dissabte, 21 de novembre de 2009

Ernest Lluch, ara fa nou anys


Vaig tenir la sort de conèixer personalment a l’Ernest Lluch, i de poder parlar amb ell d’alguns temes directament relacionats amb la política econòmica i laboral d’aquell moment, i a pesar de no estar d’acord amb algunes de les seves idees sobre productivitat, salaris o competència, (m’agradaria conèixer quina seria la seva percepció de la situació econòmica i social actual) cinc cèntims de la seva argumentació calaven de tal manera que podien fer trontollar qualsevol dogmatisme ideològic que un pogués defensar.

El seu ideari personal i també la seva personalitat em van encisar i, de la mateixa manera que aquella nit de novembre de 2000 un mar d’emocions van confluir a dins meu, segur que els meus sentiments tornaran a cercar una sortida a través dels meus ulls quan, com cada any, un grup de ciutadans i ciutadanes ens trobem en el petit cementiri de Maià de Montcal per a retre homenatge a l’Ernest en el novè aniversari del seu assassinat, intentant oblidar una ira, una rancúnia i un afany de venjança que ell mateix rebutjaria, i només recordant el seu tarannà i la seva visió política

És cert que seria molt fàcil fer lloances sobre el personatge, ja que simplement tirant d’hemeroteca podrien trobar fulls i fulls de ressenyes sobre la seva dilatada tasca, tant com polític, com economista o com professor; i, també seria molt senzill monopolitzar el seu progressisme ideològic, ja que només caldria recordar, per exemple, que va ser durant la seva etapa com a Ministre socialista de Sanitat que es va impulsar la veritable sanitat pública i universal, però crec que avui, més que mai, val la pena recordar a l’Ernest per les seves idees sobre una pau que, paradoxalment, van ser les que li van costar la vida ara fa nou anys

Perquè la seva única provocació va ser defensar que el diàleg era, i és, l’única via per a avortar una violència sense sentit, afirmació que fa que la figura de l’Ernest sigui un patrimoni de la pau per a tots aquells que creiem en la força de les paraules més que en la de les armes.

L’Ernest Lluch tenia raó, i quan als que l’escridassaven al País Basc els hi deia “mentre crideu, no mateu”, estava canviant, en gran mesura, el futur del país..

Gràcies Ernest.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada