diumenge, 29 de novembre de 2009

El límite el maltrato de animales


El Pleno Municipal de Sant Feliu de Guíxols del mes de noviembre aprobó una moción para prohibir, en su territorio municipal, cualquier espectáculo con animales.

A nivel individual los regidores manifestaron su posicionamiento, cada uno consecuente con sus convicciones, y el resultado fue el INESPERADO, como se demostró tras la votación, por los comentarios de algunos de los políticos locales que, por un mal cálculo aritmético al actuar solo de cara a la galería, quitaron el protagonismo a los que realmente deberían tenerlo. Los animales MALTRATADOS.

Estoy totalmente convencido, y así debe exigirse, de que todo el peso de la Ley debe caer sobre quien incurra en cualquier forma de maltrato, tanto de animales racionales como de los llamados irracionales, y cualquier moción debería defenderse en esos términos, no aceptando soluciones endogámicas que, asumiendo un POSIBLE problema, se contentan con aplicar el “ojos que no ven, corazón que no siente”, es decir, “no quiero que haya espectáculos con animales en cautividad en mi municipio, aunque sí en el vecino, para que pueda ir a disfrutar con ellos”.

Pues bien, junto con el radicalismo de la generalización acusatoria de mala praxis de los profesionales del espectáculo traducido en una solución también radical, y la falta de claridad en la aplicación normativa de la mencionada moción, fue uno de los motivos que me hicieron opinar contrariamente a la propuesta.

Quisiera dejar constancia de algunas de las opiniones que he vivido estos días, tras la aprobación de la moción:

- Quien tiene un animal en cautividad es un maltratador. Si el maltrato es que el animal no esté en libertad, ¿en este saco se mete también los llamados animales domésticos? (La respuesta que me dieron fue SI. Hasta las vacas lecheras o las gallinas deben correr a sus anchas (sic))

- Los animales salvajes no deben estar en cautividad. Yo estoy de acuerdo pero, un animal domado, ¿sigue siendo salvaje?. Domar a un caballo, a un elefante o a un perro, ¿debe considerarse maltrato? Al animal nacido en cautividad, ¿se le considera salvaje?

- Una persona intentó suavizar la argumentación para disfrazar el texto que se había aprobado, centrando el tema en que sólo se debe considerar maltrato animal el espectáculo en el que hay ánimo de lucro a través del pago de una entrada.
En Sant Feliu de Guíxols, como en otras muchas poblaciones, se celebra de manera significativa el Sant Antoni Abad o la propia Cabalgada de Reis, donde gran parte del protagonismo lo tienen animales de todo tipo. No se paga entrada directa y libremente, como puede ocurrir, por ejemplo, en un circo. En estas festividades pagamos todos los ciudadanos a través de nuestros impuestos, nos guste o no nos guste. ¿Eliminamos la celebración?

Creo que la lucha debe centrarse contra el maltrato animal, persiguiendo a aquel que, por placer o por interés, utiliza a los animales de manera más que delictiva, pero jamás satanizando a aquel que, respetando la legislación vigente y, aún más, respetando los derechos de los animales con total exquisitez, se le intenta equiparar con el maltratador por el simple hecho de tener una visión distinta del concepto salvaje, maltrato o espectáculo.

Lo más cómodo y fácil, a la vez que radical y contrario a la libertad de pensamiento es jugar con el sentimentalismo ramplón del argumento minoritario, que solo pueden utilizar las minorías representativas. o aquellos que quieren perseverar en la mayoría de la dictadura conceptual que, normalmente, claudica ante la urna o el dinero.

En Sant Feliu, desde el respeto democrático a la mayoría, creo que nos hemos equivocado aprobando una moción que, amparándose en la lucha contra el maltrato animal del que injustamente se acusa de su ejercicio a todos los circos, esconde otros planteamientos y postulados que, con toda seguridad, no coinciden, ni muchísimo menos, con los de la mayoría de ciudadanos y ciudadanas.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Epicenos. SAPO/SAPA?


Hoy, en una conversación con el objetivo de analizar ciertas actitudes de implicación y de responsabilidad en el mundo empresarial ha surgido, ineludible aunque frívolamente, la correspondiente comparación, por aspecto o manera de actuar, con algún ser de los denominados irracionales y, entre ellos, el batracio denominado sapo. La duda ha surgido con una inocente pregunta, ¿es el femenino de este anuro la sapa?.

Tengo que reconocer que he querido saciar mi curiosidad y, si bien es cierto que en algunos países se denomina sapa a la hembra del sapo, esta palabra es un denominado epiceno, es decir, que sapo tanto designa a un individuo femenino como masculino.

Parece un tema baladí, pero pensando en que una de las medidas a tomar para alcanzar con éxito la erradicación de toda manera de discriminación por razón de género es, sin lugar a dudas, la eliminación de cualquier giro idiomático que sea susceptible de interpretarse como lenguaje sexista, ya que la igualdad en el trato debe ser la actitud habitual en la relación entre personas independientemente de su género o condición sexual, podríamos caer en la tentación de cambiar de manera indiscriminada la vocal final de una palabra, a/o, para definir femenino/masculino, respectivamente.

Ser más papistas que el Papa, como dice el refrán, y cumplir escrupulosamente con esa igualdad en el trato nos puede llevar a caer en el más absoluto ridículo, lo que sería una flaco favor a la consecución del objetivo marcado y un ataque en la misma línea de flotación gramatical.

¿Alguien se imagina decir el Pantero Rosa refiriéndose al famoso personaje animado?.

La pantera es pantera, sea hembra o macho, de la misma manera que, por ejemplo, la gaviota no tiene gavioto, la jirafa no tiene jirafo, el gorila no tiene gorilo o la persona no tiene persono; la pantera, la gaviota, la jirafa, el gorila o la persona son epicenos, de la misma manera que lo es el sapo, aunque por la conversación a la que aludía, que posiblemente amplíe en otro momento, quisiera acogerme a la aceptación que de sapa, científiamente "bufo bufo" hacen en algunos países.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Violència de gènere


El 25 de novembre de 1960, tres germanes dominicanes eren salvatgement assassinades per ordre del llavors President de la República Dominicana, Rafael Leónidas Trujillo.

La mort a bastonades de Minerva, Pàtria i María Teresa Mirabal, per la seva oposició al règim dictatorial que governava aquest país americà, va ser el succés que va propiciar que el 17 de desembre de 1999 l'Assemblea General de les Nacions Unides declarés el 25 de novembre com el Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona.

Doncs bé, gairebé 50 anys després de l'assassinat de Las Mariposas, com eren conegudes les germanes Mirabal, 16 anys (20 de desembre de 1993) que les Nacions Unides aprovessin la Declaració sobre l'eliminació de la violència contra la dona i 10 de que l'Assemblea General de l'ONU donés oficialitat reivindicativa al 25-N, es pot constatar que hem après molt poc, ja que la violència de gènere contínua sent una de les xacres que ens amenaça i contra la qual, des de tots els àmbits de la societat, hem d'impulsar iniciatives que, basades en la pedagogia i la conscienciació, acompanyin les mesures judicials en vigor.

Un d'aquests àmbits és el laboral, a on la llei 3/2007 obliga a desenvolupar els Plans d'Igualtat, com element per a garantir un tracte igualitari en l'empresa i a negociar un protocol d'actuació davant l'assetjament sexual.

Respectant els esmentats preceptes legals i els pactes en el Conveni Col·lectiu, el passat 27 d'agost l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols va aprovar la constitució de la Comissió per a l'elaboració del Pla d'Igualtat per als seus treballadors/as, funcionaris o laborals, i en el Ple del 26 de novembre s'aprovarà el Protocol d'Actuació per a la prevenció i abordatge de l'assetjament sexual, l'assetjament per raó de sexe i l'assetjament psicològic.

Crec que la implicació de tots els agents socials, sindicats empresaris/administració és vital per a donar un pas significatiu i efectiu en la lluita contra la discriminació i contra la violència de gènere..

dissabte, 21 de novembre de 2009

Ernest Lluch, ara fa nou anys


Vaig tenir la sort de conèixer personalment a l’Ernest Lluch, i de poder parlar amb ell d’alguns temes directament relacionats amb la política econòmica i laboral d’aquell moment, i a pesar de no estar d’acord amb algunes de les seves idees sobre productivitat, salaris o competència, (m’agradaria conèixer quina seria la seva percepció de la situació econòmica i social actual) cinc cèntims de la seva argumentació calaven de tal manera que podien fer trontollar qualsevol dogmatisme ideològic que un pogués defensar.

El seu ideari personal i també la seva personalitat em van encisar i, de la mateixa manera que aquella nit de novembre de 2000 un mar d’emocions van confluir a dins meu, segur que els meus sentiments tornaran a cercar una sortida a través dels meus ulls quan, com cada any, un grup de ciutadans i ciutadanes ens trobem en el petit cementiri de Maià de Montcal per a retre homenatge a l’Ernest en el novè aniversari del seu assassinat, intentant oblidar una ira, una rancúnia i un afany de venjança que ell mateix rebutjaria, i només recordant el seu tarannà i la seva visió política

És cert que seria molt fàcil fer lloances sobre el personatge, ja que simplement tirant d’hemeroteca podrien trobar fulls i fulls de ressenyes sobre la seva dilatada tasca, tant com polític, com economista o com professor; i, també seria molt senzill monopolitzar el seu progressisme ideològic, ja que només caldria recordar, per exemple, que va ser durant la seva etapa com a Ministre socialista de Sanitat que es va impulsar la veritable sanitat pública i universal, però crec que avui, més que mai, val la pena recordar a l’Ernest per les seves idees sobre una pau que, paradoxalment, van ser les que li van costar la vida ara fa nou anys

Perquè la seva única provocació va ser defensar que el diàleg era, i és, l’única via per a avortar una violència sense sentit, afirmació que fa que la figura de l’Ernest sigui un patrimoni de la pau per a tots aquells que creiem en la força de les paraules més que en la de les armes.

L’Ernest Lluch tenia raó, i quan als que l’escridassaven al País Basc els hi deia “mentre crideu, no mateu”, estava canviant, en gran mesura, el futur del país..

Gràcies Ernest.

dissabte, 14 de novembre de 2009

Dret de vaga, serveis essencials i violència


La Constitució Espanyola, en el seu article 28.2, reconeix que la vaga és un dret fonamental dels treballadors per a la defensa dels seus interessos, alhora que trasllada a la Llei que reguli l’exercici d’aquest dret a garantir el manteniment dels serveis essencials de la comunitat.

Que la normativa reguladora a la que remet la CE sigui un pre - constitucional Reial Decret Llei de Relacions de Treball de 4 de març de 1977, és seguretat absoluta de que l’exercici del dret de la vaga generarà sempre discrepàncies en el seu desenvolupament, i que el necessari equilibri entre la legítima reivindicació laboral i el dret del ciutadà a no patir directament la pressió que només ha de rebre l’empresari afectat, serà perillosament inexistent.

A partir d’aquí caldria interpretar quins són els serveis que es poden considerar com essencials, més enllà de la interpretació que fa l’Organització Internacional del Treball a través de la seva Comissió d’Experts que els defineix com els que amb la seva interrupció es podria posar en perill la vida, la seguretat o la salut de la persona en tota o part de la població.

Perquè és aquesta l’ambigüitat definitòria que utilitza com a base l’Administració per a intervenir i argumentar la dimensió d’una convocatòria de vaga, generant un sentiment d’indefensió en els convocants que, normalment, desemboca en una conflictivitat violenta que, malgrat que injustificada, no eximeix de responsabilitat a cap de les parts.

Aquests dies, la negativa de la patronal a seure per a trobar un punts d’acord amb les reivindicacions dels treballadors, ha obligat a les organitzacions sindicals a convocar una vaga en el sector del Transport de Viatgers de la província de Barcelona, amb conseqüències perjudicials per als nombrosos ciutadans i ciutadanes que utilitzen el transport col·lectiu com a mitjà habitual per als seus desplaçaments i que entenen, inequívocament, que aquest servei hauria de tenir la consideració d’essencial, en plena coincidència per motius ben diferents amb l’Administració i els empresaris, però discrepant, lògicament, amb els convocants que, havent d’assumir i respectar els serveis mínims i la llibertat individual de l’exercici de la vaga, consideraran que s’està vulnerant els seu dret constitucional.

Sota aquesta premissa, la radicalització està servida, i el conflicte entre les parts deixa de ser una discrepància laboral visualitzada per una paralització de l’activitat, per a convertir-se en una possible manifestació de violència que, posa en evidència i deslegitima qualsevol reivindicació.

Aquests brots violents dels denominats piquets informatius, que la majoria de vegades no són portats a terme per treballadors directament afectats sinó per delinqüents quasi habituals, són totalment injustificables i mereixen la condemna unànime i rotunda de tothom però, sense treure la responsabilitat individual d’aquells que actuen sota la bandera de l’anonimat que dona una vaga, no es pot extreure també la responsabilitat compartida de tots els actors implicats (administració, patronal i sindicats) que, obviant un problema previsible, són incapaços de trobar solucions adients.

Una vaga no és sinònim d’alegria per a cap treballador, de la mateixa manera que tampoc ho és per a cap empresari. Tots dos la pateixen i, si per a un sindicat és l’última mesura a impulsar, l’empresariat ha d’esgotar totes les vies per a evitar-ho. És un dret, mal regulat, però en definitiva un dret fonamental i, com a tal, s’ha de respectar per les dues parts. Però correspon a l’Administració vetllar perquè aquest dret es pugui exercir amb total llibertat, impulsant, això sí, tots els mecanismes perquè no s’hagi d’exercir, és a dir, prenent decisions d’obligat consens quan les parts no aconsegueixen arribar a acords, perquè l’èxit d’una vaga és, precisament, no fer-la efectiva.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Murs de la vergonya


Avui, 9 de novembre, tothom recorda com fa vint anys aquell impediment físic que vulnerava un dels drets bàsics de l’ésser humà com és la llibertat, queia per la voluntat col·lectiva d’eliminar una barrera que, sense sentit, feia impossible que dos germans es poguessin donar la mà quan i com volguessin.

Aquell mur de la vergonya, mur de protecció antifeixista con el denominaven des de la RDA, que un 13 d’agost de 1961 feia visible la separació de les dues Europes, va a passar a ser l’anècdota vergonyosa que durant quasi 30 anys va ser el paradigma de l’estupidesa humana.

Però també el 9 de novembre es commemora un dels episodis més condemnables que ha patit l’Europa moderna. Un dia com avui, al 1938, una malaltissa ment provocava la denominada “nit dels vidres trencats”, preludi de l’holocaust jueu i, possiblement, preludi també, per relació directa, de la construcció d’aquest mur del que avui celebrem la seva caiguda.

Dos episodis que mai haurien de repetir-se




diumenge, 8 de novembre de 2009

La satanització del funcionariat no és justa


Sí, és cert, a tocar quatre milions d’aturats i, segons tots els indicadors, no hem arribat al final d’aquest maleït periple anomenat crisis.
Una situació angoixant que, de manera inconscient i fruit de la necessitat, fa aflorar un dels instints més primaris de l’ésser humà, l’odi a tot aquell que no la pateix amb la mateixa intensitat.
Lògicament, en el punt de mira d’aquest sentiment es troba el que gaudeix d’un lloc de treball i, si a més a més, aquest està envoltat d’una certa aureola d’estabilitat converteix, al que té la sort de treballar, en el culpable del propi problema i en l’obstacle de la possible solució.

Alguns, de manera inconscientment interessada, estan alimentant la satanització orgànica de l’Administració i als seus treballadors i treballadores, funcionaris o laborals, presentant-los com el paradigma de la ineficàcia, fent arrelar la convicció de que la manca d’ocupació que patim és directament proporcional a la sobredimensió de les plantilles funcionarials.

Fins i tot, veus presumptament autoritzades per la seva projecció mediàtica, es permeten afirmar que la solució de l’atur passa per reduir els llocs de treball de l’Administració, adduint arguments tant absurds com que “a més funcionaris menys generació de riquesa”, fent comparacions sobre costos salarials entre el sector públic i el privat, insinuant maliciosament que el treballador de l’administració està sobrevalorat salarialment.

Fàcil, en el context econòmic i social en el que ens trobem, és tornar a estereotipar la figura del funcionari improductiu, no implicat en la seva tasca i que no mereix el salari que tots li paguem. Tots ho faríem millor i treballaríem més!. O, fins i tot, ens podem permetre el luxe d’afirmar, de manera frívola, que estaríem millor sense funcionaris, i que els 10.000 euros que, segons alguns estudiosos ens costa a cada ciutadà l’estructura administrativa, ens els podrien repartir. Al cap i a la fi, per què han de tenir treball els assistents socials o els mestres? O per què necessitem policies o jutges?

Comprensible és, però no just, que qui es troba en una situació de precarietat caigui en el parany de qüestionar al funcionariat i que per un qüestió d’enveja inconscient, pugui desitjar que tothom pateixi la seva actual situació conjuntural.

No seria just oblidar que els salaris dels treballadors i treballadores de l’Administració venen regulats per la Llei General de Pressupostos Generals de l’Estat, i el seu creixement encotillat per la previsió de l’IPC, sense possibilitat de revisió salarial a diferència del sector privat, a on les condicions laborals i econòmiques són fruit de la negociació col·lectiva. En 10 anys, el poder adquisitiu dels funcionaris ha baixat quasi un 20 %.

De la mateixa manera que tampoc seria just oblidar el fet de que per a optar a prestar servei a qualsevol administració pública, Estatal, Autonómica o Local, és condició indispensable aprovar unes oposicions reglades, en lliure competència amb altres opositors.

Possiblement Espanya sigui el país de l’UE a on ha crescut més el nombre d’empleats públics però, tot i això, no estem al capdavant del rànquing dels països més desenvolupats amb el rati més elevat de funcionaris per habitant. I si parlem de salaris, el desequilibri és realment important, amb un diferència negativa de 15.000 euros anuals de mitja.

Amb seguretat, la modernització de l’Administració Pública és una assignatura pendent que tots els actors implicats, gestors polítics i treballadors/es, hem d’afrontar de manera urgent, amb determinació prioritària, i amb la voluntat de millorar els servei al ciutadà a través d’una optimització real dels recursos necessaris, la qual cosa no implica, en absolut, la reducció indiscriminada de plantilles, com algú planteja, de la mateixa manera que no és garantia d’efectivitat l’augment de personal.

I en aquest sentit cal fer esment a la convicció que emana de l’Acord Administració – Sindicats signat fa poques dates, a on es prioritza l’eficàcia per aconseguir més efectivitat, deixant en segon termini reivindicatiu les millores directes de les condicions laborals dels treballadors/es al servei de l’Administració, supeditant-les al desenvolupament efectiu de les competències que aquest personal té, pel seu compromís de servei vers la ciutadania.

El principal entrebanc que l’Administració es podria trobar per a aconseguir aquesta necessària catarsi és la seva pròpia maquinària administrativa, i que només pot ser vençuda per l’íntima implicació demostrada del personal que ha de fer-la efectiva, és a dir, els treballadors i treballadores al servei de l’Administració.

dimarts, 3 de novembre de 2009

En Sais ens ha deixat

8:30 hores, primera trucada d’avui de les desenes de trucades que rebo durant el dia.

- Juanjo, t’haig de donar una mala notícia, ha mort en Sais fa uns minuts.
Sorpresa, incredulitat i, per què no dir-ho?, dolor. En Sais, el pintor de la brigada, havia sucumbit davant un infart fulminant.
No ens unia cap vincle d’amistat, només de coneixença, però em queia bé, molt bé!
Simplement ens saludàvem amb cortesia i amabilitat quan ens trobàvem pel carrer o prenen un refresc, però la seva mirada peculiar i “picarona” t’incitava a preguntar-li, encara que no ho feies per educació, què és el que estava pensant.

Se’ns farà difícil no veure pel carrer aquella figura vestida de blanc, seriosa i capficada en la seva feina, deixant la seva empremta de color en qualsevol espai de la ciutat . Però serà precisament aquesta empremta el que ens farà que tots els que col·laborem amb l’Ajuntament en particular, i en general gran parts dels ciutadans de Sant Feliu, no oblidem mai a en Sais, el pintor de l’Ajuntament.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Presumpció d’innocència per a tothom


Sembla que ara la justícia ha de dedicar esforços a esbrinar i imputar responsabilitats a aquells que van permetre l’emissió de les imatges dels imputats del denominat “cas Pretòria” entrant emmanillats a l’Audiència Nacional.

Inviolable el dret fonamental dels ciutadans (article 24.2 CE) a la presumpció d’innocència i inqüestionable el mal a la pròpia imatge si el jutge Garzón no prova, de manera irrefutable, que aquests presumptament delinqüents, ara imputats, no són culpables de cap dels delictes dels que se’ls acusa.

Però hem pregunto si estem assistint a un tracte vexatori a diferència d’altres delinqüents que, dia sí i dia també, protagonitzen informatius entrant emmanillats i escortats per les forces d’ordre públic a diferents dependències judicials.

Aquests, suposo, també són “pressumptes” lladres, traficants, violadors o agressors i també tenen, m’imagino, una imatge que defendre; a llavors, a on està la diferència?

Si parlem de la projecció de confiança que trasllada la imatge d’un i l’altre, sincerament em fa més por aquell que delinqueix amb camisa i corbata que l’altre que ho fa amb roba de “mercadillo”. És com un llop amb pell de xai.

I si parlem de perillositat mediàtica, em fa molta més por aquell que està posant en joc, mitjançant les seves accions, la confiança dels ciutadans i ciutadanes en el propi estat de dret.

Reprovables, possiblement, accions que poden deteriorar la imatge de possibles i presumptes delinqüents, siguin de guant blanc o no, però tant o més reprovable, burlesc i vexatori per a la resta de ciutadans, quan un delinqüent confés, com per exemple en Millet, té el beneplàcit d’un jutge per a riure’s amb plena impunitat i llibertat.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Percebes


Amb seguretat, un dels mariscs més lletjos però alhora més apreciats és el percebe, el denominat peu de cabrit en català.

És lògic que el millor sigui els que els perceberios gallecs recullen al Cantàbric, ja que quan més freda i batuda està l’aigua, més quantitat d’oxigen, i més grossos creixen aquests crustacis.

Un bon i abundant plat de percebes (diuen els gallecs que ha de ser plat únic seguit de postre), amb una recepta senzilla, simplement bullits al seu punt seguint la dita “auga a ferver, percebes botar, auga a ferver percebes sacar”, tapats desprès amb un tovalló fins que estiguin a temperatura tèbia i acompanyats d’un bon albariño. “Como fin de receta,no los comáis jamás sin servilletaque os tape todo el busto,si queréis evitaros un disgusto

Si algú té l’oportunitat de recórrer la Costa da Morte, val la pena visitar el Far de Camariñas, i desprès pujar a San Andrés de Teixido a degustar un bon plat de percebes i, compartint xerrada amb la gent, entendre perquè el preu d’aquest animalot impedeix que la majoria de mortals puguin gaudir d’ell de manera quotidiana.

L’altre dia un article definia als percebeiros com a caçadors en el mar. I sí, és una bona definició, encara que no s’enfronten a la peça des de la distància, sinó que ho fan des d’un perillós cos a cos sota la lluita desigual que implica enfrontar-se a un mar crespat i impredictible que, actuant com a propietari del crustaci, el defensa amb contundència davant qualsevol atac exterior.

Perquè el bitxo no oposa cap resistència, sinó que espera amb paciència, com si d’un esquer viu es tractés, a que l’home es llenci a ell perquè aquest mar que l’alimenta dia a dia, intenti fer realitat allò del caçador caçat, com diu l’anònim romanç.

Això és el que s’entendria parlant amb els que viuen del percebe i justificaria el perquè seria injust valorar aquest marisc només pel seu sabor o per la seva textura, que també. Estaríem d’acord en que per a determinar la seva valoració econòmica s’ha de tenir en compte, principalment, l’elevat risc que corre el perceberiro per a donar-li caça.