diumenge, 8 de novembre de 2009

La satanització del funcionariat no és justa


Sí, és cert, a tocar quatre milions d’aturats i, segons tots els indicadors, no hem arribat al final d’aquest maleït periple anomenat crisis.
Una situació angoixant que, de manera inconscient i fruit de la necessitat, fa aflorar un dels instints més primaris de l’ésser humà, l’odi a tot aquell que no la pateix amb la mateixa intensitat.
Lògicament, en el punt de mira d’aquest sentiment es troba el que gaudeix d’un lloc de treball i, si a més a més, aquest està envoltat d’una certa aureola d’estabilitat converteix, al que té la sort de treballar, en el culpable del propi problema i en l’obstacle de la possible solució.

Alguns, de manera inconscientment interessada, estan alimentant la satanització orgànica de l’Administració i als seus treballadors i treballadores, funcionaris o laborals, presentant-los com el paradigma de la ineficàcia, fent arrelar la convicció de que la manca d’ocupació que patim és directament proporcional a la sobredimensió de les plantilles funcionarials.

Fins i tot, veus presumptament autoritzades per la seva projecció mediàtica, es permeten afirmar que la solució de l’atur passa per reduir els llocs de treball de l’Administració, adduint arguments tant absurds com que “a més funcionaris menys generació de riquesa”, fent comparacions sobre costos salarials entre el sector públic i el privat, insinuant maliciosament que el treballador de l’administració està sobrevalorat salarialment.

Fàcil, en el context econòmic i social en el que ens trobem, és tornar a estereotipar la figura del funcionari improductiu, no implicat en la seva tasca i que no mereix el salari que tots li paguem. Tots ho faríem millor i treballaríem més!. O, fins i tot, ens podem permetre el luxe d’afirmar, de manera frívola, que estaríem millor sense funcionaris, i que els 10.000 euros que, segons alguns estudiosos ens costa a cada ciutadà l’estructura administrativa, ens els podrien repartir. Al cap i a la fi, per què han de tenir treball els assistents socials o els mestres? O per què necessitem policies o jutges?

Comprensible és, però no just, que qui es troba en una situació de precarietat caigui en el parany de qüestionar al funcionariat i que per un qüestió d’enveja inconscient, pugui desitjar que tothom pateixi la seva actual situació conjuntural.

No seria just oblidar que els salaris dels treballadors i treballadores de l’Administració venen regulats per la Llei General de Pressupostos Generals de l’Estat, i el seu creixement encotillat per la previsió de l’IPC, sense possibilitat de revisió salarial a diferència del sector privat, a on les condicions laborals i econòmiques són fruit de la negociació col·lectiva. En 10 anys, el poder adquisitiu dels funcionaris ha baixat quasi un 20 %.

De la mateixa manera que tampoc seria just oblidar el fet de que per a optar a prestar servei a qualsevol administració pública, Estatal, Autonómica o Local, és condició indispensable aprovar unes oposicions reglades, en lliure competència amb altres opositors.

Possiblement Espanya sigui el país de l’UE a on ha crescut més el nombre d’empleats públics però, tot i això, no estem al capdavant del rànquing dels països més desenvolupats amb el rati més elevat de funcionaris per habitant. I si parlem de salaris, el desequilibri és realment important, amb un diferència negativa de 15.000 euros anuals de mitja.

Amb seguretat, la modernització de l’Administració Pública és una assignatura pendent que tots els actors implicats, gestors polítics i treballadors/es, hem d’afrontar de manera urgent, amb determinació prioritària, i amb la voluntat de millorar els servei al ciutadà a través d’una optimització real dels recursos necessaris, la qual cosa no implica, en absolut, la reducció indiscriminada de plantilles, com algú planteja, de la mateixa manera que no és garantia d’efectivitat l’augment de personal.

I en aquest sentit cal fer esment a la convicció que emana de l’Acord Administració – Sindicats signat fa poques dates, a on es prioritza l’eficàcia per aconseguir més efectivitat, deixant en segon termini reivindicatiu les millores directes de les condicions laborals dels treballadors/es al servei de l’Administració, supeditant-les al desenvolupament efectiu de les competències que aquest personal té, pel seu compromís de servei vers la ciutadania.

El principal entrebanc que l’Administració es podria trobar per a aconseguir aquesta necessària catarsi és la seva pròpia maquinària administrativa, i que només pot ser vençuda per l’íntima implicació demostrada del personal que ha de fer-la efectiva, és a dir, els treballadors i treballadores al servei de l’Administració.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada