diumenge, 31 de gener de 2010

No a allargar l'edat de jubilació

No sé si qualificar de pèrdua de rumb o d’un globus sonda la proposta del Govern central d’allargar l’edat de jubilació als 67 anys, encara que vull pensar, per a tranquil•litat meva i la de tots els treballadors i treballadores, que l’afirmació de l’Executiu Central de que és una simple proposta i que no s’aplicarà si no existeix un consens entre tots els agents socials és certa, el que significaria que la mesura, rebutjada per les organitzacions sindicals, mai seria una realitat.

Però, sincerament, em preocupa, no tant sols per les repercussions socials que pot tenir la mateixa proposta sinó també per la falta de visió que s’està demostrant per a aplicar mecanismes que minimitzin l’efecte de la denominada crisi i que, alhora, garanteixin la supervivència de l’actual sistema de pensions.

A la proposta se li podria aplicar aquell refrany de que “mort el gos, s’acaba la ràbia”; és a dir, si eliminem els pensionistes o retardem significativament el temps d’accés, la part de l’erari públic destinada a les pensions sempre tindrà superàvit. Simple, lògic però, incoherent i impropi de les polítiques que esperem d’un Govern progressista.

Si les arques dels sistema públic de pensions han de créixer, el que s’ha de fer és aplicar incentius d’ingrés, no de retallada de despesa, el que és el mateix, les mesures han de basar-se principalment, per no dir únicament, en la creació d’ocupació i d’afiliació a la Seguretat Social.

Carnaval 2010 de Sant Feliu de Guíxols


Havia de passar i avui, el Rei Carnaltostes 2010 ha pres el poder de la ciutat, i en un acte de festa revolucionaria, ha deixat fora al Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

Els Regidors i Regidores, amb l’Alcalde al capdavant hem estat condemnats a la guillotina però, amb un gest de benevolència, el nou Rei Carnastoltes ens ha concedit l’indult amb l’esperança de canvis en la política municipal.

Ha sigut el tret de sortida a les Festes de Carnaval que celebren els seu 30è. aniversari, amb el mateix sentit de l’humor i reivindicatiu que ha de presidir aquestes dates.

Des d’aquest blog personal, i en el meu paper d’actor secundari en l’escenificació d’avui, vull manifestar el meu agraïment als organitzadors de l’acta, que han sabut com no traspassar el límit d’allò que es podia considerar com a políticament incorrecte.

De la mateixa manera, em vull afegí a la legítima reclamació que es va fer ahir en el decurs del sopar de presentació de Colles, quan una de les madrines del Carnaval 2010 va reivindicar un major protagonisme de les dones en el paper de Rei o Reina Carnastoltes, és a dir, eliminar la Llei Sàlica de les festes carnavalesques de Sant Feliu de Guíxols i que la igualtat de gènere també imperi en questes celebracions.

dissabte, 30 de gener de 2010

Prostituir la democràcia

Quan el proppassat dia 28 de gener, es va presentar un moció per a realitzar una consulta popular per a la Independència de Catalunya, des del Grup Municipal Socialista ja erem conscients de que la decisió del Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols seria donar-li recolzament, i des del convenciment de que el respecte a les decisions de la majoria és el que fa que la democràcia sigui una realitat, hauríem d’assumir una legítima “derrota” aritmètica.

Possiblement, amb l’únic objectiu de no entrar en cap debat ni controvèrsia, el més fàcil hagués estat fer una pirueta electoralista i votar a favor de la moció amb l’argumentari simplista del “sí però” al que alguns polítics ens tenen acostumats, però aquesta postura hagués estat una incoherència manifesta amb la nostra concepció d’una Catalunya federalista, amb la nostra determinació de defensar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat per la majoria de catalans i catalanes i trair, a més a més, a tots aquells que, a les urnes, ens han donat el seu recolzament.

Paradoxalment, aquells que reivindiquen la realització d’aquesta consulta popular sota el principi de la cultura democràtica de Catalunya no van tenir més recurs de resposta per a contrarestar la postura defensada respectuosament pel portaveu socialista que el menyspreu i l’insult personal i col•lectiu, és a dir, la falta de respecta a una opinió diferent a la d’ells o, el que és el mateix, la renúncia implícita i explícita a la pluralitat de pensament i a la diversitat d’opcions, valors irrenunciables per a tots aquells que hem lluitat per a aconseguir un règim de llibertats i eradicar de l’horitzó el totalitarisme basat en aquella democràcia orgànica (que alguns confonien amb la d’òrgans) que, durant molts anys aquest país va patir.
Sincerament, em fan por certes actituds endogàmiques d’auto orgull ideològic que tenen el convenciment que el seu plantejament és l’únic legítim, condemnant al no coincident a la cove dels covards (paraula utilitzada literalment durant el decurs de l’esmentat Ple Municipal) o al sac dels actuants amb falta de criteri o llibertat, com també es va insinuar. Això és utilitzar el sistema democràtic per a benefici propi i dubtar d’ell quan les postures no són monolítiques. Com deia un amic meu, això és prostituir la democràcia.

Per el Grup Municipal Socialista de Sant Feliu de Guíxols, els ciutadans i ciutadanes que vagin a votar estaran exercint la seva llibertat de participar i mereixeran el mateix respecte que aquells que optin per a no fer-ho. Que no hi hagi cap dubta.

dissabte, 9 de gener de 2010

Principis del Codi del Bon Govern Local

  1. Els electes locals actuarem en l'acompliment de les nostres funcions, d'acord amb la Constitució, els respectius Estatuts d'Autonomia i la resta de l'ordenament jurídic i ajustarem la nostra activitat als principis ètics i de conducta continguts en el present Codi de Bon Govern Local.
  2. Regiran les nostres actuacions l'eficiència, la modernització de l'Administració i el bon servei a la ciutadania, defensant els interessos generals amb honestedat, objectivitat, imparcialitat, confidencialitat, austeritat i proximitat a la ciutadania.
  3. Contribuirem a la millora dels models de gestió i assegurarem a la ciutadania un bon Govern Local com garantia d'igualtat i solidaritat, adquirint un compromís amb l'ètica pública i la qualitat de la democràcia en l'àmbit de gestió més pròxim a la ciutadania.
  4. Els representants locals fomentarem la transparència i la democràcia participativa.
  5. Treballarem a favor de la inclusió social i l'equilibri territorial, entre el Centre i els Barris, acostant els serveis a la ciutadania i distribuint-los en el conjunt del municipi de forma equitativa.
  6. Respectarem la voluntat de la ciutadania i actuarem amb lleialtat política, comprometent-nos a assumir el Codi de conducta política en relació amb el transfuguisme en les Corporacions Locals.
  7. Respectarem i farem respectar els drets humans, fomentarem els valors cívics, i utilitzarem un to respectuós i deferent en les nostres intervencions tant cap a qualsevol membre de la Corporació com cap a la ciutadania, a la qual facilitarem l'exercici dels seus drets i el compliment de les seves obligacions.
  8. Els representants electes ens abstindrem d'exercir les nostres funcions o utilitzar les prerrogatives del càrrec per a afavorir interessos privats, propis o de terceres persones, prohibint el favoritisme i l'exercici d'autoritat en benefici propi.
  9. Els electes locals no acceptaran regals que sobrepassin els usos i costums de la simple cortesia per part d'entitats o persones.
  10. Inclourem entre els principals objectius de les polítiques locals la lluita contra el canvi climàtic, la protecció del medi ambient i l'ordenació racional i sostenible del territori.

El Codi del Bon Govern Local i la tafaneria


El dia 15 de desembre de 2009 la Federació Española de Municipis i Províncies va aprovar, per unanimitat, el “Código del buen Gobierno Local”.

El text, que s’haurà d’adequar i ratificar pels diferents Plens dels Ens Locals, recull un decàleg de principis basats en l’ètica pública i la qualitat democràtica, amb el compromís de treballar en la defensa dels interessos generals amb honradesa, objectivitat, imparcialitat, austeritat i proximitat a la ciutadania.

Vull pensar, i n’estic convençut, que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem decidit, en algun moment, dedicar el nostre temps al servei públic ho hem fet sota aquests principis, i que són una excepció molt i molt minoritària aquells que han utilitzat la confiança de la que han sigut dipositaris a través de les urnes, amb l’únic objectiu de defensar els seus interessos personals.

Per això crec que és injust que es vulgui posar al mateix nivell a tots els càrrecs electes, generant dubtes per a desacreditar a unes persones que, de manera quasi altruista sobre tot en Ajuntaments petits, dediquen part dels seu temps a la política no professional.

De totes maneres, i per a tranquil•litat de tothom, crec que és necessari tenir sempre present el compromís ètic que implica aquesta dedicació de servei a la ciutadania, (i així ho defensaré en el Consistori del que soc Regidor), i entenc que aquest Codi aprovat per la FEMP pot ser un bon mecanisme d’auto-control.

Amb seguretat, una de les qüestions que més controvèrsia ha pogut generar ha sigut la denominada transparència, i els límits que, en defensa de la mateixa, vulneren la privacitat del càrrec electe, perquè entenc que una persona que es presenta a uns comicis electorals amb esperit de servei públic, no està fent pública ni ven la seva vida privada, malgrat es converteixi en un personatge públic i, conscientment, perdi part de la seva privacitat.

Perquè crec que ha d’existir una diferència substancial entre el personatge públic que com el polític, sap que es posa en el punt de mira permanent i que ho compensa amb la satisfacció del resultat del seu compromís amb la societat, i el personatge públic que, com el de la denominada premsa del cor, ven les seves interioritats a canvi de diners.

Malauradament hi han individus que, recolzant-se i amagant-se amb falsos arguments de transparència, i justificant les seves accions en la lluita contra la desafecció política, es dediquen a llençar insinuacions sobre l’honorabilitat personal de polítics no professionals, intentant esbrinar qüestions personals que ratllen la tafaneria malaltissa, oblidant la seva pròpia ètica que, com a ciutadà, també ha de tenir.

Quan els càrrecs electes assumeixen la seva responsabilitat fan una Declaració jurada de Bens, dipositada en el Registre pertinent, a on surten dades personals i familiars que han de servir de garantia per a comprovar que no ha hagut cap tipus de enriquiment personal en el desenvolupament de l’activitat pública.

En els temps que corren, personalment crec que no són les dades de, per exemple, els emoluments del treball professional aliè a la tasca política personals o de la parella ni els dipòsits bancaris que un pugui tenir les que han de ser públiques i estar a l’abast de qualsevol que vulgui tafanejar, per curiositat, amb no se sap quines raons.

Per a tranquil•litat del ciutadà o ciutadana de bona fe, que vol tenir la garantia democràtica de que la seva confiança no ha estat traïda, el que ha d’exigir són les conclusions d’un fedatari que certifiqui que les activitats, salaris o bens d’un polític no són fruit de la il•legalitat ni de la mala praxis.

dijous, 7 de gener de 2010

La real incidència de la “cistella de la compra” en l’IPC

Com ja és habitual, el dia 14 de gener l’Institut Nacional d’Estadística (INE) farà públic el percentatge del Índex del Preus al Consum corresponent al 2009 que, segons els indicadors, aquest cop pujarà fins un 0,9 %.

En teoria una bona notícia, ja que indica que desprès de més de dos trimestres d’IPC negatiu desapareix el fantasma de la deflació i es comença a preveure una certa dinamització de l’economia del país.

De totes maneres, sent els productes de la denominada “cistella de la compra” la base de càlcul que ha de donar com a resultat aquest índex, i veien la diversitat de productes (491) que conformen els 12 grups genèrics des del 2006, cal preguntar-se si aquests elements i la incidència que, percentualment i segons els tècnics, tenen en l’economia familiar, es corresponen amb la realitat actual, tenint en compte la complicada situació social i econòmica que està patint una gran part de la ciutadania.

Realment els preus dels productes de primera necessitat que moltes famílies, fins i tot, tenen dificultats per adquirir, han sofert només una desviació del 0,9 %?.

Com a curiositat, amb un 18 % d’atur, com es pot entendre que la incidència en aquesta cistella de la compra en despeses familiars en hotels i restaurants pugui pujar fins al 14%?

Per exemple, veien la situació actual del sector de l’automoció, la compra d’un vehicle pot ser un factor determinant en el càlcul?

Fórmules realment complicades que sobrepassen la meva capacitat de comprensió m’impedeixen dubtar dels professionals que elaboren aquestes estadístiques, però sí de com s’aplica la formulació, ja que l’aplicació d’aquest IPC i la seva incidència podria fer pensar que la “X” no és la solució final de l’equació, sinó que són els factors les veritables incògnites de la mateixa.

Perquè els realment damnificats d’aquesta situació, els que estan contribuint a suportar l’economia del país per tenir la sort de pertànyer al "grup" dels treballadors i treballadores en actiu, encara que molts en situació de precarietat, i que no tindran cap tipus de revisió salarial, veuran com la seva capacitat adquisitiva decreixerà en un percentatge que no per la seva indefinició quantitativa, deixarà de tenir una important i negativa incidència no tan sols a nivell particular, sinó també a nivell general.
(Publicat Diari de Girona - Economia i Empresa 9 de gener de 2010)

dimarts, 5 de gener de 2010

Papa, per què el Rei negre és blanc?


Ni ros ni blanc, el meu Rei era el negre, el de color que diríem ara. No sé per què però, dels tres, era el que rebia les meves cartes quan era petit. I, curiosament, també els meus fills van optar per en Baltasar com a peticionari d’allò que volien que els portessin els Reis Mags d’Orient.

Aquell Patge Reial, de color articificialment descafeïnat, era el receptor de la missiva dirigida al Rei que, negre com el carbó, la portava en el sac quan desfilava per la típica Cavalcada prèvia a la màgica nit.

Possiblement, que no ho recordo, em vaig preguntar algun cop per què aquell patge mostrava les mans blanques per sota dels guants, o per què les orelles o el coll no eren també marrons com la cara, però suposo que en aquell temps, ja fa molts anys, tindria certa complicació trobar persones de color que volguessin treballar aquells dies al servei d’en Baltasar, com a sèquit o com a carter, i era necessari aplicar color per a no posar en perill la il•lusió de la mainada.

Ara segur que no passa, o millor, no hauria de passar.

El pluralisme racial del que gaudim avui en dia permet poder comptar amb veritables homes i dones de color que, de manera altruista, aporten els seus esforços per a continuar alimentant aquesta alegria innocent que envolta la nit màgica.

O no? Doncs no.

Avui en dia, que fins i tot podríem trobar persones originàries de Persia (Iràn), d’on deien al segle II provenien aquests Reis, o de qualsevol dels països d’Europa, Àfrica o Àsia d’on, posteriorment, se’ls va atribuir la procedència, hi han llocs a on s’utilitza l’artificialitat cromàtica per donar color als personatges.

De manera simplista, i per a no treure altres conclusions, només preguntar als organitzadors d’aquestes cavalcades si és necessari jugar amb la il•lusió crèdula dels nens i avençar el seu aterratge a la realitat consumista que envolta aquesta nit.

dilluns, 4 de gener de 2010

Les plantilles en el pressupost municipal


Informar que els sous dels treballadors i treballadores de gran part dels Ajuntaments de Girona ha pujat significativament en deu anys, basant-se en un estudi sobre la repercussió del Capítol I – Despeses de Personal - en els Pressupostos Municipals és una afirmació que porta, si no s’utilitzen més dades, a fer una lectura errònia de la situació i que incita a generar un rebuig innecessari contra el personal funcionari i laboral dels ens locals, sobre tot envers la situació d’atur que està patint la societat.

S’ha de dir que els Ajuntaments han sigut un motor de creació d’ocupació en molts municipis, obligats a incrementar les seves plantilles de manera proporcional al major nombre de serveis que, per transferència i delegació d’Administracions supramunicipals, han hagut d’assumir i prestar directament, sobre tot en el que fa referència a serveis socials, educació i seguretat.

Per això, recolzar les conclusions asèptiques que mereix l’estudi en una comparativa de les nòmines municipals de deu anys enrere (1999 – 2009), no respon a la realitat, més quan hi ha un factor prou important per a tenir en compte com és el que hi ha una part del salari d’aquests treballadors i treballadores que, reflectit pressupostàriament en l’esmentat capítol I, ve sufragat via subvencions o contractes programa.

No s’ha d’oblidar tampoc que els emoluments dels treballadors i treballadores de l’Administració, entre ells els dels Ajuntaments, ve marcat per la normativa estatal, i que els seus increments salarials queden reflectits en la Llei General de Pressupostos de l’Estat basant-se, de manera habitual llevat de quan es marca congelació salarial com ha succeït en alguna ocasió, en la previsió del IPC que, val a dir, mai ha coincidit amb la realitat.

Sense possibilitat d’aplicar clàusules de revisió salarial via negociació col•lectiva, com es pot fer en el sector privat, el personal de l’Administració ha patit una pèrdua del seu poder adquisitiu que ratlla i supera el 20 % en deu anys.

Sí que és cert que s’ha de fer una política de contenció de la despesa i que el cost de personal és molt important en el conjunt de qualsevol pressupost municipal, però la solució no està en magnificar aquest fet per a concloure que les plantilles estan sobre dimensionades o que els treballadors estan sobrevalorats salarialment, que no és cert.

No és el desmantellament de les plantilles, com algú vol insinuar, sinó l’optimització de recursos humans i la modernització del funcionament de la pròpia administració, com ja estem fent a molts Ajuntaments amb l’aplicació i implantació de nous mecanismes interns de sistemes de qualitat, la clau i la garantia de que les inquietuds i demandes de serveis per part dels ciutadans i ciutadanes tindran una resposta eficaç i efectiva.
(Publicat Diari de Girona, 6 de gener de 2010)

diumenge, 3 de gener de 2010

Les grans empreses surten de la UVI


Avui llegia amb a la premsa que “els beneficis surten de la UVI” i que els resultats empresarials de les companyies dels Ibex 35 tenen com a previsió al 2010 un creixement del 5,52 %, i al 2011 aquest índex puja fins a un ges menyspreable 16,47 %.

No hi ha dubta que això és una bona notícia i que la sortida de la crisi ja no és la utopia que alguns, amb d’interès de arrelar el descrèdit polític a casa de l’adversari, han intentat també que arreli aquest sentiment en el conjunt de la ciutadania.

A la llista i han empreses de tot tipus, des de multinacionals de la construcció a les de la energia, passant per metal•lúrgiques, comunicacions i transport. És a dir, tot l’espectre productiu del país sense deixar de banda les entitats financeres, que alguna d’elles situa els seus beneficis al 2011 al voltant del 28%.

Per fi, qui ens ha fet entrar en una situació de crisi anuncia el fi de la mateixa, encara que a mig termini segons les seves valoracions, i a un molt llarg termini per els treballadors i treballadores que durant més d’un any continuaran patint situacions de precarietat i atur.

Vull pesar que, encara que sigui per egoisme del seu propi negoci, les entitats bancàries variaran substancialment els seus mecanismes de funcionament dedicant, a partir d’ara i a manera d’inversió, gran part d’aquests beneficis que anuncien a aplicar mecanismes per a reactivar l’economia, facilitant els crèdits al consum que necessiten empreses i particulars per a sortir dels ratis de morositat que ells mateixos provoquen i controlen.

dissabte, 2 de gener de 2010

Reconeixement als que dediquen temps a la cuina


No soc un bon cuiner, ni de bon tros.

El meu art culinari es limita a fer una paella d’arròs i “oricios” amb sidra i pop de Pedrera, un xai a la mel o uns ous ferrats amb patates “tapades” a l’estil de la meva avia. Sempre, això sí, amb una més que inestimable col•laboració de la meva senyora.

Però quan arriben aquestes dates, m’agrada donar una sorpresa puntual a la família i fer algun invent que elevi el meu petit ego al front dels fogons, basat en la personalització d’alguna recepta trobada a internet o apareguda en alguna publicació.

Aquest any uns calamars mitjanets farcits de centolla m’han fet patir a la cuina i elevar la meva admiració a aquells que es dediquen, per obligació o per devoció, al noble art de la creació gastronòmica.

Quasi tres hores per a canviar, per dins i per fora, l’aspecte dels esmentats calamars, alhora que també el de la cuina, sense deixar de banda el meu mal d’esquena desprès del temps d’elaboració.!

Segons els que van degustar el plat estaven força bons (jo crec que exquisits?), la qual cosa em va fer oblidar per un moment el meu patiment vespertí però, tot i el reconeixement a la meva aportació puntual a la taula, estic segur que tardaré un any més a intentar emular a aquells que dediquen temps a la cuina, no tan sols als professionals de la restauració sinó, sobre tot a aquells (majoritàriament a aquelles) que ho fan com obligació familiar.

Reitero la meva admiració i reconeixement als que dediquen temps a fer-me sentir un amant de la bona cuina.

Precipitació en Seguretat viària?


Sempre m’han agradat les crítiques a la meva feina. Fins i tot aquelles que no es poden considerar com a constructives, tenen elements que em fan treure conclusions per a millorar les meves actuacions.

L’últim dia de l’any vaig rebre la recriminació escrita d’un ciutadà criticant la meva gestió al capdavant la Policia Local de Sant Feliu fent evident, de manera documentada i gràfica, que no s’imposen prou sancions de trànsit per eradicar les infraccions dels conductors i conductores que aparquen els seus vehicles als nous passos de vianants i damunt de les voreres.

I reconec quer té raó. La “pacificació” de la ciutat fent-la més amable per als vianants ha comportat un canvi físic substancial en el sistema circulatori de la ciutat, que s’ha de traduir en una modificació profunda de les males inèrcies que tenen els que utilitzen el vehicle privat com a mitjà de transport prioritari.

Possiblement, amb l’ànim de complir amb els objectius i endreçar allò que no ho estava prou, s’han precipitat alguna de les accions i no s’han valorat prou alguns elements que també poden tenir incidència en alguna de les decisions.
Hem posat en marxa, com m’apuntava aquest ciutadà al seu escrit, el Pla de Mobilitat de la nostra ciutat fent, entre altres actuacions, més passos de vianants, allà on no hi havia, i fent voreres més amples que permeten gaudir millor de la ciutat anant a peu. Però, alhora, això ha comportat que els cotxes aparcats a on ara hi ha el nou pas de vianants o els que ho estaven al carrer a on s’ha eixamplant la vorera, no tenen una alternativa per fer-ho.

Si en això afegim que durant un any, i aprofitant el Pla E denominat FEIL, hem tirat endavant infinitat d’obres al carrer, produint infinitat de talls circulatoris i viaris que han dificultat el normal flux de moviment, ens trobem en una situació complicada que ha posat a prova la paciència dels ciutadans i ciutadanes, portin l’etiqueta de conductor o la de vianant.

Desprès d’un any, les obres s’han acabat; tenim un Pla de Seguretat Viària i hem aprofitat aquest temps per a fer accions pedagògiques i de conscienciació que, com he posat de manifest en diferents articles, posts i intervencions públiques, són la meva aposta personal per a aconseguir un equilibri efectiu entre els conductors i els vianants.

I és a partir d’ara, sense deixar que la precipitació sigui la protagonista de les nostres actuacions i sense oblidar que s’han d’oferir alternatives que donin resposta a totes les inquietuds i a tots el interessos, el moment de començar a aplicar les mesures punitives adients.

Amb la flexibilitat i tolerància que fruit de la visió global que ha de tenir, i té, la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, podríem dir que s’han acabat les moratòries per a tots aquells que no tenen clar el concepte de convivència.

divendres, 1 de gener de 2010

31 de desembre, dia muncial dels SMS


És el dia dels SMS. A partir de les sis de la tarda el telèfon mòbil no deixava d’emetre aquell avís, moltes vegades impertinent, de que algú em desitjava un any ple de fortuna, amor i diners.. Més d’un centenar de cops va sonar l’aparell i si a això afegim els missatges que rebien els familiars amb el qui compartia la nou vinguda del 2010, el sorollet es va convertir en un element més de la festa.

Reconec que jo també he sigut un dels que ha utilitzat aquest mitjà tecnològic per a felicitar a molts dels meus amics i companys que, espero, hagin agraït de la mateixa manera que jo ho he fet.

Però el que és curiós són alguns dels textos imaginatius i amb gràcia, uns de caire festiu i d’altres no aptes per a menors, que he rebut i que algun d’ells he reenviat, i que fruit de la imaginació, argumenten, de manera prèvia, el desig de bons auguris.

Com a mostra, un botó.

Estimat terrícola: Sóc un extraterrestre d'una galàxia molt llunyana on podem adoptar qualsevol forma. En aquests moments, m'he convertit en aquest sms i, a través de les teves pupil•les, t'estic ficant un dit en el cul. Es que t'està agradant perquè estàs somrient. Per favor, envia'm a altres persones, perquè en veritat, camino buscant més culs. I deixa de riure que es van a adonar. Feliç 2010.

Mai pensis que el just és el correcte perquè si et fiquen un dit en el cul queda just, però no és el correcte. El correcte ara és desitjar-te feliç 2010!

Tant de bo les puces de mil camells egipcis li piquin en el cul al que intenti fotre't aquest 2010 i tingui els braços tan curts que no pugui gratar-se.