TC, respecte però no resignació ni submissió silenciosa

La veritat és que no ha sigut una sorpresa, però això no treu que senti una profunda indignació per la sentencia que el Tribunal Constitucional ha dictat contra l’Estatut de Catalunya.

L’Alt Tribunal, de manera incongruent i poc respectuosa amb el sentiment del poble català, no ha tingut present que aquest text va sorgir de la decisió majoritària dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, mitjançant el nostre Parlament, un referèndum i, fins i tot, referendat pel Parlament espanyol.

És una sentència que hem d’acatar, encara que no ens agradi, però això no impedeix que per responsabilitat catalana, estem obligats a mostrar el nostre rebuig a la mateixa, manifestant el nostre desacord contra el TC però, sobre tot, contra aquells que de manera barroera, poc democràtica i gens respectuosa amb la voluntat del poble català, han volgut utilitzar els mecanismes d’aquest Tribunal per a continuar mantenint l’ancoratge en el seu ranci nacionalisme espanyol.

El PP no ha aconseguit tot allò que volia i és cert que, segons les primeres valoracions, la retallada del TC a l’Estatut ens permet avançar significativament en el model d’autogovern que desitja el poble català, però és impropi, injust i provocador que un estament com el Tribunal Constitucional i un partit polític com el Partit Popular que, en teoria, ha de respectar les regles del joc democràtic, es posin d’esquenes a allò que, de manera sobirana, han decidit la gran majoria de catalans i catalanes.

Com demòcrates hem de respectar la decisió, encara que ells, TC i PP, no hagin respectat la nostra; però respecte no vol dir resignació ni, molt menys, submissió silenciosa.

El PP frivoliza interesadamente con el burka

Paradigma del oportunismo político el debate que ha impulsado el PP en nuestro país sobre la necesidad de prohibir el uso del niqab o burka en espacios públicos.

Estando totalmente de acuerdo en que existen costumbres religiosas que atentan contra la dignidad de la persona y que deben erradicarse en aras de la convivencia igualitaria entre hombres y mujeres, y entendiendo que esta vestimenta, aparentemente atenta contra la libertad de las mujeres y fomenta la discriminación, cabe preguntarse si el mecanismo más eficaz es hacer punible su uso, declarándolo ilegal mediante una prohibición.

Es cierto que en el seno de la propia comunidad islámica existen diferentes líneas argumentales en defensa o rechazo del uso de esta prenda basadas, todas ellas, en una interpretación más o menos integrista del Corán, entendiendo unos que del versículo “Los que creéis: no entréis en los aposentos del profeta si no se os ha invitado a comer, ni sin que sea el momento. Pero cuando se os haya invitado, entrad, y cuando hayáis comido, salid sin daros familiarmente a la conversación. Esto ofende al profeta y se avergüenza de decirlo, pero Dios no se avergüenza de decir la verdad. Y cuando les pidáis algo a ellas hacedlo detrás de un velo: es más puro para vuestros corazones y para los suyos. No podéis ofender al enviado de Dios ni casaros jamás, después de él, con sus esposas. Ello es, para Dios, un gran pecado (Corán, 33, 53)” se desprende la obligatoriedad de su uso, y otros que afirman que del Libro Sagrado del Islam no puede hacerse tal interpretación.

Pero creo que, al margen de interpretaciones religiosas, la valoración debe hacerse desde el punto de vista de la libertad de la propia mujer, en este caso musulmana, a no verse obligada a usar una vestimenta que, visualmente i conceptualmente, ya traslada al exterior sumisión y discriminación frente al género masculino.

Y por ello entiendo que el magnificar el problema del uso del burka o el niqab (de poca repercusión real en la sociedad española) y centrar su solución en la prohibición legal que plantea el PP es crear un problema desde la frivolización interesada, y generar un rechazo innecesario hasta de los no partidarios de esa costumbre que, en absoluto, contribuirá a su erradicación.

Libertad y igualdad, éstos son los conceptos que deben asumir como derecho propio las mujeres y los hombres musulmanes que viven en nuestro país, al margen de creencias religiosas tal y como corresponde a un estado aconfesional como el nuestro, y en ese punto, en el de la concienciación, es donde deben basarse las acciones a aplicar, que ya se están implementando, para alcanzar una plena integración de todos aquellos que, de procedencias diversas, han optado por sentar sus raíces en nuestro país.

· Seguir colaborando con las Comunidades musulmanas, para impulsar la integración social y la convivencia en libertad e igualdad, desde el respeto a la identidad individual y la legítima expresión de las convicciones personales, sociales, culturales y religiosas.

· Fomentar la educación en el respeto a la dignidad personal y la igualdad entre hombres y mujeres, tal como prevén la Ley de Igualdad y la Ley contra la Violencia de Género.

· Seguir desarrollando estrategias coordinadas de prevención, detección e intervención entre instituciones públicas y privadas para garantizar el respeto a la dignidad de las mujeres desde la plena igualdad.

La coherència, o no, de la Iniciativa Popular per la independència

És una qüestió de coherència el que el Grup Municipal del PSC a Sant Feliu de Guíxols es manifestés en contra de la moció presentada per ERC, demanant el recolzament del Consistori a la Iniciativa Popular per a organitzar un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Vam fer-ho quan aquest grup va presentar la moció de recolzament a la consulta popular sobre el mateix tema i ara, coherentment, fem el mateix.

Perquè es tracta d’això, de coherència. La mateixa que tenen els companys d’ERC al presentar la moció; són independentistes i és coherent que utilitzin tots els mitjans possibles per manifestar-ho.

El PSC no és independentista i, coherentment, hem de manifestar la nostra postura.

• Primer, perquè no és el nostre model. Creiem en un Estat Federal.

• I segon, perquè creiem en l’Estatut d’Autonomia al que els catalans i catalanes, majoritàriament, van donar suport mitjançant un referèndum. Seria contradictori defensar l’Estatut i, alhora, impulsar un referèndum d’independència, més quan el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat.

Podríem entrar en altres valoracions sobre la legalitat de la pregunta que es vol traslladar als ciutadans i ciutadanes i, fins i tot, sobre les argumentacions de la petició que qüestionen els valors actuals de democràcia, estat de dret i estat social que son part indissoluble del sistema institucional que viu la ciutadania de Catalunya o, per què no?, sobre el fet de integració a la Unió Europea lligat a la independència, com si això fos una pas automàtic.

Però, repeteixo. Tant la postura del PSC com la d’ERC són coherents amb la seva visió particular de Catalunya.

Possiblement altres grups polítics hagin de defensar la seva postura incoherent que ara, en un tema com aquest, deixa en evidència les seves pròpies contradiccions quan públicament manifesten defensar l’Estatut i, immediatament, defensar aquest referèndum; o votar en contra de la Llei de Consultes i abonar-se a la primera pregunta que, recolzant-se en aquesta Llei, s’intenta plantejar sobre la independència.

Ara els catalans podrem saber si el projecte de CDC i Unió (CiU) és la independència o no. És a dir, si ha mort el projecte nacional de Mas (CiU) i si ha nascut el seu projecte independentista.

De totes maneres, i entenent que aquest debat s’emmarca dins de l’escalfament de motors polític que precedeix a la campanya per les Eleccions Autonòmiques de la tardor, i sense fugir del debat, hem pregunto si és aquest un tema que ha de merèixer l’atenció d’un Ple Municipal i si és coherent i sensat demanar el recolzament dels Regidors i Regidores d’un Ajuntament a un tema que, segons diu la pròpia moció, ha rebut el suport a les urnes d’un sempre respectable, però mínim, 18 % dels cens de votants guixolencs, majors de 16 anys i immigrants inclosos.

Un Ple buit

Més que ple, el Ple Municipal del mes de Juny va esser un buit. Cap tema de calat es va tocar com a punt ordinari de l’ordre del dia. I els que hi havia, tots relacionats amb importants qüestions d’habitatge, van ser retirats per a ser debatuts en un altre sessió.

Només l’elecció del Síndic per unanimitat, el Sr. José Luis Mayo, ja anunciada en el proppassat Ple Ordinari, va ser l’únic punt de certa rellevància.

És que durant un mes l’acció de Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols ha estat pràcticament nul•la i, així, la ciutat aturada? Doncs a la vista de les evidències, sí.

És que no hi ha temes importants d’interès ciutadà com per a que s’hagin de debatre en el Ple Municipal? Indiscutiblement sí, però sembla que des de la valoració de l’Equip de Govern, no.

A on estan tots aquells projectes, aquelles iniciatives, aquelles decisions que ens van anunciar ara fa dos mesos? En lloc, com s’està demostrant no eren més que paraules buides.

L’Equip de Govern ha d’entendre que el Ple Municipal és molt més que un simple tràmit i mereix el respecte que ha de merèixer la sobirania popular, per això és el fòrum a on la veu dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols s’ha de sentir a través dels seus representants escollits a les urnes.

Ja són 53

Fa 53 anys que la Mercè, al barri vell de Barcelona, en plena revetlla de Sant Joan, aportava el seu gra de sorra al increment de la natalitat de l’època, jo. La veritat és que no van ser gaire originals en el nom; Josep el pare i l’avi i dia de Sant Joan. Solució?, Juan Josè, Juanjo.

53 anys d’encerts i errades. Possiblement més errades que encerts. I també 53 anys d’alegries i penes. Però 53 anys dels que, fent un balanç, em sento orgullós i, malgrat reconèixer que hagués fet moltes coses de manera diferent, no em penedeixo del seu conjunt.

No pretenc, en absolut, fer una reflexió profunda de la meva vida; ni 53 anys són tants i, la veritat, és que em continuo sentint jove. Però avui, no sé per què, m’han vingut al cap les tres qüestions que em permeten afirmar que fins ara (i espero que continuï sent així durant molts més anys) les meves actuacions quinquagenàries (+3), han respòs a allò que representa la meva escala de valors i que avalen la valoració positiva que faig d’aquests anys.

Família, amics i fidelitat en la defensa dels meus principis.

Des de la responsabilitat, orgull dels meus cinc fills i de les seves parelles però, sobre tot, de la meva dona. (Santa paciència)

Des de la lleialtat, que no fidelitat, entrega als meus amics. Sense pal•liatius ni condicionants, entenent l’amistat com un dels actius més valuosos en la vida d’una persona. Crec sincerament en aquell refranys que diu que qui té un amic té un tresor, per això em reafirmo sempre en aquella frase que li dic sempre a una molt bona amiga, “encara que t’emprenyis amb mi, i fins i tot em deixis de parlar, tindràs la desgràcia de que sempre continuaré sent serè amic teu”

I aquí sí, des de la fidelitat, la defensa dels meus principis. Defensor convençut del progressisme mitjançant les tesis del socialisme no pragmàtic; defensor dels drets dels treballadors i treballadores, des de l’activisme ugetista; defensor i practicant de la lleialtat en la militància, en la que no té cabuda cap tipus de transfuguisme; defensor de la llibertat personal des de la convivència i el respecte a la llibertat de la resta; i defensor de la globalitat social, a on les fronteres geogràfiques no siguin més que línees en un paper, i mai diferències de qualitat de vida.

Felicitats amic

Seran 50 anys, el proper 23 de juny, però els amics volíem celebrar-ho amb ell, tots junts, i el divendres era el millor dia.

Això sí, de sorpresa. No podia saber que hi hauria una festa. I em va tocar fer de ganxo, sabent que només hi havia una manera de treure’l del seu ambient per a què es pogués preparar tota la parafernàlia.

Un amic, jo, necessitava parlar urgentment amb un amic, ell. I com no podia ser d’altre manera l’amic , com un bou, va acudir immediatament. I vam parlar, ja ho crec. Un rotllo de més d’una hora. S’ha de dir que no tot era invenció, perquè a un amic que acudeix ràpidament quan el necessites, és molt difícil traslladar-li “mentides”, per molt que aquestes siguin per una bona causa.

L’èxit de l’engany no va ser meu, en absolut, sinó d’ell que, com un amic, va respondre incondicionalment a la meva petició d’ajut.

Li vaig demanar perdó, i continuo fent-lo, esperant que entengui que va ser per a què pogués gaudir d’una trobada entranyable amb els amics i celebrar aquests 50 anys.

Felicitats i gràcies, petard!. Ja ser que la venjança serà terrible.

Sobre el Festival, només hi ha dubtes

Sí, estem a dia 18 de juny, i a un més del inici d’un dels festivals més importants que es celebren a l’estiu, el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el Govern de la ciutat no s’aclareix.

A 30 dies del començament encara dubta políticament, fa dubtar tècnicament, genera dubtes als artistes, els potencials i fidels espectadors dubten de si podran gaudir de les actuacions pre- anunciades, dubtosament programades, i a tota la ciutat, ciutadans i comerciants, ens han convertit el dubta en la incertesa de si aquest estiu es portarà a terme un dels esdeveniments més important de dinamització econòmica i social de Sant Feliu.

Però per al Govern Municipal no hi ha dubte per a argumentar qui és el culpable del mateix dubte, el context econòmic provocat per la crisi. Però encara va més enllà, i per a aclarir el dubte i justificar-se, culpa de manera ridícula i absurda al ja argumentalment massa grapejat temporal de neu de març, i que han utilitzat fins a la sacietat per a justificar certes actuacions polítiques.

Cal preguntar-se de si aquests dubtes són fruit d’incompetència o d’indecisió o de falta de visió i no creure en la incidència positiva que el Festival de la Porta Ferrada té per a la ciutat.

El que no hi ha dubte és que estan convertint Sant Feliu de Guíxols, un altre cop, en una notícia mediàtica negativa, i això la ciutat no ho mereix.

Com diu una bona companya, “nom anem pas bé”.

Les mesures anticrisi i el conveni col•lectiu de l’Ajuntament

Només amb l’objectiu d’afrontar una veritable modernització de l’Administració i generar alhora un necessari equilibri entre la productivitat i la corresponent incentivació dels treballadors i treballadores, l’Equip de Govern i els representants sindicals de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols vam signar al 2008 un conveni col•lectiu dinàmic i amb visió de futur que, acompanyat de mesures complementàries de racionalització i optimització de recursos, ens permetria arribar al 2012 amb un sistema de treball àgil que donés resposta eficaç a les demandes que els ciutadans i ciutadanes esperen de la seva administració local.

Amb la complicitat del conjunt dels treballadors i treballadores, s’havia de conjugar la qualitat del servei amb la clarificació i posada en marxa de protocols i circuits interns de funcionament, complementat amb un sistema de gestió dels recursos humans que, basat en l’Avaluació del Desenvolupant o Gestió per Competències, trenqués una dinàmica organitzativa massa immobilista i aliena a la co-gestió transversal de tots els serveis municipals.

La meta, el premi del que gaudirien els ciutadans i ciutadanes de manera tangible, la consecució dels objectius de qualitat pels que aposta tota l’Administració i, perquè no?, aconseguir una certificació de qualitat general, més enllà de la que per normativa alguns serveis han de tenir.

En aquest moment, l’argument crisi, real però moltes vegades massa justificatiu de determinades decisions ralentitza, i perillosament paralitza, un treball que ja s’havia iniciat, i les mesures supramunicipals que afecten directament als emoluments dels treballadors de l’Administració local, podrien incidir negativament en la productivitat dels mateixos al sentir-se menystinguts professional i personalment i, per lògica, allunyats de la necessària connivència amb els objectius encara que, per experiència, puc afirmar que existeix una gran implicació dels funcionaris i personal laboral de l’Ajuntament amb el principi de servei públic al ciutadà, factor aquest que, sens dubta, estarà per sobre d’altres factors.

Però no es pot tancar el ulls a la realitat, i les mesures de “retallada via decret” han de ser minimitzades amb una gran imaginació que permeti que els treballadors i treballadores continuïn amb els índexs de productivitat desitjables, incentivant la seva tasca, respectant aquests imperatius legals anticrisi.

No era l’objectiu que el conveni col•lectiu del personal de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols fos un paraigües d’aquestes mesures que ara s’han aplicat via decret, però aquest conveni permet maniobrar i aconseguir que l’aplicació d’aquestes mesures puguin tenir una incidència menys traumàtica que en altres administracions, tant a nivell organitzatiu com a nivell laboral, i que la maquinària administrativa continuí avançant eficaçment, amb la previsió raonable i desitjable de que aquesta situació econòmica i social que estem patint finalitzi en un futur proper.

Només és qüestió de trencar amb el conformisme i l’endogàmia, de ser imaginatius i de prioritzar objectius, i de que els polítics assumeixin, sobre tot, que els treballadors i treballadores de l’Ajuntament no són una càrrega estructural, sinó l’actiu que fa que la maquinària administrativa local funcioni.

El síndrome del jo-joisme

Un dels síndromes que més envolta les actuacions de certs personatges públics és el denominat “joisme”, que no té res a veure amb l’egoisme, encara que moltes vegades la persona que pateix aquest síndrome, fàcilment identificable ja que els símptomes es perceben a simple vista, pot ser també un individu egoista.

De manera desagradable, el polític joista només utilitza el pronom “jo” de manera reiterada, amb independència de si allò que està dient és mèrit seu, de l’equip que li dona recolzament o col•labora amb ell o d’un tercer al que, de manera injusta, el joista vol treure-li el mèrit.

Segons una definició, el joista polític aparenta mantenir i promoure la seva pròpia associació o partit, però sense posar en risc la seva hegemonia, no acceptant ser el segon de ningú ni permetent que cap dels seus col•laboradors segui al seu seient.

Si ho emmarquem en un sistema organitzatiu, un joista és aparentment productiu, encara que no augmenta la productivitat, ja que entre els seus principis reals no existeix l’equitat, actuant sense més nord que el interès dels seu propi ego; per això, segons ell, PRODUCTIVITAT=PRODUCCIÓ=RESULTATS (sempre son consecucions aconseguides per ell, moltes vegades nul•les i de curt recorregut)

Es podria dir que els joistes són egòfags, ja que s’alimenten quasi exclusivament del seu propi ego, creixent la seva dependència al joisme de manera proporcional a l’aliment que de manera continua van ingerint, arribant un moment que el joista pot passar a un segon nivell del propi síndrome que el fa difícilment curable, el jo-joisme.

Quan el polític joista arriba al grau del jo-joisme, el símptomes s’evidencien molt més, i la simple verbalització del jo s’acompanya amb la visualització del posat falsament modèlic i artificial, prepotent i orgullós de sí mateix, com si d’un personatge encarregat i comprat per Internet es tractés, fent-se insuportable, fins i tot, pels que l’acompanyen en el seu camí que volen combatre visualment el malaltís síndrome aconsellant-li exercicis de dit encara que seria més productiu lligar-li un jo-jo.

Falta imaginació i compromís

Tots aquells polítics que, per amagar la seva indefinició decisòria utilitzaven com eix central del seu discurs demagògic el concepte de crisi com element substancialment real però, alhora eteri.

Tots aquells que, inconscientment conscients de la seva incompetència, es trobaven incòmodes per no saber com afrontar la seva responsabilitat.

Tots aquells que mai havien s’havien vist obligats a prioritzar objectius i que creien la gestió política es basava només en sortir al paper couche de la premsa local per a vendre la seva imatge, han trobat el filó de la seva argumentació per a justificar aquell “no fer res” que amaga un clar “no sé que fer”.

Ara, tots aquests polítics només han d’estereotipar una resposta comuna i simplista: “La culpa és dels socialistes, del Zapatero, i de les seves mesures per a combatre la crisi”, com si la responsabilitat de marcar criteris polítics, en un municipi per exemple, ja quedés eximida amb aquesta afirmació.

Un pot estar d’acord o no amb les mesures i amb la seva aplicació (jo no) i un les pot o no trobar injustes (jo sí), però és una realitat que el context en el que es troba Europa ha obligat als governants a prendre decisions que, més o menys encertades, han de potenciar una necessària i urgent recuperació econòmica i estabilització social.

I és ara quan, sobre tot a l’àmbit municipal a on els ciutadans i ciutadanes, per proximitat, gaudeixen o pateixen amb més intensitat la seva Administració, ha de sorgir la veritable capacitat per a complir amb el compromís polític que s’ha assolit.

És en aquests moments, amb mitjans econòmics exigus, quan el responsable polític municipal ha de demostrar que te prou criteri i imaginació per a no provocar una perillosa paralització de la vida de la ciutat, prioritzant aquelles actuacions que, sense deixar de banda els serveis bàsics que obligatòriament o no ha de prestar l’Ajuntament al ciutadà, serveixin per a no sumir a la ciutat en profund anquilosament econòmic i social del que desprès serà més complicat sortir.

Senzillament imaginació, d’això es tracta. D’imaginació i racionalització per a utilitzar els recursos de manera coherent i productiva. De controlar la despesa, no d’eliminar-la, i de dimensionar les accions i les actuacions amb visió de rendibilitat a curt i mig termini.

Perquè en les circumstàncies actuals, lo més senzill, es gestionar políticament amb l’aplicació de retallades arbitràries, recolzant-se únicament en la necessitat de l’estalvi per allò de que “l’any vinent serà pitjor”, sense pensar que una ciutat necessita projectes que la dinamitzin i que responguin a un model adient a la seva realitat.

Reitero, crec que sense imaginació, valentia i visió de futur una ciutat està condemnada a un ostracisme irresponsable, actitud irreverent vers la potencialitat de Sant Feliu de Guíxols i de les inquietuds i capacitats dels seus ciutadans i ciutadanes.

Condemna a Intereconomia.

Avui, i desprès de veure la notícia de les desqualificacions i insults amb els que el periodista Eduardo García Serrano carregava contra la Consellera de Salut Marina Geli, he entrat a la plana web del grup Intereconomia. Per curiositat morbosa, diria algú, i no el contradiria en absolut.

Veient l’historial dels col•laboradors d’aquesta cadena de televisió, de la seva emissora de radio i del seu diari, així com els comentaris dels seus seguidors, els insults contra la Consellera únicament podien venir d’un lloc com aquest, a on el ranci ressentiment immobilista es fa present només entrar al seu domini, com si d’un traster tancat durant molt de temps es tractés.

L’energumen dels insults, periodista defensor de les tesis més arrelades al feixisme internacional - no en va el seu mestre va ser el periodista Indro Montanelli, amic íntim de Benito Mussolini – habitual dels actes organitzats per la Falange Española, seguint els passos del seu pare el periodista falangista Rafael García Serrano, és la fidel imatge del que ens pot esperar si la dreta torna a governar aquest país.

Una dreta que ell propugna amb noms i cognoms (PP), de la mateixa manera que els seus correligionaris d’aquest grup seudo-periodístic que, sense embuts, es presenten com un dels principals “voceros” mediàtics del Partit Popular.

No només aquest grup es mereix la condemna per l’actitud d’aquest menyspreable personatge contra la Consellera Marina Geli, que la fa també extensiva a la política progressista de la Generalitat de Catalunya, sinó que una insistent persecució per l’apologia de l’antidemocràcia de la que fan gal•la habitualment, segons la seva plana web.

Si algú vol tenir malsons, que entri en la seva plana, però que utilitzi un buscador per a trobar-la. Jo l’esborro del historial.

A pesar de todo, a pesar del -5%, SOBREVIVIREMOS!

Sí, sobreviviremos. Como hemos hecho siempre. A pesar de aquellos que, de manera arlequinada, con la sonrisa en los labios, haciendo piruetas de fácil ejecución y trucos de magia de marca ACME, quieren desviar la atención de sus desaciertos.

Sobreviviremos, como es habitual que sobrevivan los sobrevivientes, los que estamos condenados sólo a protestar, a los que únicamente se nos concede el derecho al pataleo como vía de escape a nuestra indignación.

Sobreviviremos gritando la injusticia y la sinrazón que aplican aquellos que, conscientes de que cuentan con la aquiescencia y el desaliento de la impotencia, se instalan en su decisión inmovilista aún a sabiendas de que no cuentan con el respaldo de los que, hasta ahora, les han dado su apoyo.

Sobreviviremos, sí, con resignación conformista pero, a la vez, con rabia difícilmente contenida, haciendo verdaderos esfuerzos para no dejar escapar nuestra indignación contra todos aquellos que con su silencio han avalado el agravio, como si demostrando su equidistancia al sometimiento, pudiesen salir ilesos del ataque del que también son receptores.

En fin, sobreviviremos con lo que nos dejan, sin lo que nos quitan, para que aquellos que nos han metido en esta espiral sigan manteniendo sus prebendas y puedan continuar manejando los hilos en su propio beneficio.

Pero sobreviviremos sin renunciar a recuperar aquello que nos han usurpado, de pie y no de rodillas, a la expectativa y a cara descubierta, con espíritu solidario pero, a la vez, inasequible a la no renuncia de nuestros derechos.

Y sobreviviremos reclamando y reivindicando, a pesar de los parásitos sedentarios que, agazapados tras el matorral, darán la cara cuando vean que pueden meter su presa en el zurrón sin ningún esfuerzo.

Eso sí, basaremos nuestra supervivencia en una ruidosa dignidad incorformista.

Negociar sota una espasa de Damocles

A ningú se li escapa de que és urgent cercar i aplicar mecanismes que facilitin i impulsin la creació d’ocupació per a tornar a reactivar l’economia de consum i per això, patronal i sindicats, no posen en discussió la necessitat d’afrontar una negociació que permeti introduir nous elements en la normativa laboral vigent.

I és normal que en el marc d’aquesta coincidència de voluntats sigui difícil trobar punts en comú més enllà de l’objectiu inicial, ja que els empresaris consideren, incomprensiblement, que l’acord per a generar llocs de treball ha de passar per la flexibilització total de l’acomiadament, un plantejament completament distant a la postura defensada pels sindicats que consideren que hi ha altres elements lligats a la contractació i la flexibilització del desenvolupament productiu que, degudament gestionats, podrien incrementar la necessària competitivitat empresarial.

Però més enllà de les posicions de cada una de les parts que, per sí soles, ja dificulten la possibilitat d’arribar a un consens ràpid, ara s’afegeix un factor que, sense ser nou, sí que mediatitza i distorsiona completament la negociació. El temps.

El Govern posa a la denominada Reforma Laboral una data de caducitat, el 16 de juny, i a manera d’amenaça penja sobre el cap dels que estan negociant una espasa de Damocles amb forma de Decret.

Com diu el refrany, mai les presses son bones i, en qualsevol negociació si bé és necessari marcar temps, aquests han de ser un objectiu de les parts que faciliti i agilitzi la pròpia negociació, mai una frontera infranquejable perquè el temps, com element amenaçant i i d’obligatori compliment, és fàcil que doni com a resultat el desacord o bé un acord no satisfactori.

Amb seguretat, el Govern ja te dissenyada la proposta de Reforma Laboral que considera més positiva i que donarà resposta a les exigències dels països de la Unió Europea, per la qual cosa cal preguntar-se si provocar un desgast innecessari en les relacions entre sindicats i empresaris serà fruitós en el futur, o bé desencadenarà una crispació que impossibilitarà posteriors acords.

De moment, ja planeja una Vaga General que, sense discussió, afectarà encara més la difícils situació econòmica i social que estem patint.

Una medida popular. "Ni como ni dejo comer"

Los trabajadores y trabajadores al servicio de las Administraciones Públicas ya están dispuestos a aportar su esfuerzo para salir de la complicada situación económica en la que nos encontramos.

Por devoción o por obligación siempre lo han hecho, tanto cuando las vacas eran gordas, como cuando han sido flacas.

Porque siempre, los trabajadores y las trabajadoras de la Administración, en general, han ido a remolque de las decisiones políticas del Gobierno de turno en cuestión de derechos laborales.

Considerados como híbridos, han estado siempre a caballo entre el reconocimiento a su consideración como trabajadores y a la percepción de privilegio que de ellos ha tenido la sociedad.

Derechos básicos como la negociación colectiva abierta y dinámica han sido, hasta hace bien poco, un escenario al que estos trabajadores no tenían acceso, siendo espectadores pasivos de los avances que en el sector privado se producían, a nivel económico y laboral.

Eso sí, a cambio de haber debido superar oposiciones y concursos adquirían la condición de funcionario y conseguían, y digo conseguían, tener prácticamente asegurado el puesto de trabajo de por vida.

Cuando una situación boyante permitía a empresas del sector privado (algunas de ellas trabajando exclusivamente para la Administración) aumentar el salario de sus trabajadores de manera substancial (hasta un 8%), los trabajadores del sector público debían someterse a una Ley de Presupuestos Generales del Estado que preveía un aumento del IPC, conscientemente falso (un 2%), sin posibilidad legal de revisión salarial. El resultado una pérdida de poder adquisitivo que, a lo largo de los últimos años, ha podido superar en algunos casos más del 20 %.

