diumenge, 25 d’abril de 2010

Odón Elorza, un gran alcalde per a una gran ciutat.


Vaig tenir la sort de conèixer a l’alcalde de Donostia, ja fa alguns anys, en un acte amb el desaparegut Ernest Lluch, i desprès vaig coincidir amb ell a l’aeroport de Madrid a on vaig tenir el plaer de conversar sobre alguns temes d’actualitat.

El proppassat dilluns, tot i passant per la porta de l’Ajuntament de Sant Sebastián, vaig cedir a la temptació de pujar a saludar l’Alcalde i, com sempre, el company Odón Elorza, proper i accessible, va compartir uns minuts del seu temps i interessar-se per la situació política de la nostra ciutat, entre d’altres temes.

Feia unes hores que aquella ciutat va viure una manifestació multitudinària de l’esquerra abertzale reclamant l’apropament dels presos d’ETA, i en alguns balcons penjaven pancartes amb “Euskal presoak Euskal Herrira” però de la mateixa manera que a les portes de l’Ajuntament penja una pancarta en contra de la banda terrorista, posant de manifest el sentiment del consistori presidit per l’Odón, en aquell moment de la conversa el més important era traslladar als socialistes guixolencs el seu sentiment de solidaritat, ànims i predisposició personal.

Repeteixo, el company Odón, un gran alcalde per a una gran ciutat.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Excel·lent Donostia - San Sebastián.


Feia anys que no visitava Donostia – San Sebastián però dos dies d’estada em van servir per a comprovar que aquesta magnífica ciutat continua sent l’ indret envejable que recordava d’anteriors visites.

No vull, en absolut, ressaltar les seves excel•lències turístiques ni el plaer que representa passejar pels seus carrers, parcs i jardins, plens de tranquil•litat, neteja i llum, però crec que a qui no ha tingut l’oportunitat de conèixer aquesta vil•la se l’hi ha de convidar a fer-ho.

Però de la mateixa manera que seria inexcusable anar a San Sebastián i no visitar la Concha, el Monte Igueldo o el Peine de los vientos, també ho seria no perdre’s per la zona vella, al costat del port, i gaudir d’una gastronomia típica i plena de contrastos.

Zurito de cervesa, xacolí o sidra acompanyant els famosos pintxos de mil i una varietat que, fruit de l’inventiva, compaginen sabors i textures que, aparentment, semblen incompatibles.

Una llesca de pa pot ser el coixí d’una albergínia farcida de xangurro, d’un pebrot amb pernil cruixent i fruita dolça, d’un bacallà amb formatge Idiazabal fos o d’unes cues de gamba amb bolets i patates panadera amb una mica de codony. Sense oblidar la també sofisticada i simple truita de bacallà o de patates.

Clar, que si un opta per un bon plat a taula, no es poden obviar unes kokotxas de lluç, o un rèmol o besuc a la basca o, fins i tot, unes senzilles anxoves fregides a l’estil basc.

Només em va faltar visitar una de les famoses i típiques sidreries del voltant de la ciutat. Ho faré a la propera visita.

divendres, 16 d’abril de 2010

Tenia raó, ja soc Sancho Panza

Sant Feliu avui s’ha vist inundat de pamflets que, intentant ser insultants,volen fer el paral•lelisme que ja anunciava en un anterior post, és a dir, desprès de John Wayne li tocaria la comparativa als personatges del Quijote de la Mancha.

Sincerament no hem molesta, com ja vaig apuntar, que em comparin amb en Sancho Panza, tot al contrari, és un orgull que es reconegui la lleialtat com un valor polític.

El que sí em preocupa és que algú que ha assumit responsabilitats de govern es dediqui a exercir la seva tasca política d’aquesta manera. Deixant en evidència, fins i tot, a l’actual Alcalde de la ciutat que, manifestant públicament la no existència d’ odi ni rancúnia, contava amb els 21 regidors que conformem el Consistori en benefici de la ciutat.

I jo m’ho vaig creure i per això li vaig desitjar bona sort, perquè després de l’episodi de la moció de censura, el que toca es que cadascú faci el seu paper i compleixi amb la seva responsabilitat.

No sé el que ha costat la impressió dels pamflets, ni què han cobrat els romanesos que els repartien, ni si el “negre” que ha fet l’escrit ha cobrat un plus extrasalarial per l’encàrrec. Amb els seus diners tothom pot fer allò que cregui convenient, o comprar-se un o dos cotxes, o pagar guardaespatlles o, com és el cas, pagar un mal escriptor com a “negre” per a embrutar massivament la ciutat amb fotocòpies de l’escrit. (bé, això no hauria de fer-ho encara que sigui amb els seus diners).

Però el que no és de rebut és que un polític municipal es dediqui a alimentar la desafecció ciutadana vers la política amb aquest tipus d’actuacions “chavistes” que, buscant el populisme personal l’enfonsen en el ridícul més espantós i, de retruc, dona una imatge de Sant Feliu totalment rebutjable per als que no ens avergonyim de la nostra ciutat.

Dediquis a treballar per la ciutat, sense esperpèntiques actuacions fora de lloc i sense sentit, responent a les expectatives que ha aixecat en els ciutadans, amb l’honestedat i l’honradesa de la que es vanagloria i, sobre tot, amb la lleialtat que mereix l’alcalde i les seves públiques intencions que, suposo, encara que enfurrunyat com un nen petit, vostè comparteix.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Bona sort!!!

Algú ahir em comentava estranyat, per què, desprès del Ple a on es va consolidar la moció de censura contra l’Alcalde Pere Albó i tot el seu Govern vaig anar a saludar als membres del nou equip?

Primer per educació. Com sempre he dit, mai negaré la salutació a ningú. Crec que l’educació és un valor al que ningú pot renunciar i, per això, malgrat insults, atacs i amenaces, no renunciaré a ser educat.

I segon, per egoisme. Malgrat el que penso de la moció de censura, de les seves motivacions i dels dubtes que em genera el nou equip per allò de què poden aportar a la ciutat, de la seva gestió en sortirem beneficiats o perjudicats i, com a ciutadà, repeteixo, per egoisme guixolenc, els hi desitjo bona sort, com vaig fer ahir.

Això no vol dir que renuncií, com a Regidor a l’oposició, a fiscalitzar des del primer dia, l’acció de Govern i a posar de manifestar les seves mancances, les seves errades, les seves contradiccions i també, per què no?, els seus encerts.

Però sempre, des de la lleialtat cap a la ciutadania, i des del respecte a la Institució i als seus representants, assumint el paper que a cadascú li pertoca desenvolupar i al compromís que hem assumit amb la ciutadania i amb la seva decisió sorgida de les urnes.

Amb educació, BONA SORT.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Condescendència per a qui vol parlar

Avui, al carrer de la nostra ciutat, una ciutadana em preguntava, indignada i amb sorpresa, per què no la volien deixar opinar sobre si volíem un canvi en el Govern de la ciutat.

He intentat explicar-li els arguments legals i de majories representatives que es van manifestar en el Ple, de manera asèptica, ho asseguro, i sense cap tipus de valoració, però la ciutadana no ho entenia. Reclamava el seu dret a opinar.

És normal, és una ciutadana aproximadament de la meva edat, que va haver de lluitar per a que la deixessin parlar amb llibertat i que creu que les coses es poden canviar amb la voluntat de fer-ho.

Clar, qui ha nascut en democràcia no li dona el mateix valor a la veu del poble que qui ha hagut de guanyar-se-la, o aquells que pensen que contra en Franco vivíem millor,tampoc poden considerar la veu del poble com un acte vindicatiu, com poden fer-ho els que sí necessitàvem dir allò que pensàvem en llibertat, sense encotillaments normatius i legals.

Prego condescendència vers aquelles persones que, com aquesta senyora, reclamen de manera “normativament il•legal” el poder opinar. S'ha d'entendre el seu neguit.

La senyora m’ha fet memòria d’una cançó que molts, ja fa alguns anys, utilitzàvem per a reclamar que la nostra veu fou escoltada.


Desde John Wayne a Sancho Panza


Ya no sé que más pueden decir. A insultos barriobajeros de corte personal, descalificatorios i faltos de sentido que, la verdad, me han preocupado muy poco por ser inciertos, sin fundamento y a los que jamás he contestado públicamente, ahora se unen los comparativos que, intentando ser graciosos siguen teniendo la finalidad de ridiculizar, no ya a mi, sino a los que están en mi entorno.

Posiblemente, el no caer en la provocación les fuerza a seguir ahondando i a subir de tono, atreviéndose ya a hacer públicos insultos en actos institucionales, sin entender que lo único que demuestran es una falta de personalidad y de integridad digna de lástima. Aquello de tú di, que algo queda, es una buena táctica pero que también tiene su fecha de caducidad porque, como dice el refrán, antes se coge a un mentiroso que a un cojo o no ofende quien quiere sino quien puede o aquello de que piensa el ladrón que todos son de su condición.

En alusión a un post anterior titulado “morir matando”, frase que por cierto introdujo en este debate sobre la moción de censura el alcaldable Sr. Motas, CDC me califica como el John Wayne del Govern actual.

No me molesta, al contrario, en las películas de vaqueros con las que se identifica a ese gran i desparecido actor, los únicos que me han producido desprecio i asco han sido aquellos bandidos que se escondían tras el pañuelo para hacer sus fechorías. Como en los papeles que interpretaba John Wayne, nunca me he escondido tras unas siglas ni tras anónimos. Me gusta dar la cara para defender aquello que creo justo.

Pero viendo por dónde van los tiros, intentaba imaginar qué otro epíteto comparativo intentarían utilizar a renglón seguido contra mi persona, y recordando que alguien me tildó cariñosamente como el escudero del alcalde, me ha venido a la cabeza Sancho Panza, uno de los protagonistas de Don Quijote.

Quizás hasta alguien caiga en la tentación maliciosa de jugar al léxico fácil y decir Juanjo Panza, por ejemplo. Pero tampoco me va a molestar porque si alguien ha leído el Quijote y ha entendido lo que intentó trasladar Cervantes mediante este personaje, va mucho más allá del papel de simple escudero rudo y tosco que aparece en los primeros capítulos de esta obra universal y que, casi con toda seguridad, alguien intentará introducir como elemento comparativo y insultante hacia mi persona.

Si hay algo por lo que se puede identificar a Sancho Panza es por su lealtad, y de ello, de la lealtad, cualquier hombre de bien, como diría Sancho, debe sentirse orgulloso, y de ese compromiso leal, que no fiel, lo estoy. Quizás mi problema sea que he querido creer que los compañeros supuestamente coincidentes en objetivos tienen el mismo concepto que yo de la lealtad, y ahí sí que reconozco mi inocencia, aunque la verdad ha de ser muy triste vivir siempre con la sospecha de que te están traicionando.

Si hay algo de lo que carece Sancho Panza es de hipocresía, y puedo asegurar que esa virtud de la que algunos políticos hacen gala y que consideran anexada al desarrollo de su función, no entra en mis esquemas de actuación.

Si hay un pensamiento que siempre he seguido de Sancho Panza ha sido aquella de que más vale un toma que dos te daré, por eso no habrá ningún ciudadano o ciudadana que pueda decir que este Regidor ha utilizado la mentira, la media verdad o el sí sí para quitárselo de encima y darle falsas esperanzas.

Y si hay algo de lo que Sancho Panza es paradigma es de su visión real de las cosas. Si son molinos de viento son molinos, aunque parezcan caballeros, y así se ha de decir. Y así he querido actuar y así lo he hecho siempre.

Como reflexión, porque no deja de ser más que una reflexión, si alguien quiere considerar mi colaboración en el Govern de la ciudad como la de escudero, me enorgullezco de haber sido el “escudero” del mejor alcalde que ha tenido Sant Feliu de Guíxols durante la última década

Que no debamos aplicar, de aquí a poco tiempo, aquello de que vióse el perro con bragas de cerro, como también decía Sancho Panza.

Hi eren?

Segons afirmen, no es trobaven a gust, però hi eren. Durant més de dos anys i mig han compartit la responsabilitat de la gestió municipal. El portaveu del Govern Municipal i la primera tinença d’alcaldia estava a les seves mans..

Cada setmana el Consell de Govern, amb la participació activa dels 7 Regidors del PSC, 5 de TSF, 2 d’ERC i 1 d’CV (el PSC en minoria aritmètica), han debatut i consensuat (mai s’hagut de votar) tots el temes. Tots els dimarts, durant més de dos anys i mig, els 7 membres de la Junta de Govern Local, 3 del PSC, 2 de TSF, 1 d’ERC i 1 d’ICV (el PSC en minoria aritmètica) han debatut i decidit allò que es creia millor pels interessos de la ciutat.

I ara resulta que no han participat. Que les decisions controvertides, alhora que coherents, són únicament responsabilitat del PSC que, paradoxalment, no tenia la majoria en els òrgans de decisió, Consell de Govern i Junta de Govern Local, i que repeteixo, es reunien cada setmana amb la finalitat d’assumir decisions col•legiades.

I eren? Segons les actes, sí. Si han sigut conscients, si els ha interessat, o han entès allò que s’ha debatut ja és un altra història.

Un cop més, com sempre, m’han col•locat en el punt de mira de l’acció de govern, intentant utilitzar-me com un dels arguments que ha provocat l’abandonament del seu compromís.

Dos anys i mig d’atacs i difamacions personals, professionals i, fins i tot més greu,familiars, et fan la pell molt dura però, el convenciment d’una correcta gestió i el recolzament dels meus companys de Govern (creia que de tots), a manera d’analgèsic, m’han fet superar els moments d’indignació i de dolor que algunes afirmacions, encara que sense sentit, s’han fet.

Que si el meu auto nomenament com tinent d’alcalde i membre de la Junta de Govern Local va provocar el primer conflicte. (Algú hauria de preguntar al veritable líder de TSF quina va ser la primera i profunda diferència i qui la va provocar). Només dir que la proposta va sorgir del Regidor d’Hisenda, en mans de TSF, i que soc Tinent d’Alcalde des del Ple Ordinari de Febrer del 2010, uns cop TSF ja havia abandonat el Govern. Hi eren?

Que si la gestió de Recursos Humans ha sigut nefasta. Un conveni col•lectiu signat i considerat un dels millors de l’àmbit de l’Administració Local. Un projecte formatiu per a millorar l’atenció al ciutadà. Nul•la conflictivitat col•lectiva. En dos anys, tres conflictes judicials a títol personal, en una organització de quasi 250 treballadors i crec que no fa falta recordar el Ple a on es va tractar un d’ells. Eradicació de la precarietat laboral amb la consolidació, i fins i tot creació, de llocs de treball. Mecanismes de lluita contra la desigualtat de gènere. Etc. Hi eren?

I ara, que si el pressupost està inflat, que l’hem aprovat “d’amagaditis” i que no hi ha contenció de la despesa. Només tres puntualitzacions. Una, la gravetat que implica afirmar que s’han falsejat els ingressos i que, lògicament, hauran de demostrar-ho. Dos, que el projecte de pressupost està en poder de tots els Grups des del dia 4 de març, i que el Ple, al qual van assistir i van abandonar quan tocava parlar de pressupostos, es va celebrar el dia 11 de març. I tres, que el projecte inicial pressupostari al va liderar, fins el dia 2 de febrer, el Regidor d’Hisenda de TSF. Hi eren?

Per a finalitzar dir que les meves responsabilitats com a Regidor sempre han estat a disposició de l’Alcalde Pere Albó, veritable líder i referent democràtic de l’Ajuntament i que desitjo, sincerament, per a benefici de tots els ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols que aquest nou projecte, que no coneixem, aporti quelcom positiu.

(Carta publicada al Setmanari Áncora, 9 d'abril de 2010
)

dijous, 8 d’abril de 2010

L’elegància política

Malgrat que durant més de dos anys i mig he rebut insults i infàmies per part dels grups de l’oposició i d’aquells que avui ho estan però que previsiblement el dia 12 assumiran el poder mitjançant una moció de censura, reconec que m’he sentit dolgut a nivell personal però no ofès.
Crec que no ofèn qui vol sinó qui pot fer-ho i, en aquest sentit hem sento tranquil perquè ningú d’aquests que s’han dedicat ha llençar acusacions i rumors infundats per a embrutar el meu nom han pogut demostrar res del que diuen, sempre sota l’anonimat.

Amb seguretat, i per aquest motiu, no han tingut més sortida que intentar atacar-me mitjançant injuries contra la meva família, també sota l’anonimat, i això és imperdonable. No arribaré a l’extrem d’aquella protagonista de la premsa del cor que per la seva família mata, però tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe i, puc dir que aquest cántaro ja està molt escardat.

I ara, després de més de dos anys i mig aguantant bajanades i actuacions barroeres, hem trobo amb la sorpresa de que reivindiquen elegància política.

Amb rotunditat afirmo que el meu concepte d’elegància política és completament diferent al que tenen ells.

Per a mi, no respondre amb desqualificacions a les desqualificacions, als insults amb insults, als rumors amb rumors i als anònims amb anònims és elegància política.

Assumir la crítica, debatre les discrepàncies, mantenir la lleialtat, assumir les majories i no enganyar, és elegància política.

Fer el contrari és, ni més ni menys, que “rastrerisme” polític i, per molt que em busquin, no em trobaran en aquesta actitud.

I, com he dit en altres ocasions, seria fàcil entrar en temes personals i familiars, i encetar una guerra bruta que només portaria a un enfrontament personal sense sentit i del que només sortiria perjudicada la confiança que poden tenir en la classe política local, ja prou malmesa, els ciutadans i ciutadanes, però no ho faré.

Em nego, rotundament, a entrar en aquest dinàmica bruta i rastrera. Quina culpa té la família d’un polític local de que es faci públic, amb rumors certs o incerts, que la seva parella sigui, per exemple, drogoaddicta, o que li posin o possi banyes, o que sigui xenòfob o racista. Això son qüestions personals que crec, no l’importen a ningú. Prego que ningú es doni per al•ludit, en absolut.

Un altra cosa seria si parléssim de casos de prevaricació, corrupció o suborn. I prego també que ningú es doni per al•ludit. Això és delicte i seria obligació denunciar-ho. I ho faria, amb noms i cognoms i allà a on correspongués.

Fins ara, i partir d’ara, continuarà sent de la mateixa manera, els únics que han demostrat elegància política, compromís i legitimitat d’origen són els que estarem assumint la nostra responsabilitat fins que els dia 12 es faci efectiu el relleu.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Respectar d'expressió


Encara que faci mal, si una opinió està feta des del convenciment, crec que no hi ha res a dir. És una opinió i, com a tal, sempre hi ha opció de debatre-la, i per això, sempre he impulsat les entrades que es fan a la xarxes socials, fòrums de debats o blogs personals i col•lectius.

És enriquidor veure com la gent té inquietuds i, de manera natural, expressa les seves opinions sense por a ser reprimit ni a ser “castigat”. D’això, els que tenim certa edat en tenim molta experiència.

Ara, per sort, poder opinar lliurement és un dret i la llibertat d’expressió ja no és qüestionable per ningú. Bé, menys per aquells que continuen confonent l’opinió amb l’afirmació, i que entenen que un debat per diferència de criteris és un atac personal inacceptable contra les seves idees.

Durant aquestes últimes dates,els comptadors dels llocs d’Internet a on es podia opinar sobre la situació política de Sant Feliu de Guíxols han vist com els seus números creixien de manera substancial. Milers i milers de visitants i molts, moltíssims comentaris a l’Espiell Ganxó, a l’Info-Guíxols, a les notícies d’El Punt o del Diari de Girona, a Blogs Personals, etc, etc.

Però no tot han sigut opinions que haguessin permès encetar debats incruents i, en molts casos, aclaridors. Al ben mig de les opinions s’han colat aquells que, de manera torticera, el que volien era prostituir un debat sa i centrar-lo en les seves afirmacions malaltissament interessades.

Són aquells que per no creure en la llibertat d’expressió no l’utilitzen amb llibertat, i per no tenir opinió llencen injúries i difamacions utilitzant la signatura de l’anonimat o el pseudònim, com si fos un paraigues per a cobrir-se de possibles conseqüències..

La llibertat d’expressió té un límit universal si parlem d’informacions i no d’opinions, i és que la informació que es trasllada ha de ser veritat i comprovable.

Si no és així i la informació, que no opinió, és falsa és converteix en difamació i, si es fa per mitjans fixes, per exemple, els electrònics, la figura jurídica seria libel, susceptible de punibilitat per la justícia.

Com a defensor acèrrim de la llibertat d’expressió crec que val la pena defensar-la i utilitzar-la amb tot el respecte que mereix. D’altra manera tenim el perill de perdre-la.

dissabte, 3 d’abril de 2010

Lícita sí, però té LEGITIMITAT?


Possiblement una de les paraules que més han utilitzat la població i els polítics de Sant Feliu ha sigut “legitimitat”.

És legítima la moció de censura presentada pels grups de l’oposició al legítim Govern de Sant Feliu?

Doncs bé, en termes jurídics, per a que una actuació tingui legitimitat s’han de complir tres requisits, validesa, justícia i eficàcia.

La validesa la dona el fet de seguir una norma jurídica emesa pel òrgan competent i que no ha estat derogada. En aquest cas no hi ha dubta. La presentació d’aquesta moció de censura compleix els requisits que marca la llei, en quan a aritmètica i forma.

En quan a la justícia, l’actuació, seguint la norma, seria justa si la població considerés majoritàriament que la finalitat respon als objectius col•lectius de la societat, i injusta si és al contrari, amb independència de si la considera vàlida o no. En el cas que ens ocupa crec que no hi ha gaires dubtes, sent vàlida, la moció de censura no te el recolzament majoritari de la població.

I per a mesurar l’eficàcia de l’actuació, hauríem d’utilitzar el termòmetre del seguiment o el respecte al resultat de la seva aplicació efectiva. En aquesta cas, es canviarà el Govern de la ciutat, de manera vàlida, injustament i amb uns rèdits efectius, a priori, més que discutibles per la majoria de la ciutadania que, de manera coherent, com no pot ser d’un altra manera, respectarà institucionalment el resultat per la seva legalitat (la moció de censura és lícita), encara que no li donarà legitimitat jurídica per a no ser justa.

Però la moció de censura a Sant Feliu de Guíxols, sent vàlida, injusta i de dubtosa efectivitat, te legitimitat política?

Segons Jean-Jaques Rousseau, la legitimitat la dona, només, la voluntat general dels que es sotmeten al poder.

És a dir, serà legítim aquell govern que accedeix al poder (legitimitat d’origen) i l’exerceix (legitimitat d’exercici) complint els requisits que els que obeeixen creuen que te que complir per a manar.

En aquest cas la legitimitat també és dubtosa. No hi ha voluntat general de canvi, la legitimitat d’origen no respons al compromís adquirit pels promotors de la moció a les Eleccions Municipals del 2007, amb la qual cosa, la legitimació del exercici no te solidesa.

Amb tot això, reconeixent la legalitat, cal preguntar-se si la moció de censura té legitimitat.

divendres, 2 d’abril de 2010

El vodevil guixolenc


Ja ho deia la veu que en off que a TV Costa Bava, comentava la notícia del que està succeint a Sant Feliu de Guíxols. És un vodevil.

Per curiositat, he buscat l’etimologia d’aquesta paraula, i haig de dir que el locutor de TV Costa Brava l’ha clavat.

La paraula prové de la francesa vaudeville que, alhora prové del mot vaudevire que significava “cançó de circumstàncies”. Constava de dos radicals verbals, vauder (anar) i virer (girar). Ville es va afegir per la referència a la ciutat.

