. Tinc dubtes si coincidim en els mateixos principis encara que, possiblement, tinguem el mateix objectiu. Però el que és cert que no confluïm en el mateix camí per aconseguir-ho.

Ja estem acostumats a patir mesures dràstiques, ja sabem el que és, amb l’excusa de plantar cara a la crisi, les retallades de salari, les pujades d’impostos, les pèrdues de drets, les privatitzacions d’empreses públiques, les pèrdues de poder adquisitiu, el desballestament sistemàtic de l’estat del benestar o els efectes de l’augment de l’atur però, el que no és de rebut és que, a més a més de que ens obliguin a suportar aquestes decisions a manera de regals enverinats, es riguin a la cara dels que realment les patiran.

L’últim regal del 2010 que ens fa el Govern és la pujada de la llum. No una pujada coincident amb l’IPC, que ja seria desmesurada si tenim en compte els augments irrisoris dels salaris, les pensions o el salari mínim interprofessional, sinó un pujada desproporcionada, quasi irreverent, que ratlla un 10%.

Però és que es permeten el luxe de riure, de ridiculitzar i menysprear als que l’han de patir. Sense manifestar ni rubor ni vergonya ni cap sentiment solidari.

La justifiquen i ens donen la fórmula per assumir-la. Segons el Ministre d’Industria només cal estalviar-se un cafè al mes.

Sap aquest senyor que hi ha gent que no pot ni prendre un cafè? Sap que hi ha treballadors i treballadores, que ara no poden exercir com a tal, que no tenen cap ingrés per a mantenir les seves necessitats bàsiques? És conscient aquest Ministre que per a molts ciutadans 6 euros és una “fortuna”? I com pensa el Govern que pagarà la llum qui ara ja té dificultats per a abonar el rebut?

Amb aquestes mesures de "futur" i aquests arguments no ens fan veure la “llum”

dissabte, 25 de desembre de 2010

La solidaritat obligada del 8/2010


Com si fos un triomf. Així anuncia la premsa d’avui, dia de Nadal, que un Ajuntament de les rodalies ha fet efectiva l’aplicació del Decret 8/2010 per a reduir el dèficit públic de l’Estat, i ha reduït el salari dels treballadors i treballadores municipals en quasi 300000 euros.

En tot cas, es “mèrit” del maleit decret I, per contra, “demèrit” dels polítics que han vist com l’Estat, amb una mesura injusta i obligadament solidària, els ajuda a amagar la seva pròpia inoperància i manca de capacitat de gestió.

També a Sant Feliu s’ha produït la mateixa situació, quatre dies abans de Nadal, amb una clara demostració d’insensibilitat per part de l’equip de Govern que, amb un orgull impropi de la responsabilitat vers la plantilla més nombrosa de la ciutat, quasi 250 treballadores i treballadores, no han pogut adduir més que l’argument fàcil de “no sé per què discuteixen si, al cap i a la fi, això és una mesura aprovada pel seu govern”.

És cert, el decret el va aprovar el Govern de Zapatero. Govern recolzat pel PSOE, que no vol dir, ni de bon tros, que els socialistes estiguem d’acord amb el mateix. I així va manifestar-ho el Grup Municipal Socialista, sense embuts, amb el convenciment de que aquesta mesura és injusta per sí mateixa i de que no és la panacea econòmica ni social que necessitem, sinó tot al contrari.

No van valer ni els arguments dels representants dels treballadors que, mitjançant una al•legació al tràmit administratiu posaven de manifest errades d’aplicació reconegudes en el propi informe; ni tan sols els arguments del Grup Municipal Socialista, recolzats per la resta de l’oposició municipal, de que alhora que s’estava fent una interpretació dubtosa de la norma, s’estava renunciant a cercar fórmules alternatives i legals que ajudessin a minimitzar l’efecte negatiu que aquesta mesura comporta. Com s’ha fet a altres administracions públiques!.

Però lo més greu són les formes. En la mateixa sessió es van aprovar els Pressupostos Municipals, en els que de manera perversament inconscient no apareix cap iniciativa per a impulsar ni incentivar l’economia ni l’ocupació.

Estic segur que si aquests quasi 250 treballadors i treballadores municipals fossin conscients de que el seu esforç, per imperatiu legal, de més de 200000 euros, contribueix directament a lluitar contra la precarietat d’aquells que estan patint de manera més ferotge l’efecte de la crisi farien aflorar, de manera natural i voluntària, aquest sentiment solidari que, ara per ara i malauradament, veient els Pressupostos Municipals, no és més que una aportació obligada que ningú sap a on va a parar indirectament. Als que més ho necessiten, segur que no.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Home o dona. No té importància


Obvietat de Perogrullo és dir que “les dones són diferents” si les diferències es circumscriuen en elements biològics o físics.

Però, malauradament, quan la Sra. Núria de Gispert, al ser entrevistada als matins de TV3 a l’endemà de ser escollida Presidenta del Parlament de Catalunya va fer aquesta afirmació, no es referia a qüestions físiques, sinó a factors de capacitat, d’eficàcia i d’eficiència en el treball, fent una comparativa, crec que perversa, entre un Parlament dirigit per homes i un altre per una dona, en aquest cas, ella mateixa.

En absolut dubtar de la bona feina que pot fer la Sra. De Gispert com a Presidenta del Parlament de Catalunya, possiblement millor que la dels altres Presidents que ha tingut la Cambra però, és un valor afegit o una garantia d’èxit el que ella sigui una dona?.

Estic convençut de que no és el gènere el factor que ha de caracteritzar una tasca tan important com la de President del Parlament, sinó que són elements com el consens, el diàleg, la moderació o la determinació, alguns dels que han de fer-ho.

Lo més curiós es que la Sra de Gispert, en el decurs de l’entrevista, manifestava el seu rebuig a lleis de paritat o a les quotes presencials per qüestió de sexe, considerant que la participació de la dona o de l’home en la vida pública ha de basar-se únicament en la naturalitat, en la capacitat i en la voluntat de la persona, afirmació en la que coincideixo plenament amb ella.

Crec que ens hem dotat de mecanismes legals per a eradicar les desigualtats per raons de sexe, i si bé és cert que encara falta conscienciació social per al ple desenvolupament dels mateixos, són els càrrecs públics els primers que han de fer visualitzar al conjunt de la societat la nul•la importància que té el fet de que una responsabilitat l’assumeixi una dona o un home.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Me venció el morbo


Sí, ayer fui uno más de aquellos que hicieron subir los índices de audiencia de Tele 5 y fui un espectador más del espectáculo que el programa La Noria ofreció a todos los televidentes.

En mi descargo puedo afirmar que fue por casualidad (querido zapping), sin alevosía, pero al mismo tiempo, habiendo aterrizado ya en el programa, con dosis de morbosidad más que de curiosidad por ver cómo discurría la entrevista que estaban haciendo al impresentable abogado, fugado de la justicia española, Rodríguez Menéndez.

Ahora me pregunto si un individuo como éste merece que, alguien más que la justicia, le dedique un minuto de su tiempo. Si periodistas de la trayectoria profesional de María Antonia Iglesias, Pepe Calabuig o Jordi González deben soportar los insultos, descalificaciones y malos modos de ese energúmeno.

Me pregunto si es justo que un prófugo de la justicia que reconoce haber jugado con los sentimientos de alguien a quien han asesinado a sus hijas (las niñas de Alcácer), que ha colaborado en la distribución gráfica, y así poner al descubierto las íntimas inclinaciones sexuales de un ciudadano, sea quien sea e independientemente de la catadura moral (Pedro J. Ramírez), o que se ha enriquecido vendiendo la vida y miserias de sus defendidos (Dulce Neus o el Dioni)

Y me sigo preguntando si una cadena de televisión, por muy privada que sea, no debe seguir un código ético para que este tipo de personajes no se lucren por salir en antena y se puedan llegar a convertir en ejemplo para otros ciudadanos.

Lamentablemente, las audiencias mandan y, con toda seguridad, ese circo mediático en que se han convertido ciertos programas televisivos continuará siendo la pista donde el zapping me hará aterrizar más de una vez.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Catalunya 3 - Espanya 0. Análisi des del sectarisme


Que el setmanari Àncora, malgrat la crisi que ha obligat a reduir considerablement els continguts, continua sent l’únic referent de publicacions locals de Sant Feliu de Guíxols, és un fet indiscutible.

Que com a tal referent, els ciutadans i ciutadanes esperem el dijous, dia de la setmana quan es posa a la venda, amb curiositat i ganes, també és una realitat.

I que com a tal referent, des de el respecte a la llibertat d’expressió i premsa que sempre he defensat, hauria de mantenir les seves opinions editorials dins de la equanimitat vers tots els milers i milers de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu que en som lectors, és una opinió compartida.

L’editorial de l’última edició, titulat “CATALUNYA, 3 – ESPANYA, 0” posa de manifest tot allò que no hauria de fer un publicació que, entenc, vol continuar sent un referent local i que aspira, un cop superada la crisi, a recuperar la seva solidesa i el seu volum.

És cert que l’Espanyol va guanyar a l’Atlètic de Madrid. Però, no és menysprear als catalans afirmar que això és un gol contra Espanya?.

És cert que al dia següent CiU va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya. Però, valorar el resultat com el segon gol contra Espanya, no és menysprear al 77 % de catalans que no han donat suport a aquest partit?.

I és cert que el Barça va guanyar al Real Madrid (com culé que soc, alegria no continguda) però, mereix el poble català i les seves aspiracions que aquest resultat es consideri el tercer gol de Catalunya contra Espanya.?

Crec que aquesta mal conceptuada golejada de Catalunya contra Espanya de 3 a 0, tal i com diu l’esmentada editorial, denota cert menyspreu als seguidors catalans d’altres equips de futbol, entre ells molts del Real Madrid o de l’Atlètic de Madrid, possiblement votants de CiU; infravalora el propi resultat de CiU a les eleccions del 28-N, menyspreant el veritable triomfador d’uns comicis electorals, com és l’exercici de la democràcia; i, per últim, menysprea als més de quatre milions de ciutadans i ciutadanes, dubtant de la seva catalanitat i catalanisme, que no hem donat suport a CiU, com guanyador d’aquestes eleccions.

Vull pensar que CiU fugirà d’aquests tipus d’anàlisi que, si més no, denoten un sectarisme endogàmic en el que espero, sincerament, no es basi la seva acció de govern.


Carta enviada a l'Apartat 99 de l'Àncora

28-N. Va guanyar la democràcia
Simple anàlisi de l’editorial de la passada edició de l’Àncora.
Estan posant en dubta la catalanitat o el catalanisme del 77% de catalans amb dret a vot que no van recolzar la candidatura de CiU? Estan vostès qüestionant a més de quatre milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Estan vostès posant en dubta la catalanitat o el catalanisme d’aquells que, creient en una Catalunya plural fora de qualsevol sectarisme polític i social, hem optat per votar al Partit dels Socialistes de Catalunya.
Estan posant en dubta el catalanisme o la catalanitat dels que no són seguidors del Barça o de l’Espanyol? Jo soc culé però tinc amics i familiars que són seguidors d’altres equips de futbol o que, fins i tot, no els hi agrada aquest esport i el seu catalanisme està fora de dubte.
No gaire favor fan vostès a la democràcia, que va ser la que realment va guanyar el proppassat dia 28 de novembre, ni tan sols, des del seguidisme, li fan cap favor a l’opció política que va sortir guanyadora en aquests comicis.
El 28-N jo, com milions de catalanes i catalanes, vaig tenir l’oportunitat d’escollir lliure i legítimament als nostres representants polítics i és intolerable que algú, emparant-se rere l’editorial d’una publicació com l’Àncora, referent local, caigui en aquest tipus de reflexions públiques, posant en dubta la meva catalanitat o el meu catalanisme malgrat ser culé i català, només per no haver votat a l’opció guanyadora.

Juanjo García Cañadas
1er. Secretari PSC – Sant Feliu de Guíxols
www.juanjo-garcia.com

dilluns, 6 de desembre de 2010

Privatizaciones. Pan para hoy y hambre para mañana


Por enésima vez el Estado, para paliar el pernicioso efecto de la crisis y sanear sus cuentas, opta por la solución más sencilla: renunciando al servicio público, vender sus empresas a quienes han provocado la complicada y caótica situación económica que padecemos.

Ahora le ha tocado a AENA, y si bien es cierto que esta sociedad estatal presenta pérdidas multimillonarias, con la prevista venta se suscitan preguntas obvias.

¿Mejorará el capital privado la gestión y se evitarán las pérdidas? Si la respuesta es afirmativa no cabe más que preguntarse si se ha tolerado una incapacidad manifiesta de los gestores públicos.

Si continúan los balances negativos, como es previsible que ocurra, ¿estarán dispuestos los nuevos propietarios a sufragar las deudas o bien será el erario público el que deberá hacerlo?

¿Serán sensibles a las necesidades de los usuarios o bien, los más que seguros desequilibrios económicos, deberán soportarlos los ciudadanos y ciudadanas mediante tasas o impuestos?

Si, como es normal en este tipo de operaciones, se deben realizar reajustes presupuestarios para conseguir mayor rentabilidad al dejar de conceptuarse el servicio como público, ¿serán los trabajadores y trabajadoras de AENA los que primero sufrirán las consecuencias?

Vender un servicio público como AENA para “hacer caja”, ¿no es una medida arbitraria que sustenta el “pan para hoy y hambre para mañana?

¿Dónde está el punto final de las privatizaciones? Hoy aeropuertos y mañana, ¿por qué no puertos?

Sin estar en desacuerdo que el capital privado pueda participar del sistema empresarial público como medida de cohesión y cogestión, creo que el Estado no puede hacer dejación de su responsabilidad, sobre todo en lo que hace referencia a servicios públicos esenciales.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Controladors aeris. No és una vaga


No han exercit el dret a la vaga. L’USCA, (Unió sindical de controladors aeris), no ha convocat una vaga, sinó que ha utilitzat maniobres pròpies d’un sindicat corporativista per a prostituir un dret constitucional que empara a tots els treballadors i treballadores.

Repeteixo, no és una vaga. Com a mínim, no és una vaga legal, que és l’únic concepte possible per a exercir aquest dret.

Sense entrar a valorar les reivindicacions d’aquest col•lectiu, la seva acció és del tot reprovable, i no tant sols pel perjudici que ha provocat als milers i milers de ciutadans i ciutadanes, sinó per la traïdoria i la inconsciència amb la que han actuat, posant fins i tot en perill les mobilitzacions que els sindicats de classe hauran de portar a terme i que, sens dubta, respondran a la legalitat, com a protesta per les mesures que el Govern ha aprovat.

Fins i tot, han provocat que el Govern hagi pres mesures de militarització i d’estat d’alerta que recorden a situacions d’anys enrere que un preferiria oblidar.

Però val la pena recalcar que aquest col•lectiu no ha exercit el dret a la vaga.

Imatge vs. Gestió

Llegia en una plana web d’àmbit local l’opinió d’un lector que, suposo que del costat dels vencedors atacava al, avui encara, President Montilla per falta de carisma i poder de comunicació, fent comparacions amb vegetals, demostrant una falta de sensibilitat pròpia de una cloïssa.

Possiblement és cert que el President Montilla no ha destacat durant aquests quatre anys per ser un polític de gran projecció personal mediàtica però, és el grau que té una persona d’agradar a les càmeres el que més valorem quan anem a votar? No hauria de ser la capacitat de gestió, l’honradesa i l’honestedat l’element que ens hauria de fer optar per una proposta o per un altra?.

Crec que afirmar que el factor que ha fet guanyar al candidat de CiU és la seva imatge i la seva complicitat amb les càmeres és, com a mínim, una falta de respecte a la maduresa democràtica dels ciutadans i ciutadanes alhora que generar més dubtes de les necessàries sobre el que serà el pròxim President de la Generalitat.

Això sí, si aquest és el factor determinant, i respectant totes les alternatives, amb ratifico en el meu convenciment de que el President Montilla era l’opció que millor podia respondre a les inquietuds dels catalanes i catalanes, malgrat el màrqueting electoral, possiblement inadequat, no hagi permès traslladar aquesta confiança al conjunt de la ciutadania.

Sincerament espero que aquestes opinions simplistes i amb una gran falta de rigor, com les de aquest lector virtual, no es generalitzin perquè el perill seria convertir el programes del cor i la premsa rosa en la mina d’on sortirien els polítics que gestionarien els nostres interessos.

Als nostres representants els hem d’escollir, com deia una política catalana, per a fer gestió, no per a sortir a la premsa, i ningú pot discutir que la gestió del President Montilla i del seu Govern ha sigut incontestable, malgrat tots els entrebancs.