dissabte, 9 de gener de 2010

El Codi del Bon Govern Local i la tafaneria


El dia 15 de desembre de 2009 la Federació Española de Municipis i Províncies va aprovar, per unanimitat, el “Código del buen Gobierno Local”.

El text, que s’haurà d’adequar i ratificar pels diferents Plens dels Ens Locals, recull un decàleg de principis basats en l’ètica pública i la qualitat democràtica, amb el compromís de treballar en la defensa dels interessos generals amb honradesa, objectivitat, imparcialitat, austeritat i proximitat a la ciutadania.

Vull pensar, i n’estic convençut, que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem decidit, en algun moment, dedicar el nostre temps al servei públic ho hem fet sota aquests principis, i que són una excepció molt i molt minoritària aquells que han utilitzat la confiança de la que han sigut dipositaris a través de les urnes, amb l’únic objectiu de defensar els seus interessos personals.

Per això crec que és injust que es vulgui posar al mateix nivell a tots els càrrecs electes, generant dubtes per a desacreditar a unes persones que, de manera quasi altruista sobre tot en Ajuntaments petits, dediquen part dels seu temps a la política no professional.

De totes maneres, i per a tranquil•litat de tothom, crec que és necessari tenir sempre present el compromís ètic que implica aquesta dedicació de servei a la ciutadania, (i així ho defensaré en el Consistori del que soc Regidor), i entenc que aquest Codi aprovat per la FEMP pot ser un bon mecanisme d’auto-control.

Amb seguretat, una de les qüestions que més controvèrsia ha pogut generar ha sigut la denominada transparència, i els límits que, en defensa de la mateixa, vulneren la privacitat del càrrec electe, perquè entenc que una persona que es presenta a uns comicis electorals amb esperit de servei públic, no està fent pública ni ven la seva vida privada, malgrat es converteixi en un personatge públic i, conscientment, perdi part de la seva privacitat.

Perquè crec que ha d’existir una diferència substancial entre el personatge públic que com el polític, sap que es posa en el punt de mira permanent i que ho compensa amb la satisfacció del resultat del seu compromís amb la societat, i el personatge públic que, com el de la denominada premsa del cor, ven les seves interioritats a canvi de diners.

Malauradament hi han individus que, recolzant-se i amagant-se amb falsos arguments de transparència, i justificant les seves accions en la lluita contra la desafecció política, es dediquen a llençar insinuacions sobre l’honorabilitat personal de polítics no professionals, intentant esbrinar qüestions personals que ratllen la tafaneria malaltissa, oblidant la seva pròpia ètica que, com a ciutadà, també ha de tenir.

Quan els càrrecs electes assumeixen la seva responsabilitat fan una Declaració jurada de Bens, dipositada en el Registre pertinent, a on surten dades personals i familiars que han de servir de garantia per a comprovar que no ha hagut cap tipus de enriquiment personal en el desenvolupament de l’activitat pública.

En els temps que corren, personalment crec que no són les dades de, per exemple, els emoluments del treball professional aliè a la tasca política personals o de la parella ni els dipòsits bancaris que un pugui tenir les que han de ser públiques i estar a l’abast de qualsevol que vulgui tafanejar, per curiositat, amb no se sap quines raons.

Per a tranquil•litat del ciutadà o ciutadana de bona fe, que vol tenir la garantia democràtica de que la seva confiança no ha estat traïda, el que ha d’exigir són les conclusions d’un fedatari que certifiqui que les activitats, salaris o bens d’un polític no són fruit de la il•legalitat ni de la mala praxis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada