dissabte, 24 d’octubre de 2009

L’etiqueta de conductor i la de vianant


Des del moment en que el cotxe particular va deixar de ser un símbol de prosperitat i es va convertir en un article de primera necessitat, el debat sobre qui te més preferència sobre la via pública, si el vianant o el conductor, era inevitable, i es feia urgent trobar mesures per a equilibrar tots els interessos.

Però el parc de vehicles ha anat augmentant de manera significativa, possiblement al ritme del creixement demogràfic, i les poblacions no han pogut adaptar-se físicament a la demanda d’espai que els cotxes necessiten.

A nivell de circulació sí que s’han pogut aplicar mesures que responguin al increment del fluxos de pas, per exemple, fent estudis de mobilitat que facilitin la fluïdesa del trànsit rodat.

Però és en la utilització estàtica de l’espai públic per part dels vehicles, l’aparcament, a on radica un dels problemes amb més difícil solució, ja que aquesta passa, irremediablement, perquè el vehicle envaeixi l’hàbitat natural del vianant (vorera), i aquest es vegi obligat a envair el de l’altre (carretera).

Tinc cotxe, condueixo i pateixo, com tothom, el no poder aparcar a la porta d’on vaig. Sé el que és donar voltes i voltes per a trobar un forat a on estacionar el meu vehicle i, cansat i avorrit, caminar i caminar fins al meu destí després d’haver d’aparcar a la “quinta forca”. Fins i tot, ho reconec, la grua m’ha jugat, amb raó, alguna mala passada.

Però desprès d’haver aparcat, un s’ha de treure l’etiqueta de conductor i posar-se la de vianant, i aquí comença un veritable conflicte d’interessos intern.

El cotxe aparcat damunt de la vorera que obliga a la senyora amb el cotxet a baixar i “jugar” amb els vehicles que circulen per la calçada.

El cotxe estacionat al ben mig d’un pas de vianants que obliga al nen a creuar el carrer entre vehicles.

El cotxe envaint una sortida amb gual, impedint que un veí pugui sortir de casa seva amb el seu vehicle.

O el cotxe aturat a la porta d’una vivenda particular, impossibilitant que un avi pugui, ni tan sols, sortir al carrer.

I això no són fets aïllats. Succeeixen cada dia de manera habitual.

Com anècdota recordo la senyora que va venir a protestar perquè la policia l’havia denunciat per haver deixat aparcat el cotxe damunt de la vorera. Havia anat un moment al banc- em va dir. Als quatre dies, de manera airada, em reclamava actuacions contundents contra els conductors que estacionaven a la vorera d’un determinat carrer de la ciutat perquè, anant amb el cotxet del seu fill, quasi l’atropellen a l’haver de baixar a la carretera.

És cert que tenim un problema d’aparcament, sobre tot a la porta de casa. I és legítim que el propietari d’un vehicle reclami espais per a poder deixar-lo amb garanties. Per això paguem els nostres impostos!

Però em pregunto si és just que aquesta reivindicació vagi en detriment del dret del ciutadà i la ciutadana que vol gaudir de la ciutat a peu, passejant pels parcs, jardins i pels seus carrers. Perquè la manera més senzilla de solucionar el problema és aquesta. Furtar espai al vianant a favor del vehicle.

Com a conductor i com vianant reclamo aparcaments alternatius, a on hi ha espai per a fer-los. Un transport públic més adient a les necessitats reals de la ciutat. Però sobre tot, respecta a les normes de convivència, tant quan portem l’etiqueta de conductor com quan la portem de vianant; etiqueta, aquesta última, que normalment exhibim amb molta més freqüència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada