dijous, 8 d’abril de 2010

L’elegància política

Malgrat que durant més de dos anys i mig he rebut insults i infàmies per part dels grups de l’oposició i d’aquells que avui ho estan però que previsiblement el dia 12 assumiran el poder mitjançant una moció de censura, reconec que m’he sentit dolgut a nivell personal però no ofès.
Crec que no ofèn qui vol sinó qui pot fer-ho i, en aquest sentit hem sento tranquil perquè ningú d’aquests que s’han dedicat ha llençar acusacions i rumors infundats per a embrutar el meu nom han pogut demostrar res del que diuen, sempre sota l’anonimat.

Amb seguretat, i per aquest motiu, no han tingut més sortida que intentar atacar-me mitjançant injuries contra la meva família, també sota l’anonimat, i això és imperdonable. No arribaré a l’extrem d’aquella protagonista de la premsa del cor que per la seva família mata, però tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe i, puc dir que aquest cántaro ja està molt escardat.

I ara, després de més de dos anys i mig aguantant bajanades i actuacions barroeres, hem trobo amb la sorpresa de que reivindiquen elegància política.

Amb rotunditat afirmo que el meu concepte d’elegància política és completament diferent al que tenen ells.

Per a mi, no respondre amb desqualificacions a les desqualificacions, als insults amb insults, als rumors amb rumors i als anònims amb anònims és elegància política.

Assumir la crítica, debatre les discrepàncies, mantenir la lleialtat, assumir les majories i no enganyar, és elegància política.

Fer el contrari és, ni més ni menys, que “rastrerisme” polític i, per molt que em busquin, no em trobaran en aquesta actitud.

I, com he dit en altres ocasions, seria fàcil entrar en temes personals i familiars, i encetar una guerra bruta que només portaria a un enfrontament personal sense sentit i del que només sortiria perjudicada la confiança que poden tenir en la classe política local, ja prou malmesa, els ciutadans i ciutadanes, però no ho faré.

Em nego, rotundament, a entrar en aquest dinàmica bruta i rastrera. Quina culpa té la família d’un polític local de que es faci públic, amb rumors certs o incerts, que la seva parella sigui, per exemple, drogoaddicta, o que li posin o possi banyes, o que sigui xenòfob o racista. Això son qüestions personals que crec, no l’importen a ningú. Prego que ningú es doni per al•ludit, en absolut.

Un altra cosa seria si parléssim de casos de prevaricació, corrupció o suborn. I prego també que ningú es doni per al•ludit. Això és delicte i seria obligació denunciar-ho. I ho faria, amb noms i cognoms i allà a on correspongués.

Fins ara, i partir d’ara, continuarà sent de la mateixa manera, els únics que han demostrat elegància política, compromís i legitimitat d’origen són els que estarem assumint la nostra responsabilitat fins que els dia 12 es faci efectiu el relleu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada