dimarts, 30 de març de 2010

El Talp


Segons el diccionari, la principal accepció del talp és una bestiola peluda que menja insectes. Però també se li denomina talp a un agent infiltrat en una organització que serveix a un altra.

És a dir, el membre d’un Govern que passa informació privilegiada a l’oposició sense que la resta de confiats companys ho sospitin, manifestant públicament que a aquesta gent (l’oposicició) “ni aigua”, com a mínim és això, un talp
.
Els talps, no els animals sinó el polítics animals, en qualsevol estat se’ls considera traïdors i, normalment, només mereixen menyspreu i, si són enxampats, cau sobre ells tot el pes de la llei.

Quan són descoberts, per amagar i justificar la seva traïdoria, argumenten la seva rebutjable acció amb actituds de prepotència, intentant amagar la seva culpabilitat amb raonaments de falsa honorabilitat incompatibles amb el sentit comú, pel propi desenvolupament de l’acte.

Però al final, el talp polític mai pot deixar de vanagloriar-se de la seva acció, i no se’n pot estar de fer públic quin ha sigut el preu , (poder o diners) que, per la seva traïdoria, ha hagut de pagar el seu contractista a canvi de rebre tractes de favor.

Són moltes les planes de l’historia que s’han escrit sobre els talps o traïdors.

En Judas, traint a Jesucrist per unes monedes de plata. Ell mateix es va suïcidar.

En Julio César, traït pel seu propi fill, Bruto.

Els demòcrates espanyols, traïts per en Franco.

I en Viriato, traït i assassinat pels seus delegats, Àudax, Ditalco y Minurus, que quan van anar a cobrar el preu de la seu suborn i traïdoria van ser rebuts i executats pels romans amb aquella lapidària frase de, Roma no paga a los traïdores.

Els traïdors, quan surt a la llum pública la seva acció, sempre han de viure mirant per sobre de l’espatlla, esperant una traïdoria contra ells mateixos, i sempre acaben la seva caminada de la mateixa manera.

Per això, als talps sempre als hi aconsello que s’apliquin aquell refrany de “cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar

dissabte, 27 de març de 2010

¿Brazos cruzados ante un Golpe de Estado? NO!!!


Anuncia e intenta hacer efectivo un golpe de estado, e intenta que los que están legítimamente amparados por las urnas crucemos los brazos y asumamos, con resignación mariana sus intenciones.

Los que creemos y no nos aprovechamos de la democracia, y respetamos la legitimidad de las urnas no podemos asumir aquiescentemente que alguien, por un capricho interesado, prostituya algo tan sagrado como la voluntad popular. Sobre todo aquellos que hemos sufrido un estado dictatoRial durante muchos años.

Por definición, golpe de estado es la toma del poder político, de un modo repentino y violento, por parte de un grupo de poder, vulnerando la legitimidad institucional establecida en un Estado, es decir, las normas de sucesión en el poder vigentes con anterioridad. El golpe de estado se utiliza para referirse a intentos de instauración de dictaduras.

Fotografía exacta de lo que intentan que suceda en Sant Feliu de Guíxols.

Día 2 de febrero de 2010, ruptura de Gobierno por el abandono injustificado y falto de argumentación lógica (creación de un nuevo puesto de trabajo) de un Grupo Municipal (TotsxSF) hasta el momento con resposabilidad ejecutiva y que ahora decide pasar a la oposición.

Dia 8, 9, 10, 11 y 12 de marzo de 2010, aprovechando una situación de emergencia, intento de crear una administración municipal paralela por parte de Regidores de la oposición (CiU, TotsxSF i Amics)
Día 9, 10, 11 y 12 de marzo de 2010, en plena situación de emergencia, regidores de la oposición intentan levantar los ánimos de la ciudadanía en contra del Gobierno Municipal, animando a una revuelta popular que, gracias a la conciencia y inteligencia de los ciudadanos y ciudadanas queda en un simple conato.

Día 11 de marzo de 2010, con la excusa de que no han sido informados de la situación de emergencia, motivo por el que no han colaborado con la ciudadanía para ayudar a paliar el grave problema que se estaba viviendo (sólo uno de ellos, responsablemente, ofreció su colaboración y eso que sólo era necesario salir a la ventana para ver que nevaba y que no había suministro eléctrico), intentan boicotear, aunque no lo consiguen a pesar de su abandono, el Pleno donde se aprobaba el Presupuesto Municipal que, como todo el mundo sabe, és la herramienta básica del funcionamiento de cualquier Ayuntamiento.

Día 12 de marzo de 2010, con actitud beligerante y violenta, con similitud preocupante a aquella Noche de los cristales rotos que se produjo en Munich tiempos de Hitler, uno de los impulsores del golpe de Estado, con la mirada impávida y presencia pasiva de otros regidores de la oposición, desobedece a las legítimas exigencias del Alcalde de la ciudad, que son las que responden a las de los ciudadanos y ciudadanas. La intervención policial evita males mayores.

Día 25 de marzo de 2010, votando en contra de un Manifiesto Institucional que suscriben todos los Consistorios afectados por el caos climatológico sufrido del 8 al 12 de marzo, exculpando a Endesa como responsable del apagón general, culpando a los trabajadores y técnicos municipales, y menospreciando a todos los voluntarios y empresas que han colaborado para paliar la situación, y dudando de la capacidad política para gestionar la mencionada emergencia, anuncia la presentación de una moción de censura.

Y cuando en la prensa se publica que ha insultado a una trabajadora municipal y amenazado a otras dos, reconociendo los hechos se autoexculpa argumentando que lo que quiere el Gobierno Municipal, legítimamente constituido, es morir matando antes de que los echen a la calle.

Pues sí señor, es obligación de todo demócrata luchar con todas nuestras fuerzas, las legítimamente éticas, para que no se engañe a los ciudadanos y ciudadanas, para que no se prostituya, mediante triquiñuelas de aritmética representativa, la voluntad surgida de las urnas, y para que no se consolide el imperialismo dictatorial que se intenta imponer por la fuerza, mediante un Golpe de Estado que, lo único que hace, es alimentar la desafección que los ciudadanos sienten hacia la política.

Es deber de todo demócrata honrado revelarse contra la aquellos que escondidos tras una máscara de legitimidad normativa, esconden una ilegitimidad ética con el único objetivo hacer su santa voluntad.

Por eso, desde la responsabilidad y coherencia, contra la indecencia decadente del personalismo y la deslealtad, es nuestra obligación “Morir matando





divendres, 26 de març de 2010

A Sant Feliu, algú té interessos a Endesa


Increïble, però cert. El Ple de Sant Feliu de Guíxols aprovava, amb el vot negatiu d’un Regidor, l’adhesió institucional al Manifest que, amb motiu de la nevada, van consensuar més de 150 Alcaldes de poblacions afectades pel recent temporal de neu i les seves greus conseqüències.

A cap població ha succeït un fet com aquest. L’objectiu del manifest era mostrar un rebuig contundent, alhora que exigir responsabilitats i compensacions, de tots els municipis contra l’actuació de l’empresa d’electricitat que, per raons de manteniment de la xarxa, va deixar a milers de ciutadans i ciutadanes sense subministrament elèctric durant una setmana.

Per coherència i responsabilitat, amb independència de colors i representativitat política, tots els consistoris han coincidit en mostrar, de manera monolítica, la protesta signada pels seus responsables polítics.

A tots menys a Sant Feliu de Guíxols, a on Endesa te un paladí investit de Regidor que prefereix culpar de l’apagada de llum als treballadors i treballadores municipals, als tècnics i als responsables polítics que coordinaven una dispositiu d’emergència que es va posar en marxa per una suposada mala praxis d’Endesa

Crec que va ser una sorpresa generalitzada que el Sr. Luque, un Regidor en actiu, manifestés a l’inici de la seva intervenció al Ple Municipal la seva intenció de votar en contra del recolzament institucional a l’esmentat manifest però, ràpidament, va fer comprensible amb les seves argumentacions el motiu de tanta irresponsabilitat institucional, alhora que no incoherència personal.

Com va dir ell mateix en el decurs de la fatídica setmana blanca i fosca, ell mana en Endesa, destitueix a qui vol i, porta, posa, treu i sostreu necessitats col•lectives, en aquell cas generadors, al seu caprici i amb la objectivitat personal dels seus interessos empresarials.

En el Ple ja va fer un repàs de les poblacions en les que va prestar els seus serveis i la connivència que tenia amb els polítics locals però, esperant que sigui una percepció personal que no real, no puc creure que hagin alcaldes i tècnics dels municipis que ell va nomenar que mostressin aquiescència cega a les actuacions del Sr. Luque i que rebés petons, fos victorejat o que els alcaldes li besessin els peus i que acceptessin, sense embuts, les aportacions del Sr Luque a canvi d’un perillós “no et preocupis, ja ho trobarem més endavant!”. Malauradament per a ell, les genolleres no estan en l’uniforme de l’equip de Govern de Sant Feliu de Guíxols

Clar, és normal que el Sr. Luque no volgués subscriure el manifest. Anava en contra dels seus interessos amb Endesa. Per això havia de desviar l’atenció i culpar a altres.

Si a Sant Feliu no trobava prou negoci, legítim com empresari, era normal que intentés oferir el seu servei a altre client. Com disfressar-ho? Dient que l’Equip de Govern de Sant Feliu no volia els generadors que ell portava. Mentida manifesta, testimoniada per molts ciutadans i ciutadanes i per mi mateix, en primera persona.

Si oferia generadors de manera privada, amb llibreta a la mà per a apuntar les dades i no els podia instal•lar, com disfressar-ho?. Afirmant que l’operatiu tècnic no el deixava, encara que ell ho faria fent servir els seus atributs testiculars. Però quans va instal•lar, de manera altruista, a més dels pocs, molt pocs, que va posar a disposició d’amics?

I si volia actuar de manera unilateral sense sotmetre’s a la necessària coordinació que precisa una emergència com aquesta, i com van fer coherentment altres empreses del seu mateix gremi, com disfressar-ho? Acusant, amb menyspreu, als treballadors i treballadores municipals de falta de competència i de dedicació, no només durant aquesta situació, sinó en el desenvolupament de la seva tasca professional habitual.

Doncs bé, Sr. Luque, la ciutat de Sant Feliu de Guíxols pot estar orgullosa de la professionalitat dels ciutadans i ciutadanes que treballen a l’Ajuntament, de la mateixa manera que aquests treballadors i treballadores municipals poden estar orgullosos, i ho estan, de la col•laboració, comprensió i col•laboració que han rebut i reben de la gran majoria dels guixolencs i guixolenques.

Repeteixo, entenc la complicitat que el Sr. Luque pugui tenir i te amb Endesa, però des de la seva responsabilitat com a Regidor, en aquest moment la seva obligació està en posicionar-se amb la protesta de tota la ciutadania que creu, i així ho diu el manifest, que és Endesa la responsable de la situació.

diumenge, 21 de març de 2010

No tenen RES A DIR, Tots per Sant Feliu.

Amb sorpresa llegeixo la publicació que, amb el títol de Nova Era, ha repartit per la ciutat el Grup Municipal de Tots per Sant Feliu.

Res a dir de la presentació, ni del format. Ni tant sols res a dir si fos una pamflet intern dirigit seguidors d’aquest grup i que servis per a auto justificar, encara que amb mitges veritats, la seva fugida del Govern Municipal.

