dimarts, 1 de juny de 2010

El silenci dels xaiets


Un treballador de l’Ajuntament de Sant Feliu em preguntava, amb curiositat i certa sorna, quin era el meu anàlisi del Decret de mesures que ha impulsat el Govern de l’Estat per a reduir el dèficit públic, sobre tot, en el que fa referència a la retallada salarial als treballadors i treballadores del sector públic.

Com he dit públicament, crec que era necessari prendre mesures per a pal•liar la difícil situació econòmica en la que es trobem però, de manera taxativa, estic convençut que no són ni les més adients ni les més justes ni, sense ser un economista, les més efectives, ja que frenen un necessari consum, bàsic per a reactivar l’economia.

En primer lloc, no són els treballadors i treballadores, perquè el personal de l’Administració no són més que treballadors i treballadores, els que ha de pagar els plats trencats d’una situació que no han provocat però que estan patint directament, com la resta de la ciutadania; i, en segon lloc, perquè amb aquestes mesures, els que s’està menyspreant són els serveis públics i, alhora, donant un pas enrere en l’avenç del denominat Estat del Benestar.

Clar, donat l’estat de crispació per l’elevat índex d’atur, aquesta és una mesura popular acceptada per una gran part de la població que, de manera simplista, ha “comprat” aquell discurs fàcil de que “els funcionaris tenen feina estable i han de ser els que més han d’aportar”, com si els bancs o els supermercats acceptessin el carnet de funcionari i no els diners, com a pagament d’hipoteques o aliments.

I això m’ha fet recordar els arguments que adduïa un empresari defensor de l’alliberació dels serveis públics portuaris sobre l’entrada de treballadors asiàtics, especialment xinesos, en la manipulació de mercaderies: “Aquests treballadors ja tenen prou amb tenir feina. Amb un entrepà d’arròs ja estan ben pagats

Si en aquells moment els portuaris de tota Europa no haguessin confrontat contundentment contra aquesta privatització, avui tindríem estibadors portuaris treballant a canvi de tenir feina i no de diners, amb l’engruna d’aquell entrepà d’arròs per a reparar forces, de la mateixa manera que amb els arguments que recolzen aquesta retallada salarial dels funcionaris, aplicant un certl paral•lelisme, aquests treballadors i treballadores de l’Administració ja estaran pagats assistint cada dia a la “feina estable”; el “bocata” d’arròs, l’engruna? Un salari considerablement retallat.

Però el que realment m’ha preocupat ha sigut l’esperit d’assentiment mostrat per aquest treballador que, de manera tranquil•la i amb resignació monasterial, ha assumit que a partir d’aquest moment els seus emoluments es veuran reduïts considerablement.

Fins i tot desconeix l’abast del Decret, el mecanisme d’aplicació i si existeix algun sistema que, amb el paraigües de la negociació col•lectiva local, permeti que la retallada sigui més suportable.

I sense protestar, com si fos un xaiet anant a l’escorxador, es planteja si val la pena reclamar al carrer mesures alternatives que minimitzin o anul•lin l’efecte negatiu d’aquesta retallada salarial.

No ser si el dia 8 de juny la mobilització prevista donarà el fruit que es desitja, fent reaccionar al Govern per a cercar i aplicar altres mesures de contenció del dèficit públic que no sigui l’aportació obligatòriament solidaria, alhora que injusta, dels treballadors i treballadores del sector públic, però no hi ha dubta que el “silenci dels xaiets” no és la millor de les solucions i crea un precedent molt perillós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada