dilluns, 28 de juny de 2010
TC, respecte però no resignació ni submissió silenciosa
diumenge, 27 de juny de 2010
El PP frivoliza interesadamente con el burka

Estando totalmente de acuerdo en que existen costumbres religiosas que atentan contra la dignidad de la persona y que deben erradicarse en aras de la convivencia igualitaria entre hombres y mujeres, y entendiendo que esta vestimenta, aparentemente atenta contra la libertad de las mujeres y fomenta la discriminación, cabe preguntarse si el mecanismo más eficaz es hacer punible su uso, declarándolo ilegal mediante una prohibición.
Libertad y igualdad, éstos son los conceptos que deben asumir como derecho propio las mujeres y los hombres musulmanes que viven en nuestro país, al margen de creencias religiosas tal y como corresponde a un estado aconfesional como el nuestro, y en ese punto, en el de la concienciación, es donde deben basarse las acciones a aplicar, que ya se están implementando, para alcanzar una plena integración de todos aquellos que, de procedencias diversas, han optado por sentar sus raíces en nuestro país.
· Seguir colaborando con las Comunidades musulmanas, para impulsar la integración social y la convivencia en libertad e igualdad, desde el respeto a la identidad individual y la legítima expresión de las convicciones personales, sociales, culturales y religiosas.
· Fomentar la educación en el respeto a la dignidad personal y la igualdad entre hombres y mujeres, tal como prevén la Ley de Igualdad y la Ley contra la Violencia de Género.
· Seguir desarrollando estrategias coordinadas de prevención, detección e intervención entre instituciones públicas y privadas para garantizar el respeto a la dignidad de las mujeres desde la plena igualdad.
dissabte, 26 de juny de 2010
La coherència, o no, de la Iniciativa Popular per la independència

Perquè es tracta d’això, de coherència. La mateixa que tenen els companys d’ERC al presentar la moció; són independentistes i és coherent que utilitzin tots els mitjans possibles per manifestar-ho.
• I segon, perquè creiem en l’Estatut d’Autonomia al que els catalans i catalanes, majoritàriament, van donar suport mitjançant un referèndum. Seria contradictori defensar l’Estatut i, alhora, impulsar un referèndum d’independència, més quan el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat.
De totes maneres, i entenent que aquest debat s’emmarca dins de l’escalfament de motors polític que precedeix a la campanya per les Eleccions Autonòmiques de la tardor, i sense fugir del debat, hem pregunto si és aquest un tema que ha de merèixer l’atenció d’un Ple Municipal i si és coherent i sensat demanar el recolzament dels Regidors i Regidores d’un Ajuntament a un tema que, segons diu la pròpia moció, ha rebut el suport a les urnes d’un sempre respectable, però mínim, 18 % dels cens de votants guixolencs, majors de 16 anys i immigrants inclosos.
divendres, 25 de juny de 2010
Un Ple buit
Només l’elecció del Síndic per unanimitat, el Sr. José Luis Mayo, ja anunciada en el proppassat Ple Ordinari, va ser l’únic punt de certa rellevància.
És que durant un mes l’acció de Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols ha estat pràcticament nul•la i, així, la ciutat aturada? Doncs a la vista de les evidències, sí.
És que no hi ha temes importants d’interès ciutadà com per a que s’hagin de debatre en el Ple Municipal? Indiscutiblement sí, però sembla que des de la valoració de l’Equip de Govern, no.
A on estan tots aquells projectes, aquelles iniciatives, aquelles decisions que ens van anunciar ara fa dos mesos? En lloc, com s’està demostrant no eren més que paraules buides.
L’Equip de Govern ha d’entendre que el Ple Municipal és molt més que un simple tràmit i mereix el respecte que ha de merèixer la sobirania popular, per això és el fòrum a on la veu dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols s’ha de sentir a través dels seus representants escollits a les urnes.
dijous, 24 de juny de 2010
Ja són 53

I aquí sí, des de la fidelitat, la defensa dels meus principis. Defensor convençut del progressisme mitjançant les tesis del socialisme no pragmàtic; defensor dels drets dels treballadors i treballadores, des de l’activisme ugetista; defensor i practicant de la lleialtat en la militància, en la que no té cabuda cap tipus de transfuguisme; defensor de la llibertat personal des de la convivència i el respecte a la llibertat de la resta; i defensor de la globalitat social, a on les fronteres geogràfiques no siguin més que línees en un paper, i mai diferències de qualitat de vida.
dissabte, 19 de juny de 2010
Felicitats amic

Felicitats i gràcies, petard!. Ja ser que la venjança serà terrible.
divendres, 18 de juny de 2010
Sobre el Festival, només hi ha dubtes

Les mesures anticrisi i el conveni col•lectiu de l’Ajuntament
Amb la complicitat del conjunt dels treballadors i treballadores, s’havia de conjugar la qualitat del servei amb la clarificació i posada en marxa de protocols i circuits interns de funcionament, complementat amb un sistema de gestió dels recursos humans que, basat en l’Avaluació del Desenvolupant o Gestió per Competències, trenqués una dinàmica organitzativa massa immobilista i aliena a la co-gestió transversal de tots els serveis municipals.
La meta, el premi del que gaudirien els ciutadans i ciutadanes de manera tangible, la consecució dels objectius de qualitat pels que aposta tota l’Administració i, perquè no?, aconseguir una certificació de qualitat general, més enllà de la que per normativa alguns serveis han de tenir.
En aquest moment, l’argument crisi, real però moltes vegades massa justificatiu de determinades decisions ralentitza, i perillosament paralitza, un treball que ja s’havia iniciat, i les mesures supramunicipals que afecten directament als emoluments dels treballadors de l’Administració local, podrien incidir negativament en la productivitat dels mateixos al sentir-se menystinguts professional i personalment i, per lògica, allunyats de la necessària connivència amb els objectius encara que, per experiència, puc afirmar que existeix una gran implicació dels funcionaris i personal laboral de l’Ajuntament amb el principi de servei públic al ciutadà, factor aquest que, sens dubta, estarà per sobre d’altres factors.
Però no es pot tancar el ulls a la realitat, i les mesures de “retallada via decret” han de ser minimitzades amb una gran imaginació que permeti que els treballadors i treballadores continuïn amb els índexs de productivitat desitjables, incentivant la seva tasca, respectant aquests imperatius legals anticrisi.
No era l’objectiu que el conveni col•lectiu del personal de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols fos un paraigües d’aquestes mesures que ara s’han aplicat via decret, però aquest conveni permet maniobrar i aconseguir que l’aplicació d’aquestes mesures puguin tenir una incidència menys traumàtica que en altres administracions, tant a nivell organitzatiu com a nivell laboral, i que la maquinària administrativa continuí avançant eficaçment, amb la previsió raonable i desitjable de que aquesta situació econòmica i social que estem patint finalitzi en un futur proper.
Només és qüestió de trencar amb el conformisme i l’endogàmia, de ser imaginatius i de prioritzar objectius, i de que els polítics assumeixin, sobre tot, que els treballadors i treballadores de l’Ajuntament no són una càrrega estructural, sinó l’actiu que fa que la maquinària administrativa local funcioni.
dimarts, 15 de juny de 2010
El síndrome del jo-joisme

diumenge, 13 de juny de 2010
Falta imaginació i compromís

Tots aquells que, inconscientment conscients de la seva incompetència, es trobaven incòmodes per no saber com afrontar la seva responsabilitat.
Tots aquells que mai havien s’havien vist obligats a prioritzar objectius i que creien la gestió política es basava només en sortir al paper couche de la premsa local per a vendre la seva imatge, han trobat el filó de la seva argumentació per a justificar aquell “no fer res” que amaga un clar “no sé que fer”.
És en aquests moments, amb mitjans econòmics exigus, quan el responsable polític municipal ha de demostrar que te prou criteri i imaginació per a no provocar una perillosa paralització de la vida de la ciutat, prioritzant aquelles actuacions que, sense deixar de banda els serveis bàsics que obligatòriament o no ha de prestar l’Ajuntament al ciutadà, serveixin per a no sumir a la ciutat en profund anquilosament econòmic i social del que desprès serà més complicat sortir.
dimecres, 9 de juny de 2010
Condemna a Intereconomia.
Veient l’historial dels col•laboradors d’aquesta cadena de televisió, de la seva emissora de radio i del seu diari, així com els comentaris dels seus seguidors, els insults contra la Consellera únicament podien venir d’un lloc com aquest, a on el ranci ressentiment immobilista es fa present només entrar al seu domini, com si d’un traster tancat durant molt de temps es tractés.
L’energumen dels insults, periodista defensor de les tesis més arrelades al feixisme internacional - no en va el seu mestre va ser el periodista Indro Montanelli, amic íntim de Benito Mussolini – habitual dels actes organitzats per la Falange Española, seguint els passos del seu pare el periodista falangista Rafael García Serrano, és la fidel imatge del que ens pot esperar si la dreta torna a governar aquest país.
Una dreta que ell propugna amb noms i cognoms (PP), de la mateixa manera que els seus correligionaris d’aquest grup seudo-periodístic que, sense embuts, es presenten com un dels principals “voceros” mediàtics del Partit Popular.
No només aquest grup es mereix la condemna per l’actitud d’aquest menyspreable personatge contra la Consellera Marina Geli, que la fa també extensiva a la política progressista de la Generalitat de Catalunya, sinó que una insistent persecució per l’apologia de l’antidemocràcia de la que fan gal•la habitualment, segons la seva plana web.
Si algú vol tenir malsons, que entri en la seva plana, però que utilitzi un buscador per a trobar-la. Jo l’esborro del historial.
dimarts, 8 de juny de 2010
A pesar de todo, a pesar del -5%, SOBREVIVIREMOS!
Sobreviviremos, como es habitual que sobrevivan los sobrevivientes, los que estamos condenados sólo a protestar, a los que únicamente se nos concede el derecho al pataleo como vía de escape a nuestra indignación.
Sobreviviremos gritando la injusticia y la sinrazón que aplican aquellos que, conscientes de que cuentan con la aquiescencia y el desaliento de la impotencia, se instalan en su decisión inmovilista aún a sabiendas de que no cuentan con el respaldo de los que, hasta ahora, les han dado su apoyo.
Sobreviviremos, sí, con resignación conformista pero, a la vez, con rabia difícilmente contenida, haciendo verdaderos esfuerzos para no dejar escapar nuestra indignación contra todos aquellos que con su silencio han avalado el agravio, como si demostrando su equidistancia al sometimiento, pudiesen salir ilesos del ataque del que también son receptores.
En fin, sobreviviremos con lo que nos dejan, sin lo que nos quitan, para que aquellos que nos han metido en esta espiral sigan manteniendo sus prebendas y puedan continuar manejando los hilos en su propio beneficio.
Pero sobreviviremos sin renunciar a recuperar aquello que nos han usurpado, de pie y no de rodillas, a la expectativa y a cara descubierta, con espíritu solidario pero, a la vez, inasequible a la no renuncia de nuestros derechos.
Y sobreviviremos reclamando y reivindicando, a pesar de los parásitos sedentarios que, agazapados tras el matorral, darán la cara cuando vean que pueden meter su presa en el zurrón sin ningún esfuerzo.
Eso sí, basaremos nuestra supervivencia en una ruidosa dignidad incorformista.
dilluns, 7 de juny de 2010
Negociar sota una espasa de Damocles

De moment, ja planeja una Vaga General que, sense discussió, afectarà encara més la difícils situació econòmica i social que estem patint.
Una medida popular. "Ni como ni dejo comer"
Porque siempre, los trabajadores y las trabajadoras de la Administración, en general, han ido a remolque de las decisiones políticas del Gobierno de turno en cuestión de derechos laborales.
Considerados como híbridos, han estado siempre a caballo entre el reconocimiento a su consideración como trabajadores y a la percepción de privilegio que de ellos ha tenido la sociedad.
dimarts, 1 de juny de 2010
El silenci dels xaiets

I sense protestar, com si fos un xaiet anant a l’escorxador, es planteja si val la pena reclamar al carrer mesures alternatives que minimitzin o anul•lin l’efecte negatiu d’aquesta retallada salarial.
No ser si el dia 8 de juny la mobilització prevista donarà el fruit que es desitja, fent reaccionar al Govern per a cercar i aplicar altres mesures de contenció del dèficit públic que no sigui l’aportació obligatòriament solidaria, alhora que injusta, dels treballadors i treballadores del sector públic, però no hi ha dubta que el “silenci dels xaiets” no és la millor de les solucions i crea un precedent molt perillós.