dijous, 30 de desembre de 2010

No ens fan veure la llum


Ni saben a on són, i jo crec que no saben qui són. Ni el què representen ni a qui representen.

El que tinc clar és que cada cop tenim menys en comú. Tinc dubtes si coincidim en els mateixos principis encara que, possiblement, tinguem el mateix objectiu. Però el que és cert que no confluïm en el mateix camí per aconseguir-ho.

Ja estem acostumats a patir mesures dràstiques, ja sabem el que és, amb l’excusa de plantar cara a la crisi, les retallades de salari, les pujades d’impostos, les pèrdues de drets, les privatitzacions d’empreses públiques, les pèrdues de poder adquisitiu, el desballestament sistemàtic de l’estat del benestar o els efectes de l’augment de l’atur però, el que no és de rebut és que, a més a més de que ens obliguin a suportar aquestes decisions a manera de regals enverinats, es riguin a la cara dels que realment les patiran.

L’últim regal del 2010 que ens fa el Govern és la pujada de la llum. No una pujada coincident amb l’IPC, que ja seria desmesurada si tenim en compte els augments irrisoris dels salaris, les pensions o el salari mínim interprofessional, sinó un pujada desproporcionada, quasi irreverent, que ratlla un 10%.

Però és que es permeten el luxe de riure, de ridiculitzar i menysprear als que l’han de patir. Sense manifestar ni rubor ni vergonya ni cap sentiment solidari.

La justifiquen i ens donen la fórmula per assumir-la. Segons el Ministre d’Industria només cal estalviar-se un cafè al mes.

Sap aquest senyor que hi ha gent que no pot ni prendre un cafè? Sap que hi ha treballadors i treballadores, que ara no poden exercir com a tal, que no tenen cap ingrés per a mantenir les seves necessitats bàsiques? És conscient aquest Ministre que per a molts ciutadans 6 euros és una “fortuna”? I com pensa el Govern que pagarà la llum qui ara ja té dificultats per a abonar el rebut?

Amb aquestes mesures de "futur" i aquests arguments no ens fan veure la “llum”

dissabte, 25 de desembre de 2010

La solidaritat obligada del 8/2010


Com si fos un triomf. Així anuncia la premsa d’avui, dia de Nadal, que un Ajuntament de les rodalies ha fet efectiva l’aplicació del Decret 8/2010 per a reduir el dèficit públic de l’Estat, i ha reduït el salari dels treballadors i treballadores municipals en quasi 300000 euros.

En tot cas, es “mèrit” del maleit decret I, per contra, “demèrit” dels polítics que han vist com l’Estat, amb una mesura injusta i obligadament solidària, els ajuda a amagar la seva pròpia inoperància i manca de capacitat de gestió.

També a Sant Feliu s’ha produït la mateixa situació, quatre dies abans de Nadal, amb una clara demostració d’insensibilitat per part de l’equip de Govern que, amb un orgull impropi de la responsabilitat vers la plantilla més nombrosa de la ciutat, quasi 250 treballadores i treballadores, no han pogut adduir més que l’argument fàcil de “no sé per què discuteixen si, al cap i a la fi, això és una mesura aprovada pel seu govern”.

És cert, el decret el va aprovar el Govern de Zapatero. Govern recolzat pel PSOE, que no vol dir, ni de bon tros, que els socialistes estiguem d’acord amb el mateix. I així va manifestar-ho el Grup Municipal Socialista, sense embuts, amb el convenciment de que aquesta mesura és injusta per sí mateixa i de que no és la panacea econòmica ni social que necessitem, sinó tot al contrari.

No van valer ni els arguments dels representants dels treballadors que, mitjançant una al•legació al tràmit administratiu posaven de manifest errades d’aplicació reconegudes en el propi informe; ni tan sols els arguments del Grup Municipal Socialista, recolzats per la resta de l’oposició municipal, de que alhora que s’estava fent una interpretació dubtosa de la norma, s’estava renunciant a cercar fórmules alternatives i legals que ajudessin a minimitzar l’efecte negatiu que aquesta mesura comporta. Com s’ha fet a altres administracions públiques!.

Però lo més greu són les formes. En la mateixa sessió es van aprovar els Pressupostos Municipals, en els que de manera perversament inconscient no apareix cap iniciativa per a impulsar ni incentivar l’economia ni l’ocupació.

Estic segur que si aquests quasi 250 treballadors i treballadores municipals fossin conscients de que el seu esforç, per imperatiu legal, de més de 200000 euros, contribueix directament a lluitar contra la precarietat d’aquells que estan patint de manera més ferotge l’efecte de la crisi farien aflorar, de manera natural i voluntària, aquest sentiment solidari que, ara per ara i malauradament, veient els Pressupostos Municipals, no és més que una aportació obligada que ningú sap a on va a parar indirectament. Als que més ho necessiten, segur que no.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Home o dona. No té importància


Obvietat de Perogrullo és dir que “les dones són diferents” si les diferències es circumscriuen en elements biològics o físics.

Però, malauradament, quan la Sra. Núria de Gispert, al ser entrevistada als matins de TV3 a l’endemà de ser escollida Presidenta del Parlament de Catalunya va fer aquesta afirmació, no es referia a qüestions físiques, sinó a factors de capacitat, d’eficàcia i d’eficiència en el treball, fent una comparativa, crec que perversa, entre un Parlament dirigit per homes i un altre per una dona, en aquest cas, ella mateixa.

En absolut dubtar de la bona feina que pot fer la Sra. De Gispert com a Presidenta del Parlament de Catalunya, possiblement millor que la dels altres Presidents que ha tingut la Cambra però, és un valor afegit o una garantia d’èxit el que ella sigui una dona?.

Estic convençut de que no és el gènere el factor que ha de caracteritzar una tasca tan important com la de President del Parlament, sinó que són elements com el consens, el diàleg, la moderació o la determinació, alguns dels que han de fer-ho.

Lo més curiós es que la Sra de Gispert, en el decurs de l’entrevista, manifestava el seu rebuig a lleis de paritat o a les quotes presencials per qüestió de sexe, considerant que la participació de la dona o de l’home en la vida pública ha de basar-se únicament en la naturalitat, en la capacitat i en la voluntat de la persona, afirmació en la que coincideixo plenament amb ella.

Crec que ens hem dotat de mecanismes legals per a eradicar les desigualtats per raons de sexe, i si bé és cert que encara falta conscienciació social per al ple desenvolupament dels mateixos, són els càrrecs públics els primers que han de fer visualitzar al conjunt de la societat la nul•la importància que té el fet de que una responsabilitat l’assumeixi una dona o un home.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Me venció el morbo


Sí, ayer fui uno más de aquellos que hicieron subir los índices de audiencia de Tele 5 y fui un espectador más del espectáculo que el programa La Noria ofreció a todos los televidentes.

En mi descargo puedo afirmar que fue por casualidad (querido zapping), sin alevosía, pero al mismo tiempo, habiendo aterrizado ya en el programa, con dosis de morbosidad más que de curiosidad por ver cómo discurría la entrevista que estaban haciendo al impresentable abogado, fugado de la justicia española, Rodríguez Menéndez.

Ahora me pregunto si un individuo como éste merece que, alguien más que la justicia, le dedique un minuto de su tiempo. Si periodistas de la trayectoria profesional de María Antonia Iglesias, Pepe Calabuig o Jordi González deben soportar los insultos, descalificaciones y malos modos de ese energúmeno.

Me pregunto si es justo que un prófugo de la justicia que reconoce haber jugado con los sentimientos de alguien a quien han asesinado a sus hijas (las niñas de Alcácer), que ha colaborado en la distribución gráfica, y así poner al descubierto las íntimas inclinaciones sexuales de un ciudadano, sea quien sea e independientemente de la catadura moral (Pedro J. Ramírez), o que se ha enriquecido vendiendo la vida y miserias de sus defendidos (Dulce Neus o el Dioni)

Y me sigo preguntando si una cadena de televisión, por muy privada que sea, no debe seguir un código ético para que este tipo de personajes no se lucren por salir en antena y se puedan llegar a convertir en ejemplo para otros ciudadanos.

Lamentablemente, las audiencias mandan y, con toda seguridad, ese circo mediático en que se han convertido ciertos programas televisivos continuará siendo la pista donde el zapping me hará aterrizar más de una vez.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Catalunya 3 - Espanya 0. Análisi des del sectarisme


Que el setmanari Àncora, malgrat la crisi que ha obligat a reduir considerablement els continguts, continua sent l’únic referent de publicacions locals de Sant Feliu de Guíxols, és un fet indiscutible.

Que com a tal referent, els ciutadans i ciutadanes esperem el dijous, dia de la setmana quan es posa a la venda, amb curiositat i ganes, també és una realitat.

I que com a tal referent, des de el respecte a la llibertat d’expressió i premsa que sempre he defensat, hauria de mantenir les seves opinions editorials dins de la equanimitat vers tots els milers i milers de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu que en som lectors, és una opinió compartida.

L’editorial de l’última edició, titulat “CATALUNYA, 3 – ESPANYA, 0” posa de manifest tot allò que no hauria de fer un publicació que, entenc, vol continuar sent un referent local i que aspira, un cop superada la crisi, a recuperar la seva solidesa i el seu volum.

És cert que l’Espanyol va guanyar a l’Atlètic de Madrid. Però, no és menysprear als catalans afirmar que això és un gol contra Espanya?.

És cert que al dia següent CiU va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya. Però, valorar el resultat com el segon gol contra Espanya, no és menysprear al 77 % de catalans que no han donat suport a aquest partit?.

I és cert que el Barça va guanyar al Real Madrid (com culé que soc, alegria no continguda) però, mereix el poble català i les seves aspiracions que aquest resultat es consideri el tercer gol de Catalunya contra Espanya.?

Crec que aquesta mal conceptuada golejada de Catalunya contra Espanya de 3 a 0, tal i com diu l’esmentada editorial, denota cert menyspreu als seguidors catalans d’altres equips de futbol, entre ells molts del Real Madrid o de l’Atlètic de Madrid, possiblement votants de CiU; infravalora el propi resultat de CiU a les eleccions del 28-N, menyspreant el veritable triomfador d’uns comicis electorals, com és l’exercici de la democràcia; i, per últim, menysprea als més de quatre milions de ciutadans i ciutadanes, dubtant de la seva catalanitat i catalanisme, que no hem donat suport a CiU, com guanyador d’aquestes eleccions.

Vull pensar que CiU fugirà d’aquests tipus d’anàlisi que, si més no, denoten un sectarisme endogàmic en el que espero, sincerament, no es basi la seva acció de govern.


Carta enviada a l'Apartat 99 de l'Àncora

28-N. Va guanyar la democràcia
Simple anàlisi de l’editorial de la passada edició de l’Àncora.
Estan posant en dubta la catalanitat o el catalanisme del 77% de catalans amb dret a vot que no van recolzar la candidatura de CiU? Estan vostès qüestionant a més de quatre milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Estan vostès posant en dubta la catalanitat o el catalanisme d’aquells que, creient en una Catalunya plural fora de qualsevol sectarisme polític i social, hem optat per votar al Partit dels Socialistes de Catalunya.
Estan posant en dubta el catalanisme o la catalanitat dels que no són seguidors del Barça o de l’Espanyol? Jo soc culé però tinc amics i familiars que són seguidors d’altres equips de futbol o que, fins i tot, no els hi agrada aquest esport i el seu catalanisme està fora de dubte.
No gaire favor fan vostès a la democràcia, que va ser la que realment va guanyar el proppassat dia 28 de novembre, ni tan sols, des del seguidisme, li fan cap favor a l’opció política que va sortir guanyadora en aquests comicis.
El 28-N jo, com milions de catalanes i catalanes, vaig tenir l’oportunitat d’escollir lliure i legítimament als nostres representants polítics i és intolerable que algú, emparant-se rere l’editorial d’una publicació com l’Àncora, referent local, caigui en aquest tipus de reflexions públiques, posant en dubta la meva catalanitat o el meu catalanisme malgrat ser culé i català, només per no haver votat a l’opció guanyadora.

Juanjo García Cañadas
1er. Secretari PSC – Sant Feliu de Guíxols
www.juanjo-garcia.com

dilluns, 6 de desembre de 2010

Privatizaciones. Pan para hoy y hambre para mañana


Por enésima vez el Estado, para paliar el pernicioso efecto de la crisis y sanear sus cuentas, opta por la solución más sencilla: renunciando al servicio público, vender sus empresas a quienes han provocado la complicada y caótica situación económica que padecemos.

Ahora le ha tocado a AENA, y si bien es cierto que esta sociedad estatal presenta pérdidas multimillonarias, con la prevista venta se suscitan preguntas obvias.

¿Mejorará el capital privado la gestión y se evitarán las pérdidas? Si la respuesta es afirmativa no cabe más que preguntarse si se ha tolerado una incapacidad manifiesta de los gestores públicos.

Si continúan los balances negativos, como es previsible que ocurra, ¿estarán dispuestos los nuevos propietarios a sufragar las deudas o bien será el erario público el que deberá hacerlo?

¿Serán sensibles a las necesidades de los usuarios o bien, los más que seguros desequilibrios económicos, deberán soportarlos los ciudadanos y ciudadanas mediante tasas o impuestos?

Si, como es normal en este tipo de operaciones, se deben realizar reajustes presupuestarios para conseguir mayor rentabilidad al dejar de conceptuarse el servicio como público, ¿serán los trabajadores y trabajadoras de AENA los que primero sufrirán las consecuencias?

Vender un servicio público como AENA para “hacer caja”, ¿no es una medida arbitraria que sustenta el “pan para hoy y hambre para mañana?

¿Dónde está el punto final de las privatizaciones? Hoy aeropuertos y mañana, ¿por qué no puertos?

Sin estar en desacuerdo que el capital privado pueda participar del sistema empresarial público como medida de cohesión y cogestión, creo que el Estado no puede hacer dejación de su responsabilidad, sobre todo en lo que hace referencia a servicios públicos esenciales.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Controladors aeris. No és una vaga


No han exercit el dret a la vaga. L’USCA, (Unió sindical de controladors aeris), no ha convocat una vaga, sinó que ha utilitzat maniobres pròpies d’un sindicat corporativista per a prostituir un dret constitucional que empara a tots els treballadors i treballadores.

Repeteixo, no és una vaga. Com a mínim, no és una vaga legal, que és l’únic concepte possible per a exercir aquest dret.

Sense entrar a valorar les reivindicacions d’aquest col•lectiu, la seva acció és del tot reprovable, i no tant sols pel perjudici que ha provocat als milers i milers de ciutadans i ciutadanes, sinó per la traïdoria i la inconsciència amb la que han actuat, posant fins i tot en perill les mobilitzacions que els sindicats de classe hauran de portar a terme i que, sens dubta, respondran a la legalitat, com a protesta per les mesures que el Govern ha aprovat.

Fins i tot, han provocat que el Govern hagi pres mesures de militarització i d’estat d’alerta que recorden a situacions d’anys enrere que un preferiria oblidar.

Però val la pena recalcar que aquest col•lectiu no ha exercit el dret a la vaga.

Imatge vs. Gestió

Llegia en una plana web d’àmbit local l’opinió d’un lector que, suposo que del costat dels vencedors atacava al, avui encara, President Montilla per falta de carisma i poder de comunicació, fent comparacions amb vegetals, demostrant una falta de sensibilitat pròpia de una cloïssa.

Possiblement és cert que el President Montilla no ha destacat durant aquests quatre anys per ser un polític de gran projecció personal mediàtica però, és el grau que té una persona d’agradar a les càmeres el que més valorem quan anem a votar? No hauria de ser la capacitat de gestió, l’honradesa i l’honestedat l’element que ens hauria de fer optar per una proposta o per un altra?.

Crec que afirmar que el factor que ha fet guanyar al candidat de CiU és la seva imatge i la seva complicitat amb les càmeres és, com a mínim, una falta de respecte a la maduresa democràtica dels ciutadans i ciutadanes alhora que generar més dubtes de les necessàries sobre el que serà el pròxim President de la Generalitat.

Això sí, si aquest és el factor determinant, i respectant totes les alternatives, amb ratifico en el meu convenciment de que el President Montilla era l’opció que millor podia respondre a les inquietuds dels catalanes i catalanes, malgrat el màrqueting electoral, possiblement inadequat, no hagi permès traslladar aquesta confiança al conjunt de la ciutadania.

Sincerament espero que aquestes opinions simplistes i amb una gran falta de rigor, com les de aquest lector virtual, no es generalitzin perquè el perill seria convertir el programes del cor i la premsa rosa en la mina d’on sortirien els polítics que gestionarien els nostres interessos.

Als nostres representants els hem d’escollir, com deia una política catalana, per a fer gestió, no per a sortir a la premsa, i ningú pot discutir que la gestió del President Montilla i del seu Govern ha sigut incontestable, malgrat tots els entrebancs.

dissabte, 27 de novembre de 2010

La millor defensa de la democràcia, és anar a votar.


L’altre dia, durant la celebració del Ple Ordinari, el Grup Municipal Socialista va presentar una moció d’urgència en defensa de la democràcia, argumentant que la millor defensa de l’estat de les llibertats és exercir el dret d’anar a votar.

Durant la campanya electoral tots hem exaltat les bondats de la nostra opció, que la nostra alternativa era la que millor defensarà els interessos dels ciutadans i ciutadanes; hem explicat els FETS d’aquests anys i hem escoltat les promeses d’allò que pensen fer els nostres adversaris.

Però la veritat és que poques vegades hem escoltat que es defensi el sistema democràtic. Molt poques vegades he llegit a la premsa que els dirigents polítics haguessin fet esment al dret d’anar a votar amb l’objectiu de defensar el sistema.

Com dèiem l’altre dia, el arbres no ens deixen veure el bosc, i ens hem dedicat a parlar dels temes puntuals, dels nostres partits, i ens hem oblidat del conjunt, dels sistema.

I el sistema, com deia el Ministre Rubalcaba, necessita manteniment, necessita aliment. La democràcia és com un cotxe amb el seu manteniment i les seves revisions periòdiques per a tenir-ho sempre en perfectes condicions d’ús.

La revisió de la democràcia, com a mostra de que el sistema funciona, és produeix quan els ciutadans i ciutadanes dipositem lliurement el vot a l’urna.

És el moment quan demostrem a aquells que no creuen en la democràcia, i que fins i tot tenen la poca vergonya i la frivolitat de presentar-se a uns comicis democràtics, que el sistema democràtic és el que volem i que és l’únic que defensa la llibertat i la voluntat de la majoria.

Anar a votar és un dret però també és un deure.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Ernest, ens plou al cor però malgrat la boira continuem caminant

Han passat 10 anys i sembla que va ser ahir. 10 anys sense l’Ernest i encara avui sento la ràbia continguda, el dolor les llàgrimes aflorant als ulls.

Perquè va ser ahir, el 21 de novembre de 2000, quan van intentar covardament fer callar la seva veu, però la seva veu estarà present avui i demà. No van aconseguir-ho fa 10 anys i no serà ara quan deixem de sentir aquella veu que transmetia serenor i esperança en una pau que, quan arribi definitivament, serà fruit també del tarannà i, per què no, del sacrifici del company Ernest Lluch encara que, estic convençut, que hauria dit que per ell no ha sigut cap sacrifici.

Però per a nosaltres, recordant a l’Ernest, plou al cor com diu la cançó d’en Joan Manel Serrat que ahir, una magnífica cantant olotina al petit cementiri de Maià de Montcal, va entonar a l’acta d’homenatge i de record sentit i sincer que els familiars, amics i companys vam retre a l’Ernest.





Però com diu la cançó d’en Lluis Llach, “que tinguem sort” i que també es va interpretar també ahir, “malgrat la boira cal caminar” i segur que això seria el que ens transmetria l’Ernest en aquest moment.

Tenim un camí a recórrer, i seguint l’exemple de l’Ernest, i ni els entrebancs ni la boira ens han d’aturar.




diumenge, 14 de novembre de 2010

FETS contra ambigüitats


Dia 12 de novembre, 0 hores zulú, (com diuen a les pel•lícules americanes), es posa en marxa la campanya electoral per a les Eleccions al Parlament de Catalunya i tots els partits polítics inicien la seva batalla electoral, intentant captar el vot del ciutadans i ciutadanes.

I malgrat que feia mesos que escalfaven motors manifestant allò de, què malament ho estan fent uns i que bé ho farien ells!, és en aquest moment quan el ciutadans i ciutadanes comencem a percebre realment la baixa consideració que mereixem per a certes opcions polítiques que, per a captar el vot potencial dels indecisos, són capaços d’utilitzar qualsevol mecanisme argumental per a enlluernar al possible votant.

Hi ha dos tipus de votants: els que per factors ideològics o per una conclusió analítica de la feina feta o a fer, ja tenen el seu vot decidit, i aniran a votar; o els que, per diferents motius, encara no tenen el convenciment de quina és la millor opció i que, fins i tot, no tenen clar si aniran o no a votar.

Són aquests últims l’objectiu de la campanya i sobre els qui cau tot el pes del màrqueting electoral dels cinc tipus de partits polítics que, amb la motxilla plena de propostes i promeses, com aquell que les compra al mercat, concorren a aquestes eleccions.

Els que són conscients de que no tenen cap possibilitat de treure representació, ni tant sols de generar opinions mínimament generals, i que participen en el procés sense cap finalitat, intentant captar el vot de la desafecció fent propostes frívoles i amb manca de sustentació social. Podríem dir que són els antisistema.

Els que son conscients de que, encara que mai podran governar per sí sols, la seva representació pot tenir presència en un possible Govern. Per això les seves propostes van sempre acompanyades de picades d’ullet o d’avisos a navegants a les altres opcions que sí tenen vocació i aspiració d’encapçalar un Executiu.

Els que sense tenir opcions de governar, però sí d’incidir, es poden permetre el luxe d’anar a capar el vot del necessitat, generant crispació social i desafecció, i fent, des del sectarisme social, propostes conscientment impossibles de complir, sempre amb l’argument de la desqualificació a l’adversari. No cal dir que estem parlant del PP.

Els que sí tenen possibilitats de tornar formar Govern desprès de molt de temps, com és el cas de CiU, i que, sense una clara definició en les seves propostes, basen la seva campanya en la ambigüitat, marcant equidistància entre els seus propis votants, fent comparacions temporals des de la rancúnia, fugint de la realitat, i canviant de discurs depenent del públic que els envolta. A l’igual que el PP, els seu objectiu, més que governar, el seu objectiu és assolir, en aquest cas recuperar, el poder.

I per últim els que sí estan governant (PSC), que a la seva motxilla no tenen promeses sinó FETS, que no poden permetre’s el luxe de fer una campanya basada en la promesa del fum, sinó en la realitat del camí recorregut, del camí FET!; els que, de manera taxativa, plantegen les seves propostes sense ambigüitats, amb les idees clares, amb la voluntat de continuar avençant.

dijous, 11 de novembre de 2010

Incapacitat + manca de sensibilitat i voluntat política


Dia d’Eleccions Sindicals a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols a on els treballadors i treballadores de l’Ajuntament escullen als que seran els seus representants durant quatre anys.

Per a la mateixa hora el Govern Municipal convoca un Ple Extraordinari i Urgent, a celebrar a la sala a on estava previst celebrar aquestes eleccions que s’han de relegar al vestíbul de l’Ajuntament, amb l’objectiu d’aprovar la modificació pressupostària per l’aplicació del Reial Decret que ha suposat la retallada salarial dels treballadors i treballadores municipals.

El Govern Municipal (CiU, Tots x Sant Feliu i Amics) voten a favor i els Grups de l’oposició (PSC, ERC i ICV) manifesten la seva disconformitat.

Els arguments del vot afirmatiu fàcils i simplistes, impropis de qui governa un Ajuntament i que només sap amagar la seva incapacitat rere la responsabilitat inculpatòria d’altres: “Estem aplicant una Llei que han aprovat vostès

Nosaltres no. Els Regidors del Grup Municipal Socialista no hem aprovat cap llei; ni tan sols l’hem aprovat els militants socialistes. Aquesta Llei s’ha aprovat en el Congrés dels Diputats, a on sí que estan representats tots els Partits Polítics, entre ells CiU, part del Govern Municipal de Sant Feliu de Guíxols.

S’han d’aplicar mesures contra la crisi, cert, i el President Rodríguez Zapatero, amb la responsabilitat de Govern que li pertoca ha decidit que, entre d’altres, una sigui la retallada salarial als funcionaris.

Com a mínim, Zapatero ha manifestat que és una mesura que no li agrada. El perill és quan alguns partits a l’oposició, entre ells CiU, manifesten que voten en contra perquè són mesures insuficients.

Molts són els arguments que justifiquen el vot contrari a la modificació pressupostària que ha plantejat el Govern Municipal i han aprovat els Regidors de Tots x Sant Feliu, CiU i Amics; però tots és poden resumir en un. La manca de voluntat política per a fer una interpretació del Decret que permeti minimitzar l’efecte negatiu de l’aplicació.

El Govern Municipal ha obviat totes les possibilitats que hi han en el marc de relacions laborals.

El Govern Municipal ha deixat de banda la negociació amb el Comitè d’Empresa i la Junta de Personal d’aquestes possibilitats, com ja s’ha fet en altres administracions.

El Govern Municipal s’avança, tot i sabent que el Tribunal Suprem ha portat aquesta mesura al Tribunal Constitucional, podent esperar al 31 de desembre per a aplicar-la, com a mínim per una qüestió de formes.

El Govern Municipal no aclareix a on destinarà l’estalvi indirecte que representa aquesta mesura en la despesa corrent. (Segur que si aquest estalvi es dediqués a polítiques d’ocupació aquesta aportació mereixeria un menor rebuig dels treballadors i treballadores municipals però, malauradament, la partida de polítiques d’ocupació ha sigut fruit d’una modificació que l’ha deixat sense dotació pressupostària)

En resum, el Govern Municipal ha mostrat, un cop més, la seva incapacitat que ara acompanya d’una veritable manca de sensibilitat i de voluntat política.

Trindran prou amb la llibreta de l'avia?


Avui, en el Ple Municipal Extraordinari hi havien corredisses i trucades telefòniques. A les 9 faltaven 2 Regidors que donen suport al Govern Municipal i les modificacions pressupostàries que es presentaven no tindrien el suport del Ple. L’oposició era majoria, o millor, el Govern d’estabilitat que va justificar una moció de censura està en minoria aritmètica.

Fins aquí normal el nerviosisme previ a les votacions encara que, sense dubtar de que les absències siguin realment justificades, lamentable la poca importància que el propi Equip de Govern dona a unes modificacions de pressupost que ratifiquen tres afirmacions irrefutables.

  1. El pressupost en vigor, el qual va presentar per la seva aprovació l’actual Equip de Govern i que, paradoxalment, va merèixer la seva pròpia abstenció, era un pressupost curós, real i que responia a les necessitats de l’Ajuntament.
  2. La incapacitat de l’actual Govern per a gestionar políticament aquest pressupost i, per donar resposta a les necessitats reals de la població.
  3. La falta de sensibilitat manifesta de l'actual Equip de Govern vers les inquietuds de la ciutadania.
Com deia el portaveu del PSC han utilitzat els diners de la “cartilla d’estalvis de l’avia” per a solucionar problemes de llum, o per a comprar material d’oficina, i això que “l’avia” tenia el seu raconet per a “impulsar polítiques d’ocupació” o per a “impulsar polítiques de dinamització econòmica i comercial”, per exemple.

Però clar, com passa a les millors famílies, el control pressupostari d’aquesta gran família de 22000 ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu de Guíxols, està en mans de la inconsciència, a l’Ajuntament legalment democràtica, i arriba el moment que es necessita “la llibreta de l’avia” per a cobrir els descoberts conscientment generats i que no responen a allò que realment és d’interès i prioritari.

Ni tan sols han estat capaços d’intentar consensuar aquestes modificacions amb els grups de l’oposició demostrant que allò de “que els 21 regidors hem de treballar junts en benefici de la ciutat” era una fal•làcia de l’alçada d’un campanar.

Amb la seva negativa de negar l’evidència, i de contra argumentar els arguments de l’oposició amb la política de fer oïdes sords, el Govern Municipal ha convertit aquest Ple Extraordinari celebrat avui en un debat infructuós que l’únic que fa és generar desafecció política i desencís.




dissabte, 6 de novembre de 2010

Cenyir el Vent


És cert que amb un senzill creuament de paraules és molt difícil, pràcticament impossible, esvair tot l’escepticisme que un pot tenir vers una persona però, quan a l’any 1987 o 1988, com a Responsable del Sector Portuari de la UGT, em van presentar a l’alcalde socialista de Sant Feliu Josep Vicente, simplement haig de dir que em va caure bé. Pocs minuts de xerrada em van servir per a reconèixer que la valoració que van fer aquells que ja el coneixien i admiraven responia a la realitat.

Però va ser anys desprès quan vaig tenir l’honor de compartir amb ell converses, interioritats i, fins i tot, alguna intimitat. Va ser desprès quan, de manera inconscient, en Josep Vicente es va convertir en un dels meus referents personals i de principis; i ho continua sent.

M’agrada trobar-lo i que parli de tot allò que vulgui, de les seves vivències, de la seva visió del present i del futur, basada en l’experiència de l’observació profunda i de l’anàlisi curós de tot allò que succeeix al seu voltant.

Com em va dir un dia, tenim dret a badar, per a fixant-se en allò que està més enllà de l’obvietat. Per això, quan un observador com ell em renya o em reconeix un encert, està reafirmant que les meves actuacions mereixen la seva atenció i, venint d’en Josep Vicente, és un orgull.

Quan ahir, més d’un centenar de persones ens vam reunir per a assistir a la presentació del seu llibre Cenyir al Vent, una recopilació dels seus articles publicats al diari El Punt i al Setmanari l’Ancora durant 20 anys, ho vam fer amb ganes, de tot cor i amb la sospita acompanyada del desig esperançat de que algun d’aquests escrits fes referència vetllada a alguna observació que en Josep ens ha fet o que nosaltres l’hem traslladat.

En nàutica, cenyir el vent és navegar de bolina, en ziga-zaga contra el vent. És a dir, amb condicions adverses, amb el vent en contra, avençar aprofitant els entrebancs que ens posa el deu Eolo al nostre camí.

I Cenyir el Vent és el que ha fet en Josep Vicente, amb els pensaments lliures plasmats negre sobre blanc d’un dels millors prosistes en llengua catalana, com el definia ahir en Joaquim Español però, sobre tot, Cenyir el Vent és, i que hem perdoni aquesta gosadia feta des de l’admiració, una lliçó actitud que el company, amic i mestre Josep, amb tota la humilitat, ens trasllada cada dia.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Rajoy surt de l’armari


Com si fos un armari, Rajoy obra les portes de la seu del PP al carrer Gènova de Madrid i recuperant la última moda de la intolerància immobilista manifesta, sense embuts, la seva intenció de derogar la Llei de matrimonis homosexuals aprovada al 2005, i que reconeix a les parelles homosexuals que es casin el dret a l’adopció, la pensió i l’herència.

Li és igual que el recurs que el PP va presentar al Tribunal Constitucional contra l’esmentada Llei sentenciï negativament als seus interessos. D’acord amb el seu tarannà sectari contra tot aquell que no es declari heterosexual i amb independència del que manifesti l’Alt Tribunal afirma que, si arriba a ser President del Govern, eliminarà una norma que ha sigut exemple en tot els països que defensen la llibertat.

Ha de ser difícil romandre amagat a l’armari durant tant de temps. Segur que Mariano Rajoy, aparentant una actitud contrària al seu pensament, ho ha passat molt malament; però al final, en contra del consell dels seus assessors i de les dogmàtiques idees que defensa el pepianisme més carpetovetònic del carrer Génova, no ha pogut resistir més l’ofec i, obrin la porta, ha deixat volar la gavina dels seus veritables sentiments d’intolerància i de totalitarisme.

Només queda ara saber si, seguin l’exemple d’altres amb els que manté un clar mimetisme ideològic, traurà també a la llum algun “vici” amagat, si el té.

La veritat, malgrat que tant o més reprovable, penso que es preferible l’actitud d’aquells que obertament, encara que sota pressió d’haver-se sentit descoberts, reconeguin les seves relliscades inconfessables (Berlusconi, Sánchez Dragó o part de la cúria eclesiàstica) que aquell, com en Mariano Rajoy, que hagi aparentat allò que no és, intentant enganyar a gran part dels ciutadans i ciutadanes, traslladant una imatge de respecte a les llibertats i a l’Esta de Dret que, com sabíem, és completament falsa.

Segur que l’armari genovès ens depararà moltes més sorpreses, encara que millor es quedessin tancats per a sempre. .

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Poder o Responsabilidad


Es esa necesidad permanente de demostrar que se ostenta el poder; es buscar la menor ocasión para recordar que está colocado en la parte más alta del organigrama; es esconderse en la vara de mando para imponer un autoritarismo que ralla el menosprecio; es la voluntad de conseguir el vasallaje a través de una falsa autosuficiencia.

Posiblemente los psicólogos dirían que es una manera de combatir la propia inseguridad personal. Alguno hasta diría que es la respuesta inconsciente a un complejo de inferioridad. Pero quizás lo más acertado sería afirmar que es la consciente actuación para esconder la propia y consciente incapacidad.

En el mundo empresarial, sobre todo en empresas familiares, sufre el empresario la necesidad de garantizar la continuidad de su negocio a través de sus hijos, hijas o familiares que, por tener la obligación de ejercer una actividad lograda únicamente por consanguineidad, necesitan proyectar al exterior su heredado auto poder a través de la fuerza y la imposición. Normalmente el resultado siempre es el fracaso por mala gestión.

En el ámbito político, en un estado de derecho, bajo el paraguas de un sistema democrático, que no de democracia orgánica, si bien es cierto que no existe la consanguineidad sí que existe la posibilidad de asumir el “poder” a través de mecanismos que no respondan a la manifiesta voluntad de la ciudadanía, que es la única que sí tiene en sus manos la legitimidad directa de poner la gestión política de sus intereses en manos de uno o de otro.

Entre ambos casos existe un denominador común que justifica esas patéticas muestras de fuerza insustancial, de falta de respeto y de desprecio: en las dos situaciones se ha accedido a un “ejercicio del poder” del que se ha de hacer ostentación visual en cada momento, pero en ninguna de la situaciones se ha accedido al “ejercicio de la responsabilidad”, que es realmente a lo que se compromete un cargo público.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Els treballadors de CESPA aposten per una ciutat neta

La vaga dels treballadors de l’empresa concessionària de la neteja i recollida d’escombraries de Sant Feliu de Guíxols, CESPA, ha estat desconvocada i, aparentment, la ciutat torna a la normalitat, situació per la que ens hem de felicitar, sobre tot els ciutadans i ciutadanes que, a la fi, són els que poden patir les conseqüències directes del conflicte.

I sempre passa el mateix. Quan un conflicte finalitza amb acord, tothom es vol posar les medalles de la bona gestió que s’ha fet per solucionar-ho; però ningú vol assumir la responsabilitat de la seva provocació, i amb aquesta actitud d’oblit, difícilment es poden treure conclusions per a evitar que el conflicte torni a reproduir-se.

Avui mateix, dia de la celebrada desconvocatòria, ja alguns mitjans de comunicació, es de suposar que utilitzant només fonts empresarials o municipals, culpabilitzen als treballadors de la convocatòria, titllant-la tàcitament d’injustificable, i donant una informació conscientment incompleta sobre els veritables motius del conflicte.

Perquè les motivacions de la convocatòria de vaga no eren salarials, ni fruit de reivindicacions laborals de caire social. Ni tant sols eren els expedients sancionadors que l’empresa havia obert als delegats de personal. (Només cal informar-se de les dates i dels plantejaments)

Paradoxalment per a alguns que, malgrat la seva responsabilitat sobre aquest servei s’allunyen de la realitat i no han volgut veure més enllà de la convocatòria , els treballadors de la neteja viària i de recollida d’escombraries van convocar la vaga reclamant un canvi organitzatiu amb la finalitat de que la ciutat estigui realment neta, de manera habitual, i no responent només a les queixes puntuals dels veïns quan la brutícia els fa reclamar oficial o extraoficialment.

Perquè no es pot oblidar que els treballadors de l’empresa són ciutadans de Sant Feliu, viuen a Sant Feliu, coneixen Sant Feliu i volen un Sant Feliu de qualitat com a ciutadans i com a professionals que són.

I el que han reclamat ha sigut això. La implicació de l’empresa i dels responsables municipals per a que apostin per un millor servei, amb més personal (creació de llocs de treball) i millor distribució de la jornada.
Seria fàcil intentar capitalitzar, des de la política local, l’èxit de la convocatòria i posterior desconvocatòria.

Des de l’oposició, fa dos mesos es va avisar que la ciutat patia greus deficiències en el servei de neteja viària i recollida, recollin el menyspreu i l’insult per part de l’Equip de Govern.

L’Equip de Govern podria dir que ha incidit positivament en el desenvolupament del conflicte, quan tots saben que la seva implicació ha sorgit de la pròpia convocatòria ja que, aparentment, no li havia donat cap importància.

Fins i tot l’Alcalde de la ciutat podria dir que la carta que va enviar (de manera deplorable i reprovable si és cert) al Departament de Treball per a què declarés il•legal la vaga ha tingut incidència positiva; o que el Comitè d’Emergències Municipal ha sigut transcendental (?)

Però el veritables protagonistes i que han demostrat la seva implicació amb la ciutat han sigut els treballadors i treballadores, als quals vull reconèixer el seu exercici de responsabilitat que, esperem, hagi també arrelat en l’empresa i en el responsables municipals.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Treballar més i guanyar menys?


Amb veritable estupor i incredulitat escoltava les paraules del fins ara President de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, quan fa uns dies afirmava que l’única manera de sortir de la crisi es “treballar més i guanyar menys”.

Lògicament, els acòlits del Sr. Díaz Ferrán reaccionaran davant aquestes manifestacions amb la aquiescència plena de l’empresari retrògrad i ancorat en l’ostracisme immobilista del que confon la contractualitat laboral amb el servilisme personal, i que entén que la productivitat del treballador i el seu salari han de ser inversament proporcionals als benefici del patró, concepte propi de començaments del segle XX.

I també, de manera lògica, s’ha d’entendre la reacció dels treballadors i treballadores que, estant en actiu o en situació de precarietat, i davant d’aquesta sentència lapidària entenem que, sent una banalitat de gran calibre, amaga una manera d’entendre l’empresa i les relacions laborals que, precisament, no aporta cap solució i ens aboca a una dilatació de manteniment en el temps en aquesta complicada situació econòmica i social en la que ens trobem.

És cert que la credibilitat del Sr. Díaz Ferrán, veient cóm evolucionen els seus negocis, està situada a nivell molt per sota de lo que seria desitjable per al que ha sigut fins ara el màxim exponent de l’empresariat de l’Estat però, malauradament, no podem oblidar que mentre no es produeixi el relleu (per sort, i en benefici de tothom ja anunciat i, per què no, podria ser liderat per la patronal catalana), el Sr. Díaz ha sigut el portaveu d’aquells que tenen un gran part de la responsabilitat en la recuperació econòmica del país.

Cal analitzar la fórmula “treballar més i cobrar menys”. Treballar més implica produir més, introduir al mercat una major oferta de serveis o de productes; i implica una major dedicació i una renúncia al temps d’oci, d’esbarjo o de dedicació a les activitats familiars i extra laborals.

I cobrar menys implica una pèrdua de poder adquisitiu i un més difícil accés a les possibilitats de l’oferta de serveis o de consum.

És a dir, treballar més i cobrar menys es pot traduir en provocar una superproducció que no podrà ser mai absorbida per la demanda, perquè el potencial consumidor tindrà menys temps i menys possibilitats econòmiques per a accedir-hi al mercat.

Amb seguretat algú dirà que aquesta conclusió personal també és fruit d’una anàlisi simplista de l’afirmació del Sr. Díaz però, no és simplista en sí mateixa la pròpia manifestació.?

Perquè si no és simplista l’afirmació que provoca l’anàlisi, només queda titllar-la de perversa en sí mateixa, obligant al receptor a concloure que part d’aquesta patronal que segueix les directrius del Sr. Díaz Ferrán i que està d’acord amb les seves fórmules, no té altre objectiu que auto capitalitzar-se en producció i descapitalitzar-se financerament, com argument justificatiu per a eludir les seves responsabilitats presents i futures vers els treballadors i treballadores.

Vull continuar creient que l’empresariat vocacional, no ocasional, continua apostant pel desenvolupament econòmic del país i que l’obligada dimissió del Sr. Díaz Ferrán no és deu al seu fracàs com empresari o a la mala gestió com a President de la CEOE, sinó a una profunda diferència de criteris i de visió de futur entre el conjunt de les empresaris. És a dir, una diferència entre aquells que són conscients de que la seva aportació a la societat és la generació de riquesa col•lectiva, i entre aquells que entenen que és la col•lectivitat la que ha de generar la seva riquesa.
(Article Publicat al Diari de Girona, 23 d'octubre de 2010)

divendres, 15 d’octubre de 2010

A Girona, tanquen mil empreses en un mes

Podia ser una noticia esgarrifosa, però ara s’ha convertit en un fet que entra dins de la normalitat quotidiana que no escandalitza a ningú. En un mes, gairebé mil empreses han tancat les seves portes en una demarcació a on operen unes 28000; és a dir, més d’un 3% d’unitats de producció han deixat de fer la seva aportació al desenvolupament econòmic i social de Girona i, involuntàriament, contribueixen a magnificar l’efecte crisi, sota l’argumentació senzilla de que la crisi és l’única culpable de la situació.

Mil empreses tancades en un mes són moltes empreses. Són més de 30 els empresaris que, diàriament, han optat per renunciar al negoci que, presumiblement, era el modus vivendi d’ells i dels seus assalariats si els tenien; i amb aquesta intensitat, al teixit empresarial gironí li queda molt poc temps per a deixar de ser l’exemple sòlid i consolidat del que sempre ha pogut presumir.

Desconec la magnitud d’aquestes empreses, el volum de pèrdues que han patit els empresaris que s’han vist en l’obligació de fer el tancament, el sector i la seva antiguitat i si la falta de negoci es deu a una mala gestió o a la cadena de morositat i d’impagaments dels seus clients.
I també desconec, encara que vull pensar que sí, si els que tenen la responsabilitat de cercar mesures per a evitar aquestes situacions estan fent l’anàlisi curós i adient tenint en compte tots aquests factors, entre d’altres.

El que és cert és que, com a mínim, mil persones, treballadors i treballadores amb independència de si treballen per compte aliena o pròpia, han passat a formar part d’aquesta legió d’aturats que sembla no pari de créixer.

M’agradaria saber quants d’aquests empresaris tenien realment prou formació i coneixements com per a assolir el repte que implica el convertir-se en un dinamitzador de l’economia i en un generador de riquesa personal i col•lectiva, principal responsabilitat de l’empresariat, o bé són o eren, empresaris que, sota el paraigües del incentiu del concepte emprenedoria, han arriscat recursos privats i públics per a posar en marxa un negoci de dubtosa viabilitat i amb moltes possibilitats d’acabar en un fracàs estrepitós.

I aquí, voldria recordar el que va succeir, per exemple, a les ciutats que depenien exclusivament del sector siderometal•lúrgic o de les grans drassanes i que, per qüestions de competitivitat, van patir una profunda reestructuració que va deixar a milers i milers de treballadors i treballadores sense feina, i que gràcies a les indemnitzacions i als ajuts oficials, van fer aflorar gran quantitat de negocis familiars que, irremeiablement, va tenir un molt curt bagatge. Els treballadors, incentivats, no tenien la capacitat ni la formació per a convertir-se en empresaris.

De la mateixa manera m’agradaria saber si la capacitat de risc inicial d’aquestes empreses, normalment petites, corresponia a la potencialitat del negoci evitant caure en mans de certs gestors, siguin de l’àmbit públic o privat que, amb arts amorals i de falta d’ètica empresarial, volen treure rèdit de les dificultats dels seu proveïdor.

I apunto aquest fet, per les actuacions que estan portant a terme certs personatges, amb reprovable deontologia empresarial o de gestió política, sobre tot de l’Administració Local que, intentant sanejar les seves contes o treure un benefici complementari posen en situació de xantatge al petit empresari, obligant-lo a rebaixar la factura de treballa ja realitzats si volen tenir alguna possibilitat de cobrar.

Crec que el col•lectiu empresarial gironí no pot permetre que es frivolitzi amb una dada tant preocupant com la desaparició de mil empreses en un mes, alhora que ha de posar fre a segons quines actuacions reprovables i de difícil justificació, denunciant els fets que posen en entredit la seva demostrada i imprescindible implicació amb la recuperació de l’economia gironina.
(Publicat Diari de Girona, 16 d'octubre de 2010)

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Administrar el Decret 8/2010


Que l’Audiència Nacional hagi qüestionat la constitucionalitat del Decret 8/2010, amb el que el Govern Estatal retallava el salari a tot el personal de l’Administració de l’Estat, amb independència de la seva condició de funcionari o laboral, demostra que els treballadors i treballadores de l’Administració tenen raó, i que les mesures que s’han aplicat per a reduir el dèficit públic no poden anar en contra d’un dels pilars bàsics d’un estat de llibertats com és la llibertat sindical i, per extensió, el fruit de la negociació col•lectiva.

És cert que aquest dictamen no paralitza el procés de retallada que han aplicat les diferents administracions de tots els àmbits, locals, autonòmiques o estatals; de la mateixa manera que, presumiblement, el procés que han iniciat els sindicats per aconseguir que es declari inconstitucional la mesura pot ser llarg i ple d’entrebancs burocràtics, i que dilataran en el temps una resolució ferma que retorni a la normalitat allò que s’ha intentat vulnerar.

Seria beneficiós, encara que malaurada i molt possiblement inviable la consecució, arribar a un acord institucional d’àmbit general que permetés no fer un us, o un abús, indegut dels diners que s’han retallat dels treballadors i treballadores de l’Administració, i fent una interpretació no monolítica del propi Decret 8/2010, trobar una adequació que permetés, durant aquest impàs de dependència resolutòria, que l’estalvi que ha generat la retallada pogués tenir un destí que pal•liés l’efecte perniciós en el seu salari.

Però a la més que previsible no disposició de contemplar la possibilitat d’un acord d’àmbit general, caldria cercar mesures d’àmbit inferior, com segurament succeirà en algunes empreses públiques que, utilitzant la negociació col•lectiva, trobaran solucions per aplicar certes mesures per a garantir que aquests diners, fruit de la retallada de salaris, puguin tenir un retorn a la massa salarial consolidada de les diferents plantilles.

S’ha de tenir en compte que, fins i tot, la marxa enrere del Govern en quan a les possibilitats d’endeutament dels Ens Locals també obre la porta a altres interpretacions en el que es refereix a la destinació que poden tenir aquests diners, depenent del grau de endeutament i de dèficit que tinguin certs Ajuntaments.

Perquè si ja és terriblement injust que amb el salari dels treballadors i treballadores d’un Ajuntament es redueixi el dèficit d’una possible mala gestió política, molt més injust serà que amb el fruit d’aquesta retallada obligada, es pugui finançar o avalar el finançament d’accions de les que es voldrà treure rèdit polític, el que implica que, indirectament, alguna campanya electoral la sufragaran algunes plantilles municipals.

Crec que en la mà dels representats dels treballadors i treballadores, comitès d’empresa i juntes de personal, i amb la finalitat d’administrar el propi decret, està el forçar la negociació d’aquest tema amb els gestors polítics de torn, tenint present, com a factors determinants, que la constitucionalitat de la norma està en entredit, que amb les noves aportacions del Govern a les mesures d’endeutament dels Ajuntaments es varia substancialment la pròpia aplicació, que hi han mecanismes transitoris per a rebaixar la massa salarial i no generar una gran càrrega negativa al poder adquisitiu dels treballadors i, sense obviar que en la majoria d’Administracions Locals ja s’estan preparant els pressupostos 2011, el que pot dificultar una previsible i desitjable marxa enrere de l’esmentat Decret.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

L'estratègia electoral basada en la mentida i el descrèdit de l'adversari


-“Les arques de l’Ajuntament estan buides”.
-“L’Ajuntament té un forat de més de 1.900.000,- euros”.
-“Estem a la bancarrota”.
-“Han inflat els ingressos

Aquestes van ser algunes de les afirmacions que els Regidors de CiU a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols van utilitzar per a justificar la moció de censura que, avui far sis mesos, van fer efectiva donant suport a un Govern Municipal, del que ells formen part, liderat per uns grups d’aquells que falsament es defineixen com a “políticament independents”.

Afirmacions greus, sense fonament i que, explícita i implícitament, implicaven una acusació contra tècnics i polítics municipals, alhora que un atac i un menyspreu a la capacitat de raciocini dels ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, un cop es va demostrar que aquestes manifestacions eren una miserable mentida i una bajanada.

El sentit comú i de vergonya d’aquests regidors de CiU sembla que els obligaria a demanar disculpes i a presentar la dimissió de manera immediata, però a ningú se li escapa que això no és més que una utopia lluny de l’exercici de responsabilitat que haurien de demostrar uns polítics compromesos amb la defensa dels interessos de la ciutadania i en el respecte a les regles ètiques de la legitimitat democràtica, i que l’únic que demostren és la seva incapacitat per a actuar com a representats de la voluntat popular.

De totes maneres, si un vol, sempre pot trobar elements que serveixin per a exculpar aquest tipus d’actuacions i, en aquest sentit, les afirmacions del líder de CiU, Artur Mas (amb vocació de deixar de ser aspirant per a convertir-se en President de la Generalitat el 28-N) afirmant, de manera frívola, que l’actual Govern de la Generalitat té les arques buides, són prova suficient de que en els manuals de CiU per a afrontar una carrera electoral es marca i ordena que lo més important és desqualificar l’adversari i deixar de banda les propostes en positiu.

Per a CiU, no importa que desprès es demostri la mentida i que això evidenciï la mediocritat de qui actua d’aquesta manera, ni que es provoqui un increment de la desafecció política que cada cop està arrelant més en el conjunt de la ciutadania, traduint-se en una perillosa i creixent pèrdua de confiança en un sistema polític basat en les llibertats. Per a CiU, s’ha d’arribar al poder, sigui com sigui, i aquí tot s’hi val.

Si per a complir l’objectiu d’arribar al poder, CiU només sap i pot utilitzar l’estratègia del descrèdit aliè, cal preguntar-se si realment té propostes viables per a tirar endavant un país com Catalunya, o un municipi com Sant Feliu en aquest cas; i si té propostes, que segur que en té, cal preguntar-se, de manera alarmant, si amagant-les rere la difamació i les acusacions a l’adversari, aquestes responen realment als interessos de la ciutadania.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Reflexions pre-electorals


Tot i practicant l’esport que segons diuen els estudiosos té més addictes, el zàping televisiu, vaig “aterrar” en una pel•lícula de vampirs a on un d’aquests éssers armat d’ullals s’autolesionava i deixava córrer la sang per a què la seva víctima s’alimentés del fluït vital, i d’aquesta manera quedés supeditada als seus encants i als seus desitjos, però sense arribar a mossegar-lo tres cops que, sembla, és l’única manera de convertir-lo en vampir i atorgar-li els mateixos poders que té la criatura original.

De manera inconscient el meu cap va buscar un paral•lelisme d’aquesta ficció amb la realitat i, també de manera inconscient i, asseguro que innocent, van ser els propers comicis electorals la figura conceptual que hem venir al cap i que hem va fer reflexionar sobre aquest vampirisme polític en que alguns volen convertir la més gran visualització de la responsabilitat democràtica, com és la llibertat d’escollir allò que, segons el nostre criteri, respon millor als interessos de la majoria.

A la ficció, el lliure albir no és un factor que els vampirs hagin de tenir en compte per a convèncer als que seran els seus servidors: la sang vampírica no és més que un simple aliment, sense gust ni textura diferent; per això, les estratègies en la realitat són diferents, i aquestes criatures, si es dediquessin a la política i per a vèncer la capacitat de discernir i la llibertat de decisió que tenen els ciutadans i ciutadanes, la seva sang ha de ser diferent d’un a l’altre i, encara que la finalitat sigui la seva supervivència a través dels seu “xuclat”, han jugar amb allò de que “se come primero a través de la vista que del gusto”. En aquest cas, principalment, a través de l’oïda.

A partir d’ara, les propostes programàtiques dels diferents partits polítics prendran la forma d’hemorràgia sanguínia i se’ns presentaran com la panacea y la solució universal que pal•liarà tots els patiments i problemes que té la societat.

Alguns ja apunten maneres i afirmen tenir la solució immediata de l’atur, de la crisi econòmica o identitària. Com saben que tindran incidència per a “convertir-nos”, els hi és igual dir la més grossa i caure en el ridícul més espantós que, normalment, és inversament proporcional a la potencialitat representativa i de poder que poden assolir desprès dels comicis.

Per sort, encara hi que pensen i pensem que no tots els polítics son vampirs, que hi ha partits amb vocació i capacitat demostrada de govern, i que no necessiten caure en el parany de l’embaladiment vampíric per convèncer a la ciutadania de la seva capacitat per a aplicar solucions i respondre a les inquietuds de la societat.

Per sort, encara hi ha polítics que entenen que no han de ser “xucladors” i que, en tot cas, per una qüestió de servei, ells han de ser els que ha de posar el coll.

Una preocupant "aristocràcia de pantalla petita"


És possible que algú, sense haver fet una aportació apreciable en benefici del ben comú general, ni qualitativa ni quantitativament, es converteixi en una de les persones que, potencialment, pot tenir més incidència en l’opinió pública?.

Doncs sembla que sí, i en aquest moment, la persona amb més protagonisme d’aquest país, la que acapara més atenció mediàtica, de la que tothom parla encara que no vulgui, i que ha col•locat en un segon terme tots els grans problemes que pateix la societat és la denominada “princesa del pueblo”, personatge amb l’única i aparent contribució social d’haver pujat l’índex demogràfic fruit per la seva relació amb un torero.

I cal preguntar-se també, si és possible que una gran part de la societat, segons els mitjans de comunicació, demostri tal grau d’empatia amb aquest personatge de l’àmbit del “frikilandisme” com per a manifestar que estaria disposat a posar el seu futur econòmic, polític i social a les seves mans.

Malauradament, la resposta continua sent positiva i, si fem cas a estudis demoscòpics portats a terme per empreses de reconegut prestigi en enquestes de mercat i sociològiques, si aquesta persona decidís optar a un càrrec polític d’àmbit estatal, podria tenir a les seves mans la designació del mateix President del Govern.

M’agradaria pensar que estem al immersos en un cas anecdòtic (per això no vull ni posar nom a l’esmentat personatge, encara que tothom al coneix) que algun sociòleg, a manera d’experiment, ha ideat per a desprès treure conclusions i provocar reflexions que tant podrien servir, per exemple, per a ratificar el poder que té la premsa per a crear líders amb peus de fang, com podria ser el cas, o per a demostrar el grau de desafecció i la falta de respecte que té la societat vers la classe política.

Però, sospitant que aquesta situació és quelcom més que un cas de laboratori, només em queda el consol de les manifestacions d’aquesta aristòcrata de la pantalla petita quan afirma que el seu recolzament polític aniria cap al PP i cap al seu líder, Mariano Rajoy, del qual voldria ser Ministre.

Segur que farien un bon equip.!

diumenge, 3 d’octubre de 2010

El 29 – S, ejercimos un derecho constitucional, mal que pese


¿Es un delito ejercer un derecho amparado en la Constitución? Sin ningún género de dudas la respuesta es NO. ¡Faltaría más!

Pues bien, parece que los dos sindicatos de clase convocantes de la movilización del 29-S, UGT y CCOO, así como las organizaciones sindicales que les daban soporte, han cometido el mayor delito conocido al hacer efectivo un derecho básico en un estado de libertades como es el de la huelga.

Porque de manera perversa, y para no analizar los motivos de la convocatoria que dejarían al descubierto a los verdaderos responsables de la situación que ha provocado la protesta, algunos sectores económicos y políticos entran en la peligrosa dinámica de cuestionar el derecho así como la legitimidad de quien lo ejerce, en este caso los trabajadores y trabajadoras a través de sus representantes.

Nada más sencillo que minimizar el éxito de la huelga, acusando a los piquetes informativos de presionar para que no se ejerza el derecho al trabajo; un derecho al que todos los ciudadanos y ciudadanas deben poder optar pero que, como mínimo, más de cuatro millones de trabajadores i trabajadoras no pueden ejercer; y un derecho amenazado por piquetes coactivos que, como espada de Damocles, habían puesto algunos malos empresarios sobre la cabeza de trabajadores i trabajadoras si optaban por secundar la convocatoria del 29-S. (Claro que estos últimos no aparecen en los medios de comunicación, a pesar de su cobarde agresividad).

50, 60, 70 u 80% de seguimiento, depende de quien haga la medición, de los factores que se tomen y de los sectores donde se realice pero, lo que no cabe duda, es que la convocatoria ha tenido un apoyo significativo de trabajadores y trabajadoras en activo a los que se ha de añadir los millones de parados, a pesar de no estar contabilizados, así como los millones de pensionistas que están viendo como merma su poder adquisitivo.

No es una clara demostración de que la gran mayoría de la ciudadanía está en contra de que se apliquen medidas que, para incentivar una discutible recuperación económica a corto plazo, sólo se lesionen los intereses de los que han sufrido las consecuencias de la irresponsabilidad de los que han provocado la difícil situación económica y social que padecemos y que, paradójicamente, serán los beneficiados con las reformas que, también paradójicamente, no les gustan pero que defienden?

En una huelga, en esta huelga, sólo hay una clara ganadora: la libertad a ejercer un derecho democrático de libertad, a pesar de que algunos energúmenos hayan querido atentar contra él. El resto son valoraciones torticeras que tienen, como única intención, prostituir la proyección mediática de un malestar general que, por mucho que se quiera esconder bajo la anécdota de conflictos puntuales, no se puede obviar.

dilluns, 27 de setembre de 2010

29-S. Pel dret al treball

Amb tota seguretat dos són els temes que, aquests dies, estan centrant els debats i la informació als mitjans de comunicació.

Un, realment preocupant per la seva frivolitat, com és la projecció populista de la denominada “princesa del pueblo” i la seva potencialitat d’incidència política que mereix una atenció especial; i l’altre, la vaga general del 29 de setembre i els arguments i accions que s’estan donant i portant a terme per a desvirtuar-la arribant, fins i tot, a posar en dubta la legitimitat de la pròpia convocatòria.

Ningú es qüestiona que la vaga és un dret constitucional que els treballadors i treballadores poden exercir quan ho considerin convenient, i ho farem el 29-S, però també ho és el dret al treball que 5.000.000 ciutadans, també emparats per la mateixa Constitució, no podran exercitar ni el dia 29 ni, segons el propi Govern, a curt termini ja que els dubtosos fruits d‘aquesta Reforma Laboral estan en un horitzó molt llunyà.

Estic convençut que, si les reformes al mercat del treball aprovades pel Govern amb la aquiescència de la patronal permetessin visualitzar una veritable creació d’ocupació estable i una millora de l’economia social, ningú estaria parlant de vagues ni mobilitzacions; les organitzacions sindicals estaríem aportant només esforç i col•laboració.

Però ara només estem parlant de pèrdues de drets, un d’ells al treball, de precarietat, d’inseguretat i de penalització i, en cap moment, de la recuperació d’una normalitat econòmica i social que, aquells que ja han començat a utilitzar els seus piquets per a contrarestar els efectes de la vaga, van trencar en benefici propi i de la que ara també esperen treure rèdit.

Ens han deixat una única via per a defensar el dret de tothom a treballar en un lloc de treball digne i estable, i en aquest sentit, exigim el respecte al dret que ens atorga la pròpia constitució, el dret a la vaga, sense les pressions ni les amenaces que alguns ja estan utilitzant i que impediran a alguns treballadors i treballadores a participar en la mobilització del dia 29 per por, paradoxalment, a perdre el dret al treball.

dimecres, 22 de setembre de 2010

29 – S, compte enrere

Avui, al programa els “Matins” de TV3 feien una pregunta molt concreta.

Pot canviar la política econòmica del Govern el resultat de la Vaga General del 29 de setembre?.

Malgrat que el Sr. Zapatero hagi afirmat el contrari, una percepció generalitzada indica que sí, que seria absurd pensar que el Sr. Zapatero tanqués els ulls a la realitat de la pressió social, desatenent a les necessitats dels seus administrats.

Una vaga, aquesta Vaga, és un pols a on, prèviament, tothom utilitza els seus arguments. Uns, el Govern, per a desactivar l’èxit de la mobilització que els obligaria a rectificar, i els altres, nosaltres, els treballadors i treballadores, per a convèncer a la societat en general de que hi ha prou justificació i que és possible assolir els objectius de la convocatòria, en aquest cas, la retirada d’aquesta regressiva Reforma Laboral, que no la negociació d’una reforma laboral consensuada que paradoxalment, val a dir, tots els agents socials estan d’acord en que s’ha d’abordar de manera urgent amb resultats immediats.

El 29-S tenim l’oportunitat i el deure de demostrar que no estem disposats a cedir i a renunciar al més bàsic principi en el que es basen les relacions laborals i que l’aplicació unilateral d’aquesta reforma vulnera de manera perversa, i que no es altra que el dret a la negociació.

divendres, 17 de setembre de 2010

Feina i gastronomia, un bon complement

Feia més de set anys que vaig visitar i gaudir de la seva cuina. I després de set anys continua igual, amb la mateixa qualitat i la mateixa atenció. Va ser per casualitat que, baixant de San Andrés de Teixido considerat un dels centres del percebe, vaig aterrar al Restaurante Badaulaque, a Cedeira i allà vaig degustar un lluç immillorable que l’altre dia vaig tornar a demanar.

No em van reganyar quan vaig demanar el peix més fet de lo normal però segur que ho van pensar, encara que la mestressa, filla suposo de la que fa set anys em va recriminar la manera de menjar el lluç, no es va atrevir a dir-me res.

De totes maneres, deliciós, tant com les cloïsses a la marinera, o el pastís de lluç o els mateixos percebes.

Però aquests dies també han servit per a que on un aficionat a la gastronomia, com és el meu cas, pugui descobrir llocs que, de manera sorpresiva, responguin a unes exigents expectatives gustatives.

Un Parador Nacional de Calahorra a on una degustació de plats típics de la zona amb un toc de creativitat feien un maridatge bucòlic amb un vi de Rioja que vérem ser els primers en provar.

O el O’Pazo, “asador” a prop de Padrón, a on el consell del maître ens va portar a demanar els plats amb mesura, per la quantitat (i jo afegiria qualitat), un simple “salpicón de bogavante” seguint amb unes costelletes de cabrit que o comparteixes o és impossible que acabis.

O el Asador Las Brasas, a Viloria de la Jurisdicción, a León, lloc de parada de camioners i a on per casualitat i degut a l’hora, vaig tenir l’oportunitat de donar compte d’una sopa de caldo magnífica i d’una estupenda espatlla de xai a la brassa.

Compaginar feina i gastronomia és un plaer.

29 - S. Nos jugamos mucho


Hoy, comentando con algunos compañeros gallegos la oportunidad de la Huelga General convocada para el día 29 de septiembre, me parecía estar reviviendo el agrio debate suscitado sobre la sentencia dictada por el Tribunal Constitucional contra el Estatut de Catalunya donde algunos, con el único ánimo torticero de culpabilizar a los no independentistas, quieren obviar que dicha sentencia surge únicamente por un recurso presentado por el Partido Popular.

En el caso de la Huelga General algunos, para justificar su decisión de no secundar esta movilización, culpabilizan a los sindicatos olvidándose de que no han sido las organizaciones sindicales quienes han aprobado la Reforma Laboral sino las fuerzas políticas secundadas, a regañadientes por considerarla incompleta, por la patronal española.

Puedo asegurar, sin ningún género de dudas, que los sindicatos no tienen como objetivo la utilización de la huelga y que ese derecho es el último recurso para presionar y manifestar el desacuerdo de la sociedad contra unas medidas recesivas y lesivas para los intereses de los trabajadores y trabajadoras.

Aunque también entiendo que algunos piensen que la convocatoria de esta huelga sea a destiempo o tarde, a la vista del inmovilismo manifestado por el Presidente del Gobierno negándose a reconsiderar una posible reforma de la Reforma.

Pero, ¿se han planteado quienes hacen esa afirmación cual será el siguiente paso que el Gobierno, sea del color que sea, podrá dar si el conjunto de la sociedad no demuestra que puede unirse en una sola voz para manifestar su opinión contraria a ciertas decisiones políticas?

Es cierto que ejercer el derecho a la huelga implica un sacrificio de todo tipo pero, en este caso, creo que es necesario una demostración de fuerza y de unidad. Nos jugamos mucho, nos jugamos el futuro.

dimecres, 15 de setembre de 2010

El Galatea


El que había sido buque – escuela Galatea dejó de ser patrimonio de la marina en 1993 y acabó sus días allá donde fue botado en 1896, la ciudad de Glasgow.

A diferencia del ahora desaparecido buque, Diego Vidal ha sabido mantener el patrimonio del nombre Galatea para todos aquellos que somos amantes del “buen llantar”, enorgulleciendo a Vigo con un restaurante de altísima calidad y de mejor atención.

Ha sido la primera vez que acudía, invitado por mi queridísima amiga Bea, y puedo asegurar que si la ciudad de Vigo no estuviese a tanta distancia de mi residencia, el amigo Diego tendría, de manera habitual, un asiduo visitante y cliente.

Las zamburiñas, las nécoras, las navajas o los postres ya serían un motivo indiscutible de asiduidad, pero el trato, la simpatía, la cercanía y el demostrado orgullo de Diego hacia su profesión, son un complemento impagable para visitar el Galatea una y otra vez.

dimarts, 14 de setembre de 2010

De Perogrullo


No sé de qui ha estat el cap pensant però, que hem perdonin els tècnics o polítics impulsors de l’avís, és una idea sense sentit; de Perogrullo.

Cada dos per tres, (com diu la cançó sempre sis encara que vulguis operar amb el dos i cinc, per exemple), Galícia es converteix en una de les zones que més fa pujar l’índex de sinistralitat per accidents de trànsit.

Segur que existeixen molts arguments per a justificar aquesta situació i segur que els responsables estan buscant solucions urgents però el que és curiós és que, sabedors de la localització dels punts negres, sobre tot per l’estat de les infraestructures, es limitin a col•locar cartells avisant de “tramo de concentración de accidentes” en un nombre determinat de kilòmetres, avisant desprès de quan finalitza la zona de perill.

Em pregunto si no seria més prudent, més seriós, més efectiu i, sobre tot, més coherent i responsable, arreglar la via que genera el perill i no posar una simple i poc efectiva senyal.

diumenge, 12 de setembre de 2010

El xantatge de Ryanair


Era previsible i així vam comunicar-ho, quan era Secretari General del Sindicat de Transports, Comunicacions i Mar de la UGT, al llavors President de la Diputació de Girona Carles Pàramo.

Les subvencions que l’Administració donava a l’empresa Ryanair per la seva implantació a l’aeroport de Girona ens portarien, tard o d’hora, a un permanent estat de xantatge. I les previsions són, ara, una realitat.

L’aeroport de Girona ha crescut i s’ha consolidat al voltant d’aquesta empresa, convertint Ryanair en una companyia que exerceix el monopoli dels vols en aquesta infraestructura aeroportuària. I el seu president n’és plenament conscient d’aquesta situació de privilegi.

És aquest el motiu pel que es pot permetre actuar des de l’amenaça exigint, més que demanant, millores en els seus acords amb l’Administració, col•locant l’espasa de Damocles d’abandonar l’aeroport gironí sinó es respon positivament als seus plantejaments.

És cert que una possible marxa d’aquesta companyia tindria una incidència negativa en el desenvolupament econòmic i social de les comarques gironines però, cal preguntar-se, veient les actituds i actuacions, en molts casos caricaturesques, dels seu president, si la potencialitat de Girona s’ha de veure supeditada a aquesta situació exigent de la companyia que ens posa a un pas del ridícul, perquè no es pot oblidar que parlar de Ryanair a Espanya, es parlar de l’aeroport de Girona.

Entre d’altres “lindezas”, hem passat, i si l’Administració no pren mesures correctores continuarem a pitjor, de demanar més subvenció a eliminar les taxes aeroportuàries, passant per la proposta de viatjar a peu dret o, de pagar per la utilització dels serveis o, últimament, d’eliminar els copilots, el que representa valorar econòmicament, i a la baixa, la seguretat dels passatgers.

Clar, una empresa que en aquest moment ja pot afirmar que ha desbancat a la que era companyia bandera espanyola Iberia, es pot permetre fer qualsevol tipus de proposta, per més ridícula que sigui; i si a més a més, té la complicitat i l’ajut de l’Administració per a mantenir el seu estatus monopolitzador, no seria d’estranyar que aconseguís algun dels seus patètics objectius.

Crec que Ryanair necessita un fre, i és l’Administració la que ha de posar-li.

diumenge, 5 de setembre de 2010

I una de Casa d’Oficis

Pregunta. Tenen projecte per a la Casa d’Oficis un cop desaparegudes les Escoles Taller?

La resposta de la Regidora de Cultura, que no li tocava, amb tota la seva bona intenció i experiència, només va deixar palès que no hi ha cap projecte i que el Govern Municipal ha perdut una molt bona oportunitat, com el Consell Comarcal, que no la Generalitat, no ens fiqui en el seu projecte.

I una d’escombraries


Per molt que neguin la major, la ciutat ha mantingut uns índexs de brutícia lamentables durant tot l’estiu.

I no ho diu l’oposició municipal. Ho diuen els veïns amb els seus escrits i les seves queixes.

L’oposició municipal ho ha dit a on tocava, al Ple Municipal, no a la premsa. A la premsa ho han dit els ciutadans i ciutadanes i el propi Govern Municipal, negant l’evidència i satanitzant als socialistes per a fer-se ressò de la realitat.

I els arguments utilitzats per a defensar la “neteja idíl•lica” de la ciutat, patèticament deplorables.

Culpa dels socialistes i per això els vam expulsar del Govern”. Home!, que fa quatre mesos que van fer una moció de censura, precisament utilitzant com un argument aquest tema!
Que volem que la ciutat vagi malament”. Què volen, que l’oposició calli i que no digui allò que no funciona?

I les perles.

Si “l’aigua de la platja està bruta, és per què vostès (els socialistes) posen la pota”. I l’alcalde dient que segons l’Agencia Catalana de l’Aigua la qualitat del aigua és bona. Estem parlant de brutícia i no d’aigua!

Si “la ciutat està bruta és culpa dels ciutadans”. O sigui, que el mal servei no té cap responsabilitat!.

I a la queixa d’un ciutadà en el propi ple, la resposta sense desaprofitament de l’Alcalde. “Així m’agrada, que els veïns avisin a on està brut, i anirem a netejar-ho”. Per a què paguem un servei de neteja i recollida d’escombraries?

(Les fotos, mateix lloc, dies seguits, a la mateixa hora, 10 hores. Les escombraries les van treure al tercer dia a petició, in siut, d'una veina.)