Ahora, personal funcionario y laboral (cabe recordar que no todos los trabajadores y trabajadoras de la Administración tienen la condición de funcionario, sino que los hay que, debiendo pasar las mismas oposiciones y concursos son personal laboral) verán nuevamente cómo no tan sólo deberán asumir una pérdida de su capacidad económica familiar, sino que sufrirán una merma en sus ingresos que, de manera irremediable, frenará su capacidad de consumo; algo perjudicial para todos, ya que sumaremos 3000000 millones de trabajadores de la Administración a lo más de 4000000 que, lamentablemente por obligación, están sufriendo esta crisis de manera directa.

Eso sí, medida popular donde las haya (de más que discutibles efectos positivos a corto plazo, sino todo lo contrario) que alimenta la mentalidad de aquellos que, de manera inconsciente, por estar en una situación complicada a nivel laboral, desean que todo el mundo padezca la misma situación. Aquello del Perro del Hortelano, “ni como ni dejo comer”.

El silenci dels xaiets

Un treballador de l’Ajuntament de Sant Feliu em preguntava, amb curiositat i certa sorna, quin era el meu anàlisi del Decret de mesures que ha impulsat el Govern de l’Estat per a reduir el dèficit públic, sobre tot, en el que fa referència a la retallada salarial als treballadors i treballadores del sector públic.

Com he dit públicament, crec que era necessari prendre mesures per a pal•liar la difícil situació econòmica en la que es trobem però, de manera taxativa, estic convençut que no són ni les més adients ni les més justes ni, sense ser un economista, les més efectives, ja que frenen un necessari consum, bàsic per a reactivar l’economia.

En primer lloc, no són els treballadors i treballadores, perquè el personal de l’Administració no són més que treballadors i treballadores, els que ha de pagar els plats trencats d’una situació que no han provocat però que estan patint directament, com la resta de la ciutadania; i, en segon lloc, perquè amb aquestes mesures, els que s’està menyspreant són els serveis públics i, alhora, donant un pas enrere en l’avenç del denominat Estat del Benestar.

Clar, donat l’estat de crispació per l’elevat índex d’atur, aquesta és una mesura popular acceptada per una gran part de la població que, de manera simplista, ha “comprat” aquell discurs fàcil de que “els funcionaris tenen feina estable i han de ser els que més han d’aportar”, com si els bancs o els supermercats acceptessin el carnet de funcionari i no els diners, com a pagament d’hipoteques o aliments.

I això m’ha fet recordar els arguments que adduïa un empresari defensor de l’alliberació dels serveis públics portuaris sobre l’entrada de treballadors asiàtics, especialment xinesos, en la manipulació de mercaderies: “Aquests treballadors ja tenen prou amb tenir feina. Amb un entrepà d’arròs ja estan ben pagats”

Si en aquells moment els portuaris de tota Europa no haguessin confrontat contundentment contra aquesta privatització, avui tindríem estibadors portuaris treballant a canvi de tenir feina i no de diners, amb l’engruna d’aquell entrepà d’arròs per a reparar forces, de la mateixa manera que amb els arguments que recolzen aquesta retallada salarial dels funcionaris, aplicant un certl paral•lelisme, aquests treballadors i treballadores de l’Administració ja estaran pagats assistint cada dia a la “feina estable”; el “bocata” d’arròs, l’engruna? Un salari considerablement retallat.

Però el que realment m’ha preocupat ha sigut l’esperit d’assentiment mostrat per aquest treballador que, de manera tranquil•la i amb resignació monasterial, ha assumit que a partir d’aquest moment els seus emoluments es veuran reduïts considerablement.

Fins i tot desconeix l’abast del Decret, el mecanisme d’aplicació i si existeix algun sistema que, amb el paraigües de la negociació col•lectiva local, permeti que la retallada sigui més suportable.

I sense protestar, com si fos un xaiet anant a l’escorxador, es planteja si val la pena reclamar al carrer mesures alternatives que minimitzin o anul•lin l’efecte negatiu d’aquesta retallada salarial.

No ser si el dia 8 de juny la mobilització prevista donarà el fruit que es desitja, fent reaccionar al Govern per a cercar i aplicar altres mesures de contenció del dèficit públic que no sigui l’aportació obligatòriament solidaria, alhora que injusta, dels treballadors i treballadores del sector públic, però no hi ha dubta que el “silenci dels xaiets” no és la millor de les solucions i crea un precedent molt perillós.