dissabte, 21 d’agost de 2010

Treballadors i voluntaris del Festival Porta Ferrada. GRÀCIES

Ha acabat el Festival de la Porta Ferrada 2010 i toca començar a fer les inevitables valoracions.
Unes, les artístiques, que des d’un punt de vista global mesuren la qualitat del Festival més antic de Catalunya i, des d’un punt de vista particular, estan supeditades als gustos particulars del públic que assisteix.

I les altres, les econòmiques, que depenent del concepte que es tingui del festival, (com a simple acte lúdic – artístic o bé com eina de promoció i dinamització de la ciutat), donaran un resultat i un balanç diferent, més o menys positiu.

Molts són els factors que s’han de tenir en compte per a que aquestes valoracions es converteixen en dades útils per a afrontar la propera edició d’aquest esdeveniment d’estiu i, encara que les xifres d’assistència fan preveure un positiu grau de satisfacció, falten dies per a que es pugui afirmar, amb dades objectives, si aquesta edició del Festival de la Porta Ferrada ha respòs realment a les expectatives de ciutat.

Però sí que hi ha una valoració que es pot fer sense dilació: La implicació dels treballadors i treballadores municipals i dels voluntaris i voluntàries que com sempre, edició rere edició, han demostrat que són l’ànima imprescindible del Festival i que sense el seu concurs, ens allunyaríem de poder titllar-ho d’èxit.

Reconeixement i agraïment per la seva bona feina i per la seva dedicació que, en molts casos, també ha patit el seu entorn familiar.

dijous, 12 d’agost de 2010

Els Ajuntaments no són l'Administració de segona


A la ja llarga llista de problemes financers que pateixen els Ajuntaments per la falta d’ingressos ara s’afegeix la reclamació de l’Estat de 5.500 milions d’euros a les Administracions Locals, 21 corresponents a la demarcació de Girona.

Eren diners avançats per l’Administració Central, amb la qual cosa a cap Ajuntament li ha pogut agafar de sorpresa aquest deute i aquest hauria d’haver estat un factor a tenir en compte a l’hora de fer els corresponents pressupostos.

És clar, tothom podia esperar que la malmesa situació per la que travessen tots els Ajuntaments despertés la sensibilitat de l’Estat i esperant una anunciada recuperació econòmica que reactivi la recaptació i, entenent alhora, que l’Administració Local ha de continuar prestant els serveis que, per dret, podem exigir els ciutadans i ciutadanes, condonés el deute o negociés la seva devolució juntament amb un nou sistema de finançament que contempli les necessitats específiques i reals de cada Ens Local.

Malauradament, l’erari públic estatal també està en una situació precària i, com passa a qualsevol lloc quan s’està en època de vaques flaques, l’Estat reclama amb molta més intensitat tots aquells deutes que tenien una importància relativa quan aquestes vaques eren grosses.

Però crec que hi ha un element que s’està oblidant per tothom i és el fet indiscutible de que l’Administració Local també forma part de la maquinària de l’Administració General i que, com si fossin vasos comunicants, els serveis indispensables que no podran prestar els Ajuntaments per falta de recursos hauran de ser assumits per altres organismes, amb el mateix cost per les arques públiques, .per la qual cosa, ofegar a un Ajuntament no és la mesura positiva que permetrà sanejar l’economia del país, llevat que es vulgui fer un atemptat contra l’avenç de l’Estat del Benestar, del que els municipis són la peça clau.

I no és tracta ara de buscar responsables ni arguments justificatius del per què o com hem arribat a aquest complicat moment, perquè si bé és cert que la condició humana ens porta, inconscientment, a trobar sempre culpables quan ens porten a situacions límit, l’obligació dels responsables polítics municipals és cercar solucions que permetin minimitzar qualsevol efecte perniciós i perjudicial i no recolzar-se en satanitzacions que, de manera fàcil i injusta, sempre cauen en els mateixos: ciutadans i treballadors de l’Administració.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Prestamisme laboral, NO

Sembla que l’Equip de Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols pensa que l’Ajuntament és el seu “cortijo” i que pot fer i desfer allò que cregui convenient amb els treballadors i treballadores que conformen la plantilla, obviant normatives legals, negociacions encetades i drets consolidats.

És cert que desprès de quasi tres anys compartint tasques de Govern podíem intuir quina seria la seva manera d’afrontar la política de recursos humans que, amb l’objectiu de modernitzar i millorar el servei als ciutadans, havia començat a aplicar l’anterior Govern Municipal però, la veritat, no esperàvem una demostració tan clara de falta de capacitat de negociació per a arribar a acords com la que han demostrat aquests dies, sobre tot pel fet de que una gran part dels actuals gestors polítics són empresaris.

Arrel del conflicte al voltant de la Brigada Municipal, a on els treballadors d’aquest col•lectiu es neguen legítimament a fer serveis extraordinaris mentre no s’apliquin els acords adquirits amb l’anterior Govern fruit de la negociació col•lectiva sectorial lligats a la productivitat (segons marca el vigent pacte de condicions de treball), l’actual Equip de Govern es planteja dos escenaris.

Un, que els 30 treballadors contractats a través dels Plans d’Ocupació per a desenvolupar projectes concrets facin la feina que han de fer els operaris de la Brigada. Sembla que l’Alcalde, desprès que l’oposició avisés a l’anterior Ple Municipal Ordinari del perill de perdre la subvenció per a aquests treballadors si se’ls destina a fer altres tasques diferents de les que són objecte del projecte, descarta aquesta possibilitat.

I dos, contractar puntualment treballadors temporals a través d’un altra empresa, per a suplir la feina que han de fer els operaris de la Brigada, utilitzant el material municipal. Clar exemple del denominat i tipificat com il•legal, Prestamisme Laboral, greu precedent per al conjunt de la plantilla municipal i perillós camí que només pot alimentar la precarietat

Malauradament, amb conscient irresponsabilitat, aquest és l’escenari amb el que s’han trobat els treballadors de la Brigada i que, al meu entendre, mereix una resposta assenyada.

No és molt més positiu negociar per a arribar a acords satisfactoris que, a més a més en aquest cas, ja estan presos?. Segur que sí.

divendres, 6 d’agost de 2010

Era puta o no era puta, Sr Mas?


Era a principis del 2005 quan el President Maragall afirmava que el gran problema de CiU s’anomenava 3% i ara es demostra que el llavors President de la Generalitat de Catalunya es va equivocar, que és cert que existia un problema, però que el nom no era 3, sinó 4%.

Escoltant les declaracions d’en Artur Mas, això no té cap importància, malgrat que la Comissió Parlamentària i l’Agència Tributària arribin a la conclusió de que Convergència Democràtica de Catalunya va cobrar comissions per adjudicacions d’obra pública quan Convergència i Unió governava la Generalitat de Catalunya.

Per a l’Artur Mas el més important no és el delicte que, segons Hisenda, és un fet constatable. El líder de CiU, sense negar el delicte, s’escuda en que no hi han proves que demostrin que el seu partit ha rebut un finançament il•legal, provinent d’un fet delictiu per a, immediatament, excusar-se dient, amb la boca petita, allò de que “jo no soc coneixedor de si ha hagut finançament irregular al meu partit”, difícil de creure si és, com és, el màxim responsable de Convergència Democràtica de Catalunya.

En el difícilment creïble supòsit de que el Sr. Mas no tingués constància del delicte, cal preguntar-se si això l’eximeix de la seva responsabilitat, ja que com deia la periodista María Antonia Iglesias, tot i analitzant els arguments dels últims imputats de corrupció del PP, és igual que hi hagin proves judicials que es descartin per qüestions tècniques, i és igual que el qui posa al descobert una trama de corrupció també estigui imputat, el realment important és que hi ha suborn i corrupció. Com deia aquesta periodista, cal preguntar-se allò de “és puta o no és puta?” amb independència de si l’agafes “in fraganti”, cobrant el 4% del preu del llit.

Però el que crec més greu és la desafecció política que alimenta, amb la seva actitud, una persona que aspira a ser el President de la Generalitat de Catalunya i que, sense embuts i encara que sigui per a cobrir les formes, renuncia a la seva responsabilitat negant-se a investigar uns fets que li afecten directament, i que possibilitaria portar davant la justícia a tots els implicats, encara que la seva relació política i personal amb el Sr. Mas i amb Convergència pugui ser molt estreta.

MIXINOCAT, nou Pla d'Emergència


Res més lluny de la meva intenció fer broma amb la gens desitjable, però possible, activació dels diferents Plans d’Emergència previstos per a salvaguardar la integritat dels ciutadans i ciutadanes.

És un fet constatable la diligència i professionalitat dels responsables municipals de Sant Feliu de Guíxols quan és necessari posar en marxa els mecanismes d’actuació previstos en aquests plans.

Recordar les actuacions quan es va activar el NEUCAT ara fa uns mesos, a on l’acurada praxis professional dels tècnics de protecció civil i de seguretat van evitar que les repercussions de l’anomenada nevada del 8 de març, tingués uns efectes molt més perjudicials dels que ja va tenir, no només activant el protocol reglat, sinó adequant-se també a les necessitats puntuals no previstes que anaven sorgint.

Per això estic segur que l’activació del “protocol” el proppassat dia 3 d’agost, arrel la possibilitat que hi hagués una “pantera” campant lliurement pel municipi, era la correcte.

Clar, el gran i majestuós felí es va convertir en un simple gat, (per no ser pantera, no menys majestuós), i la desitjada foto de rifle i salacot amb la que algú ja somiava encapçalar els titulars de la premsa, va tenir una frustrant i mínima repercussió mediàtica.

Però això sí, els que escoltàvem Radio Sant Feliu i la retransmissió dels fets d’en Sé, ens vam sentir a la pell de l’Alcalde, vivint en primera persona la seva dedicació per haver deixat el seu negoci en un dia de tanta feina (paraules d’en Sé), el seu interrogatori molt incisiu a la turista que va donar la veu d’alarma (paraules d’en Sé), o el seu anar i venir constant.

Una veritable “emergència”, s’ha de dir, per ser una qüestió gens habitual que una “pantera” (que va ser gat) es passegi tranquil•lament pel nostra territori, com tampoc ho és una nevada a Sant Feliu de Guíxols o que un temporal i unes precàries instal•lacions deixin sense llum a una població durant cinc dies.

La diferència es que en aquell cas va haver una veritable EMERGÈNCIA en majúscules, que s’havia de gestionar, i en aquest cas “l’emergència” era en minúscules. Com comparar una pantera amb un gat!.

Ara que, en previsió de possibles situacions d’aquet tipus que es poguessin produir, i per a tranquil•litat del propi ego del Sr. Alcalde, a lo millor seria positiu afegir als Plans d’Emergència que la Generalitat de Catalunya té en els seus protocols de Protecció Civil (PLASEQCAT - industries químiques, INFOCAT - focs forestals, INUNCAT - inundacions, TRANSCAT - mercaderies perilloses, NEUCAT - neu, ALLAUCAT - allaus, AEROCAT - emergències aeronàutiques, CAMCAT - contaminació aigües marines, SISMICAT - sismes, RADCAT - risc radiològic), un pla específic per a preveure i miniminitzar les conseqüències d’un fet com el del “gat” del dia 3.

El MIXINOCAT, en previsió de l’aparició de gats amb aparença perillosa; com a mínim donaria l’oportunitat de gestionar l’activació d’un protocol d’emergència per a sortir a la corresponent foto.

dijous, 5 d’agost de 2010

Un kit-kat del 5 de d'agost al 31 de jiliol


Ha sigut un kit – kat de uns dies, els que ha durat la Festa Major, a on l’activitat municipal s’hauria de centrar en un dels esdeveniments més importants de la ciutat.

Però sempre hi ha qui vol tenir un protagonisme que no li correspon, obviant el fet de que en un Festa Major el principal protagonisme dels polítics s’ha de traslladar al ciutadà, i l’únic objectiu polític ha de ser, exclusivament, que els ciutadans i ciutadanes, propis o forans, gaudeixin de la festa amb les celebracions, concerts, balls, exposicions, fires i focs d’artifici que envolten qualsevol festa gran, de qualsevol població.

Sense oblidar altres activitats, destacar el pregó, valorat molt positivament, i només enterbolit per l’afany telepredicadorista del polític que va obrir l’acta; una fira que, com sempre, ha sigut el punt de trobada de tots els ciutadans, grans i petits; uns concerts i balls al carrer que van respondre curosament a les expectatives habituals; una festa de joves que s’està convertint en un referent; i uns focs d’artifici, final de festa, que fan fer palès l’efecte crisi.

Va ser la festa, la Festa Major, la festa gran de Sant Feliu, que dirien els bascos. Una festa, esperada festa, a la que s’ha de posar imaginació per a què no es converteixi en un tràmit que l’Ajuntament es veu obligat a organitzar, coincidint amb el dia 1 d’agost.

Per què el dia 1 d’agost, encara que hi hagi algú que s’està plantejant, fins i tot, el canvi de dates de la nostra Festa Major, ha de ser una data obligadament referencial que faci pensar en Sant Feliu de Guíxols de la mateixa manera que parlant del 7 de juliol la ment viatja, inconscientment fins a Pamplona, i que el dia 4 d’agost es pogués entonar allò de “pobre de mi, pobre de mi, que s’han acabat les festes de Sant Feliu"

Estic pensant que, amb tota seguretat, ens aniria molt millor si els responsables polítics municipals actuals haguessin decidit fer un kit-kat d’acció, o de no actuació, entre el 5 d’agost i el 31 de juliol.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Un magnífic pregó de Festa Major


Un molt bon pregó de Festa Major el que van protagonitzar els reis Carnestoltes dels darrers anys.

Van tornar a demostrar que no és necessari anar a buscar algú de fora per a què doni el tret de sortida de la nostra Festa gran per què, pot haver-hi algú millor per a fer un recorregut de l’actualitat local amb gràcia, coneixement de causa i que reculli allò que pensen els ciutadans i ciutadanes que aquells que han regnat durant l’altre gran festa de la nostra ciutat, com és el Carnalval?

Van fer un repàs a tots els esdeveniments, sobre tot de caire polític local, que hem viscut durant els últims mesos i van “clavar” l’anàlisi donant un premi virtual a cadascun dels 21 regidors i regidores que formem part del Consistori.

A mi també em va “tocar”: un “conveni d’or” virtual per haver “desorganitzat al personal de l’Ajuntament”.

Però va haver-hi un guardó que va merèixer els més grans aplaudiments de tot el públic, però que alhora va molestar a més d’un, pel seu encert i per esser un retrat de la realitat: el premi a l’alcalde Motas per “haver passat de tercera divisió a primera sense jugar la promoció d’ascens”.
Clavat!!!

La incapacitat de gestionar conflictes.


El desenvolupament de la tasca política implica una presa de decisions permanent que, sobre tot a l’àmbit municipal, per la incidència que poden tenir aquestes decisions de manera directa i propera en la vida quotidiana dels ciutadans i ciutadanes poden desembocar, amb molta facilitat, en un conflicte d’interessos entre els propis ciutadans o entre la ciutadania i l’Administració.

Per això, sempre he dit que una de les activitats més engrescadores, alhora que apassionants, que ha d’afrontar un responsable polític local és la denominada gestió de conflictes (conflict management), activitat que podríem definir-la com l’orientació a prevenir o contenir l’escalada d’un conflicte per a reduir la seva naturalesa destructiva, amb l’objectiu d’aconseguir una situació que possibiliti l’acord o la resolució del propi conflicte.

L’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols està vivint, en aquest moment, un conflicte entre treballadors i Equip de Govern provocat, principalment, per una falta de sensibilitat política vers la situació laboral d’algun col•lectiu (ara li toca puntualment al personal de Manteniment de Ciutat-Brigada Municipal, encara que en un futur es pot estendre’s a altres àrees), per una falta de consciència política del funcionament d’una Administració, per un sectarisme polític i personal que frega el classisme, però, sobre tot, pel desinterès polític que han demostrat vers tot allò que fa referència a les relacions laborals, obviant el fet indiscutible de que un dels actius més importants i més valuosos que té qualsevol organització, pública o privada, són els seus treballadors i treballadores.

És una realitat que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols té un problema laboral, però també és una realitat constatable que l’Alcalde Sr. Motas i el seu Equip de Govern demostren una manca de capacitat manifesta per a solucionar-ho amb èxit.

En comptes d’aplicar els acords fruit d’una negociació col•lectiva imaginativa i dinàmica que és va traduir en l’aprovació del marc de relacions laborals dels treballadors i treballadores del Ajuntament, i que es va aprovar en Ple Municipal al desembre de 2008, l’actitud és carregar contra el Govern Municipal anterior i contra el que era el Regidor delegat de personal, amb arguments escatològicament justificatius que deixen en evidència una falta de criteri i de voluntat, impròpia del que té la responsabilitat de prendre decisions.

I és més fàcil distreure l’atenció i amagar la pròpia incompetència culpant a altres o adduint les ja massa utilitzades qüestions legals o normatives de caire econòmic que s’han pres per a reduir el dèficit públic i que, en aquest cas, no tenen cap incidència directe.

Com a dada significativa s’ha de dir que, des de que el Sr. Motas va assumir l’Alcaldia de la ciutat a través d’una moció de censura, ningú del seu Govern ni ell mateix, ha donat un pas per mantenir un contacte amb l’anterior Equip de Govern interessant-se per les qüestions que afecten als quasi 250 treballadors que conformen la plantilla municipal.

Possiblement, o quasi amb tota seguretat, veient la manera de treballar del Sr. Motes i el seu Equip de Govern de només prendre decisions i actuar quan des de l’oposició municipal es plantegen temes i solucions en positiu, esperi la presentació d’una moció que li doni la solució al conflicte per a, desprès, adduir que “casualment” ja s’estava fent.

Puc assegurar que el Grup Municipal Socialista no fugirà de la seva responsabilitat i respondrà, conscient del seu paper d’oposició, a les expectatives i inquietuds dels ciutadans i ciutadanes, en general i, en aquesta situació, a la dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament, de la mateixa manera que va fer-ho quan tenia la responsabilitat de governar, però el que està clar que no usurparà, ni de bon tros, la responsabilitat que té el bloc que ara governa de gestionar els seus propis conflictes i que, de manera irresponsable i incompetent, ell mateix genera.
(Publicat Diaria de Girona, 11 d'agost de 2010)