dissabte, 14 de novembre de 2009

Dret de vaga, serveis essencials i violència


La Constitució Espanyola, en el seu article 28.2, reconeix que la vaga és un dret fonamental dels treballadors per a la defensa dels seus interessos, alhora que trasllada a la Llei que reguli l’exercici d’aquest dret a garantir el manteniment dels serveis essencials de la comunitat.

Que la normativa reguladora a la que remet la CE sigui un pre - constitucional Reial Decret Llei de Relacions de Treball de 4 de març de 1977, és seguretat absoluta de que l’exercici del dret de la vaga generarà sempre discrepàncies en el seu desenvolupament, i que el necessari equilibri entre la legítima reivindicació laboral i el dret del ciutadà a no patir directament la pressió que només ha de rebre l’empresari afectat, serà perillosament inexistent.

A partir d’aquí caldria interpretar quins són els serveis que es poden considerar com essencials, més enllà de la interpretació que fa l’Organització Internacional del Treball a través de la seva Comissió d’Experts que els defineix com els que amb la seva interrupció es podria posar en perill la vida, la seguretat o la salut de la persona en tota o part de la població.

Perquè és aquesta l’ambigüitat definitòria que utilitza com a base l’Administració per a intervenir i argumentar la dimensió d’una convocatòria de vaga, generant un sentiment d’indefensió en els convocants que, normalment, desemboca en una conflictivitat violenta que, malgrat que injustificada, no eximeix de responsabilitat a cap de les parts.

Aquests dies, la negativa de la patronal a seure per a trobar un punts d’acord amb les reivindicacions dels treballadors, ha obligat a les organitzacions sindicals a convocar una vaga en el sector del Transport de Viatgers de la província de Barcelona, amb conseqüències perjudicials per als nombrosos ciutadans i ciutadanes que utilitzen el transport col·lectiu com a mitjà habitual per als seus desplaçaments i que entenen, inequívocament, que aquest servei hauria de tenir la consideració d’essencial, en plena coincidència per motius ben diferents amb l’Administració i els empresaris, però discrepant, lògicament, amb els convocants que, havent d’assumir i respectar els serveis mínims i la llibertat individual de l’exercici de la vaga, consideraran que s’està vulnerant els seu dret constitucional.

Sota aquesta premissa, la radicalització està servida, i el conflicte entre les parts deixa de ser una discrepància laboral visualitzada per una paralització de l’activitat, per a convertir-se en una possible manifestació de violència que, posa en evidència i deslegitima qualsevol reivindicació.

Aquests brots violents dels denominats piquets informatius, que la majoria de vegades no són portats a terme per treballadors directament afectats sinó per delinqüents quasi habituals, són totalment injustificables i mereixen la condemna unànime i rotunda de tothom però, sense treure la responsabilitat individual d’aquells que actuen sota la bandera de l’anonimat que dona una vaga, no es pot extreure també la responsabilitat compartida de tots els actors implicats (administració, patronal i sindicats) que, obviant un problema previsible, són incapaços de trobar solucions adients.

Una vaga no és sinònim d’alegria per a cap treballador, de la mateixa manera que tampoc ho és per a cap empresari. Tots dos la pateixen i, si per a un sindicat és l’última mesura a impulsar, l’empresariat ha d’esgotar totes les vies per a evitar-ho. És un dret, mal regulat, però en definitiva un dret fonamental i, com a tal, s’ha de respectar per les dues parts. Però correspon a l’Administració vetllar perquè aquest dret es pugui exercir amb total llibertat, impulsant, això sí, tots els mecanismes perquè no s’hagi d’exercir, és a dir, prenent decisions d’obligat consens quan les parts no aconsegueixen arribar a acords, perquè l’èxit d’una vaga és, precisament, no fer-la efectiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada