dijous, 22 de juliol de 2010

Dret a badar

Avui, en el decurs d’una conversa, l’amic Josep ens parlava de la nostra ciutat, d’alguns indrets i detalls que ens perdem per no exercitar allò que ell anomena, de manera senzilla però magistral, el dret a badar.

Caminar pel carrer, prioritzant qualsevol detall que estigui comprès dins del camp de visió personal, sense donar tot el protagonisme del nostre moviment a aquell entrebanc que, a manera de perill potencial, està ubicat a poca distància dels peus.

Possiblement no sigui mala educació ni distracció, de tot hi ha, el que algú passi al teu costat sense dirigir-te la paraula, amb la mirada fixada al terra com si estigués comptant els passos que ha fet o els que li queden per a arribar al seu destí.

És probable que la seva preocupació sigui no trepitjar alguna cosa que no havia de ser-hi, o no ensopegar per culpa d’un desnivell o element conscientment col•locat o construït sense pensar en les persones.

Necessitem desplaçant-se amb llibertat de moviments i sense impediments artificials, distrets i gaudint de les possibilitats que ens regala el nostre entorn, caminant amb la cara i la vista al front, a l’alçada dels ulls.

En Josep té raó, tenim el dret, quasi constitucional, de badar.

diumenge, 18 de juliol de 2010

El Tupi de l'Horta


Va ser per casualitat. Ni per referències ni per consell. Vam arribar als quatre al Restaurant El Tupi de l’Horta a Lleida escollint el primer d’una llista. I vam encertar.

I això que el camí fins l’establiment no ens feia pensar que es podia trobar un restaurant d’aquest tipus, amb una atenció especial i amb una qualitat que res te a envejar a altres restaurants ubicats en indrets amb molt més glamour. Fins i tot, la calor i un paisatge no agradable ens va fer dubtar de la persona que l’havia escollit.

Però ens vam veure obligats a rectificar i reconèixer que, encara que de casualitat, en Xavier va tenir l’encert necessari.

De tot el que ens va oferir i que vam degustar, m’agradaria fer esment a tres plats que realment mereixen un comentari específic i que vam provar per indicació del xef.

Un espècie de Steac Tartar de tonyina vermella, exquisit; una torradeta de foie fresc amb reducció de Pedro Ximenes, per a mi, sublim; i un peus de porc a la brasa, macerats en cava que en Xavier em va deixar provar (era el plat que havia demant) i que, quan torni a visitar el restaurant, no dubtaré en demanar.

I per a pair, al renunciar a gaudir de postra i per indicació del xef, una sorpresa que, sincerament, desconeixia.

Gin Tònic amb molt de gel, llimona, llima, tònica del “Congo”, angostura, bitter d’api i alguna cosa més, ginebra d’un tipus especial (no recordo la marca), i canyella. I ben remenat per a eliminar els gasos de la tònica. El xef tenia raó: un digestiu deliciós i efectiu.

De veritat, val la pena visitar i gaudir del Tupí de l’Horta.

divendres, 16 de juliol de 2010

Sr. Rajoy, dediqui’s cantar les seves “cantades”


Per qüestions professionals he tingut la “sort” de viure molt de prop l’ambient que es respira al Congrés de Diputats, assistint a diverses sessions a on es debatien lleis i resolucions específiques. Fins i tot he tingut l’oportunitat de debatre en comissió monogràfica, com a convidat, alguns temes de l’àmbit portuari i laboral.

I haig de reconèixer que sempre he estat crític, i això els he manifestat personalment a més d’un, amb l’actitud d’implicació responsable d’alguns dels Diputats que, pertanyin al partit polític que governa o als que estan a l’oposició, sembla que han oblidat que tenen l’obligació de respondre als més de 25 milions de votants que els han donat la confiança per a exercir la defensa dels seus interessos generals.

El que va succeir ahir al Congrés corrobora la meva opinió i demostra la falta de sensibilitat i respecte que tenen alguns dels 350 Diputats vers els ciutadans i ciutadanes quan, de manera injustificable, van decidir no assistir a la Cámara i “estalviar-se” el Debat de l’Estat de la Nació.

Però si aquesta decisió ja és greu si la porta a terme qualsevol Diputat, molt més greu i lamentable quan la pren en Mariano Rajoy, líder del PP com partit majoritari de l’oposició, que aspira a governar i que arrossega, en la seva vergonyosa irresponsabilitat, a més del 80 % dels seus 152 diputats que, juntament amb ell, van optar per no assistir a la sessió de control.

Si això ho fan estant a l’oposició, un es pregunta que no farien si arribessin a ostentar la responsabilitat de governar perquè, el que han demostrat, és una majúscula i reiterada falta de respecte a les regles del joc democràtic que, al meu parer i espero que al de molts més ciutadans i ciutadanes, és condemnable i mereixedora del rebuig més taxatiu.

Algú li hauria de dir al Sr. Rajoy que si no creu en el sistema polític democràtic, per decència i honradesa el que ha de fer és marxar juntament amb aquest 80% de diputats, en minúscula, que li fan l’acompanyament i dedicar-se, tots junts, a altres activitats a lo millor no tan lucratives però sí més d’acord amb el seu tarannà.





dimarts, 13 de juliol de 2010

Hasta siempre, Laura

Recuerdo, ya hace muchos años, cómo una abogada de la UGT, la Laura Toribio, ponía a un joven delegado en su sitio, haciéndole ver su error y lo inconveniente de la acción que se iba a llevar a cabo.

Era la primera vez que hablaba con la Laura y he de reconocer que me impactó su decisión y su seguridad.

Durante todos estos años ha sido un referente en temas laborales, y aunque tuviésemos diferencias de criterio en algunos temas de política sindical, si en alguien hubiese confiado para que llevase un caso laboral de índole personal, sin dudarlo, la hubiese escogido a ella.

Y después, tuvimos la suerte de que decidiese formar parte de nuestra ciudad, como una residente más, aunque sus deberes profesionales y familiares le impedían estar todo lo que hubiese deseado en su casa de Sant Feliu.

Hasta tuvo la osadía de acceder a formar parte de nuestra candidatura para las Elecciones Municipales, lo cual demuestra su implicación con esa justicia social que únicamente los realmente comprometidos, como ella, son capaces de defender.

Gracias Laura y hasta siempre.

Jo jo, acabo d’arribar

Era l’any 2007 i quatre grups polítics (PSC, TxSF, ERC i IC-V), fent-se ressò de la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols de treure del Govern Municipal al fins ara partit majoritari, CiU, van decidir formar un quatripartit que acabés amb el desgovern que existia fins el moment.

Quasi tres anys va durar aquest fructífer projecte, fins que el 12 d’abril d’en guany, TxSF i CiU, amb el líder del grup AMICS decideixen amagar-se rere la legalitat, que no legitimitat, i forçar un canvi de Govern encapçalat pels fins ara socis de Govern (TxSF).

Res a dir; ja s’ha dit, argumentat i justificat el lamentable fet i els esdeveniments posteriors i tocarà, quan sigui el moment, que les urnes tornin a emetre el seu judici, i valorin les actituds d’uns i dels altres.

El que ha de fer l’Alcalde de la ciutat i el seu Govern és treballar i complir amb allò que es va comprometre a fer quan va assumir la responsabilitat de governar mitjançant una moció de censura.

S’ha de dir que l’actual alcalde té una avantatge, encara que no li agradi, que no sap o no pot aprofitar. Ha governat durant quasi tres anys, amb responsabilitat de gestió per delegació, tant personal com de grup polític (TxSF), i ara no pot dir allò que li agrada insinuar de manera simple de que jo “acabo de llegar”, com diu la cançó.

Aquests dies, a la premsa, surt la notícia de que existeix un greu problema de seguretat a la Deixalleria Municipal, que afecta tant a la integritat d’usuaris com de treballadors i, de manera incoherent, l’Alcalde manifesta públicament que els culpables del problema és l'anterior Govern Municipal encapçalat pel PSC i que la solució passa perquè l'Ajuntament construeixi una nova tanca.

Des de la seva incoherència, l’Alcalde té raó. El PSC és culpable d’haver instaurat aquest servei, ara fa ja 14 anys; el PSC es culpable d'exigir a l’empresa concessionària que complís amb els seu contracte, tant en el que es refereix a la gestió com al manteniment, garantint la seguretat perimetral que ha d’anar al seu càrrec (important), amb la reticència dels Regidors delegats que, paradoxalment, eren de TxSF; i el PSC és culpable d’haver marcat un servei de vigilància policial com a mesura preventiva (ara desaparegut?); però sobre tot el PSC és culpable d’haver confiat la gestió política de la Deixalleria Municipal i dels serveis de neteja de la ciutat als Regidors de Tots per Sant Feliu des del primer moment.

I ara l’Alcalde titlla de cinisme al Grup Municipal Socialista!, tirant pilotes fora i recolzant-se en una suposada moció presentada per CiU, ara al Govern, el proppassat 26 de novembre, que val a dir no tenia res a veure amb la situació actual d’inseguretat denunciada i que, coneguda per l’Alcalde per haver format part del Govern, era responsabilitat directa de Tots per Sant Feliu quan ell era Regidor abans de la moció de censura, però que malauradament no va merèixer la mínima atenció per part seva.

