dimarts, 6 d’octubre de 2009

Gastronomia a Zaragoza


Feia molt de temps que no visitava Zaragoza i el 29 i 30 d’octubre, aprofitant la meva assistència al Congrés de la Federació Estatal de Transports, Comunicacions i Mar de la UGT i la Conferència Federal de Ports, Duanes i Consignatàries vaig tenir l’oportunitat de veure els canvis que s’han produït en aquesta magnífica ciutat en la que, per motius professionals i ja fa molts anys, vaig passar llargues temporades i en la que vaig gaudir d’una estupenda gastronomia, encara que aquests dies, per la pròpia feina congressual, no he pogut reviure però sí rememorar mentalment amb certa enyorança.

Després d’un aperitiu en el desaparegut la Gamba de Oro, al Passeig de la Independencia, recordo el Tubo, ara ja inexistent, a on al migdia el menú del Restaurante El Gastrónomo, amb angules i cérvol o cocotxes (que ara seria de luxe però que fa quasi 30 anys era medianament assequible), al seguia un cafè al famós El Plata, veient i aplaudint l’actuació duns vells i il·lusionats artistes, a l’ocàs de la seva carrera. Per cert, ara que fa 25 anys de la seva mort, en aquest restaurant vaig compartir taula i conversa amb el torero Paquirri.

I al final del mateix carrer, el sopar en el Restaurant Domínguez, (crec que aquest era el nom) a on a la mateixa taula podia coincidir amb un boxejador en busca d’espònsor o amb un travestí català pare de dos fills que l’amo del local, coneixent la meva procedència, feia seure per a compartir xerrada i un magnífic lluç arrebossat.

Això si, en la mateixa zona, un no havia sucumbit a la temptació d’uns “chatitos” de vi de la terra acompanyats de “madejas” o d’un senzill “bocata” de calamars (res a envejar dels de la Plaça Major de Madrid) menjat al carrer.

El Coso et portava a alguns dels “Asadores”, com per exemple Los Cabezudos, a on es podia degustar un magnífic “lechazo” o, a l’altre punta del carrer, un cop passat el Teatre i la Diputació de Zaragoza en direcció a la Basílica del Pilar, un podia trobar el típic Los Vitorinos, a on si entre quatre eres capaç de menjar-te un “cocido” no pagaves i, a més a més, et posaven a la taula un gustós pernil de Terol.

Per curiositat, al ben davant d’aquest teatre vaig tenir la “sort” d’atropellar, de manera molt lleu i per culpa d’ell, a l’actor José Sazatoril “Saza”, entranyable i amabilíssima persona.

I en aquest petit recorregut d’avi Cebolleta, ho reconec, no puc deixar de fer esment a l’hotel restaurant Rausan d’Alfajarin, parada obligada per a mi com pels professionals de la conducció a on fa molts anys, igual que a la Casa Dolores a la carretera Figueruelas, es podia gaudir d’uns magnífics caps de cabrit al forn.

En aquest hotel ara ja no serveixen, crec, caps de bé ni de cabrit, però sí que un pot degustar unes magnífiques “habitas con virutas de jabugo y foi fresco” o uns “cardos con almejas” seguit d’un “lechazo” que, a l’hora que vagis i sempre segons un dels maitres, acaba de sortir del forn, tot regat amb un Somontano Reserva Viñas del Vero que, per sort, poden servir-te en ampolles de mig litre, per allò dels punts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada