diumenge, 21 de novembre de 2010

Ernest, ens plou al cor però malgrat la boira continuem caminant

Han passat 10 anys i sembla que va ser ahir. 10 anys sense l’Ernest i encara avui sento la ràbia continguda, el dolor les llàgrimes aflorant als ulls.

Perquè va ser ahir, el 21 de novembre de 2000, quan van intentar covardament fer callar la seva veu, però la seva veu estarà present avui i demà. No van aconseguir-ho fa 10 anys i no serà ara quan deixem de sentir aquella veu que transmetia serenor i esperança en una pau que, quan arribi definitivament, serà fruit també del tarannà i, per què no, del sacrifici del company Ernest Lluch encara que, estic convençut, que hauria dit que per ell no ha sigut cap sacrifici.

Però per a nosaltres, recordant a l’Ernest, plou al cor com diu la cançó d’en Joan Manel Serrat que ahir, una magnífica cantant olotina al petit cementiri de Maià de Montcal, va entonar a l’acta d’homenatge i de record sentit i sincer que els familiars, amics i companys vam retre a l’Ernest.





Però com diu la cançó d’en Lluis Llach, “que tinguem sort” i que també es va interpretar també ahir, “malgrat la boira cal caminar” i segur que això seria el que ens transmetria l’Ernest en aquest moment.

Tenim un camí a recórrer, i seguint l’exemple de l’Ernest, i ni els entrebancs ni la boira ens han d’aturar.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada