dilluns, 27 de setembre de 2010

29-S. Pel dret al treball

Amb tota seguretat dos són els temes que, aquests dies, estan centrant els debats i la informació als mitjans de comunicació.

Un, realment preocupant per la seva frivolitat, com és la projecció populista de la denominada “princesa del pueblo” i la seva potencialitat d’incidència política que mereix una atenció especial; i l’altre, la vaga general del 29 de setembre i els arguments i accions que s’estan donant i portant a terme per a desvirtuar-la arribant, fins i tot, a posar en dubta la legitimitat de la pròpia convocatòria.

Ningú es qüestiona que la vaga és un dret constitucional que els treballadors i treballadores poden exercir quan ho considerin convenient, i ho farem el 29-S, però també ho és el dret al treball que 5.000.000 ciutadans, també emparats per la mateixa Constitució, no podran exercitar ni el dia 29 ni, segons el propi Govern, a curt termini ja que els dubtosos fruits d‘aquesta Reforma Laboral estan en un horitzó molt llunyà.

Estic convençut que, si les reformes al mercat del treball aprovades pel Govern amb la aquiescència de la patronal permetessin visualitzar una veritable creació d’ocupació estable i una millora de l’economia social, ningú estaria parlant de vagues ni mobilitzacions; les organitzacions sindicals estaríem aportant només esforç i col•laboració.

Però ara només estem parlant de pèrdues de drets, un d’ells al treball, de precarietat, d’inseguretat i de penalització i, en cap moment, de la recuperació d’una normalitat econòmica i social que, aquells que ja han començat a utilitzar els seus piquets per a contrarestar els efectes de la vaga, van trencar en benefici propi i de la que ara també esperen treure rèdit.

Ens han deixat una única via per a defensar el dret de tothom a treballar en un lloc de treball digne i estable, i en aquest sentit, exigim el respecte al dret que ens atorga la pròpia constitució, el dret a la vaga, sense les pressions ni les amenaces que alguns ja estan utilitzant i que impediran a alguns treballadors i treballadores a participar en la mobilització del dia 29 per por, paradoxalment, a perdre el dret al treball.

dimecres, 22 de setembre de 2010

29 – S, compte enrere

Avui, al programa els “Matins” de TV3 feien una pregunta molt concreta.

Pot canviar la política econòmica del Govern el resultat de la Vaga General del 29 de setembre?.

Malgrat que el Sr. Zapatero hagi afirmat el contrari, una percepció generalitzada indica que sí, que seria absurd pensar que el Sr. Zapatero tanqués els ulls a la realitat de la pressió social, desatenent a les necessitats dels seus administrats.

Una vaga, aquesta Vaga, és un pols a on, prèviament, tothom utilitza els seus arguments. Uns, el Govern, per a desactivar l’èxit de la mobilització que els obligaria a rectificar, i els altres, nosaltres, els treballadors i treballadores, per a convèncer a la societat en general de que hi ha prou justificació i que és possible assolir els objectius de la convocatòria, en aquest cas, la retirada d’aquesta regressiva Reforma Laboral, que no la negociació d’una reforma laboral consensuada que paradoxalment, val a dir, tots els agents socials estan d’acord en que s’ha d’abordar de manera urgent amb resultats immediats.

El 29-S tenim l’oportunitat i el deure de demostrar que no estem disposats a cedir i a renunciar al més bàsic principi en el que es basen les relacions laborals i que l’aplicació unilateral d’aquesta reforma vulnera de manera perversa, i que no es altra que el dret a la negociació.

divendres, 17 de setembre de 2010

Feina i gastronomia, un bon complement

Feia més de set anys que vaig visitar i gaudir de la seva cuina. I després de set anys continua igual, amb la mateixa qualitat i la mateixa atenció. Va ser per casualitat que, baixant de San Andrés de Teixido considerat un dels centres del percebe, vaig aterrar al Restaurante Badaulaque, a Cedeira i allà vaig degustar un lluç immillorable que l’altre dia vaig tornar a demanar.

No em van reganyar quan vaig demanar el peix més fet de lo normal però segur que ho van pensar, encara que la mestressa, filla suposo de la que fa set anys em va recriminar la manera de menjar el lluç, no es va atrevir a dir-me res.

De totes maneres, deliciós, tant com les cloïsses a la marinera, o el pastís de lluç o els mateixos percebes.

Però aquests dies també han servit per a que on un aficionat a la gastronomia, com és el meu cas, pugui descobrir llocs que, de manera sorpresiva, responguin a unes exigents expectatives gustatives.

Un Parador Nacional de Calahorra a on una degustació de plats típics de la zona amb un toc de creativitat feien un maridatge bucòlic amb un vi de Rioja que vérem ser els primers en provar.

O el O’Pazo, “asador” a prop de Padrón, a on el consell del maître ens va portar a demanar els plats amb mesura, per la quantitat (i jo afegiria qualitat), un simple “salpicón de bogavante” seguint amb unes costelletes de cabrit que o comparteixes o és impossible que acabis.

O el Asador Las Brasas, a Viloria de la Jurisdicción, a León, lloc de parada de camioners i a on per casualitat i degut a l’hora, vaig tenir l’oportunitat de donar compte d’una sopa de caldo magnífica i d’una estupenda espatlla de xai a la brassa.

Compaginar feina i gastronomia és un plaer.

29 - S. Nos jugamos mucho


Hoy, comentando con algunos compañeros gallegos la oportunidad de la Huelga General convocada para el día 29 de septiembre, me parecía estar reviviendo el agrio debate suscitado sobre la sentencia dictada por el Tribunal Constitucional contra el Estatut de Catalunya donde algunos, con el único ánimo torticero de culpabilizar a los no independentistas, quieren obviar que dicha sentencia surge únicamente por un recurso presentado por el Partido Popular.

En el caso de la Huelga General algunos, para justificar su decisión de no secundar esta movilización, culpabilizan a los sindicatos olvidándose de que no han sido las organizaciones sindicales quienes han aprobado la Reforma Laboral sino las fuerzas políticas secundadas, a regañadientes por considerarla incompleta, por la patronal española.

Puedo asegurar, sin ningún género de dudas, que los sindicatos no tienen como objetivo la utilización de la huelga y que ese derecho es el último recurso para presionar y manifestar el desacuerdo de la sociedad contra unas medidas recesivas y lesivas para los intereses de los trabajadores y trabajadoras.

Aunque también entiendo que algunos piensen que la convocatoria de esta huelga sea a destiempo o tarde, a la vista del inmovilismo manifestado por el Presidente del Gobierno negándose a reconsiderar una posible reforma de la Reforma.

Pero, ¿se han planteado quienes hacen esa afirmación cual será el siguiente paso que el Gobierno, sea del color que sea, podrá dar si el conjunto de la sociedad no demuestra que puede unirse en una sola voz para manifestar su opinión contraria a ciertas decisiones políticas?

Es cierto que ejercer el derecho a la huelga implica un sacrificio de todo tipo pero, en este caso, creo que es necesario una demostración de fuerza y de unidad. Nos jugamos mucho, nos jugamos el futuro.

dimecres, 15 de setembre de 2010

El Galatea


El que había sido buque – escuela Galatea dejó de ser patrimonio de la marina en 1993 y acabó sus días allá donde fue botado en 1896, la ciudad de Glasgow.

A diferencia del ahora desaparecido buque, Diego Vidal ha sabido mantener el patrimonio del nombre Galatea para todos aquellos que somos amantes del “buen llantar”, enorgulleciendo a Vigo con un restaurante de altísima calidad y de mejor atención.

Ha sido la primera vez que acudía, invitado por mi queridísima amiga Bea, y puedo asegurar que si la ciudad de Vigo no estuviese a tanta distancia de mi residencia, el amigo Diego tendría, de manera habitual, un asiduo visitante y cliente.

Las zamburiñas, las nécoras, las navajas o los postres ya serían un motivo indiscutible de asiduidad, pero el trato, la simpatía, la cercanía y el demostrado orgullo de Diego hacia su profesión, son un complemento impagable para visitar el Galatea una y otra vez.

dimarts, 14 de setembre de 2010

De Perogrullo


No sé de qui ha estat el cap pensant però, que hem perdonin els tècnics o polítics impulsors de l’avís, és una idea sense sentit; de Perogrullo.

Cada dos per tres, (com diu la cançó sempre sis encara que vulguis operar amb el dos i cinc, per exemple), Galícia es converteix en una de les zones que més fa pujar l’índex de sinistralitat per accidents de trànsit.

Segur que existeixen molts arguments per a justificar aquesta situació i segur que els responsables estan buscant solucions urgents però el que és curiós és que, sabedors de la localització dels punts negres, sobre tot per l’estat de les infraestructures, es limitin a col•locar cartells avisant de “tramo de concentración de accidentes” en un nombre determinat de kilòmetres, avisant desprès de quan finalitza la zona de perill.

Em pregunto si no seria més prudent, més seriós, més efectiu i, sobre tot, més coherent i responsable, arreglar la via que genera el perill i no posar una simple i poc efectiva senyal.

diumenge, 12 de setembre de 2010

El xantatge de Ryanair


Era previsible i així vam comunicar-ho, quan era Secretari General del Sindicat de Transports, Comunicacions i Mar de la UGT, al llavors President de la Diputació de Girona Carles Pàramo.

Les subvencions que l’Administració donava a l’empresa Ryanair per la seva implantació a l’aeroport de Girona ens portarien, tard o d’hora, a un permanent estat de xantatge. I les previsions són, ara, una realitat.

L’aeroport de Girona ha crescut i s’ha consolidat al voltant d’aquesta empresa, convertint Ryanair en una companyia que exerceix el monopoli dels vols en aquesta infraestructura aeroportuària. I el seu president n’és plenament conscient d’aquesta situació de privilegi.

És aquest el motiu pel que es pot permetre actuar des de l’amenaça exigint, més que demanant, millores en els seus acords amb l’Administració, col•locant l’espasa de Damocles d’abandonar l’aeroport gironí sinó es respon positivament als seus plantejaments.

És cert que una possible marxa d’aquesta companyia tindria una incidència negativa en el desenvolupament econòmic i social de les comarques gironines però, cal preguntar-se, veient les actituds i actuacions, en molts casos caricaturesques, dels seu president, si la potencialitat de Girona s’ha de veure supeditada a aquesta situació exigent de la companyia que ens posa a un pas del ridícul, perquè no es pot oblidar que parlar de Ryanair a Espanya, es parlar de l’aeroport de Girona.

Entre d’altres “lindezas”, hem passat, i si l’Administració no pren mesures correctores continuarem a pitjor, de demanar més subvenció a eliminar les taxes aeroportuàries, passant per la proposta de viatjar a peu dret o, de pagar per la utilització dels serveis o, últimament, d’eliminar els copilots, el que representa valorar econòmicament, i a la baixa, la seguretat dels passatgers.

Clar, una empresa que en aquest moment ja pot afirmar que ha desbancat a la que era companyia bandera espanyola Iberia, es pot permetre fer qualsevol tipus de proposta, per més ridícula que sigui; i si a més a més, té la complicitat i l’ajut de l’Administració per a mantenir el seu estatus monopolitzador, no seria d’estranyar que aconseguís algun dels seus patètics objectius.

Crec que Ryanair necessita un fre, i és l’Administració la que ha de posar-li.

diumenge, 5 de setembre de 2010

I una de Casa d’Oficis

Pregunta. Tenen projecte per a la Casa d’Oficis un cop desaparegudes les Escoles Taller?

La resposta de la Regidora de Cultura, que no li tocava, amb tota la seva bona intenció i experiència, només va deixar palès que no hi ha cap projecte i que el Govern Municipal ha perdut una molt bona oportunitat, com el Consell Comarcal, que no la Generalitat, no ens fiqui en el seu projecte.

I una d’escombraries


Per molt que neguin la major, la ciutat ha mantingut uns índexs de brutícia lamentables durant tot l’estiu.

I no ho diu l’oposició municipal. Ho diuen els veïns amb els seus escrits i les seves queixes.

L’oposició municipal ho ha dit a on tocava, al Ple Municipal, no a la premsa. A la premsa ho han dit els ciutadans i ciutadanes i el propi Govern Municipal, negant l’evidència i satanitzant als socialistes per a fer-se ressò de la realitat.

I els arguments utilitzats per a defensar la “neteja idíl•lica” de la ciutat, patèticament deplorables.

Culpa dels socialistes i per això els vam expulsar del Govern”. Home!, que fa quatre mesos que van fer una moció de censura, precisament utilitzant com un argument aquest tema!
Que volem que la ciutat vagi malament”. Què volen, que l’oposició calli i que no digui allò que no funciona?

I les perles.

Si “l’aigua de la platja està bruta, és per què vostès (els socialistes) posen la pota”. I l’alcalde dient que segons l’Agencia Catalana de l’Aigua la qualitat del aigua és bona. Estem parlant de brutícia i no d’aigua!

Si “la ciutat està bruta és culpa dels ciutadans”. O sigui, que el mal servei no té cap responsabilitat!.

I a la queixa d’un ciutadà en el propi ple, la resposta sense desaprofitament de l’Alcalde. “Així m’agrada, que els veïns avisin a on està brut, i anirem a netejar-ho”. Per a què paguem un servei de neteja i recollida d’escombraries?

(Les fotos, mateix lloc, dies seguits, a la mateixa hora, 10 hores. Les escombraries les van treure al tercer dia a petició, in siut, d'una veina.)

I una de Transport Escolar

Reclamació senzilla per a la continuïtat d’un servei consolidat i pressupostat.

Negativa del Govern, traslladant la responsabilitat a l’oposició per a què es reclami, des de la mateixa oposició, al Consell Comarcal la prestació del servei. Això és el mon al revés. Qui governa, encara que sigui malament?
Es demana que hi hagi un transport que deixi als nois a la porta del centre escolar.

No es demana que sigui un vehicle de 30 places si només l’utilitzen 10. Només es demana el servei, dimensionat a les necessitats, i que els nens i nenes arribin amb garanties de seguretat i comoditat, per a tranquil•litat dels pares, a la porta del centre, acompanyats d’un monitor. Com fins ara!

Arguments contradictoris del Govern.

Nosaltres pujaven caminant a l’institut”. Clar, ells tenien 15 ó 16 anys, i ara els nens van a l’institut amb 10 ó 11 anys, a les 8 del matí. ÉS MOLT DIFERENT!

Ara pujaran amb un monitor”. Clar, arribant amb el transport regular urbà, com qualsevol, a un lloc determinat, i desprès acompanyats caminant amb un monitor. ES MOLT DIFERENT!

Els pares els pujaran en cotxe particular”. AIXÒ ÉS SOSTENIBILITAT!

No seria millor potenciar l’ús del Transport Públic, incentivant l’utilització del Transport Escolar. Amb seguretat, SI.

I una de servei de mainaderes


Servei excel•lent, referent i model a seguir com a complement del servei d’educació i com valor afegit a la necessària conciliació de la vida familiar i laboral.

Aquests són els arguments que utilitza l’oposició municipal per a defensar la continuïtat dels servei de mainaderes.

Servei particular, elitista i massa car, són els arguments que utilitza el Govern Municipal per a justificar la voluntat de desmantellar el servei de mainaderes.

Entre mig, justificacions falses que amaguen la decisió d’eliminar el servei.

-“No arriba subvenció per a mainaderes”. MENTIDA! Segons el “contracte programa” per als Ens Locals de la Generalitat de Catalunya arriba una subvenció de 98.000 euros per a suport a famílies en situació de vulnerabilitat.

-“Només poden entrar en aquest programa famílies en ric d’exclusió socialMENTIDA! Segons el mateix contracte programa un dels punts diu: “Contribuir a pal•liar diferents problemàtiques com són, dificultats de conciliació de la vida laboral, personal i personal”

-“Amb els diners que arriben de la subvenció no és pot atendre el servei de mainaderes”. MENTIDA! Arriben 98.000 euros de subvenció. Els pares paguen, aproximadament, 71.000 euros, i estaven disposats a pagar més. El servei de mainaderes costa a l’Ajuntament 135.000 aproximadament. Diferència, 34.000 euros.

-“Amb la nova Escola Bressol es cobreix la totalitat de les necessitats i de la demanda del servei de mainaderes”. MENTIDA! Pel servei de mainaderes passen, aproximadament, 40 nens i no hi ha lloc material, ni logística per a donar cobertura a la demanda.

Lògicament, aquí sí que s’han de fer altres apunts, desprès de les afirmacions que s’han fet des de l’Equip de Govern, tant de manera pública com privada.

La nova Escola Bressol, defensada, impulsada i aconseguida per l’anterior Regidora d’Educació Jùlia Vendrell, va tenir el vot en contra del Grup Municipal de CiU, “perquè no era necessària”.

La Regidora d’Educació Jùlia Vendrell sempre ha defensat la continuïtat del Servei de Mainaderes, mentre hagués demanda, en contra d’alguns dels Regidors que ara estan al Govern.

La Regidora d’Educació Julia Vendrell va mantenir els denominats Espais que es donaven a l’Escola Bressol Oreneta, dimensionats a les necessitats reials del propi servei. El servei ha continuïtat amb racionalització i èxit.

Mai s’ha impulsat un acomiadament improcedent a l’Escola Bressol. Els famosos psicòlegs va ser el primer nyap, que no l’ùnic, que ens vam trobar al juny de 2007, amb una sentència condemnatòria contra l’Ajuntament que dirigia Convergència i Unió. I així, sense embuts i amb documents, es va explicar als pares en una assemblea multitudinària a la mateixa escola.

I mai s’ha acomiadat a un treballador de l’Escola Bressol. La racionalització del servei va obligar a modificar un contracte que, de manera coherent i lliure, el treballador no va acceptar.

Tot això està documentat i és indigne que un Govern utilitzi la mentida per amagar les seves malifetes.

I una d’oficina de català


Per segon cop, governant Convergència i Unió o acompanyant al Govern Municipal, com és el cas, es decideix prescindir de l’oficina de català municipal.

El Govern Municipal, reconeixement públicament la bona tasca que es fa des d’aquesta oficina, per a justificar la seva decisió addueix que els hi falten 7.500 euros en el pressupost, i que és culpa dels socialistes perquè no defensen Catalunya en el Parlament i a Madrid.

És cert, en el pressupost Municipal, aprovat per l’oposició faltava una part que s’havia de destinar a continuar amb el conveni per a mantenir l’oficina de català.

Aquesta decisió la va prendre, unilateralment, el Regidor d’Economia de Tots per Sant Feliu. I és cert, sent una quantitat petita, se’ns va “colar”. Per això, abans del 12 d’abril es van iniciar els tràmits per a fer una vinculació pressupostària que permetés el manteniment d’aquest servei. El Govern Municipal actual fa cas omís.

I si coincidim en la necessitat i importància de l’oficina de català, per què no s’utilitzen els diners, en comptes de fer publicacions de discutible rendiment, en comptes d’encarregar estudis externs innecessaris passant dels tècnics municipals, o en comptes de fer brindis i més brindis,

I en segon lloc, recordant, perquè és un fet, que el PSC sí que ha defensat i continua defensant Catalunya, com ho està demostrant dia a dia, què té a veure la voluntat de CiU i Tots x SF per a suprimir l’oficina municipal de català de Sant Feliu de Guíxols amb les decisions que es puguin prendre a Barcelona o a Madrid? Tan se li han pujat els fums al cap al Sr. Alcalde que ara ja s’equipara amb la Presidència de la Generalitat o del Govern espanyol? Absurd.

I una d’11 de setembre


Llevat de diferències, d’opinions personals o de partit, hi ha una cosa certa. Sant Feliu de Guíxols, bressol del President Irla té un protagonisme importantíssim en les celebracions de la Diada Nacional de Catalunya, i això és una responsabilitat que obliga a tots els partits polítics locals, sense furtar la llibertat de cadascú a programar i defensar les seves tesis ideològiques, a buscar mecanismes que ens permetin celebrar l’11 de setembre de la manera més unitària possible.

Sempre he dit que no soc partidari de la simbologia, de cap, però sempre respectaré la bandera sota la que es defensin idees democràtiques i de llibertat.

En aquest cas, es va presentar la moció per a penjar l’estelada en un lloc destacat de la població. La decisió va ser consensuada, i en els mateixos termes de l’any anterior, es va decidir que l’estelada onegés al Passeig del Mar.

Però sempre ha d’haver algú del Govern Municipal que ha de donar la nota, posant en perill, fins i tot, la unanimitat afirmant, en primer lloc, que “no estigués tant de temps penjada”, com si li molestés i, posteriorment i paradoxalment, que l’estelada “s’hissés en un acte públic i no de partit”. En què quedem?

Aclariments

Quan un va amb mentides o amb mitges veritats, al final sempre l’agafen “amb el carrito del helao”, i això li està passant al Govern Municipal de la ciutat. Com no tenen cap argument sòlid per a justificar les seves accions, no tenen cap més recurs que la desqualificació basada en afirmacions “torticeres”, en l’atac personal o, fins i tot, en l’insult, l’amenaça o l’agressió.

Ho estem patint aquest últims dies, de manera pública, mitjançant escrits o en el propi Ple Municipal, fent acusacions impròpies de qui ha merescut la confiança dels ciutadans i ciutadanes de governar la ciutat encara que, possiblement i amb raó, algú dirà que aquest no és el cas.

L’últim Ple Municipal celebrat el proppassat 26 d’agost va ser la mostra de la inoperància del Govern. Com no tenen cap projecte tangible, no tenen res a fer, ni res a dir, ni res a debatre.

Només la tasca de l’oposició, posant de manifest les mancances de la gestió dels qui governen confonent manar amb gestionar, va donar contingut al que és l’òrgan sobirà de la voluntat popular, el Ple Municipal, obligant a l’Equip de Govern a fer palès quin és el seu veritable tarannà.

Complementant


Informava el Setmanari guixolenc Àncora, en la seva última edició, que la complicada situació econòmica que patim, obliga a reduir el número de pàgines editades, el que implica també, una retallada en l’extensió de les col•laboracions. (Sincerament espero que l’Àncora pugui superar el més aviat possible aquest complicació).

Aquest fet impedeix, als que intentem, des de la voluntat que no des de la sapiència, explicar negre sobre blanc les nostres reflexions o raonaments, a fer un esforç i, normalment, a no aconseguir traslladar en molts poques paraules allò que volem dir.

Per això, i així ho he manifestat en una carta, que adjunto a continuació, a l’apartat 99 d’aquest nostre setmanari guixolenc Àncora, intentaré complementar les meves argumentacions, sobre tot de política local, amb algun post en aquest blog.


Apartat 99 Àncora

Mentides i mentides

Si la nota publicada per Tots x SF la setmana passada ha estat elaborada per un Regidor, només puc afirmar que falta a la veritat i que, amb males arts, està enganyant als ciutadans i ciutadanes.
Sí, és cert, només assolir la responsabilitat de Govern, tres psicòlegs en contracte administratiu van deixar de prestar servei als espais de l’Escola Bressol, per un sentència que va perdre el Govern de Convergència i Unió.
Sí, és cert, es van fer accions per a dimensionar l’Escola Bressol a les necessitats i possibilitats de l’Ajuntament. Però van continuar tots els serveis, mainaderes i espais. En contra, fins i tot, d’algun regidor de Tots per Sant Feliu que apostava per la seva desaparició, i que ara ho ha aconseguit.
Sí, és cert, apostant pels serveis d’educació la regidora del PSC va impulsar i aconseguir una nova Escola Bressol, que avui és una realitat, en contra de l’opinió dels Regidors de Convergència i Unió, ara al Govern.
I sí, és cert, la gestió del Regidor de Personal ha sigut eficaç, com a mínim per a no deixar treballadors i treballadores al carrer, tal i com volien fer els Regidors de Tots x SF acomiadant a tots els treballadors i treballadores que poguessin quan formaven part, sembla que de manera passiva, de l’anterior Govern Municipal,
I han molts més arguments però, malauradament, tal i com informava aquest Setmanari, la situació econòmica impossibilita redactats extensos, per la qual cosa hem permeto, amb tota humilitat, convidar a qui vulgui seguir els meus raonaments a visitar el meu blog personal, www.juanjo-garcia.com.
Juanjo García
Regidor del PSC
Ex – Regidor de Personal

dissabte, 4 de setembre de 2010

Nosaltres no juguem


Ara ho entenc!. Tots x SF venia a “jugar” a “ciutadans i Ajuntament”, com la canalla que juga a “metges i malalts”, i fins que no van trobar uns companys per a compartir el seu joc no van parar.

Van veure que per al PSC el governar una ciutat es molt seriós i no un entreteniment lúdic; van intentar-ho amb ERC i IC, i tampoc van aconseguir-ho. Però van trobar a CiU i a Amics com a “col•legues” i, vet aquí, ja només s’havien de posar la disfressa d’Alcalde i Regidors de Govern per a iniciar la partida.

El camp de joc, Sant Feliu de Guíxols; els guixolencs i guixolenques, encara que no volien, obligats a participar de la juguesca; i ells, onze regidors d’infantil tarannà, a jugar fent de polítics.

I tenen regles de joc basades, únicament, en el respecte a les decisions unipersonals i fruit del caprici del que s’ha erigit com a “cabecilla”; regles, que de no complir-se, provoquen el passi de titular a reserva aparent.

I clar, quan algú els hi retreu les seves accions i males actuacions, s’enfaden i proclamen amb grits i agressivitat que “aquest és el seu joc”, que ells són els que manen i que l’únic objectiu que tenim els que no volem jugar és evitar que es diverteixin fent malbé la ciutat.

Dons sí, és cert, no volem jugar!. No volem participar en aquest joc de despropòsits. No volem ser còmplices d’aquest grup de nens grans que, conscientment inconscients, juguen amb allò que no només és seu: la ciutat de Sant Feliu de Guíxols.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Quin és el límit?

Va ser un vist i no vist. En menys de quatre hores, el Govern de la ciutat ha donat un pas de gegant per a lluitar contra l’Estat del Benestar i eliminar alguns dels serveis que l’Ajuntament ja estava prestant a la ciutadania.

Només van ser necessaris uns minuts per a què, sense sensibilitat, amagats rere arguments de fàcil verbalització però dubtosament sostenibles, l’actual Govern de la ciutat decidís no escoltar als ciutadans i ciutadanes i, votant en contra de les mocions presentades pels Grups Municipal de l’oposició, treies del catàleg de serveis municipals el Transport Escolar, l’Oficina de Català i el Servei de Mainaderes.

No van utilitzar la imaginació ni van fer cap esforç reial per a trobar solucions; simplement, de manera pueril i simplista, es van limitar a justificar la seva decisió culpabilitzant la crisi i a les mesures que han aplicat els “socialistes” per a combatre la difícil situació econòmica.

Amb set mil euros ja hi hauria prou per a mantenir l’oficina de català però els necessiten per encarregar estudis externs que podrien fer els tècnics municipals, o per a fer publicacions de discutible rendibilitat general, o per a fer algun “refrigeri”.

Segons el Govern Municipal, la necessària immersió lingüística i les desenes de persones que utilitzaven aquest servei no tenen cap importància.
Seria suficient dimensionar el Transport Escolar al nombre d’usuaris. Només es tracta de cercar solucions viables per a que els nois arribin amb vehicle públic a la porta dels instituts. No val la pena. La seguretat i la garantia de que els escolars arribin a l’institut no té importància; val massa diners i s’ha d’estalviar, encara que fos un servei ja pressupostat.

I contribuir la conciliació de la vida familiar i laboral no és un objectiu de l’Ajuntament, per això el servei de mainaderes, segons titlla l’Equip de Govern de servei elitista i particular (mentida), és un servei prescindible (mentida), pel que no arriba subvenció (mentida).

La decisió d’eliminar aquests tres serveis és un fet però, amb aquestes argumentacions fàcils, quin és el pròxim servei que l’Equip de Govern pot considerar no important.

El d’igualtat entre homes i dones?, precisament quan la violència de gènere continua sent una de les principals lacres de la societat. O l’educació viària?, quan està demostrat que la prevenció d’accidents en la principal eina per a lluitar contra els accidents de trànsit. O la mediació social?, quan la pluralitat racial i de costums fa necessari implantar elements per a aconseguir una plena convivència. O la seguretat?

A on posarà aquest Govern Municipal el límit de destrucció de serveis consolidats. Clar, de nova implantació, ni parlar-ne.!

Política parasitària


“Qui talla la cinta és qui es posa la medalla”. El seu únic valor és utilitzar les tisores per a sortir a la foto, arrogant-se el treball que han fet altres.

Ni tant sols té la decència de reconèixer que la seva presència a la foto és circumstancial i que la seva aportació per a què la inauguració es pugui portar a terme ha sigut pràcticament irrellevant.

És la mediocritat del polític mediocre, políticament incorrecte i conscient de la seva mediocritat i que té, com únic recurs tangible i mediàtic per a rendibilitzar la seva incapacitat, furtar l’esforç aliè.

Sant Feliu viurà d’aquí uns dies la posada en marxa d’una nova Escola Bressol i l’actual Equip de Govern es vanagloria i presumeix, de manera il•legítima i injusta, d’aquest fet.

L’han trobat feta i no han hagut de fer cap esforç; fins i tot un dels grups ara al Govern i abans a l’oposició (CiU), quan es van iniciar els tràmits i la nova Escola Bressol ja era una realitat van manifestar públicament el seu rebuig al projecte perquè era una Escola Bressol innecessària.

Però ara sortiran a la foto i intentaran posar-ho a la columna de “l’haver” de la seva gestió.

Això és fer política parasitària, encara que lo més important, això sí, és que Sant Feliu tindrà un nou equipament, fins i tot en contra de l’opinió dels que tallaran la cinta.