Però quan es fa ús de la mentida mediàtica com eina argumental, sí que és necessari dir quelcom perquè, com a mínim, la cortina de fum que volen utilitzar per a amagar la seva decisió s’escampi i surti a la llum la realitat.

Haig de dir que durant quasi tres anys he estat conscient de que els fins ara companys i companya de viatge tenien certa, o molta, fixació amb la meva gestió. Per la esquena, mai a la cara, he estat en el punt de mira de les seves insidies i mentides i han impulsat veritables campanyes de desprestigi contra la meva persona i el meu entorn. Però com sempre he pensat de que si parlen a les meves esquenes és que jo vaig per davant, això hem preocupava relativament.

És cert, soc taxatiu i resolutiu en les decisions i això, amb seguretat, incomoda, encara que s’ha de reconèixer, i ells ho han fet, que quan qualsevol Regidor o Regidora s’ha vist incapaç de solucionar un problema, per incapacitat, covardia o por, sempre ha sigut el Regidor de Règim Intern, de Seguretat, d’Atenció a la Ciutadania i ara també d’Hisenda, el que ha hagut de treure’ls-hi les castanyes del foc. Reconec que també m’he equivocat, crec que no gaires vegades, però que ningú s’oblidi de que qui no s’equivoca és el que no fa res.

I també és cert que la meva visió de l’Ajuntament és global. No crec en els compartiments estancs i sí en la transversalitat de totes les àrees de gestió, perquè entenc que la maquinària municipal ha de ser una i ha de funcionar amb total sincronització.

I estic convençut de que és necessari que els gestors polítics tinguin la mateixa visió, si no convertim l’Ajuntament en un Regne de Taifes que difícilment respondrà amb eficàcia a les expectatives dels ciutadans i ciutadanes. Malauradament, com a fet contrastat, això és el que pretenien els fins fa dos mesos regidors delegats de Tots per Sant Feliu. Ells eren els alcaldes i únics responsables de les seves Regidories, i ningú podia discutir les seves decisions, encara que ells sí podien qüestionar les de la resta.
Aquest sí va ser el veritable inici de les diferències i no la falsa afirmació del meu auto nomenament com a membre de la Junta de Govern Local. Curiosament, la proposta va partir del Sr. Pere Ararà, Regidor d’Hisenda de Tots per Sant Feliu que entenia que a la Junta de Govern Local havia de ser el Regidor d’Hisenda o/i el de Personal. I ell mateix va decidir que ho havia de ser el de Personal, per una qüestió de dedicació.

En el que fa referència a la contractació del Cap de la Brigada, desprès de que al juny del 2009 es prengués la decisió de crear una nova Àrea de Manteniment de la Ciutat, va ser el Sr. Xargay, Regidor de Tots per Sant Feliu, el primer que, amb bon criteri, va apuntar la necessitat de donar recolzament al responsable de la nova àrea, perquè no hi havia Cap de Brigada.
Va ser al mes de desembre quan, per indicació i consell dels tècnics de l’Ajuntament, es decideix buscar una persona responsable que respongués a les necessitats que la ciutat necessita de la pròpia Brigada Municipal. Dit i fet. És busca, es troba i es contracta. I haig de dir que, de manera contrastada i satisfactòria, hem encertat.

El discurs de que això implicaria deixar al carrer a 20 treballadors és absolutament fals. El pressupost 2010, elaborat per l'actual Equip de Govern, amb la seva Relació de Llocs de Treball, consolida la plaça de Cap de la Brigada i la dels altres 20 treballadors i treballadores.

I no puc deixar passar per alt l’afirmació egocentrista del lideratge dels grans projectes de ciutat per part de Tots per Sant Feliu.

Quins són aquests grans projectes dels quer el líder de Tots per Sant Feliu, Sr. Motas, dubta de la capacitat de l’actual Equip de Govern, específicament del PSC, de tirar endavant i que ells han liderat?.

El Museu Thyssen? El Tinglado del Port? La nova Escola Bressol? L’Escola Ardenya? L’Assil? L’Escola de Música? El Pla de Barris? Els nous cicles formatius? El 50è. Aniversari de la Porta Ferrada? La certificació de Qualitat de l’Ajuntament? Cap d’aquests grans projectes ha estat mai liderat per Tots per Sant Feliu.

La remodelació del Mercat, sí, encara que l’equip de Govern actual ha sigut capaç de millorar l’antic plec de condicions que es va deixar sobre la taula fa dos mesos.

La pregunta hauria de ser diferent. Sense el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa Verds, seria capaç Tots per Sant Feliu de tirar endavant aquests projectes que ells no han liderat?

Com diu la cançó de Fitto i los Fittipaldi, “Nada que decir”, Tots per Sant Feliu no te res a dir, i utilitzen la demagògia pamfletista com una espècie de píndola de la auto justificació, pensant que “por la boca vive el pez”, com diu també una cançó d’aquest grup musical, sense pensar que, segons el refrany és per la boca per on mort el peix.


dimecres, 17 de març de 2010

Lideratge al “Sant Feliu de Guíxols”


Segons el professor brasiler Idalverto Chiavenato, el lideratge és la influència interpersonal exercitada en una situació determinada, dirigida mitjançant un procés de comunicació humana a la consecució d’un o diversos objectius específics.

A mi sempre m’agrada afegir que la veritable fusta del líder surt a la llum en situacions límit i en moments quan és necessari conquerir un objectiu comú de manera decidida, però sense la necessitat de recordar permanentment l’autoritat. És a dir, dirigir i no manar, assumint la plena responsabilitat de les decisions compartides, alhora que traslladant recolzament als seus col•laboradors.

Durant aquests cinc dies de caos elèctric, en que la ciutat ha hagut de conviure amb la neu, la foscor, el fred, precària mobilitat i la incertesa, una persona va agafar amb fermesa, sense dubtes i amb eficàcia i efectivitat demostrada, el timó del vaixell guixolenc per a capejar el greu temporal i poder arribar a bon port.

Algú dirà que li tocava, és cert; que l’alcalde a l’igual que un capità de vaixell, té l’obligació de marcar el rumb i fer que la tripulació respongui amb una sincronització quasi perfecta, també és cert; però per aconseguir-ho s’ha de traslladar autoritat, transmetre lideratge, alhora que seguretat i confiança, i això no s’aprèn als llibres ni amb lluïment de galons, sinó amb el seny i el sentit de la responsabilitat.

Navegant sota les estels, utilitzant el sextant quan l’instrumental d’alta tecnologia al que estem acostumats no funciona, dominant la nau i lluitant contra els elements, amb la mirada fixa a l’horitzó però sense perdre el sentit del bavor, l’estribord i la popa, donant resposta als tripulants i tranquil•litat als passatgers.

Fins i tot aquells que, conscients de la seva inconscient incompetència i manca de lideratge, aspiren il•legítimament a capitanejà la nau, no poden més que amagar-se rere l’amotinament provocat i injustificat, reconeixent amb humilitat la vàlua del capità.

Ni tan sols els pirates que, com sempre en aquest tipus de situacions surten de la foscor per abordar la nau, amb l’objectiu d’enriquir-se pecuniàriament mentre mantenen la disfressa de benefactor social, han pogut fer variar el rumb marcat pel capità. Només han demostrat que amb el despotisme violent i provocador no es pot minar la voluntat d’un veritable líder.

El dissabte, desprès de cinc dies, Sant Feliu de Guíxols ha arribat a bon port; amb desperfectes que una bona tripulació com la que te la ciutat podrà reparar sense problemes, però amb tots els passatgers i tripulants en plena salut i, segur, amb ganes de continuar navegant en aquest magnífic vaixell sota la direcció d’aquest capità.

En Pere Albó no va abandonar el vaixell, hagués sigut fàcil. Ha traslladat seguretat, tranquil•litat i confiança; ha aconseguit, malgrat les inclemències,que les precàries situacions de navegació personals i col•lectives es minimitzessin i milloressin dia a dia; ha fet que la marineria municipal estigués a l’alçada de les circumstàncies i respongués, a una, a les inquietuds dels passatgers.

En Pere Albó, el capità del Vaixell, l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols ha demostrat sobradament el seu lideratge i estic segur que tots els que servim a les seves ordres,a l’igual que jo, ens sentim orgullosos de pertànyer a la seva tripulació

dimarts, 16 de març de 2010

Temporal a Sant Feliu VII. Luxúria i Castedat.




Possiblement el denominat efecte Baby Boom serà el triomf d’en Asmodeo, dimoni de la Luxúria, el mes de desembre.
Passarem de 22.000 habitants a...?

Temporal a Sant Feliu VI. Supèrbia i Humilitat


En Lucifer, dimoni de la Supèrbia, no ha tingut problemes en trobar a alguns, pocs això sí, que en una situació complicada com aquesta volguessin aparentar i presumir de lo poc o molt que podien aportar per a col•laborar en la solució del problema.

A l’ humilitat del forner que, perdent diners i treballant en condicions precàries, feia, servia i, fins i tot, regalava pa, sorgia el que conscient de que la seva mediàtica aportació complicava encara més la situació, es feia fotos falses i feia discursos grandiloqüents per a demostrar el seu tarannà fariseu.

Temporal a Sant Feliu V. Enveja i Caritat.


Sí, Leviatàn, dimoni de l’enveja, no es trobat moltes persones per a passar a l’Amón.

No ha sigut tanta gent la que ha vingut a dirigir la seva ira perquè el veí tenia corrent elèctrica i ell no.

Sí que és cert que alguns, per la desesperació del moment, han exigit amb vehemència que es retirés la llum a alguns “privilegiats”, però a la gran majoria de la població ha planejat l’esperit solidari i “compartir” ha sigut la paraula que més s’ha utilitzat aquests dies.

Llit, aigua, aliments, llum i calor han sigut bens molt envejables, però qui podia gaudir d’ells tenia la consciència de que d’altres no tenien i era necessari repartir entre tots.

Temporal a Sant Feliu IV. Gola i Temprança


Es diu que la temprança assegura el domini de la voluntat sobre els instints i manté els desitjos dins dels límits de l’honestedat.
Beelzebú (dimoni de la Gola) i Amón han caminat junts aquests dies, alimentant-se de l’avidesa d’aquells que, irresponsablement, només perseguien satisfer el seu ego malaltís.
Alguns que tenien el plaer de gaudir de llum, aigua i gas, no dubtaven en injectar dosis d’ira col•lectiva per a enervar a la gent que no podia gaudir d’aquests serveis bàsics.
La seva responsabilitat com a ciutadans, o fins i tot, com a polítics, els obligava a utilitzar la Temprança com a eina de col•laboració, però la seva Gola de protagonisme mediàtic ha triomfant de manera fulgurant. Poca feina a tingut en Beelzebú.

Temporal a Sant Feliu III. Ira i Paciència.


Ha sigut molt fàcil per en Amón, dimoni de la Ira, fer la seva feina. Els nervis a flor de pell de la població ha estat una camp abonat per aixecar els ànims aïrats dels ciutadans i ciutadanes que estaven patint una situació angoixant.

S’havia de trobar un objectiu sobre el que abocar la indignació exigint solucions immediates i, com sempre, han estat els dirigents polítics municipals els que han rebut les conseqüències.

Però no ha sigut la ciutadania el lloc en el que en Amón ha aconseguit penetrar sinó en aquells que, de manera barroerament interessada, han actuat maliciosament exaltant les masses.
Frustrats polítics actius, ex-polítics amb rancúnia i aspirants a polítics, amb impotència i covardia insolidària, han actuat amb impudícia utilitzant a la gent, conscients de que els seu intent de provocar una revolta popular complicava encara més la situació, per a treure un rèdit que res tenia a veure amb els interessos de la població.
Indignació continguda que, en la immensa majoria de casos, ha desembocat en el seny dels ciutadans que, conscients de que s’estava patint una situació excepcional difícilment controlable, han entès que la paciència era la millor actitud per a no entorpir la feina per a restablir la normalitat.

Temporal a Sant Feliu II. Avarícia i Generositat


Mammon, dimoni de l’avarícia, a l’igual que alguns dels seus companys de l’Avern, tampoc ha aconseguit minar l’esperit solidari general.

És cert que es van viure situacions de veritable egoisme però, entenc, que moltes eren fruit de la por i angoixa que la situació provocava.

En aquest sentit, a l’actitud d’alguns que acaparaven aliments i combustible sense límit coherent i sense pensar en la resta, s’oposava el sentiment solidari i generós d’aquells que compartien amb els veïns allò que tenien a casa seva.

Temporal a Sant Feliu I. Mandra i Diligència


No va ser necessari fer una crida ni agafar el telèfon. Des del primer moment la responsabilitat, la professionalitat i la consciència de la greu situació va ser la prioritat de molts ciutadans i ciutadanes que van entendre que s’havien de posar a disposició de la ciutat.

A partir de les 17 hores del dia 8 de març, desenes de persones es van posar en contacte, personal i telefònicament, amb la Policia Local de Sant Feliu entenent de la gravetat i de l’excepcionalitat de la situació; de manera diligent, desatenent, fins i tot, les seves prioritats personals.

En aquell primer moment, sense saber encara l’abast real del problema que ha portat a la ciutat a patir cinc dies de desconcert, els membres de la Policia Local, (que estava celebrant la seva diada), Mossos d’Esquadra, Voluntaris de Protecció Civil, empresaris particulars (que es van posar ells mateixos, els seu personal i la seva maquinària a disposició de l’operatiu de coordinació), Concessionaris de Serveis, personal de la Brigada Municipal (amb els seus responsables al capdavant), personal municipal i un bon grapat de ciutadanes i ciutadans anònims, amb entusiasme, van deixar de banda la inactivitat i la mandra a la que convidava la crua climatologia. Fins i tot alguns han amagat la seva mandra i la seva falta de diligència adduint desconeixement de la situació.

Si en Belfegor, dimoni de la mandra, creia que podria incidir en l’ànim de gran part dels guixolencs i guixolenques va fracassat estrepitosament i, llevat d’alguns mandrosos congènits, la majoria de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu el dia següent, i durant tots els dies que ha durat aquesta situació, han continuat amb la mateixa diligència, encomanant el seu sentit responsable a moltes més.

Temporal

8 de març de 2010,
Agenda intensa, amb els actes del Dia Internacional de la Dona Treballadora i del Dia de la Policia de Sant Feliu de Guíxols.
Dia gris i lleig amb l’activació del Pla d’Emergència per alerta d’onades de més de 7 metres.
Segons CECAT, neu?, res. A les 9 hores, previsió de nevades a més de 100 metres.
A les 12 hores, no hi ha problemes!. Previsió de nevades a més de 50 metres. Però a Sant Feliu ja neva!
Més val prevenir i decidim interrompre l’activitat escolar.
A les 16 hores comencem a veure que això no va i que malgrat no hi ha alerta ni emergència de neu, decidim començar a activar tots els efectius possibles i totes les alertes.
A les 17 hores, comença el caos i el temporal de neu i la falta de subministrament elèctric s’erigeix com protagonista de la nostra ciutat
En situacions com aquestes, quan les necessitats bàsiques queden desateses, aflora lo millor i lo pitjor de cada persona, i es pot comprovar com, de manera natural i espontània, els set pecats capitals i les set virtuts que promulga la moral cristiana arrelen i deixen al descobert les més íntimes qualitats de cadascú.