diumenge, 31 d’octubre de 2010

Poder o Responsabilidad


Es esa necesidad permanente de demostrar que se ostenta el poder; es buscar la menor ocasión para recordar que está colocado en la parte más alta del organigrama; es esconderse en la vara de mando para imponer un autoritarismo que ralla el menosprecio; es la voluntad de conseguir el vasallaje a través de una falsa autosuficiencia.

Posiblemente los psicólogos dirían que es una manera de combatir la propia inseguridad personal. Alguno hasta diría que es la respuesta inconsciente a un complejo de inferioridad. Pero quizás lo más acertado sería afirmar que es la consciente actuación para esconder la propia y consciente incapacidad.

En el mundo empresarial, sobre todo en empresas familiares, sufre el empresario la necesidad de garantizar la continuidad de su negocio a través de sus hijos, hijas o familiares que, por tener la obligación de ejercer una actividad lograda únicamente por consanguineidad, necesitan proyectar al exterior su heredado auto poder a través de la fuerza y la imposición. Normalmente el resultado siempre es el fracaso por mala gestión.

En el ámbito político, en un estado de derecho, bajo el paraguas de un sistema democrático, que no de democracia orgánica, si bien es cierto que no existe la consanguineidad sí que existe la posibilidad de asumir el “poder” a través de mecanismos que no respondan a la manifiesta voluntad de la ciudadanía, que es la única que sí tiene en sus manos la legitimidad directa de poner la gestión política de sus intereses en manos de uno o de otro.

Entre ambos casos existe un denominador común que justifica esas patéticas muestras de fuerza insustancial, de falta de respeto y de desprecio: en las dos situaciones se ha accedido a un “ejercicio del poder” del que se ha de hacer ostentación visual en cada momento, pero en ninguna de la situaciones se ha accedido al “ejercicio de la responsabilidad”, que es realmente a lo que se compromete un cargo público.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Els treballadors de CESPA aposten per una ciutat neta

La vaga dels treballadors de l’empresa concessionària de la neteja i recollida d’escombraries de Sant Feliu de Guíxols, CESPA, ha estat desconvocada i, aparentment, la ciutat torna a la normalitat, situació per la que ens hem de felicitar, sobre tot els ciutadans i ciutadanes que, a la fi, són els que poden patir les conseqüències directes del conflicte.

I sempre passa el mateix. Quan un conflicte finalitza amb acord, tothom es vol posar les medalles de la bona gestió que s’ha fet per solucionar-ho; però ningú vol assumir la responsabilitat de la seva provocació, i amb aquesta actitud d’oblit, difícilment es poden treure conclusions per a evitar que el conflicte torni a reproduir-se.

Avui mateix, dia de la celebrada desconvocatòria, ja alguns mitjans de comunicació, es de suposar que utilitzant només fonts empresarials o municipals, culpabilitzen als treballadors de la convocatòria, titllant-la tàcitament d’injustificable, i donant una informació conscientment incompleta sobre els veritables motius del conflicte.

Perquè les motivacions de la convocatòria de vaga no eren salarials, ni fruit de reivindicacions laborals de caire social. Ni tant sols eren els expedients sancionadors que l’empresa havia obert als delegats de personal. (Només cal informar-se de les dates i dels plantejaments)

Paradoxalment per a alguns que, malgrat la seva responsabilitat sobre aquest servei s’allunyen de la realitat i no han volgut veure més enllà de la convocatòria , els treballadors de la neteja viària i de recollida d’escombraries van convocar la vaga reclamant un canvi organitzatiu amb la finalitat de que la ciutat estigui realment neta, de manera habitual, i no responent només a les queixes puntuals dels veïns quan la brutícia els fa reclamar oficial o extraoficialment.

Perquè no es pot oblidar que els treballadors de l’empresa són ciutadans de Sant Feliu, viuen a Sant Feliu, coneixen Sant Feliu i volen un Sant Feliu de qualitat com a ciutadans i com a professionals que són.

I el que han reclamat ha sigut això. La implicació de l’empresa i dels responsables municipals per a que apostin per un millor servei, amb més personal (creació de llocs de treball) i millor distribució de la jornada.
Seria fàcil intentar capitalitzar, des de la política local, l’èxit de la convocatòria i posterior desconvocatòria.

Des de l’oposició, fa dos mesos es va avisar que la ciutat patia greus deficiències en el servei de neteja viària i recollida, recollin el menyspreu i l’insult per part de l’Equip de Govern.

L’Equip de Govern podria dir que ha incidit positivament en el desenvolupament del conflicte, quan tots saben que la seva implicació ha sorgit de la pròpia convocatòria ja que, aparentment, no li havia donat cap importància.

Fins i tot l’Alcalde de la ciutat podria dir que la carta que va enviar (de manera deplorable i reprovable si és cert) al Departament de Treball per a què declarés il•legal la vaga ha tingut incidència positiva; o que el Comitè d’Emergències Municipal ha sigut transcendental (?)

Però el veritables protagonistes i que han demostrat la seva implicació amb la ciutat han sigut els treballadors i treballadores, als quals vull reconèixer el seu exercici de responsabilitat que, esperem, hagi també arrelat en l’empresa i en el responsables municipals.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Treballar més i guanyar menys?


Amb veritable estupor i incredulitat escoltava les paraules del fins ara President de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, quan fa uns dies afirmava que l’única manera de sortir de la crisi es “treballar més i guanyar menys”.

Lògicament, els acòlits del Sr. Díaz Ferrán reaccionaran davant aquestes manifestacions amb la aquiescència plena de l’empresari retrògrad i ancorat en l’ostracisme immobilista del que confon la contractualitat laboral amb el servilisme personal, i que entén que la productivitat del treballador i el seu salari han de ser inversament proporcionals als benefici del patró, concepte propi de començaments del segle XX.

I també, de manera lògica, s’ha d’entendre la reacció dels treballadors i treballadores que, estant en actiu o en situació de precarietat, i davant d’aquesta sentència lapidària entenem que, sent una banalitat de gran calibre, amaga una manera d’entendre l’empresa i les relacions laborals que, precisament, no aporta cap solució i ens aboca a una dilatació de manteniment en el temps en aquesta complicada situació econòmica i social en la que ens trobem.

És cert que la credibilitat del Sr. Díaz Ferrán, veient cóm evolucionen els seus negocis, està situada a nivell molt per sota de lo que seria desitjable per al que ha sigut fins ara el màxim exponent de l’empresariat de l’Estat però, malauradament, no podem oblidar que mentre no es produeixi el relleu (per sort, i en benefici de tothom ja anunciat i, per què no, podria ser liderat per la patronal catalana), el Sr. Díaz ha sigut el portaveu d’aquells que tenen un gran part de la responsabilitat en la recuperació econòmica del país.

Cal analitzar la fórmula “treballar més i cobrar menys”. Treballar més implica produir més, introduir al mercat una major oferta de serveis o de productes; i implica una major dedicació i una renúncia al temps d’oci, d’esbarjo o de dedicació a les activitats familiars i extra laborals.

I cobrar menys implica una pèrdua de poder adquisitiu i un més difícil accés a les possibilitats de l’oferta de serveis o de consum.

És a dir, treballar més i cobrar menys es pot traduir en provocar una superproducció que no podrà ser mai absorbida per la demanda, perquè el potencial consumidor tindrà menys temps i menys possibilitats econòmiques per a accedir-hi al mercat.

Amb seguretat algú dirà que aquesta conclusió personal també és fruit d’una anàlisi simplista de l’afirmació del Sr. Díaz però, no és simplista en sí mateixa la pròpia manifestació.?

Perquè si no és simplista l’afirmació que provoca l’anàlisi, només queda titllar-la de perversa en sí mateixa, obligant al receptor a concloure que part d’aquesta patronal que segueix les directrius del Sr. Díaz Ferrán i que està d’acord amb les seves fórmules, no té altre objectiu que auto capitalitzar-se en producció i descapitalitzar-se financerament, com argument justificatiu per a eludir les seves responsabilitats presents i futures vers els treballadors i treballadores.

Vull continuar creient que l’empresariat vocacional, no ocasional, continua apostant pel desenvolupament econòmic del país i que l’obligada dimissió del Sr. Díaz Ferrán no és deu al seu fracàs com empresari o a la mala gestió com a President de la CEOE, sinó a una profunda diferència de criteris i de visió de futur entre el conjunt de les empresaris. És a dir, una diferència entre aquells que són conscients de que la seva aportació a la societat és la generació de riquesa col•lectiva, i entre aquells que entenen que és la col•lectivitat la que ha de generar la seva riquesa.
(Article Publicat al Diari de Girona, 23 d'octubre de 2010)

divendres, 15 d’octubre de 2010

A Girona, tanquen mil empreses en un mes

Podia ser una noticia esgarrifosa, però ara s’ha convertit en un fet que entra dins de la normalitat quotidiana que no escandalitza a ningú. En un mes, gairebé mil empreses han tancat les seves portes en una demarcació a on operen unes 28000; és a dir, més d’un 3% d’unitats de producció han deixat de fer la seva aportació al desenvolupament econòmic i social de Girona i, involuntàriament, contribueixen a magnificar l’efecte crisi, sota l’argumentació senzilla de que la crisi és l’única culpable de la situació.

Mil empreses tancades en un mes són moltes empreses. Són més de 30 els empresaris que, diàriament, han optat per renunciar al negoci que, presumiblement, era el modus vivendi d’ells i dels seus assalariats si els tenien; i amb aquesta intensitat, al teixit empresarial gironí li queda molt poc temps per a deixar de ser l’exemple sòlid i consolidat del que sempre ha pogut presumir.

Desconec la magnitud d’aquestes empreses, el volum de pèrdues que han patit els empresaris que s’han vist en l’obligació de fer el tancament, el sector i la seva antiguitat i si la falta de negoci es deu a una mala gestió o a la cadena de morositat i d’impagaments dels seus clients.
I també desconec, encara que vull pensar que sí, si els que tenen la responsabilitat de cercar mesures per a evitar aquestes situacions estan fent l’anàlisi curós i adient tenint en compte tots aquests factors, entre d’altres.

El que és cert és que, com a mínim, mil persones, treballadors i treballadores amb independència de si treballen per compte aliena o pròpia, han passat a formar part d’aquesta legió d’aturats que sembla no pari de créixer.

M’agradaria saber quants d’aquests empresaris tenien realment prou formació i coneixements com per a assolir el repte que implica el convertir-se en un dinamitzador de l’economia i en un generador de riquesa personal i col•lectiva, principal responsabilitat de l’empresariat, o bé són o eren, empresaris que, sota el paraigües del incentiu del concepte emprenedoria, han arriscat recursos privats i públics per a posar en marxa un negoci de dubtosa viabilitat i amb moltes possibilitats d’acabar en un fracàs estrepitós.

I aquí, voldria recordar el que va succeir, per exemple, a les ciutats que depenien exclusivament del sector siderometal•lúrgic o de les grans drassanes i que, per qüestions de competitivitat, van patir una profunda reestructuració que va deixar a milers i milers de treballadors i treballadores sense feina, i que gràcies a les indemnitzacions i als ajuts oficials, van fer aflorar gran quantitat de negocis familiars que, irremeiablement, va tenir un molt curt bagatge. Els treballadors, incentivats, no tenien la capacitat ni la formació per a convertir-se en empresaris.

De la mateixa manera m’agradaria saber si la capacitat de risc inicial d’aquestes empreses, normalment petites, corresponia a la potencialitat del negoci evitant caure en mans de certs gestors, siguin de l’àmbit públic o privat que, amb arts amorals i de falta d’ètica empresarial, volen treure rèdit de les dificultats dels seu proveïdor.

I apunto aquest fet, per les actuacions que estan portant a terme certs personatges, amb reprovable deontologia empresarial o de gestió política, sobre tot de l’Administració Local que, intentant sanejar les seves contes o treure un benefici complementari posen en situació de xantatge al petit empresari, obligant-lo a rebaixar la factura de treballa ja realitzats si volen tenir alguna possibilitat de cobrar.

Crec que el col•lectiu empresarial gironí no pot permetre que es frivolitzi amb una dada tant preocupant com la desaparició de mil empreses en un mes, alhora que ha de posar fre a segons quines actuacions reprovables i de difícil justificació, denunciant els fets que posen en entredit la seva demostrada i imprescindible implicació amb la recuperació de l’economia gironina.
(Publicat Diari de Girona, 16 d'octubre de 2010)

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Administrar el Decret 8/2010


Que l’Audiència Nacional hagi qüestionat la constitucionalitat del Decret 8/2010, amb el que el Govern Estatal retallava el salari a tot el personal de l’Administració de l’Estat, amb independència de la seva condició de funcionari o laboral, demostra que els treballadors i treballadores de l’Administració tenen raó, i que les mesures que s’han aplicat per a reduir el dèficit públic no poden anar en contra d’un dels pilars bàsics d’un estat de llibertats com és la llibertat sindical i, per extensió, el fruit de la negociació col•lectiva.

És cert que aquest dictamen no paralitza el procés de retallada que han aplicat les diferents administracions de tots els àmbits, locals, autonòmiques o estatals; de la mateixa manera que, presumiblement, el procés que han iniciat els sindicats per aconseguir que es declari inconstitucional la mesura pot ser llarg i ple d’entrebancs burocràtics, i que dilataran en el temps una resolució ferma que retorni a la normalitat allò que s’ha intentat vulnerar.

Seria beneficiós, encara que malaurada i molt possiblement inviable la consecució, arribar a un acord institucional d’àmbit general que permetés no fer un us, o un abús, indegut dels diners que s’han retallat dels treballadors i treballadores de l’Administració, i fent una interpretació no monolítica del propi Decret 8/2010, trobar una adequació que permetés, durant aquest impàs de dependència resolutòria, que l’estalvi que ha generat la retallada pogués tenir un destí que pal•liés l’efecte perniciós en el seu salari.

Però a la més que previsible no disposició de contemplar la possibilitat d’un acord d’àmbit general, caldria cercar mesures d’àmbit inferior, com segurament succeirà en algunes empreses públiques que, utilitzant la negociació col•lectiva, trobaran solucions per aplicar certes mesures per a garantir que aquests diners, fruit de la retallada de salaris, puguin tenir un retorn a la massa salarial consolidada de les diferents plantilles.

S’ha de tenir en compte que, fins i tot, la marxa enrere del Govern en quan a les possibilitats d’endeutament dels Ens Locals també obre la porta a altres interpretacions en el que es refereix a la destinació que poden tenir aquests diners, depenent del grau de endeutament i de dèficit que tinguin certs Ajuntaments.

Perquè si ja és terriblement injust que amb el salari dels treballadors i treballadores d’un Ajuntament es redueixi el dèficit d’una possible mala gestió política, molt més injust serà que amb el fruit d’aquesta retallada obligada, es pugui finançar o avalar el finançament d’accions de les que es voldrà treure rèdit polític, el que implica que, indirectament, alguna campanya electoral la sufragaran algunes plantilles municipals.

Crec que en la mà dels representats dels treballadors i treballadores, comitès d’empresa i juntes de personal, i amb la finalitat d’administrar el propi decret, està el forçar la negociació d’aquest tema amb els gestors polítics de torn, tenint present, com a factors determinants, que la constitucionalitat de la norma està en entredit, que amb les noves aportacions del Govern a les mesures d’endeutament dels Ajuntaments es varia substancialment la pròpia aplicació, que hi han mecanismes transitoris per a rebaixar la massa salarial i no generar una gran càrrega negativa al poder adquisitiu dels treballadors i, sense obviar que en la majoria d’Administracions Locals ja s’estan preparant els pressupostos 2011, el que pot dificultar una previsible i desitjable marxa enrere de l’esmentat Decret.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

L'estratègia electoral basada en la mentida i el descrèdit de l'adversari


-“Les arques de l’Ajuntament estan buides”.
-“L’Ajuntament té un forat de més de 1.900.000,- euros”.
-“Estem a la bancarrota”.
-“Han inflat els ingressos

Aquestes van ser algunes de les afirmacions que els Regidors de CiU a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols van utilitzar per a justificar la moció de censura que, avui far sis mesos, van fer efectiva donant suport a un Govern Municipal, del que ells formen part, liderat per uns grups d’aquells que falsament es defineixen com a “políticament independents”.

Afirmacions greus, sense fonament i que, explícita i implícitament, implicaven una acusació contra tècnics i polítics municipals, alhora que un atac i un menyspreu a la capacitat de raciocini dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, un cop es va demostrar que aquestes manifestacions eren una miserable mentida i una bajanada.

El sentit comú i de vergonya d’aquests regidors de CiU sembla que els obligaria a demanar disculpes i a presentar la dimissió de manera immediata, però a ningú se li escapa que això no és més que una utopia lluny de l’exercici de responsabilitat que haurien de demostrar uns polítics compromesos amb la defensa dels interessos de la ciutadania i en el respecte a les regles ètiques de la legitimitat democràtica, i que l’únic que demostren és la seva incapacitat per a actuar com a representats de la voluntat popular.

De totes maneres, si un vol, sempre pot trobar elements que serveixin per a exculpar aquest tipus d’actuacions i, en aquest sentit, les afirmacions del líder de CiU, Artur Mas (amb vocació de deixar de ser aspirant per a convertir-se en President de la Generalitat el 28-N) afirmant, de manera frívola, que l’actual Govern de la Generalitat té les arques buides, són prova suficient de que en els manuals de CiU per a afrontar una carrera electoral es marca i ordena que lo més important és desqualificar l’adversari i deixar de banda les propostes en positiu.

Per a CiU, no importa que desprès es demostri la mentida i que això evidenciï la mediocritat de qui actua d’aquesta manera, ni que es provoqui un increment de la desafecció política que cada cop està arrelant més en el conjunt de la ciutadania, traduint-se en una perillosa i creixent pèrdua de confiança en un sistema polític basat en les llibertats. Per a CiU, s’ha d’arribar al poder, sigui com sigui, i aquí tot s’hi val.

Si per a complir l’objectiu d’arribar al poder, CiU només sap i pot utilitzar l’estratègia del descrèdit aliè, cal preguntar-se si realment té propostes viables per a tirar endavant un país com Catalunya, o un municipi com Sant Feliu en aquest cas; i si té propostes, que segur que en té, cal preguntar-se, de manera alarmant, si amagant-les rere la difamació i les acusacions a l’adversari, aquestes responen realment als interessos de la ciutadania.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Reflexions pre-electorals


Tot i practicant l’esport que segons diuen els estudiosos té més addictes, el zàping televisiu, vaig “aterrar” en una pel•lícula de vampirs a on un d’aquests éssers armat d’ullals s’autolesionava i deixava córrer la sang per a què la seva víctima s’alimentés del fluït vital, i d’aquesta manera quedés supeditada als seus encants i als seus desitjos, però sense arribar a mossegar-lo tres cops que, sembla, és l’única manera de convertir-lo en vampir i atorgar-li els mateixos poders que té la criatura original.

De manera inconscient el meu cap va buscar un paral•lelisme d’aquesta ficció amb la realitat i, també de manera inconscient i, asseguro que innocent, van ser els propers comicis electorals la figura conceptual que hem venir al cap i que hem va fer reflexionar sobre aquest vampirisme polític en que alguns volen convertir la més gran visualització de la responsabilitat democràtica, com és la llibertat d’escollir allò que, segons el nostre criteri, respon millor als interessos de la majoria.

A la ficció, el lliure albir no és un factor que els vampirs hagin de tenir en compte per a convèncer als que seran els seus servidors: la sang vampírica no és més que un simple aliment, sense gust ni textura diferent; per això, les estratègies en la realitat són diferents, i aquestes criatures, si es dediquessin a la política i per a vèncer la capacitat de discernir i la llibertat de decisió que tenen els ciutadans i ciutadanes, la seva sang ha de ser diferent d’un a l’altre i, encara que la finalitat sigui la seva supervivència a través dels seu “xuclat”, han jugar amb allò de que “se come primero a través de la vista que del gusto”. En aquest cas, principalment, a través de l’oïda.

A partir d’ara, les propostes programàtiques dels diferents partits polítics prendran la forma d’hemorràgia sanguínia i se’ns presentaran com la panacea y la solució universal que pal•liarà tots els patiments i problemes que té la societat.

Alguns ja apunten maneres i afirmen tenir la solució immediata de l’atur, de la crisi econòmica o identitària. Com saben que tindran incidència per a “convertir-nos”, els hi és igual dir la més grossa i caure en el ridícul més espantós que, normalment, és inversament proporcional a la potencialitat representativa i de poder que poden assolir desprès dels comicis.

Per sort, encara hi que pensen i pensem que no tots els polítics son vampirs, que hi ha partits amb vocació i capacitat demostrada de govern, i que no necessiten caure en el parany de l’embaladiment vampíric per convèncer a la ciutadania de la seva capacitat per a aplicar solucions i respondre a les inquietuds de la societat.

Per sort, encara hi ha polítics que entenen que no han de ser “xucladors” i que, en tot cas, per una qüestió de servei, ells han de ser els que ha de posar el coll.

Una preocupant "aristocràcia de pantalla petita"


És possible que algú, sense haver fet una aportació apreciable en benefici del ben comú general, ni qualitativa ni quantitativament, es converteixi en una de les persones que, potencialment, pot tenir més incidència en l’opinió pública?.

Doncs sembla que sí, i en aquest moment, la persona amb més protagonisme d’aquest país, la que acapara més atenció mediàtica, de la que tothom parla encara que no vulgui, i que ha col•locat en un segon terme tots els grans problemes que pateix la societat és la denominada “princesa del pueblo”, personatge amb l’única i aparent contribució social d’haver pujat l’índex demogràfic fruit per la seva relació amb un torero.

I cal preguntar-se també, si és possible que una gran part de la societat, segons els mitjans de comunicació, demostri tal grau d’empatia amb aquest personatge de l’àmbit del “frikilandisme” com per a manifestar que estaria disposat a posar el seu futur econòmic, polític i social a les seves mans.

Malauradament, la resposta continua sent positiva i, si fem cas a estudis demoscòpics portats a terme per empreses de reconegut prestigi en enquestes de mercat i sociològiques, si aquesta persona decidís optar a un càrrec polític d’àmbit estatal, podria tenir a les seves mans la designació del mateix President del Govern.

M’agradaria pensar que estem al immersos en un cas anecdòtic (per això no vull ni posar nom a l’esmentat personatge, encara que tothom al coneix) que algun sociòleg, a manera d’experiment, ha ideat per a desprès treure conclusions i provocar reflexions que tant podrien servir, per exemple, per a ratificar el poder que té la premsa per a crear líders amb peus de fang, com podria ser el cas, o per a demostrar el grau de desafecció i la falta de respecte que té la societat vers la classe política.

Però, sospitant que aquesta situació és quelcom més que un cas de laboratori, només em queda el consol de les manifestacions d’aquesta aristòcrata de la pantalla petita quan afirma que el seu recolzament polític aniria cap al PP i cap al seu líder, Mariano Rajoy, del qual voldria ser Ministre.

Segur que farien un bon equip.!

diumenge, 3 d’octubre de 2010

El 29 – S, ejercimos un derecho constitucional, mal que pese


¿Es un delito ejercer un derecho amparado en la Constitución? Sin ningún género de dudas la respuesta es NO. ¡Faltaría más!

Pues bien, parece que los dos sindicatos de clase convocantes de la movilización del 29-S, UGT y CCOO, así como las organizaciones sindicales que les daban soporte, han cometido el mayor delito conocido al hacer efectivo un derecho básico en un estado de libertades como es el de la huelga.

Porque de manera perversa, y para no analizar los motivos de la convocatoria que dejarían al descubierto a los verdaderos responsables de la situación que ha provocado la protesta, algunos sectores económicos y políticos entran en la peligrosa dinámica de cuestionar el derecho así como la legitimidad de quien lo ejerce, en este caso los trabajadores y trabajadoras a través de sus representantes.

Nada más sencillo que minimizar el éxito de la huelga, acusando a los piquetes informativos de presionar para que no se ejerza el derecho al trabajo; un derecho al que todos los ciudadanos y ciudadanas deben poder optar pero que, como mínimo, más de cuatro millones de trabajadores i trabajadoras no pueden ejercer; y un derecho amenazado por piquetes coactivos que, como espada de Damocles, habían puesto algunos malos empresarios sobre la cabeza de trabajadores i trabajadoras si optaban por secundar la convocatoria del 29-S. (Claro que estos últimos no aparecen en los medios de comunicación, a pesar de su cobarde agresividad).

50, 60, 70 u 80% de seguimiento, depende de quien haga la medición, de los factores que se tomen y de los sectores donde se realice pero, lo que no cabe duda, es que la convocatoria ha tenido un apoyo significativo de trabajadores y trabajadoras en activo a los que se ha de añadir los millones de parados, a pesar de no estar contabilizados, así como los millones de pensionistas que están viendo como merma su poder adquisitivo.

No es una clara demostración de que la gran mayoría de la ciudadanía está en contra de que se apliquen medidas que, para incentivar una discutible recuperación económica a corto plazo, sólo se lesionen los intereses de los que han sufrido las consecuencias de la irresponsabilidad de los que han provocado la difícil situación económica y social que padecemos y que, paradójicamente, serán los beneficiados con las reformas que, también paradójicamente, no les gustan pero que defienden?

En una huelga, en esta huelga, sólo hay una clara ganadora: la libertad a ejercer un derecho democrático de libertad, a pesar de que algunos energúmenos hayan querido atentar contra él. El resto son valoraciones torticeras que tienen, como única intención, prostituir la proyección mediática de un malestar general que, por mucho que se quiera esconder bajo la anécdota de conflictos puntuales, no se puede obviar.