Sembla que el Sr. Motas i els regidors de Tots per Sant Feliu hagin acabat d’aterrar a l’Ajuntament, que vulguin tancar els ulls a la realitat de que han format part, amb responsabilitat, a l’anterior Equip de Govern, i que la seva solució per a afrontar els problemes, que ell “joísticament” genera, sigui culpabilitzar al Govern del PSC com ell diu, oblidant-se de que ell mateix i el seu grup TxSF, en formaven part amb un gran protagonisme.

Això sí que és cinisme, justificar el més que demostrat desgovern de l’actual Equip de Govern, sense posar-se vermell, amb un jo no sé de què va, “acabo de llegar”.


diumenge, 11 de juliol de 2010

10-J. Exemple d’unitat


Ahir no va haver-hi guerra de xifres. Un milió i mig de catalans i catalanes van sortir als carrers de Barcelona a reivindicar la seva dignitat i a fer pública la seva indignació.

Com deia la Presidenta d’Omnium Cultural, Muriel Casas, ahir es van plegar un milió i mig de persones amb moltes sensibilitats diferents, però que van ser capaços de trobar un comú denominador que els permetés sortir al carrer tots junts: l’exigència del poble català a que es respectés allò que va decidir el 18 de juny de 2006 mitjançant un referèndum, ni més ni menys.

Possiblement si les forces polítiques i socials que van donar suport a la convocatòria d’Omnium Cultural no haguessin s tingut l’encert, i per què no? el seny, d’unificar criteris reivindicatius i de posada en escena de la manifestació, molta gent no s’hagués trobat còmode a l’acta i l’èxit de participació no tindria el ressò que, a partir d’avui, tinc l’esperança faci que els responsables polítics es posin a treballar amb urgència per a solucionar el problema que el Tribunal Constitucional ha generat amb la seva sentència.

Per això penso, sincerament, que cometríem una errada monumental si permetéssim que algú capitalitzés el dia 10 de juliol com un èxit particular lligat a la seva militància política o al model d’estat en el que creu.

Tocava reclamar respecte institucional a les decisions legals i legítimes que ha pres el poble català democràticament i manifestar el rebuig dels catalans i catalanes a aquells que els volen menysprear i jugar amb ells.

I amb aquesta premissa podíem coincidir els federalistes, els nacionalistes, els independentistes o els sobiranistes; tots els catalans i catalanes que creuen en la democràcia i en la llibertat.

Els únics que no tenien lloc eren aquells que amb la seva actitud excloent i les seves tesis d’ancoratge immobilista han provocat la profunda indignació d’una nació, presentant primer un recurs d’inconstitucionalitat del nostre Estatut (PP), mostrat desprès la seva falsa satisfacció per una sentència incongruent i injusta (TC), i continuant avui tancant els ulls a la resposta que ahir va donar el poble català

El 10-J ha de ser un avís a navegants, i ha de passar a l’historia com l’exemple de la unitat d’un poble que es capaç de deixar de banda actituds endogàmiques i interessos partidistes quan és necessari mostrar la seva determinació a aquells que els volen menystenir.

dissabte, 10 de juliol de 2010

La “roja”


No sé si la selecció espanyola de futbol guanyarà el campionat del món, tal i com vaticina el pop Paul, o quedarà com a subcampiona mundial d’aquest esport. El que sí és cert que aquest esdeveniment i el bon paper que està fent aquesta selecció en el torneig esportiu està protagonitzant la gran majoria de notícies de la premsa parlada, escrita i visual del país, deixant en segon terme altres qüestions que, possiblement, tindrien molta més rellevància sinó fos per això.

Reforma laboral, Estatut, Tribunal Constitucional, crisi i un llarg etcètera de temes importants han quedat relegats per un color, el vermell de la “roja”, i a Catalunya només el debat, per a mi massa improductiu de cara als objectius a conquerir, al voltant de la capçalera de la manifestació del 10-J per a aconseguir una real veu unitària dels catalans i catalanes en contra la sentència del Tribunal Constitucional, ha “usurpat” aquest protagonisme mediàtic al campionat sud-africà.

Però no vull parlar de l’Estatut ni de la sentència, sinó de l’expectació que aixeca la “roja”, de l’aparent “rebuig” que genera aquesta selecció que, per ser “espanyola”, genera a certs sectors de la societat catalana i dels arguments justificatius que s’utilitzen per a seguir, o no, l’evolució d’aquest equip de futbol.

