dilluns, 28 de desembre de 2009

Atur, una pandèmia descontrolada


Més enllà d’una epidèmia, és un fet incontestable que l’atur s’ha convertit en la veritable pandèmia dels últims temps.

Una malaltia que, provocada per una crisi econòmica focalitzada però alhora descontrolada, està afectant a una gran part de la població mundial i que, per no respondre a un únic tractament immunològic, la seva eradicació segueix unes pautes de efectivitat variable, depenent de la seva localització.

No ha hagut mesures preventives, i les que han sorgit dels laboratoris fàrmac econòmics per a pal•liar els seus efectes i frenar el seu avenç, no han tingut l’eficàcia esperada.

Fins i tot, aquells que amb la seva avidesa descontrolada van provocar la fuita d’aquest virus, estan patint las conseqüències de la seva irresponsabilitat, malgrat no estiguin dins dels paràmetres per a tenir la consideració de població de risc, veient com l’aïllament endogàmic que volen aplicar no els immunitza completament.

En aquest moment, són més de quatre milions els treballadors i treballadores afectats al nostre país, però la potencialitat expansiva de la malaltia té el marge esgarrifós de setze milions de persones aproximadament.

Si els esforços paral•lels per a lluitar contra la pandèmia han de dirigir-se, per una banda, a evitar la seva expansió i per l’altra, a minimitzar amb ajuts els efectes negatius que pateixen els infectats, no es poden obviar els danys col•laterals que està patint gran part d’una població que, per no aparèixer en les llistes dels directament afectats no tenen cap consideració, malgrat que la seva aportació complementa la nimietat analgèsica que a manera de mesures pal•liatives s’estan aplicant.

L’analgèsic denominat 420 euros ha tingut un efecte positiu, i s’ha de reconèixer l’esforç que s’ha hagut de fer per a què pogués arribar a gran part dels aturats del país, però ningú pot tancar els ulls a la realitat de la seva insuficiència i a la necessitat d’una complementarietat que havia de ser suportada per l’entorn de l’afectat.

Famílies, amics i coneguts han hagut d’aportar dosis d’aquest analgèsic per evitar el patiment del malalt inscrit oficialment a l’atur, amb la negativa incidència actual i futura que té per a una unitat familiar haver de compartir els seus recursos, moltes vegades escassos.

Però la pregunta que es fan els afectats i aquests que complementen el tractament no ta sols és si creixeran las dosis del medicament, sinó si l’industria fàrmac econòmica continuarà produint l’analgèsic i al farà arribar als atur- afectats, més enllà dels sis mesos que estava previst, i fins que es trobi el tractament que faci desaparèixer la maleïda pandèmia.
(Publicat Diari de Girona. Opinió 2 de gener de 2010)

diumenge, 27 de desembre de 2009

Diari, cafè i jo, un “menage a trois” indissoluble.

Desprès de un dia sense la meva dosis de premsa matutina, avui esperava amb veritable ansietat el “menage a trois” que, dia rere dia, tenim el cafè, els diaris i jo.

Haig de reconèixer que aquesta trobada entre els tres és una relació amb cert aire de sadomasoquisme, conscients de que ens fa mal però que no podem deixar de mantenir.

El cafè, negre i calent, que espera àvidament les gotetes de llet que l’amansin i li treguin la seva força natural.

El diari que, sense misericòrdia, dona usualment protagonisme destacat a les notícies i opinions properes al catastrofisme.

I jo, que sense amagar-me, començo el dia metabolitzant informacions de tot allò que va succeir el dia anterior, normalment i majoritàriament negatiu, i que desprès em permetrà traslladar a tots aquells que hem vulguin escoltar.

Però avui he pres consciència de que aquest trio, consumat fa molt de temps, està entrant en una situació d’inèrcia costumista, i que fa falta algun tipus d’al·licient per a reactivar i fer la relació més dolça i, perquè no, més consolidada.

Crisi, crispació, atur, segrestos, accidents o delinqüència són notícies que es succeeixen diàriament i que, com part integrant d’aquesta relació quasi simbiòtica, necessito rebre puntual i asèpticament; però hem pregunto si, per a mantenir viva la flama dels tres, no podríem donar també rellevància als successos de caire positiu, que també es produeixen.

Possiblement si els col·laboradors féssim l’esforç d’opinar i no d’emfatitzar només en la part negativa de la notícia i en les seves conseqüències, afegiríem un ingredient nou que faria més agradable i diferent el “menage”.

Per al cafè, la llet seria un complement enriquidor i no un element de submissió, el diari compaginaria dues maneres de fer, sense renunciar al seu paper, i jo sortiria amb un altra tarannà fruit d’una satisfacció plena.

Provem-ho!!

dissabte, 26 de desembre de 2009

David le corta a su padre los "cojonc..."


Como llegue tarde al cine, te corto los cojoncillos

Con esta frase David, de 13 años, le indicaba a su padre que era hora de marchar porque debía acompañarlo para poder llegar e ir al cine con sus amigos.

Si a esa edad, o a cualquier otra, a mi padre, con quien me unía una relación más allá de la típica padre – hijo, le hubiese hablado de esta manera, posiblemente la reacción hubiese ido por una vía diferente a la sonrisa condescendiente que vi en ese momento.

La verdad es que no se me hubiese ocurrido dirigirme a él de este modo, ya que el sentido de confianza plena que nos unía, el espíritu “coleguil” del que hacíamos gala orgullosa, discurría por otros derroteros diferentes.

En absoluto pretende ser una crítica ya que cada cual sabe o debería saber, y en este caso afirmo que es así, dónde está el límite entre la confianza y la falta de respeto entre las personas, sino una reflexión interna al cambio de actitud y de valores que hoy en día impera entre progenitores e hijos, totalmente diferente al que yo viví y al que he intentado inculcar a mi familia.

David MG le quería cortar los “cojoncillos” a su padre con “respeto”, de eso doy fe.

L'esperit de Nadal

Una de les cançons de Nadal que més m’agraden és la que cantava el desaparegut John Lennon, Merry Christmas, i que crec que ens ha de fer reflexionar sobre aquest esperit nadalenc del que tots fem esment durant aquestes dates.

En aquest sentit, vull transcriure un dels missatges que, per SMS, he rebut durant aquests dies.

Nadal, època de l'any que tots ens sentim més bons i estem desitjant que s'acabi aviat. És quan els nens tenen permís per a abusar dels papàs. En Nadal tots pensem en els famolencs del món, per això mengem tant. Seria meravellós si l'esperit nadalenc perdurés tot l'any



divendres, 25 de desembre de 2009

Desmitificar la palabra crisis

VotarVotos participante1 año en 1 postVotarVer otros participantes


Si hay un palabra que durante el año 2009 ha tenido un significado mágico, ésta ha sido, sin ningún género de dudas, el vocablo crisis.

Mucho más allá del supercalifragilisticoespialidoso de Mary Poppins, o del típico y tópico abracadabra, crisis se ha convertido en la palabra utilizada por propios y extraños para hacer converger todas las argumentaciones justificatorias de lo acaecido en nuestro entorno.

Si una empresa ha cerrado sus puertas, dejando a miles y miles de trabajadores y trabajadoras en la calle, la crisis ha sido la culpable, con independencia de si ha sido provocada por una mala gestión o por la avidez insaciable del inversor.

Ha sido la crisis la precursora de la denominada desafección política, situando a los políticos como la tercera preocupación de los ciudadanos, por detrás del creciente desempleo; porque, según algunos interesadfos, el cohecho, prevaricación o enriquecimiento ilegítimo también los provoca la crisis

Que la banca siga generando beneficios endogámicos, que no riqueza ni dinamismo económico es culpa de la crisis, siendo esa misma crisis la que impide un impulso crediticio que permitiría vencer la precariedad en la que se encuentran la mayoría de empresas del país.

La crisis es la que imposibilita que las administraciones cumplan con las exigencias legítimas de la ciudadanía, y por las que los contribuyentes han sido religiosamente cumplidores.

Es la omnipresente crisis la que promueve la violencia o el aumento de la delincuencia con guante de cualquier color.

Hasta la crisis ha sido la que ha impedido que en Copenhague se consensue un acuerdo eficaz para luchar contra el cambio climático.

Como si de la palabra secreta que mencionan muchas creencias religiosas se tratara, la crisis ha sido el eje sobre el que ha girado todas y cada una de las situaciones que se han producido durante el 2009.

Crisis no es una palabra mágica; son los que tienen el convencimiento fehaciente de que “quien controla la crisis” controla el poder, quienes nos sumido en un estado de autoflagelación permanente, logrando que la crisis se convierta casi en una creencia digna de ser venerada en los altares, dotándola de un poder místico que no tiene, pero al que, por intereses particulares, no van a renunciar.


VotarVotos participante1 año en 1 postVotarVer otros participantes


diumenge, 20 de desembre de 2009

Com evitar un accident de Trànsit


Quan em van oferir la possibilitat de que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols organitzés una conferència sobre “Com evitar un Accident de Trànsit” que oferiria el caporals dels Mossos d’Esquadra Miquel Bort, no vaig dubtar ni un moment.

La meva resposta afirmativa no va ser tan sols perquè feia uns dies que el treballador de la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, Adolfo Rubiano, hagués perdut la vida en un accident per l’acció irresponsable i negligent d’un conductor; la meva decisió es va basar, sobre tot, en el meu convenciment de que la sinistralitat a la carretera no es pot combatre efectivament només amb la punibilitat, les sancions i els càstigs imposats als infractors, sinó amb la conscienciació dels conductors actuals i els que ho seran en el futur.

I, en aquest cas, no seria de rebut desaprofitar l’oportunitat de que en Miquel Bort ens fes partícips de les seves experiències professionals i personals en aquest camp. I la veritat és que no ens va decebre.

De manera amena ens va fe entrar en el món del trànsit, i amb imatges, vídeos, narracions i anècdotes de successos viscuts en primera persona, va aconseguir que la trentena de persones que ens vam trobar a la Sala de Plens de l’Ajuntament el proppassat dia 16, prenguéssim consciència de les conseqüències, normalment greus, que comporta obviar les recomanacions per a conduir de manera sensata.

Quasi dues hores en les que van tenir protagonisme el cinturó de seguretat, la utilització del mòbil quan es condueix, l’estat de les rodes del vehicle, la climatologia, l’estat de les carreteres o la somnolència, entre d’altres, sense oblidar, lògicament, el casc, el alcohol i les drogues.

Aquesta conferència va ratificar la meva opinió de que hem de continuar treballant per a despertar el sentit comú i de responsabilitat dels conductors, ampliant les iniciatives d’educació viària dirigides, en primer lloc, als joves.


dissabte, 19 de desembre de 2009

Prohibido prohibir


En absoluto cuestionar la opinión de cada uno, sino todo lo contrario, porque creo y defiendo que el ser humano tiene la capacidad para poder elegir y tomar sus propias decisiones.

Soy consciente de donde están los límites de mi propia libertad y por ello defiendo que el libre albedrío debe ser el principio filosófico sobre el que deben girar las acciones del ser humano.

Y por ello, me molesta sobremanera que se cuestione mi capacidad de discernir y que se intenten imponer criterios prohibitivos que coarten mi libertad de decisión y que, por imperativo legal, hagan variar mi propia escala de valores coincidente, en muchas ocasiones, con esa gran parte de la ciudadanía que, por respeto a la libertad del prójimo, se difuminan con la llamada mayoría silenciosa.

Mayoría que, a pesar de ser silenciosa, no deja de ser mayoría y que no por no tomar camino del grito y de la reacción, en muchos casos violenta, debe caer en el olvido y en la falta de atención política.

Valga como ejemplo el que ahora el Parlament de Catalunya, con el apoyo de 180.000 ciudadanos de los aproximadamente 7.000.000 de catalanes, ha decidido admitir a trámite la ILP para prohibir las corridas de toros en Catalunya.

Desde el respeto a todas las argumentaciones en pro y en contra de la denominada fiesta nacional que, por cierto, tuvo uno de sus primeros asentamientos oficiales en Catalunya en el siglo IXX, reconozco que mi voto hubiese sido desfavorable a esa iniciativa y que daría mi apoyo a una iniciativa a favor de ese espectáculo aunque, posiblemente, con matices que lo regulasen.

Porque entiendo que de lo que se trata, por respeto a todas las opiniones y puntos de vista, es de exigir a los políticos que representan al conjunto de la ciudadanía a tomar el pulso de las inquietudes de las mayorías, no forzándolos a tomar decisiones que, desde la minoría que grita, les obliguen a actuar eximiendo su propia responsabilidad, que no es otra que la de regular en conciencia y de acuerdo con su compromiso electoral, jamás en la prohibición sistemática supeditada a la presión ciudadana fuera de los comicios electorales.

Prohibir es sencillo, es la manera más cómoda y más simple de gestionar pero, desde luego, no responde a mi manera de entender una responsabilidad política eficiente y eficaz, porque lo único que se consigue con la prohibición es generar rechazo y reacción social.

divendres, 18 de desembre de 2009

José Antonio Donaire, un referent


Tot i respectant les decisions personals de cadascú, en aquest moment voldria dir allò de que “no te’n vagis” José Antonio. El Parlament de Catalunya necessita el teu concurs, i el catalans necessitem de la teva presència al Parlament.

Sé que si l’amic i company José Antonio Donaire ha pres la decisió de deixar el seu escó al Parlament de Catalunya ha sigut un fet meditat i, en absolut, en resposta únicament als seus interessos personals.

Estic segur que en José Antonio ha valorat totes les variables, sense oblidar-se del seu compromís amb la societat guixolenca, gironina i catalana, en general, i amb els socialistes, en particular, i que en la nova tasca que ara comença, sempre hi tindrà un forat per a continuar sent el referent polític que per a molts ha estat durant aquests últims anys.

El Parlament de Catalunya, i ho afirmo amb coneixement de causa, perd un dels components més valorats, tant a nivell físic (el segon més valorat segons una enquesta entre les parlamentàries) com a nivell mental, amb més capacitat de treball i amb més visió de futur global, que és allò que els ciutadans i ciutadanes exigim als polítics en actiu, i que continuarem exigint-li.

dissabte, 12 de desembre de 2009

Nueva fórmula: ¡¡¡VENCER LA CRISIS, AUMENTANDO EL PARO!!!


Hace escasos días, con tono de provocación, sorna y, supongo, con ánimo de que alguien entrara al trapo, un joven comerciante de los de toda la vida preguntaba en voz alta a su padre, jubilado trabajador heredero del negocio familiar y que en ese momento atendía la caja de su tienda de ultramarinos reconvertida a supermercado de aire preconstitucional, si sabía que de cada cinco trabajadores tres eran funcionarios.

Sin ningún género de dudas, la pregunta afirmativa que levantaba la sonrisa de condescendiente aquiescencia de la clientela que en ese momento hacía cola tenía un doble sentido.

Una, continuar manteniendo vivo el estereotipo del funcionario de efectividad y eficacia nula que, con manguitos y visera, tenía como única tarjeta de presentación el “vuelva usted mañana” y, dos, convertirse en el vocero de aquellos que afirman que una de las soluciones de la crisis económica radica en la reducción del coste de las plantillas de una Administración, presuntamente sobredimensionadas, amparándose en datos comparativos con otros países de nuestro entorno.

El proceso de modernización de la Administración Pública en cualquiera de sus ámbitos es un hecho contrastado y valorado, que no podría llevarse a cabo sin la implicación directa de los trabajadores i trabajadoras conscientes de su compromiso con la ciudadanía, más allá de una simple relación contractual.

No es justo que alguien intente seguir manteniendo el blanco y negro con el que Forges, Chumy Chumez o Mihura, por ejemplo, ridiculizaban la máquina burocrática oficial de la España de la pre o post transición a través de sus incisivas viñetas del Hermano Lobo , la Codorniz o El Papus, intentando trasladar la falsa imagen de una nula transformación que, aunque les pese, está viviendo día a día la Administración Pública, vendiendo un inexistente paralelismo con la actitud inmovilista y de falta de visión evolutiva que alguien está aplicando a su negocio.

Y en segundo lugar, si se quieren utilizar las cifras y porcentajes como soporte argumental de según qué afirmaciones, uno debe contar con los datos reales.

En cifras absolutas, en España se sitúa el ratio de habitantes por funcionario en un 6,5%, es decir, un funcionario por cada 15,5 habitantes.

Como dato significativo, y atendiendo a esa necesidad perentoria de compararnos con el resto de países, apuntar que en Francia, por ejemplo, hay un empleado público por cada 12,5 habitantes, y que en Suecia, paradigma del Estado del Bienestar, la cifra se reduce a 8,1 habitantes.

Si los números los trasladamos al ámbito de actividad, la relación entre población activa y funcionarios (que nadie olvide que el personal al servicio de la Administración también tiene la condición de trabajador y trabajadora) se sitúa en un 13,15 %, es decir, un funcionario por cada 7,4 trabajadores.

Y si queremos jugar más con los números, y operar con el dato del paro existente, la relación se sitúa en casi un 16 %, es decir, 1 funcionario por cada 6,26 trabajadores en activo, nada que ver con el 3 a 5 que, de manera malintencionada, intentaba vender en su negocio el comerciante aludido.

Es normal que se intente autojustificar y culpar al ajeno de la precariedad que se padece, más aún cuando la situación se sufre por causas ajenas a la propia voluntad, pero no es de recibo que alguien intente mantener su clientela aparentando una solidaridad basada en la empatía de la sonrisa falsa, cargando culpas sobre otros que no la tienen, para pasar de puntillas sobre su propia exculpación o, lo que es más grave, para esconder que en momentos como este puede iniciarse el verdadero reflote de su rancio negocio.

Porque son profesionales del “hoy se fía”, los que han cogido el relevo del crédito alimentándose de la necesidad inminente del "plato en la mesa", aplicando la usura del interés emocional, conscientes de que a mayor precariedad y paro, mayor potencialidad y negocio.

Por eso no les importa, anclarse en la incongruencia y el absurdo afirmando, de manera psicóticamente irresponsable, que la solución al paro está en reducir el número de personal al servicio de la administración pública a 1 millón de empleados, es decir que según estos energúmenos, venceremos la crisis situando el número de parados en más de 6 millones.

¡¡¡Alucinante!!!

dimarts, 8 de desembre de 2009

La Policia Local de Sant Feliu de Guíxols i el trànsit


Des de que el Ple Municipal de Sant Feliu de Guíxols del mes de novembre va aprovar el Pla de Seguretat Viària per a la ciutat, han sigut tres les dades que han tingut ressò mediàtic al voltant d’aquest tema.

Una, que segons la quantitat d’incidents de trànsit, hi han 11 punts negres a la xarxa viària urbana; dos, que el nombre d’accidents ha augmentat de manera substancial (segons uns mitjans de comunicació un 40% i d’altres, un 26 %) i tres, que a partir d’ara la Policia Local actuarà amb contundència com si ara estigués fugin de la seva resposabilitat.

En absolut discutir l’estudi que, elaborat amb la col·laboració del Servei Català de Trànsit, treu a la llum aquestes dades, però sí qüestionar les conclusions alarmistes que, suposo fruit del desconeixement, algú vol extreure de les mateixes.

Que un punt de qualsevol xarxa viària es converteixi en un denominat punt negre pot ser fruit de molts factors, des de la degradació física fins a la modificació del sentit del tràfic rodat, no tan sols en el mateix punt, sinó en vies que tinguin incidència directa o indirecta.

Però hi ha un que és el que repercuteix en qualsevol estudi i que fa créixer els ratis de sinistralitat en un punt determinat i que l’acrediten com a negre. El flux de pas de vehicles o de vianants.

Sant Feliu de Guíxols és una ciutat amb un augment demogràfic continu, i que “pateix”, com qualsevol població, un creixement proporcional del seu parc mòbil. És lògic pensar, aleshores, que sense ser justificable sí que és comprensible que la possibilitat d’accidents sigui més gran, i que vagi augmentant proporcionalment al de població i al de vehicles.

I val a dir que les xifres, i principalment les percentuals, poden tenir diferents interpretacions i lectures. Un titular que anuncií un augment anual del 100% de víctimes basant-se en dades absolutes de 1 a 2 és cert i respecte la literalitat de l’anàlisi, però contribueix a la confusió i, en aquest cas, a un alarmisme innecessari que, fins i tot, pot fer dubtar de la capacitació dels guixolencs i guixolenques, en quan a temes de conducció es refereix.

És necessari, això sí, afrontar el tema, no com un problema alarmant i greu, sinó com una inversió de seguretat que pugui solucionar situacions que s’estan produint en l’actualitat però, sobre tot, pensant en el futur, cercant mecanismes i mesures que permetin, en lo possible, l’absorció d’un parc mòbil en constant creixement, com ho demostren temes tant candents com el que fa referència a l’aparcament.

Cal incidir en el Pla de Seguretat Viària i en el desenvolupament del Pla de Mobilitat, però rebutjant de manera contundent, que les mesures per a evitar els accidents de trànsit siguin tan simplistes com l’augment de recaptació de les sancions a través de la tasca policial, posant en qüestió l’actuació preventiva que està fent, en aquest moment, la Policia Local de la ciutat.

Com sempre he manifestat, no és l’augment de sancions el factor a tenir en compte per a valorar si una mesura és efectiva o no. Seria una errada qualificar d’èxit que l’índex de sinistralitat del trànsit sigui inversament proporcional a la recaptació per les sancions imposades per la policia. La utopia seria “menys accidents, menys multes”; però com utopia ha de ser l’objectiu.

La Policia Local de Sant Feliu de Guíxols continuarà fent la seva tasca, amb presència en tots els punts que es puguin considerar conflictius, mantenint, com fins ara, els controls de prevenció i incidint, molt més directament, en l’educació viària com a veritable inversió de rendibilitat garantida. Les sancions i multes no poden ser l’efecte dissuasori per a garantir una conducció segura.

Una política portuària de futur. Ara tenim l’0portunitat

Era normal que en el decurs de la Conferència Congressual de Ports, Duanes i Consignatàries de la UGT de Catalunya celebrada el proppassat dia 3 de desembre a la Llotja de Lleida, gran part del debat girés al voltant de la política portuària actual i futura que la nova Llei de Ports, presumiblement en vies de consens polític, mediatitzarà quan s’hagin esgotat tots els tràmits parlamentaris.

Durant la meva intervenció, manifestava que ara teníem l’enèsima oportunitat de sortir d’aquest immobilisme arcaic que sempre ha envoltat la gestió comercial dels ports denominats d’interès general i afrontar, amb propostes imaginatives, decisió i visió de futur, una més que necessària evolució que ja s’hauria d’haver traduït fa molts anys en mesures efectives però que, en molts casos, s’han vist frenades pels interessos particulars de cada un dels actors amb paper protagonista en aquesta activitat.

Crec que són tres els factors que s’han de tenir en compte abans de reinventar una política portuària global i efectiva.

Un, la situació geogràfica, estratègicament privilegiada que te la Península Ibèrica, com a pas obligatori d’Europa, per a l’entrada i sortida de mercaderies i passatgers.

Dos, que 28 infraestructures portuàries estan instal·lades en 8000 kilòmetres de litoral per una “hinterland” intern d’uns 500.000 kms quadrats, el que representa un port d’interès general per cada 300 kilòmetres de costa.

Tres, l’impossible deslocalització dels ports i la supeditació que aquest fet representa en el context de la intermodalitat.

En quan al primer factor, cal destacar que l’endogàmia del sector portuari espanyol i la supeditació de l’Administració Central al capital privat, en alguns casos quasi xantatge, ha fet que empreses que fins ara apostaven pels ports espanyols, ara traslladin les seves inversions a altres països, sobre tot nord africans, amb costos estructurals molt més baixos.

L’iniciativa privada ha de tenir un paper preponderant però mai a costa de la renúncia de l’Administració a un control exhaustiu, d’implicació directa i de responsabilitat executiva en situació majoritària, d’alguns serveis portuaris que s’haurien de considerar com essencials per a la societat, donada la seva incidència econòmica i social.

Les dades del segon factor demostren amb tota claredat que, en una situació de competència comercial entre ports, i aquí no contem els que es gestionen directament per les Comunitats Autònomes, hi ha una sobresaturació d’oferta vers la demanda del mercat, el que portarà, irremediablement, a la degradació d’infraestructures.

Amb tota seguretat, s’hauria d’apostar per la complementarietat a través de l’especialització i, fins i tot, per la fusió d’Autoritats Portuàries. En aquest sentit, per què no possibilitar una gestió federal de Fronts Portuaris Autonòmics?. Passaríem d’una oferta de 28 a 11, amb la pertinent racionalització i optimització de recursos.

I en quant al tercer factor val a dir que sí s’ha avançat considerablement, i al llarg dels últims anys la gestió dels ports no s’ha centrat únicament en el matrimoni aigua/terra/expedició, sinó que s’ha propiciat la creació de polígons industrials o zones d’activitats logístiques sota l’impuls i iniciativa de les mateixes Autoritats Portuàries.

Aquí sí que encara falta l’inversió decidida en infraestructures ferroviàries tant inter-portuàries com de sortida exterior.

Si no som capaços d’aprofitar l’oportunitat que tenim de marcar una política portuària seriosa i de futur, més enllà dels interessos particulars o polítics del moment, ens trobarem d’aquí poc temps i amb menys marge de maniobra, amb la necessitat de tornar a re-inventar un sector estratègicament bàsic per a l’economia del país.

diumenge, 6 de desembre de 2009

La nueva Ley de Puertos y el consenso político

Parece ser que la nueva Ley de Puertos va por “buen camino”, y que en próximas fechas, fruto del “presunto” aunque anunciado consenso entre los partidos mayoritarios con representación en el hemiciclo, podrá completarse el trámite parlamentario que convertirá el texto legal en el eje de una más que necesaria y definitiva política portuaria.

Pero los que hemos dedicado más de media vida profesional a este sector, reclamando sistemáticamente una gestión portuaria de futuro acorde con la importante influencia económica y social que tiene esta actividad, no podemos más que afrontar este anuncio con una esperanzador escepticismo, vistas las actuaciones que han tenido PSOE y PP ante este tema, cuando han tenido la responsabilidad de gobernar y de presentar, por consiguiente, las diferentes iniciativas parlamentarias.

Cabe recordar que la primera modificación seria de la legislación portuaria española se produce en 1992, bajo el gobierno del PSOE, derogando una ley de puertos que databa de 1880.

En esta actualización, que no reforma, con el liderazgo del entonces Director General de Puertos, Fernando Palao, se comenzaba a modernizar un arcaico sistema portuario español, dotando de una mayor autonomía a los denominados Puertos de Interés General, pero abriendo las vías para la liberalización de los servicios portuarios.

En 1997, gobernando el PP, se produce una nueva reforma de la Ley de Puertos, fruto de una pacto de gobernabilidad entre los partidos nacionalistas, especialmente CiU. En esta texto se profundiza mucho más en la liberalización y externalización de servicios que, hasta ese momento y por su importancia estratégica, prestaba de manera directa el Estado.

Según este modelo, las Autoridades Portuarias se convierten en meros proveedores de infraestructuras, siendo prestados los servicios por operadores privados, respondiendo la gestión al denominado modelo “landlord”.

Ya en 2003, con el PSOE al frente del Ejecutivo, se produce la penúltima modificación que, apoyándose en una Directiva de servicios portuarios que impulsada por el PP en la Unión Europea y que finalmente es rechazada, hace realidad la privatización, dejando en manos privadas y sin ningún tipo de control de la Administración, la actividad de la Estiba y Desestiba.

Si no han cambiado las intenciones y la visión de estos dos partidos políticos sobre la modernización del sistema portuario español sigue basándose, únicamente, en la liberalización y privatización de servicios, esta reforma irá por buen camino pero, difícilmente, llegará a buen puerto, como sería de desear.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Iratxe, una nova ciutadana


Avui he tingut a satisfacció de donar la benvinguda democràtica a la Iratxe, una nena de 7 mesos que, amb el somriure a la cara, escoltava les paraules que dirigia als seus pares i padrins a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

Els seus pares havien escollit la nostra ciutat per donar-li oficialitat a la imposició del nom, més enllà del tràmit burocràtic i administratiu que representa l’obligada inscripció al Registre Civil.

A la meva intervenció, de manera anecdòtica, he fet esment a que Iratxe és falguera en basc, que està considerada com un talismà màgic i protector, i que la seva flor, segons la llegenda, és gran preciosa, blanca i rosada i que proporciona tot allò que es desitgi sense necessitat de demanar-ho.

I també he recordat que el dia 8 de maig, data de naixement de la nena, té una importància capital, ja que un dia com aquell al 1945 es va signar la pau a Europa.

Però en un acte com aquest no podia deixar passar l’oportunitat de recordar alguns dels drets que tenen els nens i nenes, segons la Convenció Internacional dels Drets de la Infància i que crec, representen, el veritable compromís que els assistents a aquest acte, sobre tot els pares i els padrins, han adquirit davant la representació sobirana i democràtica de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols.
  • Els nens tenen dret al joc.

  • Els nens tenen dret a donar a conèixer les seves opinions.

  • Tots els nens tenen dret a una família.

  • Tots els nens tenen dret a la llibertat de consciència.

  • Els nens tenen dret a la protecció contra la negligència o tracte negligent.

  • Els nens tenen dret a la informació adequada.

  • Els nens tenen dret a la Llibertat d'Expressió.

  • Els nens tenen dret a conèixer i gaudir de la nostra cultura.

  • Els nens tenen dret a la protecció contra totes les formes d'explotació

  • Els nens tenen dret a la intimitat

  • Els nens tenen dret a créixer en una família que els doni afecte i amor.

  • Tots els nens tenen dret a un nom i una nacionalitat.

  • Tots els nens tenen dret a l'alimentació i la nutrició.

  • Tots els nens tenen dret a viure en harmonia.

  • Tots els nens tenen dret a la diversió.

A cada cerimònia d’imposició de nom seguiré recordant als pares i mares que l’acta que signem a l’Ajuntament, i de la que dono fe, no és un joc ja ni un acte de competència amb un bateig religiós, sinó que és un compromís que porta implícit l’obligatòria defensa d’aquests drets.