divendres, 22 d’octubre de 2010

Treballar més i guanyar menys?


Amb veritable estupor i incredulitat escoltava les paraules del fins ara President de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, quan fa uns dies afirmava que l’única manera de sortir de la crisi es “treballar més i guanyar menys”.

Lògicament, els acòlits del Sr. Díaz Ferrán reaccionaran davant aquestes manifestacions amb la aquiescència plena de l’empresari retrògrad i ancorat en l’ostracisme immobilista del que confon la contractualitat laboral amb el servilisme personal, i que entén que la productivitat del treballador i el seu salari han de ser inversament proporcionals als benefici del patró, concepte propi de començaments del segle XX.

I també, de manera lògica, s’ha d’entendre la reacció dels treballadors i treballadores que, estant en actiu o en situació de precarietat, i davant d’aquesta sentència lapidària entenem que, sent una banalitat de gran calibre, amaga una manera d’entendre l’empresa i les relacions laborals que, precisament, no aporta cap solució i ens aboca a una dilatació de manteniment en el temps en aquesta complicada situació econòmica i social en la que ens trobem.

És cert que la credibilitat del Sr. Díaz Ferrán, veient cóm evolucionen els seus negocis, està situada a nivell molt per sota de lo que seria desitjable per al que ha sigut fins ara el màxim exponent de l’empresariat de l’Estat però, malauradament, no podem oblidar que mentre no es produeixi el relleu (per sort, i en benefici de tothom ja anunciat i, per què no, podria ser liderat per la patronal catalana), el Sr. Díaz ha sigut el portaveu d’aquells que tenen un gran part de la responsabilitat en la recuperació econòmica del país.

Cal analitzar la fórmula “treballar més i cobrar menys”. Treballar més implica produir més, introduir al mercat una major oferta de serveis o de productes; i implica una major dedicació i una renúncia al temps d’oci, d’esbarjo o de dedicació a les activitats familiars i extra laborals.

I cobrar menys implica una pèrdua de poder adquisitiu i un més difícil accés a les possibilitats de l’oferta de serveis o de consum.

És a dir, treballar més i cobrar menys es pot traduir en provocar una superproducció que no podrà ser mai absorbida per la demanda, perquè el potencial consumidor tindrà menys temps i menys possibilitats econòmiques per a accedir-hi al mercat.

Amb seguretat algú dirà que aquesta conclusió personal també és fruit d’una anàlisi simplista de l’afirmació del Sr. Díaz però, no és simplista en sí mateixa la pròpia manifestació.?

Perquè si no és simplista l’afirmació que provoca l’anàlisi, només queda titllar-la de perversa en sí mateixa, obligant al receptor a concloure que part d’aquesta patronal que segueix les directrius del Sr. Díaz Ferrán i que està d’acord amb les seves fórmules, no té altre objectiu que auto capitalitzar-se en producció i descapitalitzar-se financerament, com argument justificatiu per a eludir les seves responsabilitats presents i futures vers els treballadors i treballadores.

Vull continuar creient que l’empresariat vocacional, no ocasional, continua apostant pel desenvolupament econòmic del país i que l’obligada dimissió del Sr. Díaz Ferrán no és deu al seu fracàs com empresari o a la mala gestió com a President de la CEOE, sinó a una profunda diferència de criteris i de visió de futur entre el conjunt de les empresaris. És a dir, una diferència entre aquells que són conscients de que la seva aportació a la societat és la generació de riquesa col•lectiva, i entre aquells que entenen que és la col•lectivitat la que ha de generar la seva riquesa.
(Article Publicat al Diari de Girona, 23 d'octubre de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada