dijous, 22 de juliol de 2010

Dret a badar

Avui, en el decurs d’una conversa, l’amic Josep ens parlava de la nostra ciutat, d’alguns indrets i detalls que ens perdem per no exercitar allò que ell anomena, de manera senzilla però magistral, el dret a badar.

Caminar pel carrer, prioritzant qualsevol detall que estigui comprès dins del camp de visió personal, sense donar tot el protagonisme del nostre moviment a aquell entrebanc que, a manera de perill potencial, està ubicat a poca distància dels peus.

Possiblement no sigui mala educació ni distracció, de tot hi ha, el que algú passi al teu costat sense dirigir-te la paraula, amb la mirada fixada al terra com si estigués comptant els passos que ha fet o els que li queden per a arribar al seu destí.

És probable que la seva preocupació sigui no trepitjar alguna cosa que no havia de ser-hi, o no ensopegar per culpa d’un desnivell o element conscientment col•locat o construït sense pensar en les persones.

Necessitem desplaçant-se amb llibertat de moviments i sense impediments artificials, distrets i gaudint de les possibilitats que ens regala el nostre entorn, caminant amb la cara i la vista al front, a l’alçada dels ulls.

En Josep té raó, tenim el dret, quasi constitucional, de badar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada