Iniciativa de los partidos políticos contra la corrupción

Hoy otro más se suma a la ya demasiado larga lista de políticos locales que han sido pillados “con el carrito del helao”, como decía Gomaespuma, dejando al descubierto sus presuntos, siempre “presuntos”, actos delictivos actuando al frente de sus respectivas corporaciones.

No es justo que a los más de 65000 regidores electos de los más de 8000 municipios españoles se les meta en el mismo saco que a esos 19 alcaldes que, acompañados de alguno de sus acólitos y desde el año 2006, han sido detenidos por actuaciones fraudulentas al haber traicionado la confianza que, a través de las urnas, depositaron en ellos los ciudadanos.

Y a su vez no es justo tampoco que, por extensión, se ponga en duda el papel de los partidos políticos que han visto como bajo el aval de sus siglas, han sido engañados de manera vil por unos sinvergüenzas que, sin más ideología que la suya propia, no tienen más finalidad que la del parasitismo para hacer fortuna personal.

La justicia debe ser contundente en sus decisiones contra esos ladrones de guante blanco, sin tener en cuenta apreciaciones subjetivas que permitan a esos ladrones de guante blanco seguir riéndose en las narices de todos aquellos a los que ha traicionado, ya que cabe recordar que la posible fianza que posibilita la libertad provisional de esos delincuentes es fruto de su propio acto delictivo, o sea, del latrocinio llevado a cabo contra el conjunto de la ciudadanía, y un acto de este tipo no merece ningún tipo de confianza. Merece únicamente condena y privación de libertad.

Pero por otro lado debe también exigirse a los partidos políticos actuaciones sin fisuras contra este tipo de acciones. No valen justificaciones ni discursos apoyados en el que “los otros tienen más corruptos que nosotros” ni en el que “los tuyos han robado más que los míos”, ni tan solo la visualización de la repulsa dialéctica contra “militantes díscolos”, como alguien ha osado definir a esos presuntos pero conscientemente culpables, y que siempre desemboca en una simple expulsión.

La separación de la militancia de esos chupópteros no exime de responsabilidad a los partidos políticos que han visto empañada su labor y sus siglas, sino que debe ir mucho más allá, con el ánimo de demostrar que, de manera monolítica, están dispuestos a luchar contra actuaciones que, lamentablemente, están añadiendo el soborno, el cohecho, la prevaricación o la malversación a la definición de la clase política y que intentan generalizar, dentro de la naturalidad, las actuaciones de todos aquellos que se dedican a la noble tarea del servicio al ciudadano.

Los partidos políticos no deben esperar a las actuaciones judiciales para tomar protagonismo contra este tipo de hechos, sino que deben también, de manera seria y efectiva, tomar todas las iniciativas precisas. Es su responsabilidad.

L’etiqueta de conductor i la de vianant

Des del moment en que el cotxe particular va deixar de ser un símbol de prosperitat i es va convertir en un article de primera necessitat, el debat sobre qui te més preferència sobre la via pública, si el vianant o el conductor, era inevitable, i es feia urgent trobar mesures per a equilibrar tots els interessos.

Però el parc de vehicles ha anat augmentant de manera significativa, possiblement al ritme del creixement demogràfic, i les poblacions no han pogut adaptar-se físicament a la demanda d’espai que els cotxes necessiten.

A nivell de circulació sí que s’han pogut aplicar mesures que responguin al increment del fluxos de pas, per exemple, fent estudis de mobilitat que facilitin la fluïdesa del trànsit rodat.

Però és en la utilització estàtica de l’espai públic per part dels vehicles, l’aparcament, a on radica un dels problemes amb més difícil solució, ja que aquesta passa, irremediablement, perquè el vehicle envaeixi l’hàbitat natural del vianant (vorera), i aquest es vegi obligat a envair el de l’altre (carretera).

Tinc cotxe, condueixo i pateixo, com tothom, el no poder aparcar a la porta d’on vaig. Sé el que és donar voltes i voltes per a trobar un forat a on estacionar el meu vehicle i, cansat i avorrit, caminar i caminar fins al meu destí després d’haver d’aparcar a la “quinta forca”. Fins i tot, ho reconec, la grua m’ha jugat, amb raó, alguna mala passada.

Però desprès d’haver aparcat, un s’ha de treure l’etiqueta de conductor i posar-se la de vianant, i aquí comença un veritable conflicte d’interessos intern.

El cotxe aparcat damunt de la vorera que obliga a la senyora amb el cotxet a baixar i “jugar” amb els vehicles que circulen per la calçada.

El cotxe estacionat al ben mig d’un pas de vianants que obliga al nen a creuar el carrer entre vehicles.

El cotxe envaint una sortida amb gual, impedint que un veí pugui sortir de casa seva amb el seu vehicle.

O el cotxe aturat a la porta d’una vivenda particular, impossibilitant que un avi pugui, ni tan sols, sortir al carrer.

I això no són fets aïllats. Succeeixen cada dia de manera habitual.

Com anècdota recordo la senyora que va venir a protestar perquè la policia l’havia denunciat per haver deixat aparcat el cotxe damunt de la vorera. Havia anat un moment al banc- em va dir. Als quatre dies, de manera airada, em reclamava actuacions contundents contra els conductors que estacionaven a la vorera d’un determinat carrer de la ciutat perquè, anant amb el cotxet del seu fill, quasi l’atropellen a l’haver de baixar a la carretera.

És cert que tenim un problema d’aparcament, sobre tot a la porta de casa. I és legítim que el propietari d’un vehicle reclami espais per a poder deixar-lo amb garanties. Per això paguem els nostres impostos!

Però em pregunto si és just que aquesta reivindicació vagi en detriment del dret del ciutadà i la ciutadana que vol gaudir de la ciutat a peu, passejant pels parcs, jardins i pels seus carrers. Perquè la manera més senzilla de solucionar el problema és aquesta. Furtar espai al vianant a favor del vehicle.

Com a conductor i com vianant reclamo aparcaments alternatius, a on hi ha espai per a fer-los. Un transport públic més adient a les necessitats reals de la ciutat. Però sobre tot, respecta a les normes de convivència, tant quan portem l’etiqueta de conductor com quan la portem de vianant; etiqueta, aquesta última, que normalment exhibim amb molta més freqüència.

Els Plans d’Igualtat efectiva entre homes i dones

Alguna cosa no funciona quan ens hem d’obligar a cercar i aplicar mesures per a eliminar qualsevol discriminació, en aquest cas de gènere, en el món del treball, perquè vol dir que encara hi ha gent que no entén que en un marc de relacions laborals no és el sexe el factor que determina la vàlua d’un treballador o treballadora, sinó la capacitat i la implicació en les tasques encomanades.

Aquest fet, constatada i malauradament inqüestionable, va provocar la necessitat de trobar un mecanisme a través del Reial Decret 3/2007 per a la igualtat efectiva entre homes i dones, i que s’ha traduït en el desenvolupament dels denominats Plans d’Igualtat, obligatoris a les empreses amb un mínim de 250 treballadors.

Però què passa amb les empreses amb menys dimensió estructural, majoria en el país, que és a on precisament conflueixen més factors que poden possibilitar situacions de tracte discriminatori?

Doncs bé, la llei deixa en mans de la voluntarietat o de la negociació col·lectiva l’elaboració i implantació dels esmentats plans d’igualtat, sense tenir en compte que en aquestes empreses de petita plantilla la familiaritat, o en alguns casos el paternalisme mal entès, protagonitza la relació treballador/a - empresari i mediatitza, alhora, la iniciativa sindical al contrari del que pot succeir en una gran empresa, quedant les voluntats en un segon termini sinó s’incentiva o si no es fa una tasca incisiva de conscienciació.

La discriminació en el món laboral és un problema de projecció i repercussió social i mereix una atenció especial i urgent, sent en primer lloc responsabilitat de les parts implicades, empresaris i sindicats, trobar i aplicar solucions efectives, generals i no parcials, entenent que si les mesures han de ser fruit de la negociació col·lectiva, la vindicació ha de ser de ambdues parts i mai pot estar supeditada a la resta de reivindicacions. I aquí sí que les associacions empresarials poden, i han de tenir, una incidència important i decisiva.

I, en segon lloc, però no menys important, el que l’Estat hagi elaborat una normativa legal no pot eximir de responsabilitat a la resta d’Administracions, en aquest cas els Ajuntaments que, com administració més propera als ciutadans i ciutadanes, tenen també l’obligació d’assumir protagonisme per a impulsar el desenvolupament de mecanismes de no discriminació en les empreses dels seu àmbit d’influència.

En aquest sentit el primer pas lògic, amb independència de la dimensió del Consistori, hauria de ser assumir el repte d’elaborar i implantar el propi Pla d’Igualtat com a empresa i el segon, posar a disposició del teixit empresarial del seu territori les eines necessàries, tant siguin municipals o supramunicipals, per a desenvolupar el propi pla que, per què no?, hauria de formar part d’un Pla d’Igualtat d’abast municipal.

Aconseguir la plena igualtat entre homes i dones en el món laboral no ha de ser, ni de bon tros, una càrrega ni ha de tenir efectes negativament mediatitzadors, sinó tot el contrari.

Positiu des del punt de vista laboral, ja que quan desapareix l’estigma que tenen certes funcions, certs treballs o categories d’estar determinades per un sexe en concret, s’amplia el ventall de possibilitats de promoció personal i professional, s’alimenta l’esperit de superació i s’incentiva la il·lusió i la implicació del personal en la seva feina, aconseguint més cohesió entre la plantilla i, amb seguretat, més elevats índexs de productivitat.

I positiu des del punt de vista social, ja que el desenvolupament d’un Pla d’Igualtat s’ha de basar, principalment, en la conscienciació del treballador i treballadora a través de la pedagogia. I una feina ben feta en aquest sentit permetrà avançar, de manera significativa, en la lluita contra la violència que està patint la societat.

De totes maneres, penso que un Pla d’Igualtat ha de ser una eina de transició i tenir una data de caducitat que vindrà determinada quan deixi de ser una referent obligacional, és a dir, quan la discriminació per raons de gènere no sigui un element d’anàlisis ni discussió.

En la clase política no solo hay chorizos

El sábado asistía a un debate televisado donde los asistentes discutían sobre la postura que está adoptando el Partido Popular frente a la corrupción, supuesta pero cada vez más lejana a la presunción, de la que están siendo acusados algunos de sus más destacados dirigentes.

Como invitado y protagonista al ex - concejal de Majalahonda, del PP, que denunció y puso a disposición de la fiscalía 19 horas de grabación y que eliminan la adjetivación de sospecha en la trama de corrupción, convirtiéndola en un hecho fehaciente.

Lo paradójico es que en ese enfrentamiento verbal entre los tertulianos (periodistas del PP y socialistas, tres a tres), los militantes del Partido Popular, vilipendiando y descalificando personal y profesionalmente al mencionado ex concejal, tenían como único objetivo quitar importancia al hecho afirmando tácitamente que en la vida política esto es una realidad dentro de la normalidad.

Pues no. Me revelo con toda rotundidad que alguien me ponga a la misma altura de esos "mangantes" ya que alguien, para intentar esconder sus vergüenzas, intente dilapidar el rédito social de más de treinta años de democracia, porque de eso se trata, de desacreditar a un sistema democrático conseguido después de mas de cuarenta años de una dicatadura, de la que esos tiralevitas de baja estopa donde legítimos herederos. .

Asumo que mi papel en el espectro político no tiene la misma proyección ni posible importancia representativa que el de un diputado, el de un Presidente autonómico, el de un alcalde o concejal de una gran ciudad. Pero independientemente del respaldo numérico que haya obtenido de las urnas, soy miembro de la familia política del país asumiendo, eso sí, que temporal y circunstancialmente, y no tengo que soportar, como muchos de mis compañeros, que por las acciones de unos cuantos desalmados , se nos califique de la misma manera.

Esos son unos "chorizos", Con tufo de"chorizo", Y sin más ambición que la de llenar sus bolsillos actuando como"chorizos", Y pensando que su condición de"chorizo"Con chapa de marca las puede dejar actuar como"chorizos "con total impunidad, y no es culpa de la justicia ni del Gobierno que sean unos" chorizos ", La culpa es de ellos mismos y de aquellos que, presuntamente conociendo sus actividades, las han permitido campar a sus anchas. Seguramente porque les gusta el chorizo.

La mayoría de la clase política de este país pertenece al ámbito municipal, en pequeñas poblaciones, con dedicación prácticamente altruista en relación al tiempo que dedican a la responsabilidad que las urnas les ha otorgado, y sin otra finalidad que la de mejorar la vida cotidiana de su ciudad, que también es la suya, y es injusto que alguien quiera equipararlos a unos delincuentes prácticamente confesos.

"Kit-Kat" en els casaments

Amb l’arribada del mal temps, és un dir, els nuvis i futurs matrimonis fan un “kit-kat” temporal emplaçant-se per quan el clima garanteixi una cerimònia lluïda d’acord amb l’a importància del esdeveniment.

Això vol dir que durant uns mesos, els regidors i regidores de l’Ajuntament no haurem de donar fe de la decisió de les parelles que volen fer oficial la seva decisió de conviure junts.

Ho he dit públicament: m’agrada fer “d’oficiant” i no hem sap greu, en absolut, quan em toca assistir com a regidor de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, en delegació de l’Alcalde, a un casament, malgrat que algunes vegades, per qüestió de data festiva, d’horari o d’ubicació, sacrifiques unes hores la teva vida familiar.

Durant aquests últims 8 dies he donat fe de quatre unions matrimonials. Vuit persones que van decidir contraure matrimoni, de manera lliure i espontània tal i com diu el text oficial. Però de totes m’agradaria destacar una que, possiblement per sentir-la més propera, m’ha fet viure amb més intensitat la il·lusió amb la que afronten aquest repte.

Perquè si a totes aquestes parelles els hi haig d’agrair que hem permetin compartir una part de la seva alegria, a la Marina i l’Edgar haig de fer-ho amb molta més intensitat.

L’acord Administració-Sindicats per a la Funció Pública

El divendres 25 de setembre de 2009, fruit de la necessària i imprescindible concertació social, l’Administració i els sindicats UGT, CCOO i CSIF van signar l’Acord Administració - Sindicats per a la Funció Pública, amb el clar objectiu de consolidar el compromís d’impuls per a “la bona administració, la qualitat i l’eficàcia dels serveis públics” a través de la complicitat dels treballadors i treballadores del sector.

Vull ressaltar una de les reflexions que apareixen a l’esmentat acord i que posa de manifest el veritable esperit del mateix, sent el preàmbul seriós dels 50 punts de compromís que conformen el text.

“En una societat democràtica i avançada, l’aspiració del Govern i de les empleades i empleats públics ha de ser la prestació de serveis públics més eficaços i millors”.

És a dir, era necessari un acord que compaginés qualitat i eficàcia, amb la millora de les condicions de treball, la professionalització i la productivitat del personal al servei de l’Administració, amb independència del seu àmbit de prestació, estatal, autonòmic o local.
.
Amb seguretat, el primer pas ha sigut trencar amb l’estereotip d’arcaisme i immobilisme que sempre ha acompanyat al funcionari (o laboral), aplicant mesures i marcant-se objectius per a aconseguir que aquest personal tingui la consideració de treballador, a la mateixa alçada de drets i deures que qualsevol treballador i treballadora del sector privat.

Si bé és cert que l’Estatut de l’Empleat Públic va ser un avenç en aquest sentit, no és menys cert que el seu desenvolupament va quedar, possiblement per la situació econòmica i social que s’està patint actualment, fora de les prioritats dels actors implicats.

Era necessària l’adopció i aplicació de mecanismes per a eliminar la precarietat laboral (que també es pateix al Sector Públic) com a primer pas per a aconseguir la implicació del personal en l’urgent modernització de l’Administració i, en aquest sentit, l’acord afronta l’objectiu de consolidar l’ocupació i eliminar la temporalitat, ratzionalitzant, alhora, l’oferta pública d’ocupació, amb taxes de reposició coherents i introduint la jubilació parcial per els funcionaris que, de manera incomprensible, havien quedat fora d’aquesta possibilitat..

I pren protagonisme la carrera professional a través de la formació, impulsant la denominada avaluació pel desenvolupament o gestió per competències, sistema de recursos humans que tant bons resultats d’implicació ha donat en moltes empreses del sector privat, i que en algunes empreses o administracions públiques també s’ha posat en marxa amb excel·lents valoracions.

L’assignatura pendent continua sent la retribució salarial d’aquests treballadors i treballadores que, depenent dels pressupostos generals de l’Estat i d’una més que qüestionable previsió de creixement del IPC, han patit any rere any una pèrdua de poder adquisitiu sense possibilitat de recuperació. Aquest acord Administració – Sindicats introdueix una revisió salarial que, partint d’un positiu 0,3% en comparació de la congelació que es preveia, suavitzarà el segur retrocés a partir de l’1 de gener del 2013.

Crec que és un bon acord si tots tenim la voluntat de desenvolupar-ho, i que farà gaudir a tots els ciutadans i ciutadanes d’una administració més propera i àgil en les respostes que demanen.

A millors serveis, més democràcia i més ciutadania.

(Article publicat al Diari de Girona - Economia i Empresa 17/10/2009)

Gastronomia a Zaragoza

Feia molt de temps que no visitava Zaragoza i el 29 i 30 d’octubre, aprofitant la meva assistència al Congrés de la Federació Estatal de Transports, Comunicacions i Mar de la UGT i la Conferència Federal de Ports, Duanes i Consignatàries vaig tenir l’oportunitat de veure els canvis que s’han produït en aquesta magnífica ciutat en la que, per motius professionals i ja fa molts anys, vaig passar llargues temporades i en la que vaig gaudir d’una estupenda gastronomia, encara que aquests dies, per la pròpia feina congressual, no he pogut reviure però sí rememorar mentalment amb certa enyorança.

Després d’un aperitiu en el desaparegut la Gamba de Oro, al Passeig de la Independencia, recordo el Tubo, ara ja inexistent, a on al migdia el menú del Restaurante El Gastrónomo, amb angules i cérvol o cocotxes (que ara seria de luxe però que fa quasi 30 anys era medianament assequible), al seguia un cafè al famós El Plata, veient i aplaudint l’actuació duns vells i il·lusionats artistes, a l’ocàs de la seva carrera. Per cert, ara que fa 25 anys de la seva mort, en aquest restaurant vaig compartir taula i conversa amb el torero Paquirri.

I al final del mateix carrer, el sopar en el Restaurant Domínguez, (crec que aquest era el nom) a on a la mateixa taula podia coincidir amb un boxejador en busca d’espònsor o amb un travestí català pare de dos fills que l’amo del local, coneixent la meva procedència, feia seure per a compartir xerrada i un magnífic lluç arrebossat.

Això si, en la mateixa zona, un no havia sucumbit a la temptació d’uns “chatitos” de vi de la terra acompanyats de “madejas” o d’un senzill “bocata” de calamars (res a envejar dels de la Plaça Major de Madrid) menjat al carrer.

El Coso et portava a alguns dels “Asadores”, com per exemple Los Cabezudos, a on es podia degustar un magnífic “lechazo” o, a l’altre punta del carrer, un cop passat el Teatre i la Diputació de Zaragoza en direcció a la Basílica del Pilar, un podia trobar el típic Los Vitorinos, a on si entre quatre eres capaç de menjar-te un “cocido” no pagaves i, a més a més, et posaven a la taula un gustós pernil de Terol.

Per curiositat, al ben davant d’aquest teatre vaig tenir la “sort” d’atropellar, de manera molt lleu i per culpa d’ell, a l’actor José Sazatoril “Saza”, entranyable i amabilíssima persona.

I en aquest petit recorregut d’avi Cebolleta, ho reconec, no puc deixar de fer esment a l’hotel restaurant Rausan d’Alfajarin, parada obligada per a mi com pels professionals de la conducció a on fa molts anys, igual que a la Casa Dolores a la carretera Figueruelas, es podia gaudir d’uns magnífics caps de cabrit al forn.

En aquest hotel ara ja no serveixen, crec, caps de bé ni de cabrit, però sí que un pot degustar unes magnífiques “habitas con virutas de jabugo y foi fresco” o uns “cardos con almejas” seguit d’un “lechazo” que, a l’hora que vagis i sempre segons un dels maitres, acaba de sortir del forn, tot regat amb un Somontano Reserva Viñas del Vero que, per sort, poden servir-te en ampolles de mig litre, per allò dels punts.

Declaració de bens

Per a aclarir i tranquil·litzar a tots aquells que estan “patint” per la possibilitat de que hi hagi “causes de possible incompatibilitat i qualsevol activitat que proporcioni ingressos econòmics d’un càrrec electe” del Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols:

· Els meus únics ingressos provenen de les indemnitzacions percebudes com a Regidor de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i dels emoluments com assalariat.

· En referència a l’Ajuntament, les indemnitzacions brutes que percebo per assistència són les aprovades al Ple Municipal de 6 de juliol de 2007, és a dir, als Plens Municipals, a les Comissions Informatives, al Consell de Govern i a la Junta de Govern Local, idèntiques a les de qualsevol regidor de la Corporació.

· Aquestes reunions es celebren de manera periòdica:

- Ple Municipal; últim dijous de cada mes a les 19 hores (560 €)

- Comissió Informativa de Règim Intern; penúltim dimarts de cada mes a les 21 hores. (70 €)

- Comissió Informativa d’Urbanisme; penúltim dijous de cada mes a les 21 hores. (70 €)

- Consell de Govern; dimarts cada 15 dies a les 9:45 hores. (500 €)

- Junta de Govern Local; dimarts a les 11 hores. (300 €)

· La meva situació laboral és la denominada “d’alliberació sindical” amb dedicació, principalment; i com a membre de la seva Comissió Executiva, al Sindicat de Transports, Comunicacions i Mar, sense horaris preestablerts ni fixes.

· Igualment, sense horaris establerts, soc membre de Tribunal Laboral de Catalunya i de la mesa negociadora del marc de relacions laborals de Ports de l’Estat.

Aquestes dades, més ampliades que les que apareixen a la Declaració de Bens que cada càrrec electe ha de fer abans de prendre possessió, crec que són prou aclaridores de la meva situació laboral i professional.

Això sí, i com a decisió contundent i per considerar, crec que encertadament, que la meva obligació és preservar la meva intimitat i la de la meva família, i d’acord amb la legislació vigent, no autoritzaré mai a fer públiques dades personals que vagin més enllà de les que considero poden de ser de domini públic i poden tenir, suposadament, cert interès per a algú.

Mariano, ¿toro o torero?

Ni a mi, y seguro que a nadie, le pueden extrañar las “lindezas” que un día, y otro también, suelta don Mariano en su afán de culpabilizar al PSOE de todo aquello que acontece en la órbita mundial.

Recorre plazas buscando complicidad para su propia ridiculez, sin entender que todo lo que vomita es fruto de una voracidad desmesurada que la gula de su ambición, como si de una caricatura de Carpanta se tratara, no le deja digerir.

Ebrio de su elocuencia y jaleado por los entregados "bocadilleros" asistentes a su espectáculo va envalentonándose, arrimándose cada vez más al esperpentismo de su locuacidad convencido de que su faena merecerá, finalmente, una salida por la puerta grande.

Lo mismo da capotazos denunciando que la única culpable de la crisis económica y social en la Unión Europea es España, que utiliza la muleta para culpabilizar a ZP, hoy mismo, del secuestro de un pesquero español por piratas somalíes.

Y sus incondicionales lo vitorean, lo llevan en volandas, y piden al presidente que se corten las orejas y el rabo, pero, ¿del toro o del torero? Porque bien mirado, no hay en la plaza más negro zaíno que el propio Mariano.

Nadie le va al quite. Unos porque ya son fondones y prefieren que sean los novilleros los que salgan al ruedo, y éstos últimos, porque esperan que su alternativa les llegue en plenas facultades.

Han escondido la pica que le quitaría fuerzas, sólo le clavan banderillas desde la barrera, para que cada vez, auto-lididiando su propia incongruencia, se acerque más al tercio de matar.

Desde mi agnosticismo, ¡Dios nos libre de Mariano y su cuadrilla!