diumenge, 30 de maig de 2010

Be happy!!!


Una molt bona amiga em va regalar el dia de Sant Jordi un petit llibre. Fins i tot a la portada l’autora, Monica Sheehan, el defineix com “Un petit llibre que t’ajudarà a trobar la felicitat”.

Be happy (sigues feliç), que és el títol, no és una novel•la ni un assaig. És tan sols un recull de consells molt breus, acompanyats d’una petita i simpàtica il•lustració.

A l’estil de “mostra’t”, “inspira’t”, “estima el teu treball”, “sigues tu mateix” o simplement “llegeix”, per exemple, l’autora dona en el clau en aquelles petites coses que, semblant una nimietat, poden fer-te veure la vida d’un altra manera, amb més optimisme i amb més bon humor.

Són petites reflexions però a l’hora profundes que fan, d’aquest petit llibre un gran acompanyant quotidià.

Un d’aquests consells o pensaments diu “fes una llista d’agraïments”, i no hi ha dubte que entre aquests, en un lloc molt destacat, està l’encertat obsequi que la Jùlia em va fer el proppassat 23 d’abril.

De la mateixa manera que en aquesta llista també estaran els amics i amigues que em van permetre compartir un sopar el divendres.

El motiu era important: la Marina, aquella noia “vivaracha, activa, professional i sincera” pren un rumb laboral diferent, i deixa el lloc i la responsabilitat que durant més d’un any ha desenvolupat amb èxit, amb esperit de superació, sortejant els esculls que s’ha trobat i que li han posat al camí, amb seguretat en les seves possibilitats i, sobre tot, “creient en ella mateixa”, com diu també el “be happy”.

Puc assegurar que els que vam dipositar la nostra confiança en la Marina hem rebut la resposta positiva que esperàvem, i estic segur que els nous reptes professionals que assoleixi també tindran l’èxit com un factor comú denominador. “Ànim, tu pots

Aquells dotze amics i amigues que ens vam donar cita el divendres per a compartir aquell sopar, som conscients de que, com diu el petit llibre, “hem d’acceptar que la vida te moments bons i dolents”, però que cal “pensar cada nit en les coses bones que t’han succeït avui”, i aquella trobada del divendres va ser un molt bon moment, malgrat la tristor que sempre representa un acomiadament.

Hi ha una reflexió de la Monica Sheehan que diu “dona les gràcies a les persones que t’ensenyen, que et recolzen, que t’animen, i convida-les a prendre un cafè”. Estic segur que els dotze companys i companyes que vam compartir el sopar, (MV, XS, MC, MS, MA, PR, MR, PC, MB, JV, GB, JJ), ens vam sentir animats i recolzats.

Ara, dotze cafès!

dissabte, 29 de maig de 2010

Tenen merder


És obligació de l’oposició fiscalitzar l’acció de Govern, criticant i posant de manifest allò que considerin que aquests no estan fent de manera correcta, de la mateixa manera que és obligació del Govern assumir i respectar les crítiques, encara que facin mal. És el joc de la democràcia parlamentària al que tots els que hem assumit algun compromís polític ens hem de supeditar.

L’últim Ple Municipal de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols celebrat el proppassat dia 27 de maig va ser l’escenari de tot allò que un Govern no pot fer, és a dir, oposar-se a la crítica amb l’únic argument verbalitzat per l’Alcalde de “vostès venen aquí a fer merder” (sic).

Doncs bé, no és precisament a l’actual oposició a qui es pot atribuir el “merder” com manera de fer política, i en canvi, sí que es pot adjectivar de “merder” l’acció del govern que han portat i porten a terme els grups municipals de Tots per Sant Feliu, CiU i AMICS que van protagonitzar la moció de censura el proppassat dia 12 d’abril.

Encara no fa dos mesos, i aquella pèrdua d’estabilitat basada en l’aritmètica representativa, provocada per l’abandonament de responsabilitats de govern del grup del avui alcalde i que obligava PSC, ERC i ICV a governar en minoria, sembla que no te importància i volen que quedi oblidada.

Encara no fa dos mesos de la presa de possessió i allò que havia de ser un exemple d’eficàcia, eficiència i lideratge s’ha convertit en desordre, confusió, renou i desgavell que, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, són els sinònims del mot merder.

Encara no fa dos mesos i han hagut de cessar i fer fora del Govern a un Tinent d’Alcalde del Grup d’AMICS per accions violentes, deixant al Govern en minoria; han dimitit de les seves delegacions un altre Tinent d’Alcalde del Grup de CiU per qüestions d’estètica professional; ens han col•locat en portada de la premsa, dia sí i altre també, per actuacions punibles i mai justificables d’agressió verbal i física, (no condemnades encara amb prou contundència i celeritat); estan permetent greus acusacions públiques, que no judicials, de prevaricació, suborn o malversació; amb l’impassibilitat del Govern, s’acusa als treballadors i treballadores municipals de partidisme, persecució política, mala praxis professional i, pràcticament, prevaricació; amb un silenci aquiescent, el Govern permet que es generin dubtes sobre l’honradesa i honestedat d’empresaris de la ciutat, encara que clar, totes les acusacions les fa qui fins fa uns dies, abans del seu cessament, era Tinent d’Alcalde i garant de l’estabilitat política del Govern.

I acusen a l’oposició de fer merder! De provocar merder! Quina ironia!

No es donen compte de que estan fent el ridícul més espantós? De que han perdut tots els arguments? De que estan portant a la ciutat a una situació d total estancament i paralització?

Clar, algú podrà dir que això són punts de vista fruit d’una percepció partidista i interessada. Però, malauradament, són fets, verbalitzats i visualitzats en públic, en la Sala Noble de l’Ajuntament, a la Sala de Plens, a on la sobirania popular es dona cita.

Per això és perillós i d’una manca de sensibilitat pròpia d’una cloïssa que aquest merder, privilegi exclusiu de l’actual Equip de Govern, s’intenti extreure i repartir mitjançant un ventilador que esquitxi de porqueria a tothom perquè, fent això, el que estan fent irresponsablement, és embrutar el bon nom de la ciutat.

dissabte, 22 de maig de 2010

SOLUCIÓN A LA CRISIS. Una obra protagonizada y aplaudida por los NADIES


Es cierto. TODOS debemos contribuir para poder paliar el fiasco de una representación en la que han participado más de 46 millones de personas.

Pero sobre todo, han de contribuir TODOS aquellos que habiendo provocado conscientemente este escenario, se han estado beneficiando de él, como verdaderos tramoyistas a la sombra, calculando y marcando al director los tiempos de cada uno de los actos.

Pero claro, es más fácil cebarse en los más débiles, en aquellos que sí que salen a escena sin darse cuenta que, al mismo tiempo, son también el público que aplaude embelesado su propia actuación habiendo pagado previamente la entrada.

Eso sí, los poderosos quieren seguir siendo poderosos y, auto exculpándose de su interesada irresponsabilidad, abandonan a su suerte al director de escena para que urgentemente asuma decisiones que, de manera irremediable, lleven la obra a un fracaso rotundo.

Pero ellos ya tienen en su poder la recaudación. Cuando los actores se han dado cuenta que se han retroalimentado con sus propios aplausos y que han sido ellos los únicos que día a día han llenado el patio de butacas previo paso por taquilla, ya es tarde.

Los vítores se han convertido en mudos abucheos de vergüenza esperanzada y al director, para salvar la obra, no le queda más remedio que rebajar el precio de la entrada, obligando a todos a seguir desempeñando el mismo papel (de público y de actor al mismo tiempo), a seguir pasando por taquilla, (aunque el deterioro de la escena y del vestuario sea más que evidente) y a aguantar las críticas que ahora hace el antes aprovechado tramoyista. Porque, de manera indecente, se ha auto erigido en el crítico de su propia creación.

Los han convertido en NADIES; en seres obligatoriamente dispuestos a ser utilizados para sus fines; en frutos híbridos nacidos al albur de su propia codicia.

En esos NADIES que definía Eduardo Galeano.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local. Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Porque sí; a los NADIES los hace NADIES la debilidad de su propia ambición de conseguir aquello que los lleve a mejorar su calidad de vida.

Pero los NADIES también tienen capacidad de reacción; también saben rebelarse ante el engaño del que han sido víctimas; también saben decir BASTA ante la injusticia y el abuso de confianza. Y los NADIES hemos dichos BASTA.

Pero hay otros NADIES. Aquellos que habiendo salido a escena y aplaudido como entregado público, han tenido también que hacer de taquilleros y acomodadores de la maldita obra.

Son casi tres millones de NADIES que ese director, acuciado por el futuro y por las deudas que la representación ha generado, obliga a pagar más cara la entrada.

No importa que durante todo este tiempo, hasta cuando la taquilla era engañosamente rentable, hayan abonado la entrada a un precio superior al 40 %
.
Los quieren más NADIES que a los otros NADIES. Y lo ponen como ejemplo, de manera populista, para que el resto de los NADIES lo considere como NADIES beneficiados, sin pensar que pagando más cara la entrada, han sido ellos los que estaban obligados a recaudar en taquilla, aunque sin obtener beneficio por ello, y a acomodar al resto de NADIES cuando inconscientemente hacían de público para poder aplaudir su propia actuación.

Pero esos NADIES, los casi tres millones que forman parte de ese staff de la Administración operativa de la representación, el día 8 de junio van a reclamar que no quieren ser más NADIES que los otros NADIES. Que están dispuestos a asumir su contribución como el resto de NADIES pero exigiendo, al mismo tiempo, que aquellos responsables de la promoción de esta escena, ahora maestros de la crítica ácida, participen con toda la recaudación que ha engrosado sus arcas.

Eso sí, que no dejen de preguntarse hasta cuando los NADIES vamos a seguir tolerando actuar como tal.

diumenge, 16 de maig de 2010

Desgovern i manca de lideratge, ara sí

Crec que les paraules de l’Alcalde de Sant Feliu de Guíxols, afirmant que dona per tancat l’esperpèntic serial que ha protagonitzat l’equip que ell encapçala durant aquests dies, i que ha col•locat la ciutat en primera plana mediàtica per uns esdeveniments totalment lamentables i condemnables, no són més que desitjos que responen, únicament, a l’objectiu de rentar la malmesa imatge que, una manca de decisió i de reacció del seu Equip de Govern, ha traslladat a l’opinió pública de tot el país.

Sí, és cert que ha cessat de les seves funcions al Regidor Sr. Luque, però més d’una setmana desprès de que el Sr. Luque protagonitzés un acte de violència que, com totes les accions violentes, mereixen el més profund rebuig, una resposta contundent i una actuació decidida de qui te la responsabilitat de portar-la a terme, en aquest cas, l’Alcalde de la ciutat.

Ho ha fet tard i, el que és més preocupant segons es tradueix de les seves declaracions al llarg dels dies, sense el convenciment de que la decisió que finalment ha pres, era l’encertada i la que havia de prendre immediatament.

Hem vist cóm, argumentant discrepàncies personals, es justificava i es minimitzava l’efecte de la violència física, donant al precursor de l’acta violent el premi de la “sortida elegant del Govern de la ciutat”, com si aquest tipu d’actuació haguessin de tenir reconeixement .

Hem escoltat, bocabadats, com el Sr. Luque justificava les seves actuacions posant en dubta l’honorabilitat, professionalitat i honradesa dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament, amb l’aparent complicitat, per silenci, de tot l’Equip de Govern que, per cert, encara no ha demanat disculpes públiques per aquestes greus acusacions.

Hem sigut espectadors d’un vodevil a on els protagonistes deien i es desdeien, sabien i negaven saber,es cessaven o dimitien, s’acusaven i es lloaven, i tot en un minut de diferència.

I ara, per acabar-ho d’arrodonir, l’Alcalde de la ciutat manifesta la seva intenció de governar amb complicitats de tots els Grups Municipals, entre ells el Sr. Luque, excepte amb el Partit Socialista “ja que ni tan sols ens hem reunit encara amb Pere Albó per fer el traspàs de poders (sic)” .

Recordo que va ser el 12 d’abril quan el Sr. Luque, segons afirma ell mateix, fa alcalde al Sr. Motas mitjançant una moció de censura i, en aquestes circumstàncies, entenc que ha de ser el Sr. Motas i el seu Govern el que prengui l’iniciativa de demanar amb humilitat, no el traspàs de poders que ja s’ha fet per imperatiu legal des del primer dia, sinó l’ajut necessari per a tirar endavant els projectes de ciutat que, segons ells i per estar aturats, van provocar el forçat canvi de Govern.

Clar, això seria provocar la pregunta de què ha fet el Sr. Motas i el seu grup durant els més de dos anys i mig que han estat al Govern de la ciutat (fins el dia 2 de febrer), i reconèixer quins eren, o millor, quins no eren com ja s’han constatat aquests últims dies, els veritables motius del relleu a l’alcaldia.

El que no era, com s’ha demostrat, era manca de lideratge.

dijous, 13 de maig de 2010

A medidas contundentes, respuesta contundente


Los ciudadanos y ciudadanas exigimos responsabilidad a los dirigentes políticos; que no les tiemble la mano a la hora de aplicar medidas que ayuden a acelerar la recuperación por los negativos efectos que la complicada situación económica está provocando en la sociedad.

Y eso, se ha de reconocer, el Gobierno del Presidente Rodríguez Zapatero lo ha hecho cuando, de manera valiente y sin medir las posibles consecuencias electorales, ha anunciado la aplicación de una serie de medidas contundentes para alcanzar una necesaria mayor contención del gasto público.

Pero se ha equivocado. Supeditado a las directrices urgentes que han emanado de la Unión Europea ha optado por incidir en aquello que depende directamente de la Administración del Estado (Funcionarios, Pensiones, Dependencia, etc.), olvidándose de medidas de reactivación que, precisamente, han de ser lideradas por aquellos que tienen la capacidad i los medios para hacerlo.

Creo que es un error que las medidas para acelerar la recuperación económica incidan, únicamente, en los sectores más desfavorecidos, como es el caso. Sectores que sin haber provocado la crisis, son los que la están sufriendo y soportando directamente.

No sirven argumentos que, a manera de analgésico, se quieran utilizar como consuelo. Sí que el salario del Gobierno y de los altos cargos sufrirá un recorte de hasta un15 %. Pero tendrá la misma incidencia negativa un 5% de recorte para un trabajador con un salario de 900 euros al mes, que un 15 % para uno de 6000 euros mensuales?

Y sí que es cierto que el incremento salarial de los funcionarios, con los acuerdos administración-sindicatos ha tenido un aumento mayor durante los Gobiernos socialistas que con los del PP, aunque siempre por debajo del IPC real. ¿Pero debemos olvidarnos que la pérdida de poder adquisitivo para estos trabajadores ha sido superior al 23% durante los últimos 15 años y que ahora se verá incrementada con el recorte salarial para 2010 y con la congelación del 2011?

Y que nadie olvide que estamos hablando de un colectivo de 3000000 de trabajadores que deberán frenar su consumo de manera substancial, con los efectos negativos que esto tendrá para la economía.

Que un 30 % de los pensionistas que cobran entre 180 y 300 euros mensuales no se vean perjudicados por la medida, ¿es suficiente “consuelo” para el otro 70 % restante que verán como su poder adquisitivo, de media 800 euros mensuales, baja de valor?

Y sí es cierto que el Gobierno de Rodríguez Zapatero ha sido el impulsor de la dependencia y de la Ley de la Dependencia, de la misma manera que se puede afirmar que el esfuerzo inversor que se ha hecho ha sido importante, al mismo tiempo que insuficiente pero, ¿vale la pena poner en peligro un avance social tan importante?

La sociedad es consciente que se han de aplicar medidas contundentes, pero no éstas. Por ello entiendo que la sociedad también se está viendo abocada a tomar otras medidas con la misma contundencia.

dimecres, 12 de maig de 2010

Això no és un joc.

Avui ens despertàvem am la notícia de que el Sr Luque havia dimitit com a Regidor del Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Esperàvem una escenificació decisòria i responsable de l’Alcalde de Sant Feliu i del seu Equip de Govern des del dia 6 de maig demostrant el veritable “lideratge” que va provocar una moció de censura que avui “celebra” el seu primer aniversari mensual. Esperàvem i exigíem decisions que s’havien de traduir en la destitució fulminant del Sr. Luque.

En canvi ens em trobat amb una escenificació d’una obra molt dolenta, a on els protagonistes havien pactat una dimissió voluntària d’aquest Regidor, recolzant-se en arguments gens creïbles, alhora que lesius per la honorabilitat dels treballadors i treballadores municipals que, tot s’ha de dir, en contra de l’opinió del Sr Luque i de qui recolza o el recolzen, durant tres anys m’han demostrat la seva professionalitat i honradesa.

La dimissió del Sr Luque era una mostra d’autoritat i responsabilitat o una actuació de cara a la galeria per la pressió popular que els guixolencs i guixolenques estan fent?.

Les afirmacions mediàtiques dels Sr. Luque i del seu Grup d’electors ja demostren que era una cortina de fum per a salvar la falta de criteri polític. Però la corroboració del fet i el colmo de l’esperpentisme ja ha sigut la decisió del Sr. Luque de desdir-se de la seva decisió de dimitir, quan l’alcalde i ell mateix ja ho havien anunciat.

Això sí que no te cap justificació. Això és ratificar la manca de crèdit polític dels màxims responsables de l’Ajuntament, tant de l’Alcalde com del Regidor que l’hi ha donat l’Alcaldia.

No és pot permetre que algú utilitzi la política municipal com un joc. Perquè fent-lo estem posant en el punt de la ridiculesa a tots els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols que durant aquests últims dies som primera plana, no per les bondats i riquesa de la nostra ciutat, sinó per les actuacions polítiques dels que avui estan al Govern Municipal.

diumenge, 9 de maig de 2010

Venen de matinada, amagats a la foscor de l’anonimat

Ja estic acostumat a rebre anònims, amb desqualificacions personals, familiars i professionals però, com sempre he pensat que qui tira la pedra i amaga la mà evidencia la seva manca de credibilitat i que el millor tractament que mereixen aquests paràsits de la covardia es castigar-los amb el fuet de la indiferència, he optat sempre per mantenir una actitud de serenor.

Fins i tot, les seves acusacions falses i cibernèticament violentes, m’han servit per a clarificar públicament dubtes que, de manera torticera, aquests professionals de la fal•làcia han volgut que arrelessin en l’opinió de la gent.

Però clar, si amb l’únic objectiu de l’atac personal, és perjudica a tercers o a quarts, la cosa varia, i l’abast de les repercussions passa de ser una anècdota suportable a intolerable en tots els sentits.

Les acusacions de corrupció, de cohecho, de suborn, de favoritisme o d’abús de poder no només posen en dubte la meva honorabilitat, fet delictiu, sinó que acusen també d’un delicte a aquells que han sigut connivents amb la meva suposada comissió del mateix delicte. I això és greu, molt greu!

És difamació (també fet delictiu) que, fins ara, pels arguments que deia abans, he pogut suportar perquè m’han permès deixar en evidència als mentiders, però que ara, al fer esment i acusar a tercers ha sobrepassat el límit de la tolerància i s’ha convertit en una qüestió molt més seriosa.

Durant tres anys a l’equip de Govern he estat en el punt de mira, m’han dit de tot i he rebut anònims de tot tipus amb acusacions absurdes i fora de tota lògica.

Possiblement el més fàcil hagués sigut dir allò que avui està tant de moda: si tenen alguna prova del que diuen que ho denunciïn allà on calgui, que vagin al jutjat, però com sempre he pogut demostrar la falsedat d’aquestes difamacions anònimes, m’he permès el luxe de donar la cara.

Encara que amb ressentiment i dolor, per què no dir-ho?, he volgut entendre aquests atacs i acusacions són part d’un brut joc polític al que voluntàriament m’he sotmès (però que no comparteixo ni aplico), i he col•locat injustament com a dany col•lateral a la meva família i als meus amics. Però poder afirmar que no he utilitzat la meva influència per a beneficiar-me personalment ni per a col•locar a cap familiar a treballar a l’Ajuntament ni a cap empresa municipal és un plaer quasi orgàsmic veient la “calanya” política que m’envolta (si ho hagués fet no tindria a cap familiar a l’atur). De la mateixa manera que el mateix plaer és poder afirmar que sempre he compaginat la tasca política amb el desenvolupament de la meva tasca professional.

Però s’ha acabat perquè, repeteixo, les acusacions ja perjudiquen a tercers i ara sí que hem veig obligat a posar-ho en coneixement dels implicats i de la justícia.

El que sí pregaria a aquests que m'acusen de falangista i que “venen de matinada”, amagats a les fosques que dona l’anonimat, actuant, ells sí, com a falangistes fent una detenció nocturna als anys 60 que, per a estalviar esforços que implicarà fer la investigació policial que s’haurà de portar a terme per a descobrir l’autor de les acusacions, que hem passin el nom i cognoms.
Els contribuents ho agrairem.




dijous, 6 de maig de 2010

Un atac a l'ètica democràtica

Regidor d’un Ajuntament, ell al capdavant, permet que una trentena de treballadors de la seva empresa a manera de “piquet empresarial” ataqui la vivenda del líder socialista a l’oposició i increpi, insulti i amenaci a ell, a la seva família i a altres regidors socialistes.

Això no és un relat extret de l’expedient del Cas Malaia, és un cas real que ha succeït avui a Sant Feliu de Guíxols, a on el Regidor al Govern i constructor Pere Luque, al veure’s descobert per fer una obra sense la preceptiva llicència, ha utilitzat als seus treballadors per a coaccionar l’acció d’oposició que estan fent els Regidors socialistes.
Clar, s’ha de dir, que això passa quan no fa ni trenta dies que aquest Regidor, ara co-responsable polític d’obres de l’Ajuntament i líder del Grup AMICS, va impulsar una moció de censura juntament amb Convergència i Unió, segon partit més votat, i el grup Tots per Sant Feliu, tercer en nombre de vots i que ara ostenta l’alcaldia.

Demencial, esperpèntic i surrealista, a més a més de vergonyós, és l’espectacle que avui, el Sr. Luque, ha provocat a Sant Feliu de Guíxols, de la mateixa manera que faltes d’ètica i sobrades de mentides han sigut les declaracions que ha fet als mitjans de comunicació per a justificar la seva actuació, sense pensar que aquests mateixos mitjans estaven presents quan ell actuava al capdavant dels seus treballadors i que molts ciutadans han viscut, en primer persona, la incitació que des de primera hora del matí feia.

Mai posaré en dubta públicament, en el desenvolupament de la meva responsabilitat política, la seva capacitat com a empresari; no em pertoca si respecte les regles del joc que afecten a la normativa municipal.

De la mateixa manera que mai faré públiques, en el desenvolupament de la meva responsabilitat política, les meves discrepàncies amb les relacions que te amb els seus treballadors i treballadores i que he conegut professionalment; no toca.

I en absolut, no ho he fet ni ho faré mai tant en el desenvolupament de la meva responsabilitat política ni laboral, és entrar en la provocació i contraatacar responen a atacs personals, familiars i professionals amb els mateixos atacs; és entrar en el joc barroer i brut d’aquells que quan entren en política el primer que fan és esborrar la línea que delimita els seus interessos personals amb els col•lectius.

El que sí em pertoca, en el desenvolupament de la meva responsabilitat política, és posar en evidència la falta de respecte que demostra el Sr. Luque vers les regles del joc democràtic i de l’estat de dret en el desenvolupament de la seva activitat política.

Perquè la coacció contra en Pere Albó, Regidor del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols per part del Sr. Luque, Regidor al Govern però actuant en defensa dels seus interessos empresarials presents i suposo que futurs, és la clara demostració d’allò que no ha de fer un defensor dels interessos públics escollit democràticament.

Perquè no ha sigut un atac personal, ni tant sols per diferències personals. Ha sigut un atac a les regles d’ètica democràtica que han de regir les relacions entres els grups polítics amb representació, en aquest cas, a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

Han atacat al PSC, però també el Sr. Luque ha atacat, amb la seva actuació, a tots als grups que treballem pels interessos de tota la ciutadania, tant als que estan a l’oposició com als que estan compartint Govern amb ell i que, de manera il•lògica, estan permeten el seu propi descrèdit amb la seva passiva complicitat.

dimecres, 5 de maig de 2010

Un Regidor de Sant Feliu de Guíxols fa obres sense llicència

Ja és prou greu que un Regidor d’un Ajuntament, encara no amb 30 dies al Govern, comenci a fer obres sense llicència. Però que a més a més vulgui justificar la seva malifeta escudant-se públicament, segons declaracions a ARAGIRONA.CAT, en la mala praxis i nul•la productivitat dels treballadors i treballadores és, èticament, rebutjable i d’una falta de respecte condemnable en tots els sentits.

Un Regidor, quan assumeix la seva responsabilitat ho fa amb dos condicionants, com a ciutadà, respectuós amb les normes de convivència, i la de responsable polític, que a més a més ha de vetllar perquè tota la normativa es compleixi.

Mal exemple pot donar un Regidor quan la seva primera actuació és incomplir la normativa en benefici propi, adduint mal funcionament de l’Administració, quan la seva obligació seria, en tot cas, aplicar mesures correctores per a millorar el servei, si fos el cas, en benefici de tota la ciutadania, no només en el seu particular.

I si aquesta actuació (previsible) es fa amb no encara 30 dies de Govern, un es pregunta amb preocupació què pot passar durant el temps que queda fins que s’acabi el mandat?
.
No es necessari tenir un gran poder d’imaginació per a donar respostes. Convertir Sant Feliu en un Regne de Taifes a les ordres dels seus interessos, tractar amb menyspreu a tot aquell treballador o treballadora que no accedeixi a les seves exigències i deixar en un segon termini la responsabilitat política de servei per a la que ha sigut escollit i que ha jurat, o promès, respectar.

Senyor Regidor, si l’han agafat amb el “carrito del helao” assumeixi les seves conseqüències i actuï d’acord amb l’ètica que mereix la seva condició de polític governant, i mantingui el respecte professional que mereixen els treballadors i treballadores de l’Ajuntament, encara que no li ballin l’aigua com, possiblement, vostè està acostumat.

dilluns, 3 de maig de 2010

Un debat d'idees amb una paella valenciana de fons


Va ser una reunió agradable de vells i joves quadres sindicals de la Federació de Transports, Comunicacions i Mar d’UGT.

L’excusa?, compartir entre companys i amics una paella valenciana, feta amb tota la mestria del món per en Ramón, sindicalista actiu encara que laboralment jubilat, a casa d’en Miguel, a Vidreres.

La realitat?, encetar un debat d’idees per a analitzar la complicada situació econòmica, social i laboral en la que ens troba immersa la societat.

I les conclusions?,total unanimitat en l’anàlisi dels antecedents, pràcticament coincidència en l’escenari, i debat intens, discrepant en molts casos, en les possibles solucions que es deurien aplicar per a minimitzar les greus conseqüències que un atur superior al 20% està portant a la societat a patir una situació complicadíssima.

El que sí és cert que tots els que compartíem taula estem convençuts de que ningú es pot quedar de braços creuats, perquè la sortida d’aquesta crisi, provocada per la globalització només es pot afrontar des d’una visió global del problema i des de l’aplicació de mesures globals.

dissabte, 1 de maig de 2010

Pressupostos Municipals des de la mineria

Possiblement, la inexperiència de l’actual Govern Municipal, fins ara a l’oposició, i per què no?, la inexperiència de l’oposició, fins fa poc al capdavant del Govern, va provocar que a l’anterior Ple Municipal li sobressin moltes dosis de surrealisme.

Uns veuran a l’actitud autoritària de l’alcalde per a moderar el Ple una demostració d’autoritat i d’altres un exercici d’autoritarisme desproporcionat.

Uns interpretaran com un defecte de forma innocent el que el Govern anomeni, amb noms i cognoms, als membres de l’oposició que han de forma part dels diferents òrgans de control de l’Ajuntament, i d’altres com una intromissió conscient al dret organitzatiu dels diferents Grups Municipals.

Uns entendran que la composició dels cartipàs municipal és una lloa a la transverslitat funcional i d’altres un mirall a la desconfiança entre els diferents Regidors.

Uns no li donaran cap importància a la nul•la participació de les dones en la Junta de Govern Local, i d’altres que és un menyspreu a la igualtat de gènere.

I uns compartiran que l’eficàcia de l’Alcalde i del seu Equip de Govern és directament proporcional a l’hora d’entrar al despatx, i d’altres creuran que aquesta efectivitat i l’eficàcia en la gestió no està tant en quan s’ha d’entrar, sinó en quan s’ha de sortir.

Cadascú, des de la seva responsabilitat i des de les seves empaties, traurà les conclusions que vulgui i ho veurà d’una manera diferent.

Però si en el decurs del Ple, independentment de l’experiència en Govern o Oposició, va haver-hi una lliçó d’incoherència va quan es van aprovar definitivament els Pressupostos Municipals 2010: L’actual Equip de Govern municipal s’abstenia en la votació dels pressupostos que van tirar endavant amb el vot afirmatiu de l’oposició, és a dir, que l’actual Govern Municipal ha de gestionar l’Ajuntament amb uns pressupostos que no li agraden.

Afirmen que és un pressupost amb el capítol d’ingressos “inflat” (FALS) i que no han presentat al•legacions per a no retardar la seva entrada en vigor (FALS, els pressupostos estan al seu poder des del 4 de març, i el termini d’al•legacions finalitzava el 6 d’abril).

I anuncien que durant l’any 2010 es veuran obligats a aplicar modificacions pressupostaries “importants” perquè aquest pressupost està ple de mines, paraula que es va repetir fins a la sacietat i que, amb seguretat, sentirem a dir més d’un cop.

Doncs bé, tal com deia un dels Regidors a l’oposició, això és CERT, aquest pressupost `que va aprovar el Ple Municipal si que té mines, però de les de veta de material preciós i que estan en plena producció, no de les que insinuen, possiblement, per a justificar el seu futur desencert.

Perquè per a aconseguir elaborar un pressupost com aquest, racional, amb una clar criteri de contenció com element axial i que mantingui el necessari equilibri entre la realitat econòmica i social de la ciutat vers els interessos de la ciutadania, s’ha de fer de miner.