dissabte, 27 de novembre de 2010

La millor defensa de la democràcia, és anar a votar.


L’altre dia, durant la celebració del Ple Ordinari, el Grup Municipal Socialista va presentar una moció d’urgència en defensa de la democràcia, argumentant que la millor defensa de l’estat de les llibertats és exercir el dret d’anar a votar.

Durant la campanya electoral tots hem exaltat les bondats de la nostra opció, que la nostra alternativa era la que millor defensarà els interessos dels ciutadans i ciutadanes; hem explicat els FETS d’aquests anys i hem escoltat les promeses d’allò que pensen fer els nostres adversaris.

Però la veritat és que poques vegades hem escoltat que es defensi el sistema democràtic. Molt poques vegades he llegit a la premsa que els dirigents polítics haguessin fet esment al dret d’anar a votar amb l’objectiu de defensar el sistema.

Com dèiem l’altre dia, el arbres no ens deixen veure el bosc, i ens hem dedicat a parlar dels temes puntuals, dels nostres partits, i ens hem oblidat del conjunt, dels sistema.

I el sistema, com deia el Ministre Rubalcaba, necessita manteniment, necessita aliment. La democràcia és com un cotxe amb el seu manteniment i les seves revisions periòdiques per a tenir-ho sempre en perfectes condicions d’ús.

La revisió de la democràcia, com a mostra de que el sistema funciona, és produeix quan els ciutadans i ciutadanes dipositem lliurement el vot a l’urna.

És el moment quan demostrem a aquells que no creuen en la democràcia, i que fins i tot tenen la poca vergonya i la frivolitat de presentar-se a uns comicis democràtics, que el sistema democràtic és el que volem i que és l’únic que defensa la llibertat i la voluntat de la majoria.

Anar a votar és un dret però també és un deure.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Ernest, ens plou al cor però malgrat la boira continuem caminant

Han passat 10 anys i sembla que va ser ahir. 10 anys sense l’Ernest i encara avui sento la ràbia continguda, el dolor les llàgrimes aflorant als ulls.

Perquè va ser ahir, el 21 de novembre de 2000, quan van intentar covardament fer callar la seva veu, però la seva veu estarà present avui i demà. No van aconseguir-ho fa 10 anys i no serà ara quan deixem de sentir aquella veu que transmetia serenor i esperança en una pau que, quan arribi definitivament, serà fruit també del tarannà i, per què no, del sacrifici del company Ernest Lluch encara que, estic convençut, que hauria dit que per ell no ha sigut cap sacrifici.

Però per a nosaltres, recordant a l’Ernest, plou al cor com diu la cançó d’en Joan Manel Serrat que ahir, una magnífica cantant olotina al petit cementiri de Maià de Montcal, va entonar a l’acta d’homenatge i de record sentit i sincer que els familiars, amics i companys vam retre a l’Ernest.





Però com diu la cançó d’en Lluis Llach, “que tinguem sort” i que també es va interpretar també ahir, “malgrat la boira cal caminar” i segur que això seria el que ens transmetria l’Ernest en aquest moment.

Tenim un camí a recórrer, i seguint l’exemple de l’Ernest, i ni els entrebancs ni la boira ens han d’aturar.




diumenge, 14 de novembre de 2010

FETS contra ambigüitats


Dia 12 de novembre, 0 hores zulú, (com diuen a les pel•lícules americanes), es posa en marxa la campanya electoral per a les Eleccions al Parlament de Catalunya i tots els partits polítics inicien la seva batalla electoral, intentant captar el vot del ciutadans i ciutadanes.

I malgrat que feia mesos que escalfaven motors manifestant allò de, què malament ho estan fent uns i que bé ho farien ells!, és en aquest moment quan el ciutadans i ciutadanes comencem a percebre realment la baixa consideració que mereixem per a certes opcions polítiques que, per a captar el vot potencial dels indecisos, són capaços d’utilitzar qualsevol mecanisme argumental per a enlluernar al possible votant.

Hi ha dos tipus de votants: els que per factors ideològics o per una conclusió analítica de la feina feta o a fer, ja tenen el seu vot decidit, i aniran a votar; o els que, per diferents motius, encara no tenen el convenciment de quina és la millor opció i que, fins i tot, no tenen clar si aniran o no a votar.

Són aquests últims l’objectiu de la campanya i sobre els qui cau tot el pes del màrqueting electoral dels cinc tipus de partits polítics que, amb la motxilla plena de propostes i promeses, com aquell que les compra al mercat, concorren a aquestes eleccions.

Els que són conscients de que no tenen cap possibilitat de treure representació, ni tant sols de generar opinions mínimament generals, i que participen en el procés sense cap finalitat, intentant captar el vot de la desafecció fent propostes frívoles i amb manca de sustentació social. Podríem dir que són els antisistema.

Els que son conscients de que, encara que mai podran governar per sí sols, la seva representació pot tenir presència en un possible Govern. Per això les seves propostes van sempre acompanyades de picades d’ullet o d’avisos a navegants a les altres opcions que sí tenen vocació i aspiració d’encapçalar un Executiu.

Els que sense tenir opcions de governar, però sí d’incidir, es poden permetre el luxe d’anar a capar el vot del necessitat, generant crispació social i desafecció, i fent, des del sectarisme social, propostes conscientment impossibles de complir, sempre amb l’argument de la desqualificació a l’adversari. No cal dir que estem parlant del PP.

Els que sí tenen possibilitats de tornar formar Govern desprès de molt de temps, com és el cas de CiU, i que, sense una clara definició en les seves propostes, basen la seva campanya en la ambigüitat, marcant equidistància entre els seus propis votants, fent comparacions temporals des de la rancúnia, fugint de la realitat, i canviant de discurs depenent del públic que els envolta. A l’igual que el PP, els seu objectiu, més que governar, el seu objectiu és assolir, en aquest cas recuperar, el poder.

I per últim els que sí estan governant (PSC), que a la seva motxilla no tenen promeses sinó FETS, que no poden permetre’s el luxe de fer una campanya basada en la promesa del fum, sinó en la realitat del camí recorregut, del camí FET!; els que, de manera taxativa, plantegen les seves propostes sense ambigüitats, amb les idees clares, amb la voluntat de continuar avençant.

dijous, 11 de novembre de 2010

Incapacitat + manca de sensibilitat i voluntat política


Dia d’Eleccions Sindicals a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols a on els treballadors i treballadores de l’Ajuntament escullen als que seran els seus representants durant quatre anys.

Per a la mateixa hora el Govern Municipal convoca un Ple Extraordinari i Urgent, a celebrar a la sala a on estava previst celebrar aquestes eleccions que s’han de relegar al vestíbul de l’Ajuntament, amb l’objectiu d’aprovar la modificació pressupostària per l’aplicació del Reial Decret que ha suposat la retallada salarial dels treballadors i treballadores municipals.

El Govern Municipal (CiU, Tots x Sant Feliu i Amics) voten a favor i els Grups de l’oposició (PSC, ERC i ICV) manifesten la seva disconformitat.

Els arguments del vot afirmatiu fàcils i simplistes, impropis de qui governa un Ajuntament i que només sap amagar la seva incapacitat rere la responsabilitat inculpatòria d’altres: “Estem aplicant una Llei que han aprovat vostès

Nosaltres no. Els Regidors del Grup Municipal Socialista no hem aprovat cap llei; ni tan sols l’hem aprovat els militants socialistes. Aquesta Llei s’ha aprovat en el Congrés dels Diputats, a on sí que estan representats tots els Partits Polítics, entre ells CiU, part del Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

S’han d’aplicar mesures contra la crisi, cert, i el President Rodríguez Zapatero, amb la responsabilitat de Govern que li pertoca ha decidit que, entre d’altres, una sigui la retallada salarial als funcionaris.

Com a mínim, Zapatero ha manifestat que és una mesura que no li agrada. El perill és quan alguns partits a l’oposició, entre ells CiU, manifesten que voten en contra perquè són mesures insuficients.

Molts són els arguments que justifiquen el vot contrari a la modificació pressupostària que ha plantejat el Govern Municipal i han aprovat els Regidors de Tots x Sant Feliu, CiU i Amics; però tots és poden resumir en un. La manca de voluntat política per a fer una interpretació del Decret que permeti minimitzar l’efecte negatiu de l’aplicació.

El Govern Municipal ha obviat totes les possibilitats que hi han en el marc de relacions laborals.

El Govern Municipal ha deixat de banda la negociació amb el Comitè d’Empresa i la Junta de Personal d’aquestes possibilitats, com ja s’ha fet en altres administracions.

El Govern Municipal s’avança, tot i sabent que el Tribunal Suprem ha portat aquesta mesura al Tribunal Constitucional, podent esperar al 31 de desembre per a aplicar-la, com a mínim per una qüestió de formes.

El Govern Municipal no aclareix a on destinarà l’estalvi indirecte que representa aquesta mesura en la despesa corrent. (Segur que si aquest estalvi es dediqués a polítiques d’ocupació aquesta aportació mereixeria un menor rebuig dels treballadors i treballadores municipals però, malauradament, la partida de polítiques d’ocupació ha sigut fruit d’una modificació que l’ha deixat sense dotació pressupostària)

En resum, el Govern Municipal ha mostrat, un cop més, la seva incapacitat que ara acompanya d’una veritable manca de sensibilitat i de voluntat política.

Trindran prou amb la llibreta de l'avia?


Avui, en el Ple Municipal Extraordinari hi havien corredisses i trucades telefòniques. A les 9 faltaven 2 Regidors que donen suport al Govern Municipal i les modificacions pressupostàries que es presentaven no tindrien el suport del Ple. L’oposició era majoria, o millor, el Govern d’estabilitat que va justificar una moció de censura està en minoria aritmètica.

Fins aquí normal el nerviosisme previ a les votacions encara que, sense dubtar de que les absències siguin realment justificades, lamentable la poca importància que el propi Equip de Govern dona a unes modificacions de pressupost que ratifiquen tres afirmacions irrefutables.

  1. El pressupost en vigor, el qual va presentar per la seva aprovació l’actual Equip de Govern i que, paradoxalment, va merèixer la seva pròpia abstenció, era un pressupost curós, real i que responia a les necessitats de l’Ajuntament.
  2. La incapacitat de l’actual Govern per a gestionar políticament aquest pressupost i, per donar resposta a les necessitats reals de la població.
  3. La falta de sensibilitat manifesta de l'actual Equip de Govern vers les inquietuds de la ciutadania.
Com deia el portaveu del PSC han utilitzat els diners de la “cartilla d’estalvis de l’avia” per a solucionar problemes de llum, o per a comprar material d’oficina, i això que “l’avia” tenia el seu raconet per a “impulsar polítiques d’ocupació” o per a “impulsar polítiques de dinamització econòmica i comercial”, per exemple.

Però clar, com passa a les millors famílies, el control pressupostari d’aquesta gran família de 22000 ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols, està en mans de la inconsciència, a l’Ajuntament legalment democràtica, i arriba el moment que es necessita “la llibreta de l’avia” per a cobrir els descoberts conscientment generats i que no responen a allò que realment és d’interès i prioritari.

Ni tan sols han estat capaços d’intentar consensuar aquestes modificacions amb els grups de l’oposició demostrant que allò de “que els 21 regidors hem de treballar junts en benefici de la ciutat” era una fal•làcia de l’alçada d’un campanar.

Amb la seva negativa de negar l’evidència, i de contra argumentar els arguments de l’oposició amb la política de fer oïdes sords, el Govern Municipal ha convertit aquest Ple Extraordinari celebrat avui en un debat infructuós que l’únic que fa és generar desafecció política i desencís.




dissabte, 6 de novembre de 2010

Cenyir el Vent


És cert que amb un senzill creuament de paraules és molt difícil, pràcticament impossible, esvair tot l’escepticisme que un pot tenir vers una persona però, quan a l’any 1987 o 1988, com a Responsable del Sector Portuari de la UGT, em van presentar a l’alcalde socialista de Sant Feliu Josep Vicente, simplement haig de dir que em va caure bé. Pocs minuts de xerrada em van servir per a reconèixer que la valoració que van fer aquells que ja el coneixien i admiraven responia a la realitat.

Però va ser anys desprès quan vaig tenir l’honor de compartir amb ell converses, interioritats i, fins i tot, alguna intimitat. Va ser desprès quan, de manera inconscient, en Josep Vicente es va convertir en un dels meus referents personals i de principis; i ho continua sent.

M’agrada trobar-lo i que parli de tot allò que vulgui, de les seves vivències, de la seva visió del present i del futur, basada en l’experiència de l’observació profunda i de l’anàlisi curós de tot allò que succeeix al seu voltant.

Com em va dir un dia, tenim dret a badar, per a fixant-se en allò que està més enllà de l’obvietat. Per això, quan un observador com ell em renya o em reconeix un encert, està reafirmant que les meves actuacions mereixen la seva atenció i, venint d’en Josep Vicente, és un orgull.

Quan ahir, més d’un centenar de persones ens vam reunir per a assistir a la presentació del seu llibre Cenyir al Vent, una recopilació dels seus articles publicats al diari El Punt i al Setmanari l’Ancora durant 20 anys, ho vam fer amb ganes, de tot cor i amb la sospita acompanyada del desig esperançat de que algun d’aquests escrits fes referència vetllada a alguna observació que en Josep ens ha fet o que nosaltres l’hem traslladat.

En nàutica, cenyir el vent és navegar de bolina, en ziga-zaga contra el vent. És a dir, amb condicions adverses, amb el vent en contra, avençar aprofitant els entrebancs que ens posa el deu Eolo al nostre camí.

I Cenyir el Vent és el que ha fet en Josep Vicente, amb els pensaments lliures plasmats negre sobre blanc d’un dels millors prosistes en llengua catalana, com el definia ahir en Joaquim Español però, sobre tot, Cenyir el Vent és, i que hem perdoni aquesta gosadia feta des de l’admiració, una lliçó actitud que el company, amic i mestre Josep, amb tota la humilitat, ens trasllada cada dia.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Rajoy surt de l’armari


Com si fos un armari, Rajoy obra les portes de la seu del PP al carrer Gènova de Madrid i recuperant la última moda de la intolerància immobilista manifesta, sense embuts, la seva intenció de derogar la Llei de matrimonis homosexuals aprovada al 2005, i que reconeix a les parelles homosexuals que es casin el dret a l’adopció, la pensió i l’herència.

Li és igual que el recurs que el PP va presentar al Tribunal Constitucional contra l’esmentada Llei sentenciï negativament als seus interessos. D’acord amb el seu tarannà sectari contra tot aquell que no es declari heterosexual i amb independència del que manifesti l’Alt Tribunal afirma que, si arriba a ser President del Govern, eliminarà una norma que ha sigut exemple en tot els països que defensen la llibertat.

Ha de ser difícil romandre amagat a l’armari durant tant de temps. Segur que Mariano Rajoy, aparentant una actitud contrària al seu pensament, ho ha passat molt malament; però al final, en contra del consell dels seus assessors i de les dogmàtiques idees que defensa el pepianisme més carpetovetònic del carrer Génova, no ha pogut resistir més l’ofec i, obrin la porta, ha deixat volar la gavina dels seus veritables sentiments d’intolerància i de totalitarisme.

Només queda ara saber si, seguin l’exemple d’altres amb els que manté un clar mimetisme ideològic, traurà també a la llum algun “vici” amagat, si el té.

La veritat, malgrat que tant o més reprovable, penso que es preferible l’actitud d’aquells que obertament, encara que sota pressió d’haver-se sentit descoberts, reconeguin les seves relliscades inconfessables (Berlusconi, Sánchez Dragó o part de la cúria eclesiàstica) que aquell, com en Mariano Rajoy, que hagi aparentat allò que no és, intentant enganyar a gran part dels ciutadans i ciutadanes, traslladant una imatge de respecte a les llibertats i a l’Esta de Dret que, com sabíem, és completament falsa.

Segur que l’armari genovès ens depararà moltes més sorpreses, encara que millor es quedessin tancats per a sempre. .