Crec que un 82,3% d’audiència de l’últim partit que va jugar la “roja” contra Alemanya es una dada prou significativa que corrobora un seguiment massiu, i que em fa recordar aquells programes de televisió tipus “Gran Hermano” o els actuals del “cor” que a tothom li donava vergonya reconèixer que el veien però que tothom parlava d’ells, amb la qual cosa es reconeixia implícitament que era espectador assidu.

Jo he vist els partits del mundial perquè m’agrada el futbol. I reconec que he seguit especialment els de la “roja”, i m’he alegrat quan han guanyat. Primer perquè juguen bé, segon perquè els seu joc és pràcticament mimètic al que fa el “meu” Barça,(equip que amb la seva aportació de jugadors és l’eix de la selecció espanyola), i tercer per una qüestió territorial i de proximitat empàtica. Com l’altre dia afirmava una periodista i escriptora catalana, ex-política defensora de tesis independentistes, hem sento molt més proper a la “roja” que a qualsevol de les seleccions nacionals que hi participen en el campionat.

No entenc com alguns, crec que ratllant un sentiment malaltís sobre tot de cara a la galeria, volen fer una simbiosi sentimental amb el seguiment de la “roja” i el seu rebuig als seus èxits esportius en el mundial.

M’he trobat amb gent que ha manifestat un desig de fracàs perquè, sent “hincha” del Real Madrid, la majoria de jugadors de la selecció eren del Barça.

M’he trobat a un que, fins i tot, no deixaria jugar a equips de Catalunya als jugadors catalans que participen en la selecció espanyola.

M’he trobat amb algú que, intentant treure un absurd profit polític, dona la “culpa” a la “roja” de la sentència del TC sobre l’Estatut.

Fins i tot, algú m’ha insultat per haver manifestat que m’agradaria que els jugadors de la “roja” tornessin amb la copa de Campions del Món.

Lo més curiós és que aquests més crítics, un cop s’ha reduït la tensió inicial de la conversa, que no discussió, et reconeixen sense embuts, que coincideixen amb la meva manera de pensar i que estan dins del 82,3% de “share”. Fins i tot un d’ells va ser dels que va baixar al passeig de Sant Feliu quan la “roja” va guanyar a Alemanya i va accedir a la final.

I aquí sí que haig de dir que arriba el punt que no em sento còmode, encara que ho entenc i respecto. No soc partidari de simbologies externes, més enllà de les lúdiques, esportives i aglutinadores de sentiments no excloents, per això, quan l’altre dia vaig veure molts ciutadans i ciutadanes al carrer, caminant i en cotxe, ondejant banderes espanyoles, alguna pre constitucional, cridant “viva España” i, alguns, fins i tot, entonant “l’arriba España” a ritme de vuvuzela, em va quedar un cert mal sabor de boca que, això sí, no treu que segueixi pensant que la “roja” mereix guanyar el Campionat del Món de Futbol 2010.

dimecres, 7 de juliol de 2010

La senyera aglutina totes les sensibilitats


Els catalans i catalanes tenim una oportunitat única per a demostrar que podem sortir al carrer, tots junts, units, per a defensar l’Estatut de Catalunya que el Tribunal Constitucional ens ha retallat de manera injustificada.

Tenim l’ocasió de cridar, amb una única veu, que no estem disposats a renunciar a allò que els catalans i catalanes ver aprovar sobiranament, el nostre Estatut.

Tenim el deure de reivindicar un Estatut que, a instàncies del PP, els membres d’un Tribunal de dubtosa imparcialitat, equanimitat i visió d’Estat, han declarat inconstitucional.

I nosaltres ens perdem en protagonismes demagògics i de confrontació argumental, i en comptes de posant-se d’acord per a aconseguir una visió d’unitat, ens permetem el luxe de deixar al descobert les nostres diferències que, si realment tots defensem i reivindiquem el mateix, l’Estatut, no haurien d’existir en aquest moment.

Perquè són els ciutadans de Catalunya els que hem sigut maltractats, menystinguts o menyspreats, i són tots els catalans i catalanes els que el dia 10 de juliol ha de sortir al carrer a expressar el seu malestar i la seva fermesa.

I quan dic tots, és que penso que som tots. Amb independència de si van votar a favor o en contra de l’Estatut, amb independència de si es té una visió d’autogovern diferent i amb independència d’ideologies o militàncies polítiques; ens han menyspreat a tots els que vam expressar democràticament la nostra voluntat el 18 de juny de 2006, i és això el que crec que hem de traslladar a la societat.

El dia 10 ha de ser un clamor i un crit unitari, i tenim la fórmula, la senyera, per a que tothom se senti còmode i que aglutini la major part de sensibilitats, aconseguint així un únic crit, ja que com diu la lletra d’Els Segadors,


Que tremoli l'enemic, en veient la nostra ensenya.

dissabte, 3 de juliol de 2010

El dia de l’orgull gay, encara dia reivindicatiu


El 28 de juny de 1969, ara fa 42 anys, el disturbis coneguts com d’Stonewall, a New York, van ser el catalitzador del moviment pro-drets LGTB modern, de lliure orientació sexual, per això avui, següent dissabte d’aquest dia, es celebra el dia del denominat orgull gay.

Molt ha avançat la societat en aquest tema, en l’acceptació natural de la llibertat de cadascú a la seva sexualitat, per això en alguns països políticament progressistes com Espanya, el matrimoni homosexual, les parelles del mateix sexe o les adopcions són qüestions legalment assumides, que no haurien de merèixer més interès que el que mereix una relació de les denominades heterosexuals.

Però, malauradament, un dia que hauria de ser merament festiu, simplement d’exaltació de la llibertat personal, encara ha de continuar tenint reminiscències reivindicatives, a on s’ha de continuar reclamant que aquestes persones, d’una orientació sexual determinada, no són diferents i són dignes de la mateixa consideració que qualsevol altra.

Perquè encara hi ha qui continua menyspreant a aquells que pensen i actuen de manera diferent a la d’ells, considerant que són ells els que marquen la normalitat, els que conceptuen les diferències, sense pensar que, amb seguretat, són ells els diferents, els estranys, els que amb la seva intransigència carpetovetònica es fan mereixedors del rebuig més menyspreable.

Avui, en ple segle XXI, 42 anys desprès dels fets del pub Stonewall, quan ja pràcticament no és necessari fer cap declaració de l’orientació sexual personal, quan “sortir de l’armari” ja no és notícia i quan paraules definitòries de l’homosexualitat ja han deixat de ser un insult per a la majoria de la societat, encara hi ha gent que continua ancorada en la seva mentalitat malaltissa i, conscients del seu ressò seudo mediàtic, es permeten qüestionar la llibertat de gran part dels seus conciutadans.

Un integrisme, més que religiós eclesiàstic, que com la Conferència Episcopal Espanyola, paradoxalment, s’atreveix a afirmar que “la conducta dels homosexuals és desordenada i no respon a l’ordre moral”.

Un polític, conservador això sí, com Duran i Lleida de UDC, portaveu del tercer grup amb representació parlamentària en el Congrés dels Diputats, que considera l’homosexualitat com una malaltia que ha de ser curada per assistència psiquiàtrica.

O una esperpèntica cadena de televisió, com Intereconomia que s’atreveix a emetre un anunci clarament homofòbic que ha merescut una multa de 100.000 euros, això sí, desprès d’haver-ho passat 273 cops.

Són aquestes actuacions, basades en un arcaisme immobilista que es nega a considerar normal el que ja ho és, el veritable fre per a conquerir més altes cotes de convivència ciutadana, i que obliga, com és el cas del dia de l’orgull gay, a fer conviure la reivindicació amb la festa.

dijous, 1 de juliol de 2010

Nos ha dejado José Manuel


Es cierto. Algo se muere en el alma cuando un amigo se va. Y José Manuel se ha ido. No lo olvidaremos jamás, pero se ha ido. Siempre tendremos presente su capacidad de trabajo, su sentir ugetista, su implicación en la defensa de los derechos de los trabajadores y trabajadoras pero, sobre todo, echaremos de menos su talante, su lealtad hacia las personas, su “decir lo que se piensa sin embudos”.

Hablar de comercio y hostelería en Girona y, ¿por qué no?, también en Catalunya, era hablar de José Manuel. Un referente y ejemplo sindical de su sector y en toda la UGT de las Comarques Gironines.

Se ha ido un viejo sindicalista (no por edad, 49 años, pero sí por dedicación), un ugetista, un compañero y amigo con el que he podido compartir pensamientos y proyectos, ideas y realidades; y ha dejado un vacío. Ni muchísimo menos comparable como el que ha dejado en su entorno familiar, al que desde esta reflexión quiero trasladar mi más sincero sentimiento y solidaridad, pero se ha ido y a sus compañeros nos ha dejado un gran vacío imposible de volver a llenar.

Su puñetero pero gran corazón, al final ha dicho ¡basta!, y le ha hecho, nos ha hecho una putada.

José Manuel, gracias por haberme permitido compartir algunos de tus momentos.