Després es va convertir en una obra de teatre i, posteriorment, en un espectacle de varietès.
Una obra de teatre a on els protagonistes van, venen, giren, diuen, insinuen, enreden, juguen al “despiste” i, al final, esperen que el públic s’entregui de manera fidel a la seva actuació, seguint el ritme d’una música sense ritme i d’una lletra amb poca gràcia i sense cap coherència argumental.

I faltava la guinda. Les amenaces d’estudis de possibles demandes per si les opinions personals dels crítics poden ser objecte de portar-les al jutjat (Ancora 1 d’abril).

Uns actors han de ser sensibles al públic en general, i no basar-se només, per a mesurar l’acceptació de la seva actuació, en l’autocomplaença i en la claca.

Si una funció, com aquesta obra del gènere vodevilesc que s’està escenificant en la nostra ciutat, no troba la complicitat de tot el públic és millor que es retiri de la cartellera i que els promotors busquin un altre argument, un altre música i, si és necessari, altres protagonistes.

El que no es pot fer és que si aquest vaudevire, cançó de circumstàncies, agrada només als propis protagonistes i al reduït públic entregat en el que ja ni es troben els seguidors (militants) de tota la vida, és obligar al públic en general (ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu,) a assistir obligatòriament a la funció dia a dia. Si volen estrenar l’obra i mantenir-la en cartell, tenen plena llibertat per a fer-ho, però a càrrec de la seva inversió.

I el que és inacceptable és dimonitzar, insultar i amenaçar als crítics que, a títol personal o recollint, fins i tot, l’opinió generalitzada del públic, manifesten que l’obra és molt més que dolenta, o sigui, una monumental cantada circumstancial.

dijous, 1 d’abril de 2010

“Paso” de Semana Santa en Sant Feliu de Guíxols


A lo mejor esperaban que, aprovechando Semana Santa, nos pusiésemos el capirote y, a manera de penitentes, paseásemos como almas en pena pidiendo perdón por haberles obligado a presentar una moción de censura.

Seguro que querían que legitimáramos, compungidos y haciendo un acto de contrición, la actuación que lícita, pero de ilegitimidad ética, han llevado a cabo.

Posiblemente esperanzados deseaban que, como si de una Cofradía Nazarena se tratara, saliésemos a la calle lamentándonos de la muerte de un proyecto, asesinado por un anhelo insaciable de protagonismo y alimentado desde una manifiesta traición Judásica.

Y seguro que también esperaban que los ciudadanos y ciudadanas de Sant Feliu saliesen mayoritariamente a la calle a celebrar un “paso” de penitencia y que pocos, muy pocos, lo acompañasen con “saetas” a manera de lamento y resignación.

Pero claro, no contaban con la indignación que despierta cualquier acción injusta provocando una “acción – reacción” que, por norma general, se vuelve siempre contra el intrigante.

Y en este caso, si intentaban que la ciudadanía se lavase las manos, cual si de un Pilatos se tratara, basando su acción en maliciosas argumentaciones que no responden, en absoluto, a la verdad, han menospreciado la madurez de los ciudadanos i ciudadanas de Sant Feliu de Guíxols.

Fuera de sus cálculos estaba que su relevista ambición los pusiese en una situación incómoda y que fueran ellos los que tuviesen que mostrar en público su “pecado” demostrando, con sus manifestaciones, falta de rigor en su compromiso.

Con toda probabilidad, esperemos que por el bien de la ciudad y que por salud democrática sea antes de la Semana Santa 2011, deberán utilizar el capirote en un futuro cercano. No sé si por penitencia o para esconder la rojez del rostro, pero seguro que el “paso” será un realidad.

Y espero, con toda sinceridad, que ese “paso” no sea acompañado tampoco por saetas, ni lágrimas, ni lamentos por daños irreparables que, de manera responsable, vamos a intentar que no se produzcan.

Que sea, simplemente, un acto de contrición a manera de reconocimiento de un error.